UNA HABITACIÓ PRÒPIA

Share
Fotografia: Sandra Gross

Al gener de 2018 l’associació Dones Visuals em va seleccionar el meu projecte de llargmetratge “Después de la ciudad” i ara que ja he acabat el programa, m’agradaria explicar perquè aquesta iniciativa i altres de semblant naturalesa són tan importants per tenir un sector audiovisual fort.

 

El programa de l’Acció Viver es divideix en tres grans pilars: Retir de guió, networking i rodatge d’una de les seqüències de la teva pel·lícula. El primer, el retir de guió, consistia en marxar una setmana a una masia perduda en mig de la Plana de Vic on no és que treballessis directament el guió (amb una setmana no n’hi hauria prou i el guió es treballa durant els sis mesos) sinó que el que treballaves és la teva veu pròpia, el que vols explicar, l’essència de la teva obra.

A més a més de treballar-ho amb les tutores, la idea és fer una immersió total oblidant per un moment el soroll del dia a dia on a vegades es difícil dedicar-te exclusivament a pensar, a crear, a parir les idees. Aquesta fase prèvia fins i tot del guió i que se’n parla tan poc. Aquest procés catàrtic a vegades fins i tot dolorós de preguntar-te qui ets i què vols. A més a més dels exercicis que fèiem i el treball concret, el que em va semblar interessant és les visites de totes les companyes que passaven per la Casa. Directores, productores i un gran nombre de professionals disposades a ajudar-te, sota una idea molt clara: el cine és un treball d’equip, un treball de xarxa, de comunitat i malgrat la severa jerarquització dels rodatges i de la industria en general, malgrat els habituals egos, hi ha una altra manera de organitzar-se, apel·lant a la veritable naturalesa del cine, que en realitat és una de les feines més col·laboratives que existeixen.

 

Fotografia de Sandra Gross

Dones Visuals volia demostrar que el tracte humà, proper, que la generositat, que el debat constructiu, estan íntimament lligats amb la qualitat dels projectes. Que és important dedicar-hi temps, amor i saviesa no només als projectes sinó als seus autors. Que en realitat dedicar temps i esforços aquí és bàsic per tenir una industria forta, madura, sòlida on no només es grava es munta i s’estrena sinó que sobretot, es pensa, es reflexiona.

Al cap d’uns mesos va venir la part de producció, coincidint amb el festival de cinema d’autor. Dones Visuals ens va preparar diferents jornades de networking one to one, meticulosament pensats per cada projecte. Vam poder explicar el nostre projecte a productors d’aquí però també a directors de festivals i de workshops de gran prestigi internacional, a distribuïdors, a caps de continguts de cadenes. La idea era buscar aliances, socis, però també anar assentat el projecte, anar-lo digerint, donar-li forma, triar els camins.

 

El tercer retir va ser el de direcció. Totes les companyes seleccionades a més de guionistes eren les directores del projecte i tenir la oportunitat de gravar una peça, experimentant, començant  a tastar el que seran potser les claus, el to, l’estètica de la teva pel·lícula, encara sense la pressió de la industria, no te preu. De nou acompanyades d’altres dones professionals sempre fent xarxa, donant suport a les necessitats de cadascuna.

 

Però més que explicar exactament el programa, del que us podreu informar, volia parlar de l’enorme efecte positiu que suposa donar-li als autors eines per poder desenvolupar els seus projectes. Recuperar allò que sembla tan infravalorat i pel que mai hi ha diners, el famós I+D, la experimentació, el temps per elaborar les pel·lícules abans que ho siguin. I també la importància de les sinergies, encara que la paraula faci ràbia per tòpica i gastada, però sí del suport mutu en un procés, el de la creació, que pot ser difícil i on pots sentir-te molt sol, on la línia entre sentir-te exultant i deprimit és finíssima i on la fortalesa psicològica juga un paper determinant. En definitiva donar a les persones, i sobretot a les dones que històricament han tingut menys oportunitats i això els he fet minvar la seva confiança en elles mateixes, una habitació pròpia, no només en el sentit literal sinó també d’un pensament propi, d’una força pròpia, individual, única i inviolable que compartida amb la resta d’individualitats úniques poden fer grans coses i combatre totes les adversitats.

 

Fotografia: Sandra Gross

 

LA NATURALESA ESMUNYEDISSA DE L’HUMOR

Share

Aquests últims mesos he tingut la sort de treballar en un programa d’humor amb dos companys extraordinaris, Xavier Sanjuan (Buenafuente, En el aire, APM) i Dani Amor (Hawaï, Programa Inesperat) guionistes bregats en això de fer riure i he après molt d’ells. Ara que feia temps que no m’enfrontava al que és sens dubte el gènere més difícil, m’he tornat a replantejar què és el que fa activar l’humor, una reacció que sembla tan visceral i espontània però en canvi requereix d’un treball majúscul i una precisió quirúrgica, des de la fase del guió fins a l’execució, tot i que sempre ha d’haver-hi marge per una certa màgia imprevista. D’aquestes qüestions he volgut discutir amb ells, sobre la universalitat de l’humor, la subjectivitat versus l’objectivitat i les modes. Quan hagueu acabat de llegir l’article (i només llavors), us podeu afegir al debat.

L’humor és universal, en el sentit de que pot funcionar a tot el món? Alguns diuen que l’humor viatja molt malament, les comèdies són difícils d’exportar però en canvi jo veig que les comèdies americanes triomfen arreu.

 

Dani Amor: Jo crec que no és universal. Hi ha un humor occidental que triomfa a tot el món occidental però a la Índia riuen més amb les seves pel·lícules de Bollywood. De la mateixa manera que hi ha un McDonald’s a cada cantonada, els americans han exportat el seu humor i s’ha barrejat amb el nostre, amb l’europeu i bona part del món, de manera que ja estem tan acostumats que ho reconeixem fàcilment i ens fa gràcia. Però és degut a la globalització i la seva conquesta del mercat, marquen els referents, que és el que tots tenim, perquè tenen una industria tan forta que van un pas endavant. Mireia Llinàs: És cert, ho hem mamat des de petits sobretot la nostra generació, els nostres pares menys i els nostres avis gens, per això segurament no els hi faria gràcia cap comèdia americana i en canvi sí d’espanyoles.

Xavier Sanjuan: Jo estic parcialment d’acord. La colonització de l’humor occidental és evident però hi ha un humor inherent al gènere humà que fa riure a tothom, més enllà de la globalització, de les cultures i independentment d’on hagis nascut. M.L: Una relliscada? X.S: Sí, el slapstick. D.A: El regador regado. És cert, hi ha un tipus d’humor que no te fronteres d’espai ni de temps. X.S: Però evidentment hi ha moltes particularitats. Dins de l’Estat Espanyol mateix, els catalans som bastant més escatològics, nosaltres sempre parlem de caca, de merda, de cul, caga tió, caganer, la merda de la muntanya no fa pudor…Fins i tot tenim un grup de música que es diu Els Pets, no m’imagino a Espanya un grup que es digués Los Pedos i aquí ho trobem normal perquè ens fa gràcia. Però sí que crec que hi ha un humor universal. M.L: És només el físic? D.A: És el més bàsic. No només físic. Un militar amb unes maneres molt adustes i un físic que imposa que de cop tingui una veu aguda tothom pot entendre-ho i pot fer-li gràcia. Tothom sap el que es l’exèrcit, o els soldats, hi hagut moltes guerres a tot el món. X.S: El recurs del peix fora de l’aigua també és molt universal i pot funcionar a tot el món. Potser no enganxes alguns localismes però en general pots entendre la situació.

Respecte el context, l’humor evoluciona? O és caduc i està molt subjecte a la sensibilitat, circumstancies i tendències de cada moment? Penso que depèn del mitjà. Un programa potser està més lligat a l’actualitat però moltes comèdies del cinema clàssic ens fan gràcia fins el dia d’avui. A mi em segueix fent gràcia no només Harold Lloyd o Chaplin sinó Esta casa es una ruina o Cuatro bodas y un funeral. Qüestió de nostàlgia?

D.A: Sí, et fa riure perquè l’havies vist abans. Mira el que està passant ara, la gent més jove, que miren Friends i no els hi agrada, els hi sembla masclista, racista, no els hi sembla divertida…Perquè per nosaltres ha sigut un referent i una sèrie que ha obert moltes portes de coses que després s’han reutilitzat i han evolucionat…Però per ells està desfasat. X.S: També és una qüestió de ritme, tu veus Rick&Morty i passen moltes coses en cada línia de guió. D.A. La gent més jove que es “multitask” la poden seguir i amb el mòbil a la mà i mirant altres coses a l’ordenador, xerrant etc. Clar, li agradarà a la gent jove, el target també s’ha de tenir en compte. M.L: Tot evoluciona a la vida, i si repetíssim Persones Humanes o la Señora Doubfire no funcionaria tot i que algunes coses, en essència, sí. Hi ha constants que no varien, com dèiem, recursos universals. D.A. Les constants socials: sempre ens farà gràcia un pobre que de cop es fa ric. No ha canviat encara, segueixen havent classes socials. Però hi ha elements nous en cada època que s’han d’anar incorporant, en el nostre cas les pantalles: ara totes les series juguen amb veure les bromes del watsapp, de les xarxes socials etc.

M.L. De totes maneres quan hi ha tan soroll em dona la sensació que tornar a alguna cosa clàssica és molt trencador i modern, com per exemple tornar a fer humor mut D.A: Sí, The Artist. El Tricicle encara funciona…Però jo he tornat a veure Monty Python i alguns episodis em semblen dolentíssims, mireu el primer capítol: hi ha gags que són molt dolents, altres que són bons. Alguns han envellit bé, altres no. X.S: Hi ha gags que saps que no tenen un llarg recorregut. Es més fàcil detectar el gag que saps que crema ràpid que els que perduraran. Mr. Bean continua força vigent malgrat l’estètica dels vuitana-noranta. Perquè mentre hi hagi piscines amb vestuaris per homes i per dones i la gent vagi amb banyador etc tot allò funcionarà. D.A. Juga a un tio inadaptat al món, amb la qual cosa molta gent es pot sentir identificada, aquesta sensació tothom la te algun cop a la vida.

Una altra gran por de qualsevol creador que faci humor és caure en el patetisme…Aquella frontera tan fina. Quins factors hi influeixen?

 

D.A: Jo crec que aquí el gran paper el juga els directors i actors. L’execució. Qualsevol text, ben fet pot fer gràcia, sense caure en patetismes. En canvi un bon text mal interpretat potser patètic. Un mal acudit dit per algú molt bo pot tenir gràcia. M.L. Estàs dient que els guions no importen?? D.A: No, estic dient que importen però la responsabilitat final recau sobre els actors. Es com el futbol: l’entrenador executa un pla però si els futbolistes no juguen bé…el que marca el gol és ell. M.L Jo no estic d’acord. Potser en comèdia és més important la execució que en altres gèneres però en general si tens un mal guió tens una mala pel·lícula. Si tens un bon guió i contens als actors la pel·lícula potser bona, penso en Clint Eastwood. Els actors no et salven una mala peli. Dani Rovira que coincidiríem que es un bon còmic, no ha salvat la majoria de pel·lícules que ha fet. 8 apellidos vascos va triomfar perquè era un bon guió en el sentit que funcionava molt bé, que era una premissa bona exprimida al màxim i després ben executada.

D.A. En l’humor l’execució és crucial, es com una cançó, és matemàtic, no pot fallar si falla se te’n va a la merda el que hagis escrit. L’actor ha de saber fer el ritme, el to, ho ha d’entendre. X.S. Estic d’acord en que l’humor és molt matemàtic. Tu construeixes un gag i aquell gag funciona d’una manera si l’actor decideix que allò ho dirà del revés, no fa gràcia. I depèn del prestigi que tinguis com a humorista el públic riurà més o menys, el públic que tens guanyat també fa molt. Estàs més predisposat a riure. Jo m’he pixat de riure al teatre amb textos excel·lents executats per grups amateurs. M.L: D’una cosa estem els tres segurs, un cop ja tens un bon guió, l’execució és clau pe provocar l’humor: la realització, el so, el vestuari, el tempo (direcció) el timbre de la veu, els silencis les mirades…I per això s’ha d’assajar i controlar perquè és complicat que tota aquesta orquestra funcioni de manera improvisada.

 

I així vam estar hores parlant i vam arribar per fi a una conclusió: que els tres pensàvem que sabíem molt sobre l’humor però en realitat no en teníem ni idea.

 

Salut!

 

Feliç dia del guionista emprenedor

Share

Sempre que em quedo temporalment sense feina, intento fer les quatre trucades o missatges de rigor per donar a conèixer que un servidor està disponible per a feines de guió, redacció o de fet, qualsevol altra tasca relacionada que impliqui una retribució. No es pot dir que sigui una comesa gaire feixuga, especialment per als que tenim l’agenda social d’un Moai. El fet que sigui una feina breu explica que sigui tan infructuosa. Qui ja et coneix i et vol, et truca tant si tens feina com si no. Però quan apliques l’absurda lògica de la rifa de Nadal no et queda altre remei: “Però, i si toca?”

Quan això està fet, només queda fer una cosa, i aquesta és posar-se a escriure. El què? Aquell projecte personal o un projecte que pot agradar a les productores? Meeec. Pregunta trampa, perquè sovint acaben sent el mateix.

El fet és que la nostra cultura mediàtica lloa incondicionalment la figura de l’emprenedor cada cert temps. És un efecte secundari del capitalisme, que en èpoques de poca feina troba l’exemple a seguir d’aquell empresari que ha aconseguit l’èxit econòmic gràcies al seu esperit aventurer, a reinventar-se un mateix, etc. Clar, en un país on l’esperit aventurer sempre ha estat encarnat per l’especulador de torn que fot un “pelotaso” immobiliari, o el parent que posa un frankfurt, no nego que un jove que hagi creat la seva startup i hagi triomfat a Silicon Valley mereix admiració. Que després ens adonem que al mercat no hi ha lloc per a tants emprenedors, i que perquè uns triomfin, molts s’hagin d’estampar contra la paret del fracàs -i en algun cas, de la riota- , no treu que sigui un fenomen recorrent.

El que no es diu mai és que hi ha professions formades gairebé completament per emprenedors, i entre aquests hi ha la de guionista. Els que escrivim per als mitjans ens hem de vendre i reinventar-nos constantment sense garantia d’èxit. La prova són els milers de projectes als calaixos (avui en dia virtuals) que mai es faran, i les hores invertides que mai veuran cap mena de retribució.

Per això he decidit fer-me un homenatge i decretar el dia del guionista emprenedor, o sigui, jo i tots els altres guionistes que, quan per raons voluntàries o involuntàries es troben amb una mica de temps, penquen amb un ull a la pantalla i l’altre al telèfon.

Feliç dia del Guionista Emprenedor! Demà ho tornaré a celebrar.

(Original i versió en castellà a tonicama.com)

“Hem d’anar tots a una davant la crisi que patim”

Share

Entrevista a la nova Presidenta del GAC, Carmen Abarca.

A l’última Assamblea del GAC vaig poder escoltar la nova Presidenta, Carmen Abarca. “Amb aquesta dona res pot sortir malament” vaig pensar i una plàcida sensació de tranquil·litat m’embolcallava. Bona comunicadora, serena però amb determinació, no semblava que se li escapés cap tema i que ja havia posat, o posaria en breu, fil a l’agulla a tots els temes que l’associació te sobre la taula, tan pel que fa a la lluita pels nostres drets, com a la formació, la comunicació, la suma d’esforços amb altres entitats, l’establiment de ponts amb diferents agents del sector etc. L’audiovisual català no travessa una etapa fàcil i totes les associacions haurem de treballar perquè les nostres condicions laborals no facin un pas enrere. Més que mai ens falten líders forts i implicats.

 

Per què creus que és tan important formar part d’una associació o sindicat de guionistes?

Crec que és important en qualsevol professió, però en el nostre cas és gairebé una qüestió de supervivència. Els guionistes som un col·lectiu molt petit i estem molt desprotegits en tots els aspectes. Si no fem pinya és impossible que aconseguim millores substancials en les nostres condicions laborals i molt menys pel que fa al reconeixement de la nostra feina.

 

Quins objectius t’has posat personalment i com entitat per millorar no només la vida laboral del guionista sinó la del sector, ja que sempre ho hem concebut com un conjunt?

Fins ara el sector de l’audiovisual ha anat una mica per lliure, cadascú per la seva banda, productors, actors, tècnics… La crisi que patim no afecta només als guionistes i pot tenir una conseqüència molt positiva, i és que anem tots a una. A mi m’agradaria que la resta del sector no ens veiessin com un col·lectiu que es queixa, sinó com un col·lectiu que aporta i que està obert a la col·laboració.

El GAC defensa un model de producció audiovisual radicalment diferent de l’actual, on el guió i la inversió en creativitat és la base. És un sistema que funciona en altres països d’Europa i és necessari que tot el sector entengui que el canvi de model ens beneficiarà a tots perquè aconseguirem fer programes, pel·lícules i sèries molt més competitives. Estem parlant amb tots els interlocutors (administració, productors, etc…) perquè s’impliquin en aquest canvi que posarà en primer terme la nostra feina, fins ara molt poc valorada.

 

Quina és l’agenda del GAC a curt i mitjà termini?

Mantindrem les activitats que ja es feien relacionades amb la formació, com la Masterclass o la taula rodona dels Gaudí, etc. Però ara per ara, el més urgent és continuar negociant amb l’administració i amb les altres associacions per tal de salvar la producció audiovisual d’aquest any, que perilla seriosament per la situació política. També estem estudiant el model de producció d’altres països europeus per intentar adaptar-lo a Catalunya. Ja hem anat a França i aviat anirem a Suècia i Alemanya.

Què és el que més et preocupa i com creus que és la millor manera d’abordar-ho?

El que més em preocupa és la precarietat que patim. Si a això li afegim el moment tan delicat que vivim, em fa por que anem enrere: més precarització, més atur… Per això penso que ara no es tracta tant de defensar-nos com a guionistes, sinó com a treballadors de l’audiovisual i anar tots a una. Perquè si TV3 no té diners per produir, i l’ICEC no destina diners a impulsar projectes, els productors tancaran i no hi haurà feina per a ningú. Per tant el que hem de fer com a associació és pressionar moltíssim i treballar amb tots els implicats perquè això no passi.

És possible treballar de guionista a Catalunya d’una manera estable?

És possible, però només per una minoria, per desgràcia. Si la nostra feina estigués més ben pagada i regulada i hi hagués més producció, òbviament hi hauria més guionistes que podrien viure de la seva professió. La falta de feina genera un amateurisme a la professió que és molt negatiu. No es pot ser guionista en hores lliures. Ser guionista és vocacional, però també és una professió, un ofici, i t’ha de permetre viure dignament i pagar el lloguer cada mes. El que no pot ser és que fins i tot treballant regularment hi hagi guionistes que no poden viure decentment per les condicions abusives que patim. Hem de fer entendre a tots els companys que mai s’ha d’accedir a treballar gratis. Mai. És un error que tots hem comès algun cop i que ens perjudica enormement. Hem d’assessorar-nos bé abans de firmar qualsevol contracte. El GAC ofereix aquest servei gratuïtament a tots els socis i no em cansaré de recordar-ho.

 

Creus que la figura del guionista és prou reconeguda? Per què creus que és important lluitar contra la seva invisibilitat (si creus que existeix)?

La falta de reconeixement és un dels grans problemes que tenim, i no passa només aquí. A l’últim festival de Berlín els guionistes alemanys van haver de reivindicar el valor de la seva feina. És molt trist que en un festival de cine s’hagi de recordar a la gent que sense guió no hi ha pel·lícules. El fet que no es valori prou la nostra feina comporta que es pagui malament, que es facin contractes abusius, que es demani al guionista que treballi gratis, etc. Per sort, aquest aspecte està canviant, tant a nivell públic com en l’entorn professional, que és el que més ens interessa. El GAC ha fet molta feina en aquest sentit des del seu naixement, i l’ha de continuar fent.

 

Tenint en compte que el principal motor de l’audiovisual que fan la majoria de professionals que viuen i treballen a Catalunya és la televisió pública catalana i que aquesta ha d’afrontar un pagament del IVA molt elevat, encares el futur amb optimisme?

Jo sempre intento ser optimista, malgrat que el moment que viu el sector audiovisual és el més crític dels últims 40 anys. Confio en què els polítics estiguin a l’alçada i defensin la nostra televisió pública com es mereix i destinin els diners necessaris per fer front al pagament sense que això impliqui reduir el pressupost per la producció, que ja fa molts anys que s’ha anat reduint i que ara ja està sota mínims. També és urgent que el parlament aprovi un nou impost a les operadores similar al que es va aprovar al 2014 (que va ser anul·lat pel tribunal constitucional). Si no, seria un desastre no només per la televisió i per tot el sector de la cultura, sinó per tot el país.

 

Quin és el teu major desig com a Presidenta del GAC?

Que se’ns reconegui com a interlocutors en la presa de decisions i acords de tot el sector perquè estem vivint un moment de canvi i els guionistes tenim molt a dir i a aportar. Deixant de banda la situació política de Catalunya, el moment actual és interessant a nivell global, amb les noves plataformes de producció (Netflix, Movistar, etc…). Crec que s’obren horitzons interessants per als guionistes i com a col·lectiu no vull que perdem cap tren. Hem de dir: aquí estem, la nostra feina és important, volem treballar en condicions dignes i explicar bones històries.

També m’agradaria que la nostra associació fes un esforç per posar en valor la feina de les dones guionistes. En aquest sentit estem recolzant mesures i demandes des de col·lectius de dones relacionats amb l’audiovisual i aplicarem criteris de paritat també en les nostres activitats sempre que sigui possible.

 

 

 

DEBAT: Serveixen per res les escoles de guió?

Share

Tallers, cursos, màsters, carreres senceres. Està clar que per escriure guió, a més de talent cal una tècnica  que s’aprèn. Però aquest aprenentatge, no el pot fer cadascú un pel seu compte? Hi ha carretades de literatura sobre com escriure un bon guió. Hi ha webs per parar un tren. Tothom pot accedir a un ordinador i paper i, avui més que mai, té centenars de pel·lícules, curts i sèries a disposició.

Tinc un màster de guió i un curs de guió cinematogràfic en una coneguda escola especialitzada… Hi vaig aprendre coses? Sí. Però hi vaig aprendre alguna cosa que no hauria après pel meu compte. Sincerament, no ho puc assegurar.

Serveixen doncs d’alguna cosa les escoles de guió, a part d’aportar més guionistes aturats al mercat laboral i donar una mica de feina a d’altres guionistes aturats? Què en penseu?

EN DEFENSA DE LES ESCENES LLARGUES

Share


Ja sabem que, quan parlem de guions, no hi ha veritats inequívoques. Es evident que ni totes les escenes llargues són bones ni totes les curtes són dolentes i que necessites trobar un equilibri. Ja sabem que hi ha escenes curtes memorables, en les que només cal la mirada entre dos personatges perquè et sobrevingui una gran emoció o aquella única frase perfecte per l’ocasió, on afegir més diàleg seria un error.

(més…)

ESCRIURE PER A NENS

Share

 

Una reflexió sobre la manera d’escriure un guió quan l’ha d’actuar un nen.

Aquest és un tema que va aparèixer a la meva vida fa aproximadament sis mesos. Estic escrivint una peli on hi apareix un personatge de 8 anys. Tot anava bé fins que la directora i també guionista de la peli, la Belén Funes, va posar el tema sobre la taula. “Hem de reescriure aquesta escena pel nen”.

En un primer moment no vaig entendre el que m’estava dient. Quin problema hi podia haver? L’escena funcionava bé, ens agradava a nosaltres i agradava a tothom que la llegia. Vaig assumir que, un cop el càsting estigués clar, ens intentaríem adaptar a “l’actor”.

Sempre hem dit que els nens actors són nens, no actors i per tant és important que en el procés de càsting es busqui un perfil de nen que connecti amb el personatge i que, un cop es facin els assajos pertinents, el personatge s’adapti a ell en la mida del possible.

Però no. Pocs dies després havíem de preparar una nova versió i va tornar a sortir el tema: no calia revisar tot el guió, però sí reescriure les escenes on el nen tenia el protagonisme.

“No pots pretendre que un nen digui bé les paraules que hi ha escrites en un guió”. Em va semblar que la cosa tenia sentit. La idea de fons és evitar fer encaixar al nen dins una narrativa convencional.

Un actor és capaç d’assumir un esquema mental diferent del seu i construir una interpretació que acosti a l’espectador l’experiència que el guionista volia transmetre en el text. Un nen no és capaç de fer-ho, per tant s’han de buscar mecanismes o accions que generin de forma espontània (i inconscient en el nen) una reacció concreta. Aquesta és la feina del director, sí. Però des de guió se’l pot ajudar. Se l’ha d’ajudar.

Heu tingut alguna vegada la sensació, veient una peli, que els nens estan molt malament? Sí, mil vegades. Crec que això passa quan s’ha intentat que el nen encaixi en el text, cosa que propicia que les frases no sonin bé i que les actuacions resultin poc versemblants.

Com podem fer, doncs, que la dramatúrgia s’adapti al nen? Una forma interessant de fer-ho és buscant mini-objectius (o jocs, digueu-li com vulgueu) dins les escenes que generin una reacció instintiva en el nen que ens acosti al que es busca a nivell d’actuació. És a dir que cal trobar algun mecanisme de direcció que connecti amb ells directament i que eviti que pensin en actuar.

Dit així pot sonar confús tot plegat, però… Heu vist “Estiu 1993”*? Feu-ho. Torneu a fer-ho. És una de les millors pelis de l’any.

 

Parlo d’”Estiu 1993” perquè permet entendre perfectament com es pot escriure bé per nens. Si funciona és precisament perquè tot el guió està escrit pensant en ells. La protagonista de la peli és una nena de 6 anys que s’ha quedat òrfena i comença a viure amb els seus tiets. Actua això! I per si fos poc, el segon personatge més important és una nena de 4 anys que fa de la seva nova germana.

 

No faré cap spoiler, però hi ha un parell d’escenes que exemplifiquen el que vull dir:

1. La de la pinta.
I/E. COTXE. DIA.
La nova mare detecta que la nena passa per un mal moment i aquesta es refugia en els seus cabells despentinats per no parlar amb ella. La mare treu una pinta amb la qual pretén “arreglar” el problema de la nena. Però aquesta no es vol deixar ajudar.
La sensació que vaig tenir en veure-la és que la Carla Simón, la guionista i directora, la va plantejar com un repte per a la nena: que no es deixés pentinar per la mare. Per més pesada que es posés. I si aquesta no deixava de molestar-la que li agafés la pinta i la tirés per la finestra. S’utilitza la metàfora “no es vol deixar pentinar – no es vol deixar ajudar” com a posada en escena i això evita que la nena hagi de parlar ni exposar com se sent.
L’escena es desenvolupa d’aquesta manera, amb una absoluta normalitat. La nena, en lloc de pensar en actuar uns sentiments que difícilment podria recrear, està concentrada en protegir el seu cabell de qui interpreta a la seva nova mare i així podem accedir a la falta de connexió que sent cap a ella.

2. La que juguen a mares i filles.
EXT. JARDÍ. DIA
Les dues nenes juguen al jardí de la casa familiar. La gran es maquilla i “fa de mare”. Li demana que li porti alguna cosa de menjar. La petita vol jugar amb la gran i està disposada a fer qualsevol cosa. La relació entre les dues és dominada per la gran, que s’aprofita de la petita dient que està molt cansada. Aquesta, més que de filla, “fa de criada”, complint les ordres de la seva germana gran.
Crec que el que va buscar la Carla era marcar les jerarquies que degut a la diferència d’edat s’estableixen entre els nens petits i els molt petits. Així, quan la gran juga a “passar” de la petita es potencia l’actitud totalment servil d’aquesta. A més, aquesta idea, connecta a l’espectador amb la relació que va tenir la mare biològica amb la nena gran. La repetició d’aquest rol ens explica com entén aquesta nena la relació paterno-filial. Una relació on l’adult no fa cas al nen, però on ho arregla tot amb un petó i un t’estimo:
– “Mami, vols jugar amb mi?”
– “Carinyo, t’estimo tant, tant, tant, que no et sé dir que no”.
Aquesta escena, per tant, és clau en la peli, ja que fa entendre la incapacitat de la protagonista d’encaixar en la seva nova família i obre una finestra al passat de forma intel·ligent i interessant.


Us deixo un vídeo força interessant del programa ‘Días de Cine’ on es parla de la peli, on la Carla Simón parla de dirigir a nens i on, fins i tot, la Bruna Cusí parla de l’experiència de rodar amb les nenes.

Días de Cine – Estiu 1993

En resum, el que vull posar sobre la taula amb aquest text és una obvietat: el guió és una eina bàsica per fer una bona peli, i la forma com s’escriu ha d’anar en la direcció correcta per tal de fer-ho possible. Per tant, si a la nostra peli tenim a nens que volem que ens ofereixin unes actuacions de les que en surtin uns personatges complexos, hem d’escriure pensant en ells més que en el text. Pensant en el que volem obtenir més que en el que volem que es digui.

*Mentre escric aquest text surt la notícia que no segueix en la carrera per l’OSCAR. És una llàstima, fins i tot una injustícia. El que tenia previst escriure és el següent: “Tant de bo estigui nominada a l’OSCAR, tot i que això ja no depèn de la peli, depèn de la campanya que l’equip i la premsa pugui fer a Hollywood”. Pel que sé, per aconseguir una nominació has de tenir la capacitat econòmica de fer una bona campanya que doni visibilitat a la peli i segurament “Estiu 1993” no pot competir en capacitat econòmica. Deia que és una llàstima perquè crec que “Estiu 1993” competeix molt bé en talent i és una peli que fàcilment pot ser del gust del públic americà. De qualsevol públic, de fet.

20 anys de GAC, transgressió i Xesc Barceló.

Share

20Anys_GAC

Vull agrair públicament a Guionistes Associats de Catalunya que celebrés els seus 20 anys d’existència el passat divendres 27 d’octubre als jardins del Palau Robert de Barcelona, fent coincidir l’acte amb l’esdeveniment més transcendental de la transició espanyola. Gràcies.

Bromes a part, la Vida sempre ens regala coincidències plenes de significat. Els fets d’octubre són un immens tribut al punt de gir dramàtic i, per tant, no existeix una data més adequada per celebrar l’essència d’una associació de guionistes.

Vaig estar a punt de no anar a l’acte, com molts, arrossegat per la voràgine informativa i l’emoció de viure un dia històric. Però, com que el meu sentiment de pertinença li dec més al guió que a cap altra cosa, allà m’hi vaig plantar, juntament amb poc més de 50 socis. Llàstima. Si haguéssim sigut 155 ho haguéssim clavat simbòlicament.

En sí mateix, l’acte va ser un homenatge a un dels guions de Rafael Azcona. Discursos interromputs pel soroll de l’helicòpter de la policia que ens sobrevolava, mirades de desconcert al sentir els “Puigdemont-a-prisión!” procedents de la manifestació pacífica que passava per la Diagonal, a escassos metres de nosaltres… La mateixa manifestació que acabava de xocar pacíficament amb els vidres d’una ràdio pública.

Malgrat tot, estàvem contents. Per celebrar 20 anys d’associació, pels acudits del presentador de la nit, Martín Piñol, i, sobretot, perquè teníem a l’advocat de l’associació, el gran Nacho, preparant-nos la truita de patates i les croquetes del pica-pica. Un advocat servint truita i croquetes als escriptors catalans, aquesta és la grandesa del GAC.

Però, no només estàvem allà per celebrar els 20 anys del GAC, sinó també per a entregar el títol de guionista d’honor a un dels seus impulsors, en Xesc Barceló.

Xesc Barceló
Foto de Júlia Prats

Coneixia el seu nom, però no sabia exactament qui era, ni el que representava. Per sort, la parella còmica formada per l’Enric Gomà i el Piti Español es va encarregar de presentar la seva figura als ignorants com jo. Una sèrie de guionistes, antics alumnes o companys d’en Xesc, van passar per l’escenari per parlar d’ell. Guionistes de la talla de Gisela Pou, Lluís Arcarazo o Eduard Cortés, entre d’altres.

Tots es van dirigir al Xesc Barceló, present a l’acte, com el seu amic i mestre. I van destacar el seu esperit crític, transgressor i experimental que els va transmetre. Un pensador que no té por a pensar.

El vídeo que van posar repassant la seva carrera, em va causar una forta impressió. Programes com “Oh Bongònia”, “Fes Flash”, “Botó Fluix”, “Matraca no”, i tants d’altres, havien marcat la meva infantesa. Juntament amb les sèries d’humor de la BBC que programava TV3 (“Sí, ministre”, “Alò, Alò”, “Black Adder”…), els shows de la Trinca i espais de RTVE com “Planeta imaginari” o “La bola de cristal”, els programes del Xesc havien contribuït a construir la meva manera d’entendre la televisió.

Eren programes frescos, tenien esperit crític, jugaven sense por amb el format, tractaven al públic com a éssers pensants, no com a idiotes infantilitzats i, sobretot, tenien aquell toc transgressor que tant trobo a faltar en gran part de la televisió actual.

El vídeo em va fer pensar moltes coses. (més…)

ENCUENTRO DE GUIONISTAS 2017: TOTS CAP A SANTIAGO

Share

No sé què passarà a Catalunya aquesta propera setmana però sí sé què passarà a Santiago a partir de dijous vinent. A partir de llavors i fins dissabte la capital gallega acull el 5è Encuentro de Guionistas (i atenció perquè enguany, depèn de com t’ho miris, és una trobada internacional).

Les inscripcions encara no han tancat així que deixeu-me aprofitar aquesta finestra per destacar les que em semblen les 5 millors propostes de l’Encuentro i convidar-vos, amb altres arguments, a que vingueu.

Primer, el meu top 5:

-Guiones que traspasan fronteras. Conversación con Sergio G. Sánchez. Diàleg inaugural, dijous 2 a les 19:00h.

Tot i que ara s’hagi passat a la direcció (traidor!) Sergio G. Sánchez és un dels guionistes més interessants d’aquest país. T’agradi o no la seva filmografia la seva manera de treballar, el context que el rodeja i l’autogestió de la seva carrera (a cavall entre EEUU i Espanya) és d’allò més interessant. És un home llest, simpàtic i bon orador i tot el que ens pugui dir acabarà configurant, de ben segur, una bona radiografia de la nostra indústria (i quan dic “nostra” vull dir la dels guionistes -però hi ha una indústria del guió aquí?-). Per si tot plegat no fos prou la conversa amb ell serà moderada (a mode d’entrevista) per l’Ana Hormaetxea, també llesta, simpàtica i bona oradora. I presidenta de FAGA. No se puede pedir más.

El Convenio Colectivo. Divendres 3 a les 11:40h.

Els advocats de FAGA i ALMA (units contra l’enemic!) ens explicaran en quin estat està el Conveni Col·lectiu. El primer que hem de fer com a guionistes és ser professionals i per poder ser-ho hem de ser tractats com a tals. No hi ha professionalització del guió sense el conveni. Ara voldria explicar-vos els detalls per fer-vos enfadar però potser que els advocats ens ho expliquin millor. Assistir l’exposició/diàleg entre els dos advocats em sembla essencial per saber on som i on anem com a professionals.

-Escribir para Movistar +, La Peste. Ponencia de Rafael Cobos. Divendres 3 a les 12:45h.

A aquestes alçades de la pel·lícula sembla que ja tots hem escrit alguna cosa per Movistar + però pocs ho han fet tan en serio com el Rafael Cobos. Sembla que ell i l’Alberto Rodríguez han escrit LA serie i no seré jo qui es perdi l’explicació de com ho han fet. El que fa interessant la ponència no és el making of sinó el públic d’aquest making of. Cobos és conscient que el seu públic seran un munt de guionistes i, en conseqüència, explicarà tot tipus de detalls de l’escriptura. Aquest no és un making of de “oh qué maravilla de serie hemos hecho y mira qué pelucas más bonitas” sino un de “querían que sacásemos 30 páginas y nos negamos a hacerlo hasta que nos amenazaron con la horca”. Marujeo guionil a tutiplén. Seré a primera fila.

-Mesa CIMA: Mujeres que escriben comedia. Ponencia de Olatz Arroyo y Marta Sánchez. Dissabte 4 a les 16:00h.

El currículum de l’Olatz i la Marta ja justifiquen el meu interès (Ahí abajo, Aída, 7 vidas…) però si a la seva carrera li sumem una reflexió sobre el paper de la dona en l’escriptura de comèdia la cosa deixa de ser anecdòtica i es converteix en necessària. La presència de les dones a les writers’ room està lluny de ser paritària. Per què? Com és que som tots super d’esquerres, super feministes i super guais però continua passant això? Com es pot lluitar contra aquesta situació? I encara més: Es pot lluitar a través de la comèdia? Aquestes i altres qüestions són les que espero que es posin sobre la taula en aquesta ponència. També seré a primera fila. Amb el Cobos.

-Serie documental: Muerte en León. Ponencia de Justin Webster. Dissabte 4 a les 18:25h.

Entre l’èxit i el renaixement de les sèries espanyoles hi ha un fenòmen més discret però igual de celebrable: el renaixement de les sèries documentals. Netflix i l’èxit del seu Making a Murderer van reobrir la porta a un gènere que havia estat a l’ombra molt de temps (per la gran massa de públic com a mínim). Va ser llavors quan els grans documentalistes d’aquest país (aquest? Aquell? Quin?) van poder demostrar tot el que sabien fer. Un d’ells és Justin Webster. Ningú dubta a dia d’avui que “Muerte en León” és referent per tot allò que vingui. En la seva ponència Webster ens explicarà com s’ho va fer per escriure la sèrie que ens ha deixat a tots clavats a la pantalla. L’escriptura dels documentals sempre és un misteri… Resolguem-lo d’una maleïda vegada.

 

I fins aquí el top 5.

A continuació 4 arguments extres per acabar de convèncer-te:

1.He deixat fora del ranking monstres de la talla del Miguel Barros, el Manuel Bartual, l’Aurora Guerra, l’Héctor Lozano, el Carles Costa, la Gema R. Neira o la Susana Herreras. I en aquesta llista de noms que acabo de fer també me n’he deixat!

2.Santiago és preciós i el lloc on es celebrarà l’encuentro és meravellós. I els gallecs encara més. I el seu menjar encara més que ells. I ja paro.

3.L’Encuentro està organitzat per AGAG (els guionistes gallecs), ALMA i FAGA. Que els dos sindicats de guionistes d’Espanya (em refereixo a ALMA i FAGA) uneixin forces per organitzar un esdeveniment com aquest és que tot va bé. A banda de tot el que puguem aprendre i compartir amb els companys guionistes d’arreu d’Espanya l’Encuentro és símbol de fraternitat i companyerisme. Intercanviar batalletes professionals sembla anecdòtic però en realitat crea el cos identitari que qualsevol professió necessita per legitimar-se (encara més).

4.Quan vaig a masterclasses sempre surto pensant allò de “no sé per què he vingut, podria haver-ho llegit per internet i, en realitat, tot plegat ja ho sabia”… però és mentida. Ni ho podria haver llegit per internet ni ja ho sabia. Perquè ni sóc tan hàbil amb internet ni sóc tan llest a la vida. I a tu, company/a guionista, et passa el mateix. Conèixer la realitat d’altres guionistes, sí, per suposat, ens fa millors guionistes.

 

I fins aquí la publicitat de l’esdeveniment guionil de l’any. Recordeu: de dijous 2 a dissabte 4 de novembre a Santiago. Tota la informació aquí. Si ets soci del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) pots demanar una beca per anar-hi. Si no ho ets, ESTÀS TRIGANT A SER-HO.

I si no em vull fer la maleta?

Share

Fa uns mesos, Tony Grisoni (guionista de tres pel·lícules del meu admirat Terry Gilliam: suficient per reverenciar-lo) va venir a Barcelona a fer una masterclass arrel del Serielizados Fest, i una de les primeres coses que va dir va ser que ell mai havia pensat en fer carrera, sinó en passar-s’ho bé fent el que feia. Que la gent ara només pensa en fer carrera, i així és molt més difícil fer realitat els teus somnis. Sempre he estat bastant d’acord amb aquesta forma de veure les coses: de quina manera s’explica, si no, que hagi volgut dedicar-me a ser guionista?

Em trobo, suposo que com molta gent, en aquell punt en què ja fa prou temps que vaig acabar els estudis com per aspirar a projectes més grans, però en què encara no he tingut la oportunitat que provoca que algú digui “Ah, el Dani Noblom: aquest és el que va escriure [introduir aquí el títol d’una pel·lícula o sèrie de televisió], no?”. M’ho passo molt bé fent els meus propis projectes i curtmetratges, així que el gran Grisoni estaria orgullós de mí, però confesso que també m’agradaria poder començar a guanyar-me la vida exclusivament amb el que m’agrada sense haver de recórrer a feines secundàries. Però ai, ja se sap: aquí la cosa está muy mal.

“Doncs marxa”, em diu molta gent. Voler dedicar-te al cine implica sentir constantment que a tot arreu del món (sí, a tot arreu: jo crec que al fons del mar també) tenen una millor indústria audiovisual que a aquí, i inevitablement et passes la vida amb la idea d’emigrar flotant-te pel cap (deixo per després de l’1-O especificar d’on, exactament, hauria d’emigrar).

Que a França mimen molt el seu cinema. Que a Anglaterra la qualitat de les sèries televisives fins i tot supera a la d’Estats Units (Black Mirror! Sherlock! Utopia! Misfits! Luther!). Que a Mèxic o a Colòmbia hi ha la tira de rodatges. Al final fins i tot t’acabes plantejant anar a fer musicals de Bollywood a la Índia, el país on més pel·lícules es produeixen cada any.

Tot és plantejar-s’ho.

I ara anem als Estats Units i a la Meca del Cine, a parlar del somni americà. Com a director (sí, sóc d’aquests que també dirigeix) estava habituat a treballar amb un director de fotografia que des de fa un any ha marxat a Los Angeles a obrir-se camí, i no para de dir-me que me’n hauria d’anar cap allà. Que allà hi ha feina de sobres. La meva resposta sempre és la mateixa: la foto es fa igual aquí que a Estats Units, però escriure no. I per bé que se’m doni l’anglès, no em veig capaç d’escriure diàlegs per a personatges com els d’un The Wire (per posar un exemple molt clar de sèrie amb un tipus de dialectes molt concrets) com sí que em veig capaç d’escriure diàlegs per qualsevol personatge d’aquí amb qualsevol de les meves dues llengües natives.

Però l’idioma és només el primer handicap que em fa dir que no a totes les opcions anteriors i em fa insistir en què jo, el que vull, és fer cinema aquí (tots entenem també la ficció televisiva com a “cinema”, oi?). Actualment em trobo escrivint el meu segon guió de llargmetratge, i és una pel·lícula que precisament una de les gràcies que té és que passa a Barcelona (per no dir allò tan trillat de “Barcelona és un personatge més de la història”). El primer que vaig escriure sí que l’estic traduint a l’anglès després que, tot i els bons comentaris que n’he rebut, vegi que aquí és pràcticament impossible de moure: no és només que hi hagi poca indústria, és que la poca que hi ha tampoc es mostra gaire oberta a llegir guions. Són minoria les productores no ja que s’hagin llegit el guió, sinó que simplement et contestin el mail de presentació dient-te “sí, envia’ns-el” o “no, no estem interessats”. I això que hi posa “Seleccionat al III Pitching Forum del GAC” ben gros a la portada!

El cas és que l’estic traduint perquè veig que la ciutat on transcorri la trama no té una importància tan gran en aquest guió com en el que estic escrivint ara, i tot i que desitjo amb tota la meva ànima que la història agradi i s’acabi produint encara que sigui a algun país angloparlant, una part de mí pensarà que es podia haver fet d’una altra manera… aquí. I és que el meu objectiu és fer cinema, però el meu somni és fer cinema a casa.

I per “casa” ara mateix em refereixo a qualsevol lloc d’Espanya, però fins i tot així podríem seguir acotant: últimament no paro de sentir a tot arreu, per fer créixer encara més l’eterna batalla Barcelona-Madrid, que si el que vols és fer ficció és millor que te’n vagis a viure a Madrid, però que si vols rodar publicitat o videoclips és millor viure a Barcelona.

Què, com us heu quedat? Doncs això: jo també em pregunto per què.

Està fins i tot a la sopa, però no està al cinema

Per què ens n’hem d’anar a un altre país, o fins i tot a un altre continent, quan només a Barcelona, per no dir a Catalunya en general, hi ha una font d’històries brutal per portar a la gran (o a la petita) pantalla? L’Enriqueta Martí no és la nostra única vampiressa, però és la que està més de moda. Tot i així jo encara espero veure-la portada al cinema amb tota la pompa i glòria que es mereix, adaptant per exemple la novel·la La mala dona de Marc Pastor (Apunt a part: a què esperem per portar totes les seves novel·les a la pantalla? Tenim el nostre propi Stephen King, amb univers interconnectat i tot, i no l’aprofitem?). Però no només tenim vampirs a Catalunya: tenim històries d’assassinats, de sectes, de fantasmes, de guerres, de dinasties, de corrupció, de desigualtats… Històries i contextos genials i únics que esperen a ser explicats i que valen tant com qualsevol cosa que es faci a les tan vanagloriades terres del mai prou ben ponderat president Trump.

Que no hi hagi diners és un problema, però recordem que hem parlat de com de bé funciona la indústria de països que de bones a primeres no pensaries que estan millor que el nostre. És qüestió de tenir voluntat, de saber administrar el que tenim i de confiar molt més en nous autors. No ens autocastrem: donem-nos les oportunitats que ens mereixem i confiem en el talent i la feina dels d’aquí. Si els deixem marxar i emportar-se el seu talent a fora, després no valdrà treure pit i posar-se la medalleta de que Fulanito “és català”… que ja sabem que això aquí ens agrada molt.