EN DEFENSA DE LES ESCENES LLARGUES

Share


Ja sabem que, quan parlem de guions, no hi ha veritats inequívoques. Es evident que ni totes les escenes llargues són bones ni totes les curtes són dolentes i que necessites trobar un equilibri. Ja sabem que hi ha escenes curtes memorables, en les que només cal la mirada entre dos personatges perquè et sobrevingui una gran emoció o aquella única frase perfecte per l’ocasió, on afegir més diàleg seria un error.

(més…)

ESCRIURE PER A NENS

Share

 

Una reflexió sobre la manera d’escriure un guió quan l’ha d’actuar un nen.

Aquest és un tema que va aparèixer a la meva vida fa aproximadament sis mesos. Estic escrivint una peli on hi apareix un personatge de 8 anys. Tot anava bé fins que la directora i també guionista de la peli, la Belén Funes, va posar el tema sobre la taula. “Hem de reescriure aquesta escena pel nen”.

En un primer moment no vaig entendre el que m’estava dient. Quin problema hi podia haver? L’escena funcionava bé, ens agradava a nosaltres i agradava a tothom que la llegia. Vaig assumir que, un cop el càsting estigués clar, ens intentaríem adaptar a “l’actor”.

Sempre hem dit que els nens actors són nens, no actors i per tant és important que en el procés de càsting es busqui un perfil de nen que connecti amb el personatge i que, un cop es facin els assajos pertinents, el personatge s’adapti a ell en la mida del possible.

Però no. Pocs dies després havíem de preparar una nova versió i va tornar a sortir el tema: no calia revisar tot el guió, però sí reescriure les escenes on el nen tenia el protagonisme.

“No pots pretendre que un nen digui bé les paraules que hi ha escrites en un guió”. Em va semblar que la cosa tenia sentit. La idea de fons és evitar fer encaixar al nen dins una narrativa convencional.

Un actor és capaç d’assumir un esquema mental diferent del seu i construir una interpretació que acosti a l’espectador l’experiència que el guionista volia transmetre en el text. Un nen no és capaç de fer-ho, per tant s’han de buscar mecanismes o accions que generin de forma espontània (i inconscient en el nen) una reacció concreta. Aquesta és la feina del director, sí. Però des de guió se’l pot ajudar. Se l’ha d’ajudar.

Heu tingut alguna vegada la sensació, veient una peli, que els nens estan molt malament? Sí, mil vegades. Crec que això passa quan s’ha intentat que el nen encaixi en el text, cosa que propicia que les frases no sonin bé i que les actuacions resultin poc versemblants.

Com podem fer, doncs, que la dramatúrgia s’adapti al nen? Una forma interessant de fer-ho és buscant mini-objectius (o jocs, digueu-li com vulgueu) dins les escenes que generin una reacció instintiva en el nen que ens acosti al que es busca a nivell d’actuació. És a dir que cal trobar algun mecanisme de direcció que connecti amb ells directament i que eviti que pensin en actuar.

Dit així pot sonar confús tot plegat, però… Heu vist “Estiu 1993”*? Feu-ho. Torneu a fer-ho. És una de les millors pelis de l’any.

 

Parlo d’”Estiu 1993” perquè permet entendre perfectament com es pot escriure bé per nens. Si funciona és precisament perquè tot el guió està escrit pensant en ells. La protagonista de la peli és una nena de 6 anys que s’ha quedat òrfena i comença a viure amb els seus tiets. Actua això! I per si fos poc, el segon personatge més important és una nena de 4 anys que fa de la seva nova germana.

 

No faré cap spoiler, però hi ha un parell d’escenes que exemplifiquen el que vull dir:

1. La de la pinta.
I/E. COTXE. DIA.
La nova mare detecta que la nena passa per un mal moment i aquesta es refugia en els seus cabells despentinats per no parlar amb ella. La mare treu una pinta amb la qual pretén “arreglar” el problema de la nena. Però aquesta no es vol deixar ajudar.
La sensació que vaig tenir en veure-la és que la Carla Simón, la guionista i directora, la va plantejar com un repte per a la nena: que no es deixés pentinar per la mare. Per més pesada que es posés. I si aquesta no deixava de molestar-la que li agafés la pinta i la tirés per la finestra. S’utilitza la metàfora “no es vol deixar pentinar – no es vol deixar ajudar” com a posada en escena i això evita que la nena hagi de parlar ni exposar com se sent.
L’escena es desenvolupa d’aquesta manera, amb una absoluta normalitat. La nena, en lloc de pensar en actuar uns sentiments que difícilment podria recrear, està concentrada en protegir el seu cabell de qui interpreta a la seva nova mare i així podem accedir a la falta de connexió que sent cap a ella.

2. La que juguen a mares i filles.
EXT. JARDÍ. DIA
Les dues nenes juguen al jardí de la casa familiar. La gran es maquilla i “fa de mare”. Li demana que li porti alguna cosa de menjar. La petita vol jugar amb la gran i està disposada a fer qualsevol cosa. La relació entre les dues és dominada per la gran, que s’aprofita de la petita dient que està molt cansada. Aquesta, més que de filla, “fa de criada”, complint les ordres de la seva germana gran.
Crec que el que va buscar la Carla era marcar les jerarquies que degut a la diferència d’edat s’estableixen entre els nens petits i els molt petits. Així, quan la gran juga a “passar” de la petita es potencia l’actitud totalment servil d’aquesta. A més, aquesta idea, connecta a l’espectador amb la relació que va tenir la mare biològica amb la nena gran. La repetició d’aquest rol ens explica com entén aquesta nena la relació paterno-filial. Una relació on l’adult no fa cas al nen, però on ho arregla tot amb un petó i un t’estimo:
– “Mami, vols jugar amb mi?”
– “Carinyo, t’estimo tant, tant, tant, que no et sé dir que no”.
Aquesta escena, per tant, és clau en la peli, ja que fa entendre la incapacitat de la protagonista d’encaixar en la seva nova família i obre una finestra al passat de forma intel·ligent i interessant.


Us deixo un vídeo força interessant del programa ‘Días de Cine’ on es parla de la peli, on la Carla Simón parla de dirigir a nens i on, fins i tot, la Bruna Cusí parla de l’experiència de rodar amb les nenes.

Días de Cine – Estiu 1993

En resum, el que vull posar sobre la taula amb aquest text és una obvietat: el guió és una eina bàsica per fer una bona peli, i la forma com s’escriu ha d’anar en la direcció correcta per tal de fer-ho possible. Per tant, si a la nostra peli tenim a nens que volem que ens ofereixin unes actuacions de les que en surtin uns personatges complexos, hem d’escriure pensant en ells més que en el text. Pensant en el que volem obtenir més que en el que volem que es digui.

*Mentre escric aquest text surt la notícia que no segueix en la carrera per l’OSCAR. És una llàstima, fins i tot una injustícia. El que tenia previst escriure és el següent: “Tant de bo estigui nominada a l’OSCAR, tot i que això ja no depèn de la peli, depèn de la campanya que l’equip i la premsa pugui fer a Hollywood”. Pel que sé, per aconseguir una nominació has de tenir la capacitat econòmica de fer una bona campanya que doni visibilitat a la peli i segurament “Estiu 1993” no pot competir en capacitat econòmica. Deia que és una llàstima perquè crec que “Estiu 1993” competeix molt bé en talent i és una peli que fàcilment pot ser del gust del públic americà. De qualsevol públic, de fet.

20 anys de GAC, transgressió i Xesc Barceló.

Share

20Anys_GAC

Vull agrair públicament a Guionistes Associats de Catalunya que celebrés els seus 20 anys d’existència el passat divendres 27 d’octubre als jardins del Palau Robert de Barcelona, fent coincidir l’acte amb l’esdeveniment més transcendental de la transició espanyola. Gràcies.

Bromes a part, la Vida sempre ens regala coincidències plenes de significat. Els fets d’octubre són un immens tribut al punt de gir dramàtic i, per tant, no existeix una data més adequada per celebrar l’essència d’una associació de guionistes.

Vaig estar a punt de no anar a l’acte, com molts, arrossegat per la voràgine informativa i l’emoció de viure un dia històric. Però, com que el meu sentiment de pertinença li dec més al guió que a cap altra cosa, allà m’hi vaig plantar, juntament amb poc més de 50 socis. Llàstima. Si haguéssim sigut 155 ho haguéssim clavat simbòlicament.

En sí mateix, l’acte va ser un homenatge a un dels guions de Rafael Azcona. Discursos interromputs pel soroll de l’helicòpter de la policia que ens sobrevolava, mirades de desconcert al sentir els “Puigdemont-a-prisión!” procedents de la manifestació pacífica que passava per la Diagonal, a escassos metres de nosaltres… La mateixa manifestació que acabava de xocar pacíficament amb els vidres d’una ràdio pública.

Malgrat tot, estàvem contents. Per celebrar 20 anys d’associació, pels acudits del presentador de la nit, Martín Piñol, i, sobretot, perquè teníem a l’advocat de l’associació, el gran Nacho, preparant-nos la truita de patates i les croquetes del pica-pica. Un advocat servint truita i croquetes als escriptors catalans, aquesta és la grandesa del GAC.

Però, no només estàvem allà per celebrar els 20 anys del GAC, sinó també per a entregar el títol de guionista d’honor a un dels seus impulsors, en Xesc Barceló.

Xesc Barceló
Foto de Júlia Prats

Coneixia el seu nom, però no sabia exactament qui era, ni el que representava. Per sort, la parella còmica formada per l’Enric Gomà i el Piti Español es va encarregar de presentar la seva figura als ignorants com jo. Una sèrie de guionistes, antics alumnes o companys d’en Xesc, van passar per l’escenari per parlar d’ell. Guionistes de la talla de Gisela Pou, Lluís Arcarazo o Eduard Cortés, entre d’altres.

Tots es van dirigir al Xesc Barceló, present a l’acte, com el seu amic i mestre. I van destacar el seu esperit crític, transgressor i experimental que els va transmetre. Un pensador que no té por a pensar.

El vídeo que van posar repassant la seva carrera, em va causar una forta impressió. Programes com “Oh Bongònia”, “Fes Flash”, “Botó Fluix”, “Matraca no”, i tants d’altres, havien marcat la meva infantesa. Juntament amb les sèries d’humor de la BBC que programava TV3 (“Sí, ministre”, “Alò, Alò”, “Black Adder”…), els shows de la Trinca i espais de RTVE com “Planeta imaginari” o “La bola de cristal”, els programes del Xesc havien contribuït a construir la meva manera d’entendre la televisió.

Eren programes frescos, tenien esperit crític, jugaven sense por amb el format, tractaven al públic com a éssers pensants, no com a idiotes infantilitzats i, sobretot, tenien aquell toc transgressor que tant trobo a faltar en gran part de la televisió actual.

El vídeo em va fer pensar moltes coses. (més…)

ENCUENTRO DE GUIONISTAS 2017: TOTS CAP A SANTIAGO

Share

No sé què passarà a Catalunya aquesta propera setmana però sí sé què passarà a Santiago a partir de dijous vinent. A partir de llavors i fins dissabte la capital gallega acull el 5è Encuentro de Guionistas (i atenció perquè enguany, depèn de com t’ho miris, és una trobada internacional).

Les inscripcions encara no han tancat així que deixeu-me aprofitar aquesta finestra per destacar les que em semblen les 5 millors propostes de l’Encuentro i convidar-vos, amb altres arguments, a que vingueu.

Primer, el meu top 5:

-Guiones que traspasan fronteras. Conversación con Sergio G. Sánchez. Diàleg inaugural, dijous 2 a les 19:00h.

Tot i que ara s’hagi passat a la direcció (traidor!) Sergio G. Sánchez és un dels guionistes més interessants d’aquest país. T’agradi o no la seva filmografia la seva manera de treballar, el context que el rodeja i l’autogestió de la seva carrera (a cavall entre EEUU i Espanya) és d’allò més interessant. És un home llest, simpàtic i bon orador i tot el que ens pugui dir acabarà configurant, de ben segur, una bona radiografia de la nostra indústria (i quan dic “nostra” vull dir la dels guionistes -però hi ha una indústria del guió aquí?-). Per si tot plegat no fos prou la conversa amb ell serà moderada (a mode d’entrevista) per l’Ana Hormaetxea, també llesta, simpàtica i bona oradora. I presidenta de FAGA. No se puede pedir más.

El Convenio Colectivo. Divendres 3 a les 11:40h.

Els advocats de FAGA i ALMA (units contra l’enemic!) ens explicaran en quin estat està el Conveni Col·lectiu. El primer que hem de fer com a guionistes és ser professionals i per poder ser-ho hem de ser tractats com a tals. No hi ha professionalització del guió sense el conveni. Ara voldria explicar-vos els detalls per fer-vos enfadar però potser que els advocats ens ho expliquin millor. Assistir l’exposició/diàleg entre els dos advocats em sembla essencial per saber on som i on anem com a professionals.

-Escribir para Movistar +, La Peste. Ponencia de Rafael Cobos. Divendres 3 a les 12:45h.

A aquestes alçades de la pel·lícula sembla que ja tots hem escrit alguna cosa per Movistar + però pocs ho han fet tan en serio com el Rafael Cobos. Sembla que ell i l’Alberto Rodríguez han escrit LA serie i no seré jo qui es perdi l’explicació de com ho han fet. El que fa interessant la ponència no és el making of sinó el públic d’aquest making of. Cobos és conscient que el seu públic seran un munt de guionistes i, en conseqüència, explicarà tot tipus de detalls de l’escriptura. Aquest no és un making of de “oh qué maravilla de serie hemos hecho y mira qué pelucas más bonitas” sino un de “querían que sacásemos 30 páginas y nos negamos a hacerlo hasta que nos amenazaron con la horca”. Marujeo guionil a tutiplén. Seré a primera fila.

-Mesa CIMA: Mujeres que escriben comedia. Ponencia de Olatz Arroyo y Marta Sánchez. Dissabte 4 a les 16:00h.

El currículum de l’Olatz i la Marta ja justifiquen el meu interès (Ahí abajo, Aída, 7 vidas…) però si a la seva carrera li sumem una reflexió sobre el paper de la dona en l’escriptura de comèdia la cosa deixa de ser anecdòtica i es converteix en necessària. La presència de les dones a les writers’ room està lluny de ser paritària. Per què? Com és que som tots super d’esquerres, super feministes i super guais però continua passant això? Com es pot lluitar contra aquesta situació? I encara més: Es pot lluitar a través de la comèdia? Aquestes i altres qüestions són les que espero que es posin sobre la taula en aquesta ponència. També seré a primera fila. Amb el Cobos.

-Serie documental: Muerte en León. Ponencia de Justin Webster. Dissabte 4 a les 18:25h.

Entre l’èxit i el renaixement de les sèries espanyoles hi ha un fenòmen més discret però igual de celebrable: el renaixement de les sèries documentals. Netflix i l’èxit del seu Making a Murderer van reobrir la porta a un gènere que havia estat a l’ombra molt de temps (per la gran massa de públic com a mínim). Va ser llavors quan els grans documentalistes d’aquest país (aquest? Aquell? Quin?) van poder demostrar tot el que sabien fer. Un d’ells és Justin Webster. Ningú dubta a dia d’avui que “Muerte en León” és referent per tot allò que vingui. En la seva ponència Webster ens explicarà com s’ho va fer per escriure la sèrie que ens ha deixat a tots clavats a la pantalla. L’escriptura dels documentals sempre és un misteri… Resolguem-lo d’una maleïda vegada.

 

I fins aquí el top 5.

A continuació 4 arguments extres per acabar de convèncer-te:

1.He deixat fora del ranking monstres de la talla del Miguel Barros, el Manuel Bartual, l’Aurora Guerra, l’Héctor Lozano, el Carles Costa, la Gema R. Neira o la Susana Herreras. I en aquesta llista de noms que acabo de fer també me n’he deixat!

2.Santiago és preciós i el lloc on es celebrarà l’encuentro és meravellós. I els gallecs encara més. I el seu menjar encara més que ells. I ja paro.

3.L’Encuentro està organitzat per AGAG (els guionistes gallecs), ALMA i FAGA. Que els dos sindicats de guionistes d’Espanya (em refereixo a ALMA i FAGA) uneixin forces per organitzar un esdeveniment com aquest és que tot va bé. A banda de tot el que puguem aprendre i compartir amb els companys guionistes d’arreu d’Espanya l’Encuentro és símbol de fraternitat i companyerisme. Intercanviar batalletes professionals sembla anecdòtic però en realitat crea el cos identitari que qualsevol professió necessita per legitimar-se (encara més).

4.Quan vaig a masterclasses sempre surto pensant allò de “no sé per què he vingut, podria haver-ho llegit per internet i, en realitat, tot plegat ja ho sabia”… però és mentida. Ni ho podria haver llegit per internet ni ja ho sabia. Perquè ni sóc tan hàbil amb internet ni sóc tan llest a la vida. I a tu, company/a guionista, et passa el mateix. Conèixer la realitat d’altres guionistes, sí, per suposat, ens fa millors guionistes.

 

I fins aquí la publicitat de l’esdeveniment guionil de l’any. Recordeu: de dijous 2 a dissabte 4 de novembre a Santiago. Tota la informació aquí. Si ets soci del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) pots demanar una beca per anar-hi. Si no ho ets, ESTÀS TRIGANT A SER-HO.

I si no em vull fer la maleta?

Share

Fa uns mesos, Tony Grisoni (guionista de tres pel·lícules del meu admirat Terry Gilliam: suficient per reverenciar-lo) va venir a Barcelona a fer una masterclass arrel del Serielizados Fest, i una de les primeres coses que va dir va ser que ell mai havia pensat en fer carrera, sinó en passar-s’ho bé fent el que feia. Que la gent ara només pensa en fer carrera, i així és molt més difícil fer realitat els teus somnis. Sempre he estat bastant d’acord amb aquesta forma de veure les coses: de quina manera s’explica, si no, que hagi volgut dedicar-me a ser guionista?

Em trobo, suposo que com molta gent, en aquell punt en què ja fa prou temps que vaig acabar els estudis com per aspirar a projectes més grans, però en què encara no he tingut la oportunitat que provoca que algú digui “Ah, el Dani Noblom: aquest és el que va escriure [introduir aquí el títol d’una pel·lícula o sèrie de televisió], no?”. M’ho passo molt bé fent els meus propis projectes i curtmetratges, així que el gran Grisoni estaria orgullós de mí, però confesso que també m’agradaria poder començar a guanyar-me la vida exclusivament amb el que m’agrada sense haver de recórrer a feines secundàries. Però ai, ja se sap: aquí la cosa está muy mal.

“Doncs marxa”, em diu molta gent. Voler dedicar-te al cine implica sentir constantment que a tot arreu del món (sí, a tot arreu: jo crec que al fons del mar també) tenen una millor indústria audiovisual que a aquí, i inevitablement et passes la vida amb la idea d’emigrar flotant-te pel cap (deixo per després de l’1-O especificar d’on, exactament, hauria d’emigrar).

Que a França mimen molt el seu cinema. Que a Anglaterra la qualitat de les sèries televisives fins i tot supera a la d’Estats Units (Black Mirror! Sherlock! Utopia! Misfits! Luther!). Que a Mèxic o a Colòmbia hi ha la tira de rodatges. Al final fins i tot t’acabes plantejant anar a fer musicals de Bollywood a la Índia, el país on més pel·lícules es produeixen cada any.

Tot és plantejar-s’ho.

I ara anem als Estats Units i a la Meca del Cine, a parlar del somni americà. Com a director (sí, sóc d’aquests que també dirigeix) estava habituat a treballar amb un director de fotografia que des de fa un any ha marxat a Los Angeles a obrir-se camí, i no para de dir-me que me’n hauria d’anar cap allà. Que allà hi ha feina de sobres. La meva resposta sempre és la mateixa: la foto es fa igual aquí que a Estats Units, però escriure no. I per bé que se’m doni l’anglès, no em veig capaç d’escriure diàlegs per a personatges com els d’un The Wire (per posar un exemple molt clar de sèrie amb un tipus de dialectes molt concrets) com sí que em veig capaç d’escriure diàlegs per qualsevol personatge d’aquí amb qualsevol de les meves dues llengües natives.

Però l’idioma és només el primer handicap que em fa dir que no a totes les opcions anteriors i em fa insistir en què jo, el que vull, és fer cinema aquí (tots entenem també la ficció televisiva com a “cinema”, oi?). Actualment em trobo escrivint el meu segon guió de llargmetratge, i és una pel·lícula que precisament una de les gràcies que té és que passa a Barcelona (per no dir allò tan trillat de “Barcelona és un personatge més de la història”). El primer que vaig escriure sí que l’estic traduint a l’anglès després que, tot i els bons comentaris que n’he rebut, vegi que aquí és pràcticament impossible de moure: no és només que hi hagi poca indústria, és que la poca que hi ha tampoc es mostra gaire oberta a llegir guions. Són minoria les productores no ja que s’hagin llegit el guió, sinó que simplement et contestin el mail de presentació dient-te “sí, envia’ns-el” o “no, no estem interessats”. I això que hi posa “Seleccionat al III Pitching Forum del GAC” ben gros a la portada!

El cas és que l’estic traduint perquè veig que la ciutat on transcorri la trama no té una importància tan gran en aquest guió com en el que estic escrivint ara, i tot i que desitjo amb tota la meva ànima que la història agradi i s’acabi produint encara que sigui a algun país angloparlant, una part de mí pensarà que es podia haver fet d’una altra manera… aquí. I és que el meu objectiu és fer cinema, però el meu somni és fer cinema a casa.

I per “casa” ara mateix em refereixo a qualsevol lloc d’Espanya, però fins i tot així podríem seguir acotant: últimament no paro de sentir a tot arreu, per fer créixer encara més l’eterna batalla Barcelona-Madrid, que si el que vols és fer ficció és millor que te’n vagis a viure a Madrid, però que si vols rodar publicitat o videoclips és millor viure a Barcelona.

Què, com us heu quedat? Doncs això: jo també em pregunto per què.

Està fins i tot a la sopa, però no està al cinema

Per què ens n’hem d’anar a un altre país, o fins i tot a un altre continent, quan només a Barcelona, per no dir a Catalunya en general, hi ha una font d’històries brutal per portar a la gran (o a la petita) pantalla? L’Enriqueta Martí no és la nostra única vampiressa, però és la que està més de moda. Tot i així jo encara espero veure-la portada al cinema amb tota la pompa i glòria que es mereix, adaptant per exemple la novel·la La mala dona de Marc Pastor (Apunt a part: a què esperem per portar totes les seves novel·les a la pantalla? Tenim el nostre propi Stephen King, amb univers interconnectat i tot, i no l’aprofitem?). Però no només tenim vampirs a Catalunya: tenim històries d’assassinats, de sectes, de fantasmes, de guerres, de dinasties, de corrupció, de desigualtats… Històries i contextos genials i únics que esperen a ser explicats i que valen tant com qualsevol cosa que es faci a les tan vanagloriades terres del mai prou ben ponderat president Trump.

Que no hi hagi diners és un problema, però recordem que hem parlat de com de bé funciona la indústria de països que de bones a primeres no pensaries que estan millor que el nostre. És qüestió de tenir voluntat, de saber administrar el que tenim i de confiar molt més en nous autors. No ens autocastrem: donem-nos les oportunitats que ens mereixem i confiem en el talent i la feina dels d’aquí. Si els deixem marxar i emportar-se el seu talent a fora, després no valdrà treure pit i posar-se la medalleta de que Fulanito “és català”… que ja sabem que això aquí ens agrada molt.

 

Adéu al cànon digital català

Share


“La taxa a les operadores de telecomunicacions va ser una iniciativa conjunta del sector, del govern i dels nostres representants polítics. Aquesta taxa es va aprovar al parlament sense cap vot en contra i s’ha estat aplicant durant dos anys i mig sense problemes”.

El passat 28 de juliol un grup de representants del sector audiovisual va protestar davant les portes del Parlament de Catalunya amb motiu de l’anul·lació del cànon digital català per part del Tribunal Constitucional. La sentència del Constitucional no ha estat una sorpresa. Tots sabíem que l’impost era una provocació que no agradaria a les empreses de telecomunicacions. Al final, però, ha estat el govern espanyol l’encarregat d’impugnar una llei que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya sense cap vot en contra.

Aquestes són les claus de l’impost anul·lat:

  • L’impost es va aprovar al Parlament de Catalunya sense cap vot en contra i amb l’abstenció només de PP i Ciutadans.
  • L’impost preveia el cobrament a les operadores d’internet de 25 cèntims per cada usuari que tingués la connexió a Catalunya.
  • L’impost va entrar en vigor l’any 2014 i des d’aleshores ha recaptat 33 milions d’euros.
  • Els diners recaptats s’han reinvertit en el sector audiovisual i digital català, especialment damnificat per la crisi econòmica i per l’estretor de mires d’alguns dels seus representants polítics.
  • L’impost no és una genialitat catalana, sinó que ja s’aplica en altres països europeus.
  • El govern espanyol, guiat per un ideal de justícia que ens vol igual a tots ens agradi o no, va presentar una demanda al TC contra la decisió del govern català. La raó principal: el cànon digital suposava una doble càrrega impositiva per a unes empreses que ja havien de fer front a l’IVA.
  • El TC decideix anul·lar l’impost amb el vot particular de 5 dels seus 12 membres que no creuen que hi hagi doble càrrega impositiva perquè es tracta de 2 impostos de naturalesa diferent.
  • La sentència del TC té caràcter retroactiu. Això vol dir que el govern català ha de tornar els 33 milions d’euros recaptats fins ara.

 

De moment la situació torna a ser crítica per l’audiovisual català i pel sector de la cultura en general, que ara mateix no té garantit un pressupost estable i suficient. El 2014, abans que la taxa fos d’aplicació, el pressupost per a producció de l’ICEC era d’uns 5 milions d’euros. L’any següent, el 2015, amb la taxa ja en vigor, va passar de 5 a uns 14 milions d’euros i amb l’aprovació dels últims pressupostos superava els 20 milions d’euros. Si l’any vinent no es prorroguen els pressupostos l’horitzó serà dramàtic. Les operadores d’internet en canvi, seguiran beneficiant-se dels continguts audiovisuals que suposen el 75% dels continguts legals i il·legals que es consumeixen a través d’internet.

Durant la protesta del passat divendres es va aprofitar per llegir una carta oberta als nostres representants polítics en què es demana, entre altres coses,  una nova llei que estableixi una taxa alternativa que permeti seguir finançant el sector. Esperem que aquesta demanada s’arribi a concretar i es trobi una via alternativa que ens permeti gaudir d’un sector audiovisual fort. Ara bé, també espero que si això passa es recuperin les ajudes al guió. Cosa que, amb o sense cànon, de moment no ha passat. I és que si volem revitalitzar l’audiovisual català i enfortir el sector a més de diners, cal saber com invertir-los.

#Noafluixem

#VolemAjudesAlGuio

COM VENDRE UN GUIÓ

Share

L’altre dia una amiga meva que treballa en una consultora, m’explicava que el producte que ella havia de vendre era complicat de col·locar perquè ascendia a uns 50.000 € cada paquet i com a molt aconseguia tancar dos contractes a l’any. La primera mala notícia que us haig de donar, a part que a diferència d’ella no cobrareu mentre intenteu vendre-ho, és que el nostre producte val entre mig i tres milions d’euros, i que serà el maldecap principal del teu client, és a dir, la productora, els pròxims dos anys pel cap baix. Això fa que els productors/es produeixin poc i s’ho pensin moltíssim abans d’embarcar-se en un projecte. El resultat és que vendre un guió és un miracle i si firmes un contracte a l’any et pots donar per molt satisfet.

La segona mala notícia és que jo no he venut cap guió i no crec que cap guionista de la meva generació ho hagi fet. Algun guionista veterà assegura que ell/ella en va arribar a vendre un l’any 1997. Però això és aigua passada. Els productors, que són animals que tenen més bon nas pels negocis que nosaltres, no van trigar a adonar-se que no els calia pagar la mercaderia per tal de disposar d’ella. Només l’havien de manllevar per un mòdic preu, la famosa opció. El que sí pot passar és que t’encarreguin escriure un guió i te’l paguin a plaços. Però avui en dia, en la nostra indústria, vendre un guió així tal qual, és a dir que te’n paguin 40.000 euros abans que es produeixi, doncs ja no existeix.  Però continua llegint; encara que jo no hagi venut cap guió, ho he intentat algunes vegades i fins i tot he aconseguit vendre idees la qual cosa s’ha traduït en un contracte on fins i tot hi hagut intercanvi de diners per fulls amb lletres. Així que aquest gran èxit em legitima per escriure el post, crec jo.

Hi ha diversos canals per intentar vendre guions, com la Black list o el Filmarkethub però del que vull parlar aquí és de les reunions cara a cara amb els productors, quan vas a vendre el teu guió en persona, que encara és la manera més habitual de tancar contractes. No hi ha cap fórmula i vas variant les conclusions a mesura que en vas fent però sí que podria parlar d’algunes coses que a mi personalment em fan sentir més còmode a l’hora d’encarar una reunió o un pitching (tot i que hi ha diferències entre aquests dos) i si hagués de fer un decàleg de com intentar vendre un guió a una productora seria el següent:

– INVESTIGA. Quin guió tens entre mans i a quina productora li podria interessar, segons el que ha fet. Si acaba de fer una mini sèrie medieval segurament no voldrà embarcar-se en una altra ara mateix. Sí normalment fa cinema independent no es veurà produint una comèdia boja i estripada. I no només el que fan sinó les persones que hi ha darrere. És una indústria petita on les productores representen persones, els productors/es tenen uns gustos, ells també tenen preferències i una mirada, una ideologia, una manera d’entendre el cinema. Amb quins creus que pots encaixar tu? Investiga també les cadenes, que són el seu client i indirectament el teu. Què busquen? Què estan fent? Què els hi funciona? Què tenen sobre la taula? No et repeteixis perquè tindràs poques oportunitats.

– PREPARAT LA REUNIÓ però no t’ho aprenguis de memòria. Identifica els punts forts del teu projecte, què és el que més et fa trempar d’ell, perquè creus que és genial i s’ha de fer. Ja sabem que aquest és un ofici de convèncer els altres i encomanar-los la seguretat, construeix-la. Així com els pitchings són breus i sí que t’ho has d’aprendre de memòria, aquestes reunions són més flexibles i el teu discurs també ho ha de ser, ha de respirar i fluir amb naturalitat.

– EXPOSA AMB ENTUSIASME PERÒ NO ET PASSIS. Si tens clar les coses bones del projecte i t’apassiona ja es notarà i està bé que t’embalis una mica perquè estem venent art, no sabates. Però crec que no cal ser vehement. Escolta el teu interlocutor i deixa’l parlar i que t’expliqui com ho veu. No diguis que el guió és l’hòstia, demostra-ho. Pren-te bé les crítiques potser són una oportunitat i els hi pots donar la volta, sense negar els problemes.

– PARLA COM UN GUIONISTA. No em refereixo al fet que citis a Mckee ni res d’això. Em refereixo que, està bé que coneguis la indústria, que siguis conscient del pressupost de la teva peli o com es podria finançar, però aquest no és el teu camp. I si surt a la conversa, endavant, digues el que penses. Però el 80% de la teva exposició s’ha de centrar en la història, els personatges, el tema, l’originalitat, l’univers, etc. i no el que valen les coses, remarcant que és una peli barata o cara, que podria fer-ho tal actor i que llavors ja assegureu molta taquilla, etc. Això deixa-ho per ells. Tu vens màgia, no números. A no ser que et postulis com a productor executiu del projecte, però fins i tot així tot comença per una bona història i aquesta és la teva feina.

– TINGUES CLAR QUE ÉS UN WIN WIN. No li estàs demanant cap favor. Tu tens un projecte, si els hi encaixa genial (evidentment tot no es resolt en una sola reunió) i si no, no passa res. De fet és el més probable i tot i que tu has de fer el possible perquè s’hi interessin si no ho fan no pots pensar que has perdut la gran oportunitat de la teva vida. És com anar a lligar, no vagis a la desesperada perquè és pitjor. Ningú vol gent desesperada.

– TRANQUILITZA’T. Intenta prendre-t’ho com si li expliquessis el teu projecte a un amic, en un bar. La teva feina és genial. Vendre una història que t’encanta és una experiència positiva i ells estan allà per escoltar-te perquè si no no t’haurien donat hora per una reunió. Disfruta! És normal estar una mica nerviós però has de relativitzar.

– FORMALITAT INFORMAL. Està bé arribar puntual, ser rigorós i professional però no és una multinacional ni vens paquets financers, no ens enganyem és una indústria més bohèmia, amb poques jerarquies (excepte en rodatge) no és una entrevista de feina, pots riure, podeu prendre un cafè, pots parlar-li de tu a tu sense por.

– NO PARLIS DE DINERS. De moment. Però deixa clar que si els interessa, no és de franc i tampoc en tenen l’exclusivitat sinó que tu estàs movent el projecte. Hi ha gent que es marca farols en aquest sentit. Jo evito tots els trucs de venedor barat però la veritat és que mouràs el guió. Si insisteixen digues un número alt. Si els interessa ja te’l baixaran, això no serà un impediment.

– NO VAGIS AL GIMNÀS. Ja coneixeu la imatge que tothom té del guionista: intel·lectual, taciturn, vestit fosc, amb ulleres de pasta...Compra-te’n unes encara que no tinguis graduació. No descuidis el teu aspecte però tampoc el cuidis en excés; se suposa que estàs més preocupat per les idees que per les calories. Ells esperen trobar-se amb el proper TrumboKauffmanSorkin o Dunham. No aniràs mai a la catifa vermella, no faràs entrevistes així que si tenen davant un rara avis que li encaixi amb la imatge tòpica de guionista millor.

– I PER ÚLTIM; SI ETS DONA, NO ET POSIS ESCOT. Zoe Barnes de House of Cards pensa que és un recurs cutre però efectiu… Potser per obtenir informació d’un polític però no per vendre guions. Vols que el teu interlocutor, sigui dona o home, estigui pendent de les teves paraules…de res més.

I sobretot gaudeix, parlant del teu projecte, d’altres pel·lícules, del que es fa aquí i allà, de les últimes sèries que has vist, del sector, etc. etc. En les reunions és un tema que sempre surt i a més denota que coneixes el teu món i estàs al dia. Bona sort!!!

DOCUMENTAR-SE

Share

Cada dia estem més acostumats a parlar des de la immediatesa i des del titular. Els 140 caràcters no ajuden a aprofundir en allò que s’explica ni a ser concrets en els detalls.

Quan parlem de guions, o millor dit, quan els escrivim, se’ns demana fer un esforç en la línia oposada. Abans fins i tot d’escriure una frase és important pensar les coses, aprofundir en elles i viatjar per descobrir on ens porten. Un cop tenim un destí cal tornar a fer tot el camí buscant alguna cosa que converteixi cada pas dramàtic en un pas honest i interessant a parts iguals. Es tracta simplement d’explicar bé les coses, o el que és el mateix: quan s’escriu un guió cal saber molt bé de què es parla.

Aquest és un post per parlar de la importància de fer una bona documentació durant el procés de creació d’una història.

Quan un guionista sap del que parla, coneix el món de la seva història i coneix els personatges que la viuen és capaç d’oferir moments que s’allunyen dels tòpics  o d’allò que la gent creu que sap sobre les coses i, en conseqüència, és capaç d’oferir moments interessants per l’espectador.

Es tracta de fer la prova del cotó: si una escena és tal com la gent que no coneix el tema creu que serà… és que no està ben documentada. El guionista ha de fer l’exercici de netejar el pòsit que deixa el clixé i anar a buscar allò original que s’amaga a sota.

Ara explicaré com ho faig jo: primer penso la peli en general, imaginant com pot el personatge arribar on m’interessaria arribar (sense trair el seu camí). Després intento descobrir si el personatge arribaria a aquest punt a través de les seves decisions. Si la resposta és no, m’adapto al personatge. Si la resposta és sí, refaig el camí parant a cada etapa, passant pels llocs on passa. Aquí és on comença la documentació exhaustiva.

Com he dit abans, per explicar bé les coses s’han de conèixer al detall. Jo sempre passo pels llocs per on passa el personatge, parlo amb la gent amb qui parla el personatge i intento descobrir tot allò que l’envolta. És a dir, m’interessa més rodejar el personatge de veritat que trobar una persona que sigui el personatge (la gent no sempre diu la veritat o és plenament conscient de la situació per la que passa, per això no és prioritari per mi parlar amb algú que podria ser el protagonista). Crec que si la realitat delimita els moviments del personatge, aquest no tindrà més remei que trobar el seu espai dins aquest marc de veritat.

Per fer la recerca només es necessita tenir els ulls i les orelles ben obertes per detectar tot allò que sigui aplicable a les escenes que s’han pensat i una llibreteta per prendre algun apunt concret d’allò que cal recordar. I pel que fa a les preguntes, sempre és interessant deixar que el teu interlocutor comenci explicant de forma general com funciona el seu món per, a poc a poc, anar incidint en aspectes que tinguin a veure amb els detalls que conformen la teva història. No sóc gaire partidari de buscar informació per Internet o de llegir llibres (potser en un estadi molt inicial pot ser útil). Quan es tracta de documentar, sempre prefereixo el factor humà.

Es diu que “la realitat supera la ficció”. La ficció hauria d’igualar-se a la realitat, l’única diferència és que la realitat no s’ha d’explicar (la realitat és veritat, no necessita motius), però la ficció sí i per això és imprescindible estar ben documentat.

Un bon guionista ha de poder detectar les oportunitats que li ofereix la realitat per construir una ficció que ens descobreixi un nou món dins la realitat que coneixem. Cal estar molt atent a tot allò que passa durant el procés de documentació d’un guió, ja que qualsevol cosa pot amagar una escena plena d’emoció (no confondre amb les històries que la gent explica quan diu: lo meu sí que és per fer una pel·lícula. Normalment no és de pel·lícula, simplement s’han muntat ells una pel·lícula al cap). Recomano deixar-se endur per la realitat i deixar que el guió s’adapti a ella, no al revés. La dramatúrgia d’allò que s’escriu canvia i en surt beneficiada.

Un exemple de peli molt ben documentada: “Saul fia/Son of Saul”. Acostumats com estem a les recreacions cinematogràfiques de l’holocaust que aporten una visió genèrica del tema, aquesta ens introdueix al cor d’un camp de concentració i acosta a l’espectador a través del protagonista una sensació de l’horror (salvant totes les distàncies, clar) semblant a la que es devia viure allà. El film, a partir d’una premissa molt senzilla, esprem de forma interessant cada detall que conformava l’estada als camps de concentració.

Crec que seria interessant poder descobrir altres formes de treballar la documentació per aprofundir una mica més en el tema. Us convido a debatre en els comentaris.

Acabo tirant d’una altra màxima del guió: escriure no és reescriure. Escriure és documentar-se.

I el Docs va ser una festa

Share

Anar al Docs és descobrir món, altres cultures, altres maneres de pensar i de fer. És repensar el documental des de dins, trobar-te amb vells amics,i escoltar a la gent que en sap. Escoltar pitchings de nous projectes i la valoració que experts de tot el món en fan. El docs s’ha fet gran, ja en té 20 i s’ha consolidat. Però per festa, la de la cloenda, amb una espectacular clausura, protagonitzada per La Chana, la seva directora i tots el premiats.

L’emoció i la passió d’aquesta edició la va posar aquesta bailaora flamenca, desconeguda potser per als més joves i que alguns comparen amb Carmen Amaya. Una dona vital, amb fúria i coratge que després de la projecció del documental va posar a tot l’auditori dempeus. La Chana, té un talent sobrenatural. Ja Dalí l’ anava a veure a los Tarantos. Però ella no se’n fiava: venia amb dos petits tigres d’acompanyants i quan ella taconejava, els animals semblava que l’havien d’esgarrapar. El mateix Peter Sellers, la va descobrir allà i la va fitxar per a la seva pel·lícula Bobo.

 

 

I sí, si heu vist aquest fragment entendreu que la Chana és un documental d’aquells en què l’espectador vibra a la cadira. Veure la força i la passió que aquesta bailaora d’ara 71 anys, -que gairebé no pot caminar-, desprèn ballant asseguda en una cadira, no es pot descriure, s’ha de viure i veure. I aquest, va ser el regalàs inesperat que la Chana li va fer al Docs, ballar a la seva clausura.

Però aquest no és l’únic documental que ens emportem del festival. A l’edició d’enguany el públic ha pogut gaudir de la impactant Last Men in Aleppo, la desimbolta i coqueta Jericó (premi del públic) i l’emotiva Al otro lado del Muro (premi Hot docs i premi Latitud en aquesta edició).

 

 

Però si el Docs va ser una festa, ho va ser també per la cordial interacció entre públic i directors que en moltes ocasions van assistir a les projeccions per al seu posterior anàlisis.

Interessant i inspiradora va ser la taula de les cineastes femenines que van encoratjar els assistents a fer documentals si aquest era el seu propòsit. En participar del risc que aquest viatge vital comporta i que en el seu cas va arribar a bon port. Tot i els petits i grans entrebancs que formen part del camí.

Encara podeu repescar alguns dels documentals d’aquesta edició a Filmin que fins al 18 de juny disposa d’alguns dels documentals Machines (premi Amnistia Internacional), Promises o Papa Alaiev, a Netflix hi podreu veure Last Men in Aleppo i a Movistar hi podreu trobar per All gouvernments Lie, la interessant aproximació al periodisme d’investigació dels Estats Units. Si us decanteu pel cinema, Sasha es podrà veure al documental del mes. No us els perdeu!

 

Els altres guionistes

Share

Definició de guionista: aquell tipus solitari i raret que treballa sol a casa creant personatges i trames per a la propera sèrie d’èxit, o dialogant alguna pel·lícula i que de tant en tant, quan li ho permet, trepitja la catifa vermella per recollir algun Goya o premi per l’estil. Això és així, oi?


En efecte. Gràcies, Palomino. (amb salutacions a l’Oriol Grau, i un record per al gran Bernardo)

Cal estar a l’aguait per no caure en els tòpics, i és que hi ha una idea que hem de lligar al cervell amb un cordillet perquè no se’ns escapi i és que molts companys, potser una majoria, es guanyen la vida escrivint per a programes documentals, infantils, educatius… i, només faltaria, aquell sac tan gros que anomenem “entreteniment”, (com si la ficció, els infantils o els educatius no poguessin entretenir!): programes d’humor, magazines, concursos, “realities”, i un reguitzell de formats, gèneres i barreges que m’esgota només de pensar-hi.

Si els guionistes ens queixem sovint del poc reconeixement que tenim en el nostre ram i en la societat en general-, –i cal admetre que com a col·lectiu no som gent d’acció- amb doble raó s’haurien de plànyer els guionistes de concursos, programes infantils, magazins, educatius, etc. I és que els guionistes sovint valorem més el guió de ficció que no pas el de la resta de programes. La majoria de masterclasses, seminaris, ponències, tallers i dissertacions es fan sobre ficció. Bé, potser amb l’excepció dels documentals, pel prestigi implícit que comporta el gènere, i l’humor, per la seva gran popularitat. (Més comèdia, executius de les televisions!)

Recordem com en els programes d’humor de Buenafuente sovint apareixien els guionistes com a personatges del programa. Recordeu el “guionista simpàtic”? Va servir per aprendre que la immensa majoria d’acudits els escrivien abans unes persones. A la sèrie Porca Misèria, en Joel Joan interpretava precisament un guionista d’un late show. És un clàssic. I acudits sobre guionistes els fa també el Gran Wyoming a el Intermedio . Però fora de l’humor, en què els guionistes són força visibles perquè tenen un deure clar de crear acudits (en forma de gag, esquetx, monòleg, comentaris), el guionista d’entreteniment és transparent.

Són professionals que s’enfronten cada dia a un full en blanc per escriure un donapàs enginyós, o una pregunta que sigui alhora creativa i intel·ligent, o una prova d’un concurs que sigui divertida i educativa, o una peça infantil divertida i que mantingui un objectiu pedagògic… ; No oblidem que són tan guionistes aquests com el creador d’una sèrie de la HBO. Cal reivindicar més i donar visibilitat a TOTS els guionistes, i tot i que ja ho fem des d’aquest blog, penso que encara ho hem de fer més.

El cas és que un guionista de ficció ens l’imaginem fàcilment escrivint diàlegs a casa (tot i que sigui un altre tòpic). Un guionista d’humor, com he dit, ens l’imaginem escrivint un acudit, i potser rient-se’n una mica. Com ens imaginem el guionista d’un magazine? De fet, molts companys de ficció fins i tot ignoren maneres de treballar dels seus col·legues d’entreteniment. Jo penso que, tot i que normalment la feina o els gustos ens porten a escriure per un gènere o altre, no fa nosa tenir una mica més de coneixement horitzontal.

La clau és que l’entreteniment no és un gènere, sinó una galàxia que engloba tot de gèneres i formats diferents, i per tant implica feines diferents: des d’estar a plató, a la sala de muntatge, llegir premsa, pensar acudits, pensar proves, escriure un esquetx, reunions (moltes reunions!) per parir idees, documentar-se, entrevistar, etc, revisant guions d’altres, visionar, redactar projectes, escriure veus en OFF… Les tasques es combinen de maneres molt diferents. De fet, no poques vegades se superposen tasques de redactor i guionista i, tot i que és un interessant debat intentar dilucidar on acaba l’un i comença l’altre, jo penso que realment hi ha moments en què ets guionista i redactor. Es pot ser dues coses alhora. No passa res.

En definitiva, em proposo aportar una mica més de llum en aquest aspecte en futurs posts. Naturalment convido als meus companys de redacció i als lectors d’aquest blog a fer el mateix.