Feliç dia del guionista emprenedor

Share

Sempre que em quedo temporalment sense feina, intento fer les quatre trucades o missatges de rigor per donar a conèixer que un servidor està disponible per a feines de guió, redacció o de fet, qualsevol altra tasca relacionada que impliqui una retribució. No es pot dir que sigui una comesa gaire feixuga, especialment per als que tenim l’agenda social d’un Moai. El fet que sigui una feina breu explica que sigui tan infructuosa. Qui ja et coneix i et vol, et truca tant si tens feina com si no. Però quan apliques l’absurda lògica de la rifa de Nadal no et queda altre remei: “Però, i si toca?”

Quan això està fet, només queda fer una cosa, i aquesta és posar-se a escriure. El què? Aquell projecte personal o un projecte que pot agradar a les productores? Meeec. Pregunta trampa, perquè sovint acaben sent el mateix.

El fet és que la nostra cultura mediàtica lloa incondicionalment la figura de l’emprenedor cada cert temps. És un efecte secundari del capitalisme, que en èpoques de poca feina troba l’exemple a seguir d’aquell empresari que ha aconseguit l’èxit econòmic gràcies al seu esperit aventurer, a reinventar-se un mateix, etc. Clar, en un país on l’esperit aventurer sempre ha estat encarnat per l’especulador de torn que fot un “pelotaso” immobiliari, o el parent que posa un frankfurt, no nego que un jove que hagi creat la seva startup i hagi triomfat a Silicon Valley mereix admiració. Que després ens adonem que al mercat no hi ha lloc per a tants emprenedors, i que perquè uns triomfin, molts s’hagin d’estampar contra la paret del fracàs -i en algun cas, de la riota- , no treu que sigui un fenomen recorrent.

El que no es diu mai és que hi ha professions formades gairebé completament per emprenedors, i entre aquests hi ha la de guionista. Els que escrivim per als mitjans ens hem de vendre i reinventar-nos constantment sense garantia d’èxit. La prova són els milers de projectes als calaixos (avui en dia virtuals) que mai es faran, i les hores invertides que mai veuran cap mena de retribució.

Per això he decidit fer-me un homenatge i decretar el dia del guionista emprenedor, o sigui, jo i tots els altres guionistes que, quan per raons voluntàries o involuntàries es troben amb una mica de temps, penquen amb un ull a la pantalla i l’altre al telèfon.

Feliç dia del Guionista Emprenedor! Demà ho tornaré a celebrar.

(Original i versió en castellà a tonicama.com)

“Hem d’anar tots a una davant la crisi que patim”

Share

Entrevista a la nova Presidenta del GAC, Carmen Abarca.

A l’última Assamblea del GAC vaig poder escoltar la nova Presidenta, Carmen Abarca. “Amb aquesta dona res pot sortir malament” vaig pensar i una plàcida sensació de tranquil·litat m’embolcallava. Bona comunicadora, serena però amb determinació, no semblava que se li escapés cap tema i que ja havia posat, o posaria en breu, fil a l’agulla a tots els temes que l’associació te sobre la taula, tan pel que fa a la lluita pels nostres drets, com a la formació, la comunicació, la suma d’esforços amb altres entitats, l’establiment de ponts amb diferents agents del sector etc. L’audiovisual català no travessa una etapa fàcil i totes les associacions haurem de treballar perquè les nostres condicions laborals no facin un pas enrere. Més que mai ens falten líders forts i implicats.

 

Per què creus que és tan important formar part d’una associació o sindicat de guionistes?

Crec que és important en qualsevol professió, però en el nostre cas és gairebé una qüestió de supervivència. Els guionistes som un col·lectiu molt petit i estem molt desprotegits en tots els aspectes. Si no fem pinya és impossible que aconseguim millores substancials en les nostres condicions laborals i molt menys pel que fa al reconeixement de la nostra feina.

 

Quins objectius t’has posat personalment i com entitat per millorar no només la vida laboral del guionista sinó la del sector, ja que sempre ho hem concebut com un conjunt?

Fins ara el sector de l’audiovisual ha anat una mica per lliure, cadascú per la seva banda, productors, actors, tècnics… La crisi que patim no afecta només als guionistes i pot tenir una conseqüència molt positiva, i és que anem tots a una. A mi m’agradaria que la resta del sector no ens veiessin com un col·lectiu que es queixa, sinó com un col·lectiu que aporta i que està obert a la col·laboració.

El GAC defensa un model de producció audiovisual radicalment diferent de l’actual, on el guió i la inversió en creativitat és la base. És un sistema que funciona en altres països d’Europa i és necessari que tot el sector entengui que el canvi de model ens beneficiarà a tots perquè aconseguirem fer programes, pel·lícules i sèries molt més competitives. Estem parlant amb tots els interlocutors (administració, productors, etc…) perquè s’impliquin en aquest canvi que posarà en primer terme la nostra feina, fins ara molt poc valorada.

 

Quina és l’agenda del GAC a curt i mitjà termini?

Mantindrem les activitats que ja es feien relacionades amb la formació, com la Masterclass o la taula rodona dels Gaudí, etc. Però ara per ara, el més urgent és continuar negociant amb l’administració i amb les altres associacions per tal de salvar la producció audiovisual d’aquest any, que perilla seriosament per la situació política. També estem estudiant el model de producció d’altres països europeus per intentar adaptar-lo a Catalunya. Ja hem anat a França i aviat anirem a Suècia i Alemanya.

Què és el que més et preocupa i com creus que és la millor manera d’abordar-ho?

El que més em preocupa és la precarietat que patim. Si a això li afegim el moment tan delicat que vivim, em fa por que anem enrere: més precarització, més atur… Per això penso que ara no es tracta tant de defensar-nos com a guionistes, sinó com a treballadors de l’audiovisual i anar tots a una. Perquè si TV3 no té diners per produir, i l’ICEC no destina diners a impulsar projectes, els productors tancaran i no hi haurà feina per a ningú. Per tant el que hem de fer com a associació és pressionar moltíssim i treballar amb tots els implicats perquè això no passi.

És possible treballar de guionista a Catalunya d’una manera estable?

És possible, però només per una minoria, per desgràcia. Si la nostra feina estigués més ben pagada i regulada i hi hagués més producció, òbviament hi hauria més guionistes que podrien viure de la seva professió. La falta de feina genera un amateurisme a la professió que és molt negatiu. No es pot ser guionista en hores lliures. Ser guionista és vocacional, però també és una professió, un ofici, i t’ha de permetre viure dignament i pagar el lloguer cada mes. El que no pot ser és que fins i tot treballant regularment hi hagi guionistes que no poden viure decentment per les condicions abusives que patim. Hem de fer entendre a tots els companys que mai s’ha d’accedir a treballar gratis. Mai. És un error que tots hem comès algun cop i que ens perjudica enormement. Hem d’assessorar-nos bé abans de firmar qualsevol contracte. El GAC ofereix aquest servei gratuïtament a tots els socis i no em cansaré de recordar-ho.

 

Creus que la figura del guionista és prou reconeguda? Per què creus que és important lluitar contra la seva invisibilitat (si creus que existeix)?

La falta de reconeixement és un dels grans problemes que tenim, i no passa només aquí. A l’últim festival de Berlín els guionistes alemanys van haver de reivindicar el valor de la seva feina. És molt trist que en un festival de cine s’hagi de recordar a la gent que sense guió no hi ha pel·lícules. El fet que no es valori prou la nostra feina comporta que es pagui malament, que es facin contractes abusius, que es demani al guionista que treballi gratis, etc. Per sort, aquest aspecte està canviant, tant a nivell públic com en l’entorn professional, que és el que més ens interessa. El GAC ha fet molta feina en aquest sentit des del seu naixement, i l’ha de continuar fent.

 

Tenint en compte que el principal motor de l’audiovisual que fan la majoria de professionals que viuen i treballen a Catalunya és la televisió pública catalana i que aquesta ha d’afrontar un pagament del IVA molt elevat, encares el futur amb optimisme?

Jo sempre intento ser optimista, malgrat que el moment que viu el sector audiovisual és el més crític dels últims 40 anys. Confio en què els polítics estiguin a l’alçada i defensin la nostra televisió pública com es mereix i destinin els diners necessaris per fer front al pagament sense que això impliqui reduir el pressupost per la producció, que ja fa molts anys que s’ha anat reduint i que ara ja està sota mínims. També és urgent que el parlament aprovi un nou impost a les operadores similar al que es va aprovar al 2014 (que va ser anul·lat pel tribunal constitucional). Si no, seria un desastre no només per la televisió i per tot el sector de la cultura, sinó per tot el país.

 

Quin és el teu major desig com a Presidenta del GAC?

Que se’ns reconegui com a interlocutors en la presa de decisions i acords de tot el sector perquè estem vivint un moment de canvi i els guionistes tenim molt a dir i a aportar. Deixant de banda la situació política de Catalunya, el moment actual és interessant a nivell global, amb les noves plataformes de producció (Netflix, Movistar, etc…). Crec que s’obren horitzons interessants per als guionistes i com a col·lectiu no vull que perdem cap tren. Hem de dir: aquí estem, la nostra feina és important, volem treballar en condicions dignes i explicar bones històries.

També m’agradaria que la nostra associació fes un esforç per posar en valor la feina de les dones guionistes. En aquest sentit estem recolzant mesures i demandes des de col·lectius de dones relacionats amb l’audiovisual i aplicarem criteris de paritat també en les nostres activitats sempre que sigui possible.

 

 

 

DEBAT: Serveixen per res les escoles de guió?

Share

Tallers, cursos, màsters, carreres senceres. Està clar que per escriure guió, a més de talent cal una tècnica  que s’aprèn. Però aquest aprenentatge, no el pot fer cadascú un pel seu compte? Hi ha carretades de literatura sobre com escriure un bon guió. Hi ha webs per parar un tren. Tothom pot accedir a un ordinador i paper i, avui més que mai, té centenars de pel·lícules, curts i sèries a disposició.

Tinc un màster de guió i un curs de guió cinematogràfic en una coneguda escola especialitzada… Hi vaig aprendre coses? Sí. Però hi vaig aprendre alguna cosa que no hauria après pel meu compte. Sincerament, no ho puc assegurar.

Serveixen doncs d’alguna cosa les escoles de guió, a part d’aportar més guionistes aturats al mercat laboral i donar una mica de feina a d’altres guionistes aturats? Què en penseu?

EN DEFENSA DE LES ESCENES LLARGUES

Share


Ja sabem que, quan parlem de guions, no hi ha veritats inequívoques. Es evident que ni totes les escenes llargues són bones ni totes les curtes són dolentes i que necessites trobar un equilibri. Ja sabem que hi ha escenes curtes memorables, en les que només cal la mirada entre dos personatges perquè et sobrevingui una gran emoció o aquella única frase perfecte per l’ocasió, on afegir més diàleg seria un error.

(més…)

ESCRIURE PER A NENS

Share

 

Una reflexió sobre la manera d’escriure un guió quan l’ha d’actuar un nen.

Aquest és un tema que va aparèixer a la meva vida fa aproximadament sis mesos. Estic escrivint una peli on hi apareix un personatge de 8 anys. Tot anava bé fins que la directora i també guionista de la peli, la Belén Funes, va posar el tema sobre la taula. “Hem de reescriure aquesta escena pel nen”.

En un primer moment no vaig entendre el que m’estava dient. Quin problema hi podia haver? L’escena funcionava bé, ens agradava a nosaltres i agradava a tothom que la llegia. Vaig assumir que, un cop el càsting estigués clar, ens intentaríem adaptar a “l’actor”.

Sempre hem dit que els nens actors són nens, no actors i per tant és important que en el procés de càsting es busqui un perfil de nen que connecti amb el personatge i que, un cop es facin els assajos pertinents, el personatge s’adapti a ell en la mida del possible.

Però no. Pocs dies després havíem de preparar una nova versió i va tornar a sortir el tema: no calia revisar tot el guió, però sí reescriure les escenes on el nen tenia el protagonisme.

“No pots pretendre que un nen digui bé les paraules que hi ha escrites en un guió”. Em va semblar que la cosa tenia sentit. La idea de fons és evitar fer encaixar al nen dins una narrativa convencional.

Un actor és capaç d’assumir un esquema mental diferent del seu i construir una interpretació que acosti a l’espectador l’experiència que el guionista volia transmetre en el text. Un nen no és capaç de fer-ho, per tant s’han de buscar mecanismes o accions que generin de forma espontània (i inconscient en el nen) una reacció concreta. Aquesta és la feina del director, sí. Però des de guió se’l pot ajudar. Se l’ha d’ajudar.

Heu tingut alguna vegada la sensació, veient una peli, que els nens estan molt malament? Sí, mil vegades. Crec que això passa quan s’ha intentat que el nen encaixi en el text, cosa que propicia que les frases no sonin bé i que les actuacions resultin poc versemblants.

Com podem fer, doncs, que la dramatúrgia s’adapti al nen? Una forma interessant de fer-ho és buscant mini-objectius (o jocs, digueu-li com vulgueu) dins les escenes que generin una reacció instintiva en el nen que ens acosti al que es busca a nivell d’actuació. És a dir que cal trobar algun mecanisme de direcció que connecti amb ells directament i que eviti que pensin en actuar.

Dit així pot sonar confús tot plegat, però… Heu vist “Estiu 1993”*? Feu-ho. Torneu a fer-ho. És una de les millors pelis de l’any.

 

Parlo d’”Estiu 1993” perquè permet entendre perfectament com es pot escriure bé per nens. Si funciona és precisament perquè tot el guió està escrit pensant en ells. La protagonista de la peli és una nena de 6 anys que s’ha quedat òrfena i comença a viure amb els seus tiets. Actua això! I per si fos poc, el segon personatge més important és una nena de 4 anys que fa de la seva nova germana.

 

No faré cap spoiler, però hi ha un parell d’escenes que exemplifiquen el que vull dir:

1. La de la pinta.
I/E. COTXE. DIA.
La nova mare detecta que la nena passa per un mal moment i aquesta es refugia en els seus cabells despentinats per no parlar amb ella. La mare treu una pinta amb la qual pretén “arreglar” el problema de la nena. Però aquesta no es vol deixar ajudar.
La sensació que vaig tenir en veure-la és que la Carla Simón, la guionista i directora, la va plantejar com un repte per a la nena: que no es deixés pentinar per la mare. Per més pesada que es posés. I si aquesta no deixava de molestar-la que li agafés la pinta i la tirés per la finestra. S’utilitza la metàfora “no es vol deixar pentinar – no es vol deixar ajudar” com a posada en escena i això evita que la nena hagi de parlar ni exposar com se sent.
L’escena es desenvolupa d’aquesta manera, amb una absoluta normalitat. La nena, en lloc de pensar en actuar uns sentiments que difícilment podria recrear, està concentrada en protegir el seu cabell de qui interpreta a la seva nova mare i així podem accedir a la falta de connexió que sent cap a ella.

2. La que juguen a mares i filles.
EXT. JARDÍ. DIA
Les dues nenes juguen al jardí de la casa familiar. La gran es maquilla i “fa de mare”. Li demana que li porti alguna cosa de menjar. La petita vol jugar amb la gran i està disposada a fer qualsevol cosa. La relació entre les dues és dominada per la gran, que s’aprofita de la petita dient que està molt cansada. Aquesta, més que de filla, “fa de criada”, complint les ordres de la seva germana gran.
Crec que el que va buscar la Carla era marcar les jerarquies que degut a la diferència d’edat s’estableixen entre els nens petits i els molt petits. Així, quan la gran juga a “passar” de la petita es potencia l’actitud totalment servil d’aquesta. A més, aquesta idea, connecta a l’espectador amb la relació que va tenir la mare biològica amb la nena gran. La repetició d’aquest rol ens explica com entén aquesta nena la relació paterno-filial. Una relació on l’adult no fa cas al nen, però on ho arregla tot amb un petó i un t’estimo:
– “Mami, vols jugar amb mi?”
– “Carinyo, t’estimo tant, tant, tant, que no et sé dir que no”.
Aquesta escena, per tant, és clau en la peli, ja que fa entendre la incapacitat de la protagonista d’encaixar en la seva nova família i obre una finestra al passat de forma intel·ligent i interessant.


Us deixo un vídeo força interessant del programa ‘Días de Cine’ on es parla de la peli, on la Carla Simón parla de dirigir a nens i on, fins i tot, la Bruna Cusí parla de l’experiència de rodar amb les nenes.

Días de Cine – Estiu 1993

En resum, el que vull posar sobre la taula amb aquest text és una obvietat: el guió és una eina bàsica per fer una bona peli, i la forma com s’escriu ha d’anar en la direcció correcta per tal de fer-ho possible. Per tant, si a la nostra peli tenim a nens que volem que ens ofereixin unes actuacions de les que en surtin uns personatges complexos, hem d’escriure pensant en ells més que en el text. Pensant en el que volem obtenir més que en el que volem que es digui.

*Mentre escric aquest text surt la notícia que no segueix en la carrera per l’OSCAR. És una llàstima, fins i tot una injustícia. El que tenia previst escriure és el següent: “Tant de bo estigui nominada a l’OSCAR, tot i que això ja no depèn de la peli, depèn de la campanya que l’equip i la premsa pugui fer a Hollywood”. Pel que sé, per aconseguir una nominació has de tenir la capacitat econòmica de fer una bona campanya que doni visibilitat a la peli i segurament “Estiu 1993” no pot competir en capacitat econòmica. Deia que és una llàstima perquè crec que “Estiu 1993” competeix molt bé en talent i és una peli que fàcilment pot ser del gust del públic americà. De qualsevol públic, de fet.

20 anys de GAC, transgressió i Xesc Barceló.

Share

20Anys_GAC

Vull agrair públicament a Guionistes Associats de Catalunya que celebrés els seus 20 anys d’existència el passat divendres 27 d’octubre als jardins del Palau Robert de Barcelona, fent coincidir l’acte amb l’esdeveniment més transcendental de la transició espanyola. Gràcies.

Bromes a part, la Vida sempre ens regala coincidències plenes de significat. Els fets d’octubre són un immens tribut al punt de gir dramàtic i, per tant, no existeix una data més adequada per celebrar l’essència d’una associació de guionistes.

Vaig estar a punt de no anar a l’acte, com molts, arrossegat per la voràgine informativa i l’emoció de viure un dia històric. Però, com que el meu sentiment de pertinença li dec més al guió que a cap altra cosa, allà m’hi vaig plantar, juntament amb poc més de 50 socis. Llàstima. Si haguéssim sigut 155 ho haguéssim clavat simbòlicament.

En sí mateix, l’acte va ser un homenatge a un dels guions de Rafael Azcona. Discursos interromputs pel soroll de l’helicòpter de la policia que ens sobrevolava, mirades de desconcert al sentir els “Puigdemont-a-prisión!” procedents de la manifestació pacífica que passava per la Diagonal, a escassos metres de nosaltres… La mateixa manifestació que acabava de xocar pacíficament amb els vidres d’una ràdio pública.

Malgrat tot, estàvem contents. Per celebrar 20 anys d’associació, pels acudits del presentador de la nit, Martín Piñol, i, sobretot, perquè teníem a l’advocat de l’associació, el gran Nacho, preparant-nos la truita de patates i les croquetes del pica-pica. Un advocat servint truita i croquetes als escriptors catalans, aquesta és la grandesa del GAC.

Però, no només estàvem allà per celebrar els 20 anys del GAC, sinó també per a entregar el títol de guionista d’honor a un dels seus impulsors, en Xesc Barceló.

Xesc Barceló
Foto de Júlia Prats

Coneixia el seu nom, però no sabia exactament qui era, ni el que representava. Per sort, la parella còmica formada per l’Enric Gomà i el Piti Español es va encarregar de presentar la seva figura als ignorants com jo. Una sèrie de guionistes, antics alumnes o companys d’en Xesc, van passar per l’escenari per parlar d’ell. Guionistes de la talla de Gisela Pou, Lluís Arcarazo o Eduard Cortés, entre d’altres.

Tots es van dirigir al Xesc Barceló, present a l’acte, com el seu amic i mestre. I van destacar el seu esperit crític, transgressor i experimental que els va transmetre. Un pensador que no té por a pensar.

El vídeo que van posar repassant la seva carrera, em va causar una forta impressió. Programes com “Oh Bongònia”, “Fes Flash”, “Botó Fluix”, “Matraca no”, i tants d’altres, havien marcat la meva infantesa. Juntament amb les sèries d’humor de la BBC que programava TV3 (“Sí, ministre”, “Alò, Alò”, “Black Adder”…), els shows de la Trinca i espais de RTVE com “Planeta imaginari” o “La bola de cristal”, els programes del Xesc havien contribuït a construir la meva manera d’entendre la televisió.

Eren programes frescos, tenien esperit crític, jugaven sense por amb el format, tractaven al públic com a éssers pensants, no com a idiotes infantilitzats i, sobretot, tenien aquell toc transgressor que tant trobo a faltar en gran part de la televisió actual.

El vídeo em va fer pensar moltes coses. (més…)

ENCUENTRO DE GUIONISTAS 2017: TOTS CAP A SANTIAGO

Share

No sé què passarà a Catalunya aquesta propera setmana però sí sé què passarà a Santiago a partir de dijous vinent. A partir de llavors i fins dissabte la capital gallega acull el 5è Encuentro de Guionistas (i atenció perquè enguany, depèn de com t’ho miris, és una trobada internacional).

Les inscripcions encara no han tancat així que deixeu-me aprofitar aquesta finestra per destacar les que em semblen les 5 millors propostes de l’Encuentro i convidar-vos, amb altres arguments, a que vingueu.

Primer, el meu top 5:

-Guiones que traspasan fronteras. Conversación con Sergio G. Sánchez. Diàleg inaugural, dijous 2 a les 19:00h.

Tot i que ara s’hagi passat a la direcció (traidor!) Sergio G. Sánchez és un dels guionistes més interessants d’aquest país. T’agradi o no la seva filmografia la seva manera de treballar, el context que el rodeja i l’autogestió de la seva carrera (a cavall entre EEUU i Espanya) és d’allò més interessant. És un home llest, simpàtic i bon orador i tot el que ens pugui dir acabarà configurant, de ben segur, una bona radiografia de la nostra indústria (i quan dic “nostra” vull dir la dels guionistes -però hi ha una indústria del guió aquí?-). Per si tot plegat no fos prou la conversa amb ell serà moderada (a mode d’entrevista) per l’Ana Hormaetxea, també llesta, simpàtica i bona oradora. I presidenta de FAGA. No se puede pedir más.

El Convenio Colectivo. Divendres 3 a les 11:40h.

Els advocats de FAGA i ALMA (units contra l’enemic!) ens explicaran en quin estat està el Conveni Col·lectiu. El primer que hem de fer com a guionistes és ser professionals i per poder ser-ho hem de ser tractats com a tals. No hi ha professionalització del guió sense el conveni. Ara voldria explicar-vos els detalls per fer-vos enfadar però potser que els advocats ens ho expliquin millor. Assistir l’exposició/diàleg entre els dos advocats em sembla essencial per saber on som i on anem com a professionals.

-Escribir para Movistar +, La Peste. Ponencia de Rafael Cobos. Divendres 3 a les 12:45h.

A aquestes alçades de la pel·lícula sembla que ja tots hem escrit alguna cosa per Movistar + però pocs ho han fet tan en serio com el Rafael Cobos. Sembla que ell i l’Alberto Rodríguez han escrit LA serie i no seré jo qui es perdi l’explicació de com ho han fet. El que fa interessant la ponència no és el making of sinó el públic d’aquest making of. Cobos és conscient que el seu públic seran un munt de guionistes i, en conseqüència, explicarà tot tipus de detalls de l’escriptura. Aquest no és un making of de “oh qué maravilla de serie hemos hecho y mira qué pelucas más bonitas” sino un de “querían que sacásemos 30 páginas y nos negamos a hacerlo hasta que nos amenazaron con la horca”. Marujeo guionil a tutiplén. Seré a primera fila.

-Mesa CIMA: Mujeres que escriben comedia. Ponencia de Olatz Arroyo y Marta Sánchez. Dissabte 4 a les 16:00h.

El currículum de l’Olatz i la Marta ja justifiquen el meu interès (Ahí abajo, Aída, 7 vidas…) però si a la seva carrera li sumem una reflexió sobre el paper de la dona en l’escriptura de comèdia la cosa deixa de ser anecdòtica i es converteix en necessària. La presència de les dones a les writers’ room està lluny de ser paritària. Per què? Com és que som tots super d’esquerres, super feministes i super guais però continua passant això? Com es pot lluitar contra aquesta situació? I encara més: Es pot lluitar a través de la comèdia? Aquestes i altres qüestions són les que espero que es posin sobre la taula en aquesta ponència. També seré a primera fila. Amb el Cobos.

-Serie documental: Muerte en León. Ponencia de Justin Webster. Dissabte 4 a les 18:25h.

Entre l’èxit i el renaixement de les sèries espanyoles hi ha un fenòmen més discret però igual de celebrable: el renaixement de les sèries documentals. Netflix i l’èxit del seu Making a Murderer van reobrir la porta a un gènere que havia estat a l’ombra molt de temps (per la gran massa de públic com a mínim). Va ser llavors quan els grans documentalistes d’aquest país (aquest? Aquell? Quin?) van poder demostrar tot el que sabien fer. Un d’ells és Justin Webster. Ningú dubta a dia d’avui que “Muerte en León” és referent per tot allò que vingui. En la seva ponència Webster ens explicarà com s’ho va fer per escriure la sèrie que ens ha deixat a tots clavats a la pantalla. L’escriptura dels documentals sempre és un misteri… Resolguem-lo d’una maleïda vegada.

 

I fins aquí el top 5.

A continuació 4 arguments extres per acabar de convèncer-te:

1.He deixat fora del ranking monstres de la talla del Miguel Barros, el Manuel Bartual, l’Aurora Guerra, l’Héctor Lozano, el Carles Costa, la Gema R. Neira o la Susana Herreras. I en aquesta llista de noms que acabo de fer també me n’he deixat!

2.Santiago és preciós i el lloc on es celebrarà l’encuentro és meravellós. I els gallecs encara més. I el seu menjar encara més que ells. I ja paro.

3.L’Encuentro està organitzat per AGAG (els guionistes gallecs), ALMA i FAGA. Que els dos sindicats de guionistes d’Espanya (em refereixo a ALMA i FAGA) uneixin forces per organitzar un esdeveniment com aquest és que tot va bé. A banda de tot el que puguem aprendre i compartir amb els companys guionistes d’arreu d’Espanya l’Encuentro és símbol de fraternitat i companyerisme. Intercanviar batalletes professionals sembla anecdòtic però en realitat crea el cos identitari que qualsevol professió necessita per legitimar-se (encara més).

4.Quan vaig a masterclasses sempre surto pensant allò de “no sé per què he vingut, podria haver-ho llegit per internet i, en realitat, tot plegat ja ho sabia”… però és mentida. Ni ho podria haver llegit per internet ni ja ho sabia. Perquè ni sóc tan hàbil amb internet ni sóc tan llest a la vida. I a tu, company/a guionista, et passa el mateix. Conèixer la realitat d’altres guionistes, sí, per suposat, ens fa millors guionistes.

 

I fins aquí la publicitat de l’esdeveniment guionil de l’any. Recordeu: de dijous 2 a dissabte 4 de novembre a Santiago. Tota la informació aquí. Si ets soci del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) pots demanar una beca per anar-hi. Si no ho ets, ESTÀS TRIGANT A SER-HO.

I si no em vull fer la maleta?

Share

Fa uns mesos, Tony Grisoni (guionista de tres pel·lícules del meu admirat Terry Gilliam: suficient per reverenciar-lo) va venir a Barcelona a fer una masterclass arrel del Serielizados Fest, i una de les primeres coses que va dir va ser que ell mai havia pensat en fer carrera, sinó en passar-s’ho bé fent el que feia. Que la gent ara només pensa en fer carrera, i així és molt més difícil fer realitat els teus somnis. Sempre he estat bastant d’acord amb aquesta forma de veure les coses: de quina manera s’explica, si no, que hagi volgut dedicar-me a ser guionista?

Em trobo, suposo que com molta gent, en aquell punt en què ja fa prou temps que vaig acabar els estudis com per aspirar a projectes més grans, però en què encara no he tingut la oportunitat que provoca que algú digui “Ah, el Dani Noblom: aquest és el que va escriure [introduir aquí el títol d’una pel·lícula o sèrie de televisió], no?”. M’ho passo molt bé fent els meus propis projectes i curtmetratges, així que el gran Grisoni estaria orgullós de mí, però confesso que també m’agradaria poder començar a guanyar-me la vida exclusivament amb el que m’agrada sense haver de recórrer a feines secundàries. Però ai, ja se sap: aquí la cosa está muy mal.

“Doncs marxa”, em diu molta gent. Voler dedicar-te al cine implica sentir constantment que a tot arreu del món (sí, a tot arreu: jo crec que al fons del mar també) tenen una millor indústria audiovisual que a aquí, i inevitablement et passes la vida amb la idea d’emigrar flotant-te pel cap (deixo per després de l’1-O especificar d’on, exactament, hauria d’emigrar).

Que a França mimen molt el seu cinema. Que a Anglaterra la qualitat de les sèries televisives fins i tot supera a la d’Estats Units (Black Mirror! Sherlock! Utopia! Misfits! Luther!). Que a Mèxic o a Colòmbia hi ha la tira de rodatges. Al final fins i tot t’acabes plantejant anar a fer musicals de Bollywood a la Índia, el país on més pel·lícules es produeixen cada any.

Tot és plantejar-s’ho.

I ara anem als Estats Units i a la Meca del Cine, a parlar del somni americà. Com a director (sí, sóc d’aquests que també dirigeix) estava habituat a treballar amb un director de fotografia que des de fa un any ha marxat a Los Angeles a obrir-se camí, i no para de dir-me que me’n hauria d’anar cap allà. Que allà hi ha feina de sobres. La meva resposta sempre és la mateixa: la foto es fa igual aquí que a Estats Units, però escriure no. I per bé que se’m doni l’anglès, no em veig capaç d’escriure diàlegs per a personatges com els d’un The Wire (per posar un exemple molt clar de sèrie amb un tipus de dialectes molt concrets) com sí que em veig capaç d’escriure diàlegs per qualsevol personatge d’aquí amb qualsevol de les meves dues llengües natives.

Però l’idioma és només el primer handicap que em fa dir que no a totes les opcions anteriors i em fa insistir en què jo, el que vull, és fer cinema aquí (tots entenem també la ficció televisiva com a “cinema”, oi?). Actualment em trobo escrivint el meu segon guió de llargmetratge, i és una pel·lícula que precisament una de les gràcies que té és que passa a Barcelona (per no dir allò tan trillat de “Barcelona és un personatge més de la història”). El primer que vaig escriure sí que l’estic traduint a l’anglès després que, tot i els bons comentaris que n’he rebut, vegi que aquí és pràcticament impossible de moure: no és només que hi hagi poca indústria, és que la poca que hi ha tampoc es mostra gaire oberta a llegir guions. Són minoria les productores no ja que s’hagin llegit el guió, sinó que simplement et contestin el mail de presentació dient-te “sí, envia’ns-el” o “no, no estem interessats”. I això que hi posa “Seleccionat al III Pitching Forum del GAC” ben gros a la portada!

El cas és que l’estic traduint perquè veig que la ciutat on transcorri la trama no té una importància tan gran en aquest guió com en el que estic escrivint ara, i tot i que desitjo amb tota la meva ànima que la història agradi i s’acabi produint encara que sigui a algun país angloparlant, una part de mí pensarà que es podia haver fet d’una altra manera… aquí. I és que el meu objectiu és fer cinema, però el meu somni és fer cinema a casa.

I per “casa” ara mateix em refereixo a qualsevol lloc d’Espanya, però fins i tot així podríem seguir acotant: últimament no paro de sentir a tot arreu, per fer créixer encara més l’eterna batalla Barcelona-Madrid, que si el que vols és fer ficció és millor que te’n vagis a viure a Madrid, però que si vols rodar publicitat o videoclips és millor viure a Barcelona.

Què, com us heu quedat? Doncs això: jo també em pregunto per què.

Està fins i tot a la sopa, però no està al cinema

Per què ens n’hem d’anar a un altre país, o fins i tot a un altre continent, quan només a Barcelona, per no dir a Catalunya en general, hi ha una font d’històries brutal per portar a la gran (o a la petita) pantalla? L’Enriqueta Martí no és la nostra única vampiressa, però és la que està més de moda. Tot i així jo encara espero veure-la portada al cinema amb tota la pompa i glòria que es mereix, adaptant per exemple la novel·la La mala dona de Marc Pastor (Apunt a part: a què esperem per portar totes les seves novel·les a la pantalla? Tenim el nostre propi Stephen King, amb univers interconnectat i tot, i no l’aprofitem?). Però no només tenim vampirs a Catalunya: tenim històries d’assassinats, de sectes, de fantasmes, de guerres, de dinasties, de corrupció, de desigualtats… Històries i contextos genials i únics que esperen a ser explicats i que valen tant com qualsevol cosa que es faci a les tan vanagloriades terres del mai prou ben ponderat president Trump.

Que no hi hagi diners és un problema, però recordem que hem parlat de com de bé funciona la indústria de països que de bones a primeres no pensaries que estan millor que el nostre. És qüestió de tenir voluntat, de saber administrar el que tenim i de confiar molt més en nous autors. No ens autocastrem: donem-nos les oportunitats que ens mereixem i confiem en el talent i la feina dels d’aquí. Si els deixem marxar i emportar-se el seu talent a fora, després no valdrà treure pit i posar-se la medalleta de que Fulanito “és català”… que ja sabem que això aquí ens agrada molt.

 

Adéu al cànon digital català

Share


“La taxa a les operadores de telecomunicacions va ser una iniciativa conjunta del sector, del govern i dels nostres representants polítics. Aquesta taxa es va aprovar al parlament sense cap vot en contra i s’ha estat aplicant durant dos anys i mig sense problemes”.

El passat 28 de juliol un grup de representants del sector audiovisual va protestar davant les portes del Parlament de Catalunya amb motiu de l’anul·lació del cànon digital català per part del Tribunal Constitucional. La sentència del Constitucional no ha estat una sorpresa. Tots sabíem que l’impost era una provocació que no agradaria a les empreses de telecomunicacions. Al final, però, ha estat el govern espanyol l’encarregat d’impugnar una llei que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya sense cap vot en contra.

Aquestes són les claus de l’impost anul·lat:

  • L’impost es va aprovar al Parlament de Catalunya sense cap vot en contra i amb l’abstenció només de PP i Ciutadans.
  • L’impost preveia el cobrament a les operadores d’internet de 25 cèntims per cada usuari que tingués la connexió a Catalunya.
  • L’impost va entrar en vigor l’any 2014 i des d’aleshores ha recaptat 33 milions d’euros.
  • Els diners recaptats s’han reinvertit en el sector audiovisual i digital català, especialment damnificat per la crisi econòmica i per l’estretor de mires d’alguns dels seus representants polítics.
  • L’impost no és una genialitat catalana, sinó que ja s’aplica en altres països europeus.
  • El govern espanyol, guiat per un ideal de justícia que ens vol igual a tots ens agradi o no, va presentar una demanda al TC contra la decisió del govern català. La raó principal: el cànon digital suposava una doble càrrega impositiva per a unes empreses que ja havien de fer front a l’IVA.
  • El TC decideix anul·lar l’impost amb el vot particular de 5 dels seus 12 membres que no creuen que hi hagi doble càrrega impositiva perquè es tracta de 2 impostos de naturalesa diferent.
  • La sentència del TC té caràcter retroactiu. Això vol dir que el govern català ha de tornar els 33 milions d’euros recaptats fins ara.

 

De moment la situació torna a ser crítica per l’audiovisual català i pel sector de la cultura en general, que ara mateix no té garantit un pressupost estable i suficient. El 2014, abans que la taxa fos d’aplicació, el pressupost per a producció de l’ICEC era d’uns 5 milions d’euros. L’any següent, el 2015, amb la taxa ja en vigor, va passar de 5 a uns 14 milions d’euros i amb l’aprovació dels últims pressupostos superava els 20 milions d’euros. Si l’any vinent no es prorroguen els pressupostos l’horitzó serà dramàtic. Les operadores d’internet en canvi, seguiran beneficiant-se dels continguts audiovisuals que suposen el 75% dels continguts legals i il·legals que es consumeixen a través d’internet.

Durant la protesta del passat divendres es va aprofitar per llegir una carta oberta als nostres representants polítics en què es demana, entre altres coses,  una nova llei que estableixi una taxa alternativa que permeti seguir finançant el sector. Esperem que aquesta demanada s’arribi a concretar i es trobi una via alternativa que ens permeti gaudir d’un sector audiovisual fort. Ara bé, també espero que si això passa es recuperin les ajudes al guió. Cosa que, amb o sense cànon, de moment no ha passat. I és que si volem revitalitzar l’audiovisual català i enfortir el sector a més de diners, cal saber com invertir-los.

#Noafluixem

#VolemAjudesAlGuio

COM VENDRE UN GUIÓ

Share

L’altre dia una amiga meva que treballa en una consultora, m’explicava que el producte que ella havia de vendre era complicat de col·locar perquè ascendia a uns 50.000 € cada paquet i com a molt aconseguia tancar dos contractes a l’any. La primera mala notícia que us haig de donar, a part que a diferència d’ella no cobrareu mentre intenteu vendre-ho, és que el nostre producte val entre mig i tres milions d’euros, i que serà el maldecap principal del teu client, és a dir, la productora, els pròxims dos anys pel cap baix. Això fa que els productors/es produeixin poc i s’ho pensin moltíssim abans d’embarcar-se en un projecte. El resultat és que vendre un guió és un miracle i si firmes un contracte a l’any et pots donar per molt satisfet.

La segona mala notícia és que jo no he venut cap guió i no crec que cap guionista de la meva generació ho hagi fet. Algun guionista veterà assegura que ell/ella en va arribar a vendre un l’any 1997. Però això és aigua passada. Els productors, que són animals que tenen més bon nas pels negocis que nosaltres, no van trigar a adonar-se que no els calia pagar la mercaderia per tal de disposar d’ella. Només l’havien de manllevar per un mòdic preu, la famosa opció. El que sí pot passar és que t’encarreguin escriure un guió i te’l paguin a plaços. Però avui en dia, en la nostra indústria, vendre un guió així tal qual, és a dir que te’n paguin 40.000 euros abans que es produeixi, doncs ja no existeix.  Però continua llegint; encara que jo no hagi venut cap guió, ho he intentat algunes vegades i fins i tot he aconseguit vendre idees la qual cosa s’ha traduït en un contracte on fins i tot hi hagut intercanvi de diners per fulls amb lletres. Així que aquest gran èxit em legitima per escriure el post, crec jo.

Hi ha diversos canals per intentar vendre guions, com la Black list o el Filmarkethub però del que vull parlar aquí és de les reunions cara a cara amb els productors, quan vas a vendre el teu guió en persona, que encara és la manera més habitual de tancar contractes. No hi ha cap fórmula i vas variant les conclusions a mesura que en vas fent però sí que podria parlar d’algunes coses que a mi personalment em fan sentir més còmode a l’hora d’encarar una reunió o un pitching (tot i que hi ha diferències entre aquests dos) i si hagués de fer un decàleg de com intentar vendre un guió a una productora seria el següent:

– INVESTIGA. Quin guió tens entre mans i a quina productora li podria interessar, segons el que ha fet. Si acaba de fer una mini sèrie medieval segurament no voldrà embarcar-se en una altra ara mateix. Sí normalment fa cinema independent no es veurà produint una comèdia boja i estripada. I no només el que fan sinó les persones que hi ha darrere. És una indústria petita on les productores representen persones, els productors/es tenen uns gustos, ells també tenen preferències i una mirada, una ideologia, una manera d’entendre el cinema. Amb quins creus que pots encaixar tu? Investiga també les cadenes, que són el seu client i indirectament el teu. Què busquen? Què estan fent? Què els hi funciona? Què tenen sobre la taula? No et repeteixis perquè tindràs poques oportunitats.

– PREPARAT LA REUNIÓ però no t’ho aprenguis de memòria. Identifica els punts forts del teu projecte, què és el que més et fa trempar d’ell, perquè creus que és genial i s’ha de fer. Ja sabem que aquest és un ofici de convèncer els altres i encomanar-los la seguretat, construeix-la. Així com els pitchings són breus i sí que t’ho has d’aprendre de memòria, aquestes reunions són més flexibles i el teu discurs també ho ha de ser, ha de respirar i fluir amb naturalitat.

– EXPOSA AMB ENTUSIASME PERÒ NO ET PASSIS. Si tens clar les coses bones del projecte i t’apassiona ja es notarà i està bé que t’embalis una mica perquè estem venent art, no sabates. Però crec que no cal ser vehement. Escolta el teu interlocutor i deixa’l parlar i que t’expliqui com ho veu. No diguis que el guió és l’hòstia, demostra-ho. Pren-te bé les crítiques potser són una oportunitat i els hi pots donar la volta, sense negar els problemes.

– PARLA COM UN GUIONISTA. No em refereixo al fet que citis a Mckee ni res d’això. Em refereixo que, està bé que coneguis la indústria, que siguis conscient del pressupost de la teva peli o com es podria finançar, però aquest no és el teu camp. I si surt a la conversa, endavant, digues el que penses. Però el 80% de la teva exposició s’ha de centrar en la història, els personatges, el tema, l’originalitat, l’univers, etc. i no el que valen les coses, remarcant que és una peli barata o cara, que podria fer-ho tal actor i que llavors ja assegureu molta taquilla, etc. Això deixa-ho per ells. Tu vens màgia, no números. A no ser que et postulis com a productor executiu del projecte, però fins i tot així tot comença per una bona història i aquesta és la teva feina.

– TINGUES CLAR QUE ÉS UN WIN WIN. No li estàs demanant cap favor. Tu tens un projecte, si els hi encaixa genial (evidentment tot no es resolt en una sola reunió) i si no, no passa res. De fet és el més probable i tot i que tu has de fer el possible perquè s’hi interessin si no ho fan no pots pensar que has perdut la gran oportunitat de la teva vida. És com anar a lligar, no vagis a la desesperada perquè és pitjor. Ningú vol gent desesperada.

– TRANQUILITZA’T. Intenta prendre-t’ho com si li expliquessis el teu projecte a un amic, en un bar. La teva feina és genial. Vendre una història que t’encanta és una experiència positiva i ells estan allà per escoltar-te perquè si no no t’haurien donat hora per una reunió. Disfruta! És normal estar una mica nerviós però has de relativitzar.

– FORMALITAT INFORMAL. Està bé arribar puntual, ser rigorós i professional però no és una multinacional ni vens paquets financers, no ens enganyem és una indústria més bohèmia, amb poques jerarquies (excepte en rodatge) no és una entrevista de feina, pots riure, podeu prendre un cafè, pots parlar-li de tu a tu sense por.

– NO PARLIS DE DINERS. De moment. Però deixa clar que si els interessa, no és de franc i tampoc en tenen l’exclusivitat sinó que tu estàs movent el projecte. Hi ha gent que es marca farols en aquest sentit. Jo evito tots els trucs de venedor barat però la veritat és que mouràs el guió. Si insisteixen digues un número alt. Si els interessa ja te’l baixaran, això no serà un impediment.

– NO VAGIS AL GIMNÀS. Ja coneixeu la imatge que tothom té del guionista: intel·lectual, taciturn, vestit fosc, amb ulleres de pasta...Compra-te’n unes encara que no tinguis graduació. No descuidis el teu aspecte però tampoc el cuidis en excés; se suposa que estàs més preocupat per les idees que per les calories. Ells esperen trobar-se amb el proper TrumboKauffmanSorkin o Dunham. No aniràs mai a la catifa vermella, no faràs entrevistes així que si tenen davant un rara avis que li encaixi amb la imatge tòpica de guionista millor.

– I PER ÚLTIM; SI ETS DONA, NO ET POSIS ESCOT. Zoe Barnes de House of Cards pensa que és un recurs cutre però efectiu… Potser per obtenir informació d’un polític però no per vendre guions. Vols que el teu interlocutor, sigui dona o home, estigui pendent de les teves paraules…de res més.

I sobretot gaudeix, parlant del teu projecte, d’altres pel·lícules, del que es fa aquí i allà, de les últimes sèries que has vist, del sector, etc. etc. En les reunions és un tema que sempre surt i a més denota que coneixes el teu món i estàs al dia. Bona sort!!!