cake-916253_1280

SETZE MESOS DE GUIÓ.CAT

Quaranta-quatre articles, que es diu aviat.

Guió.cat ja té setze mesos de vida, i ara que a l’agost tot s’alenteix i la gent té més temps potser és moment d’explicar com vam començar.

FADE IN a la meva cara de sòmines mirant a l’infinit. Notes d’arpes si es vol un efecte més oníric, perquè quedi clar que és un

FLASHBACK

Vet aquí que una vegada ens  vam trobar set guionistes a la junta de Guionistes Associats de Catalunya. I entre d’altres coses se’ns va acudir que la professió de guionista encara no tenia un blog en català. No un blog de l’associació de guionistes, sinó un d’independent que, encara que fos humilment, pogués parlar amb veu pròpia i pogués obrir-se al ventall més ampli de veus i opinions. Per això vam crear el blog. Per això i, què coi, perquè ens venia de gust fer-ho.

No érem els primers guionistes a escriure de guió. Teníem el referent de BloguionistasGuionistasVLC, però realment no sabíem què era fer-ne un. Vam adquirir un domini i un allotjament,  i vam marejar el tema: calculant si tindríem temps, com hauríem d’estructurar-ho, combinant-ho amb altres coses… Fins que vam arribar a la conclusió que la manera més raonable de començar un projecte és llançar-t’hi  sense pensar en les conseqüències. O sigui que vam triar el Marçal Cebrián perquè ostentés el càrrec d’editor, vam posar una plantilla de WordPress i ens vam posar a escriure…. I sabeu què? El sistema funciona!

La Mireia Llinàs va encetar el blog parlant de comèdia romàntica, la setmana següent un servidor va reivindicar la sitcom, el Marçal Cebrián, al seu torn, va explicar-nos els errors més comuns que se sol trobar com a lector de guió, l’Eduard Sola va posar nom a aquell sentiment segons el qual de guió, realment no en sabem ni un borrall, la Gemma Rodríguez es va estrenar confessant que era el seu primer post en un blog, per fer-ho esplèndidament tot lloant la sèrie danesa Borgen, el Rodolf Giner va exposar en primera persona el tràngol de l’escriptura i la Txell Llorens va donar a conèixer alguns títols del DocsBarcelona del 2015… No us esvereu, que no esmentaré els 44 articles, però ja ho veieu: parlem de tot.

I a més volíem col·laboradors: d’aquells que sense tenir cap compromís amb el blog, escriuen per amor a l’art. I els hem tingut! l’Arnau Margenet -periodista, guionista, realitzador i blogger- amb una crònica de l’extraordinària Masterclass de guió d’Alberto Marini; la guionista, dramaturga i directora Carmen Marfà, sobre la seva websèrie”El Ramon de les Olives”; el Daniel Rissech, guionista multidisciplinar, sobre el guió als videojocs; l’Enric Gomà, guionista i membre fundador de Guionistes Associats de Catalunya, amb un excel·lent article d’opinió sobre la polèmica de l’alfombra vermella dels Goya; i el Víctor Sala, organitzador del SerielizadosFest, proposant maneres d’exportar les sèries catalanes.

Així, amb una puntualitat, potser no de rellotge suís, però sí raonable, hem anat fent. Estem contents que la gent ens llegeixi. Sí! ho fan! No ens ho ens diu només els recompte automàtic, amb alguns articles que han arribat als dos mil clics,  sinó també el feedback que ens arriba als autors per Facebook i Twitter, per no dir els comentaris mateixos al blog.

El repte no és que et llegeixin mil persones a internet, ni que ho facin quan publiques només en català, ni tan sols quan ho dediques un blog al guió ( el que vindria a ser el germà lleig de la família audiovisual). Per nosaltres el repte és tenir lectors a cada setmana, a cada article.

I on els trobo tots aquests articles?  Doncs aquí!

TOTS ELS ARTICLES!

Sí, aquí hi són tots. De debò. Feu-hi una ullada. I si no hi trobeu el que busqueu, potser és perquè es tracta d’un article que voldríeu escriure vosaltres. Així que si us piquen els dits, contacteu i parlem-ne. Nosaltres, encantats.

Que passeu un bon agost! Bona lectura i millor escriptura!

Montoro

COM EL PP HA DESTRUÏT EL MÓN DE LA CULTURA I HA CONDEMNAT ALS SEUS TREBALLADORS

Per seguir amb la catarsi col·lectiva, necessària per no tirar-se un tret, a mi m’agradaria explicar-vos que el sector de la cultura i molt especialment del cine, està molt molt enrabiat i el que és pitjor, desesperançat, amb aquest resultat. Perquè al cap d’uns dies un pot pensar que bé, malgrat tot, la vida continua. Ara fa calor i anirem a la platja, alguns llogaran un apartament a la Costa Daurada altres una parcel·la al càmping la Ballena Alegre de Castelldefels. Però al cap i a la fi qui més qui menys podrà fer una mica de vacances, prendre’s un gelat al capvespre, anar a sopar una pizza, banyar-se a la piscina del cunyat o d’aquell amic que li va prou bé, i mentre es vagi tirant doncs no val la pena barallar-se. S’ha d’encarar la vida amb un somriure no? Clar, s’ha de girar la truita com diu aquest simpàtic vídeo de El Hormiguero que sembla ideat per satanàs.

Així que aparentment tot continuarà igual excepte que a poc a poc tot canvia, d’una manera radical però tant profunda i silenciosa que no es nota. I la idea del campi qui pugui, tonto l’últim, si no robes, si no fas la trampa t’enfonsaràs es va escampant com un verí letal. No tot és culpa del PP, també és culpa del capitalisme ferotge i de la raça humana i el seu gen egoïsta no ens enganyem, però alguns Estats ho exploten més que altres. Aquest com sabem és l’exemple més recalcitrant de que la trampa triomfa, de que el cridaner i mal educat és l’escoltat, de que el egòlatra sense escrúpols és ascendit.

 

cociente intelectual
“Cociente” intelectual

Potser per vosaltres tot continua igual, tant de bo, us ho desitjo. Per nosaltres es perpetua l’horror. Esperàvem pacients (i impacients) un canvi de govern. Ja que el que han fet amb la cultura no te nom ni precedents i s’hauria de denunciar als organismes internacionals. Montoro considera el cine i el teatre un entreteniment prescindible. Però més enllà dels seus valors i els dels seus companys de partit que han quedat molt palesos i han destrossat milers de llocs de treball, la seva operació no és una mera retallada per destinar els diners a fins més nobles. És una operació conscient que te com a finalitat abaratir la cultura fins que ja no valgui res i després vendre-la al sector privat. És una deserció institucional a la cultura en tota regla, és com agafar totes les persones que hi treballen posar-les en una càmara de gas i abaixar la palanca.

Des del 2009 s’ha retallat el 70% del pressupost a cultura. El 70!!. S’ha reduït a 0€ (zero!!!) el pressupost de les biblioteques per comprar llibres, la qual cosa afecta a les biblioteques, a les editorials i als autors. El super IVA cultural ha provocat el tancament de moltes sales de cinema el que ha fet que moltes poblacions no tinguin sala de cinema, poblacions de més de 100.000 habitants!! Els seus veïns no poden anar al cinema sense agafar el cotxe i conduïr almenys mitja hora, el que fa que dessisteixin i optin per baixar al bar, per posar un exemple molt pràctic de com ens afecta.

Montoro, un dels nostres millors amics
Montoro, un dels nostres millors amics

De 100 milions que destinava l’Estat al Cinema (França en destina 770 y Alemanya 340 perquè us feu una idea) ha baixat fins a 20 en l’actualitat. 20!!! Que potser us sembla molt però no és res. D’aquí, a més, també surten els diners destinats als tres festivals importants d’Espanya. Una pel·lícula espanyola mitjana són 2M. I no vull entrar a discutir si és molt car o no, fins que no us mireu un pressupost d’un llargmetratge. Ningú discuteix el que val un edifici perquè ningú en te ni idea de materials, ni paletes, ni arquitectura oi? Doncs això és el mateix.

Per tant, si agafem aquesta mesura, se’n podrien fer 10. Donaria feina a 5 guionistes (En les altres 5 el director s’escriu el guió). 5 guionistes en tot l’Estat!! Se’n fan més perquè les pel·lícules per molt que es pensi el contrari, no es fan només amb subvenció pública. El futbol deu 3.600 Milions a Hisenda. El cine no deu res, li deuen. El futbol suposa el 1,7% del PIB. La cultura el 4%. Així que les coses clares. Ah per cert, a les festes taurines s’hi dediquen 560 milions. Així que, que el poble sigui analfabet i mediocre i segueixi votant al PP NO ÉS CASUAL.

800 pantalles de cine s'han apagat en els últims 4 anys
800 pantalles de cine s’han apagat en els últims 4 anys

Per això potser aquests dies si veieu algú que es dedica a la cultura el trobareu veritablement afligit. Teníem l’esperança que amb un altre govern, ja no més sensible amb l’art sino també més intel·ligent i que no actúa amb venjança, es restablís i millorés el sistema de subvencions aniquilades pel Govern Popular deixant a l’estacada moltes empreses i molts treballadors autònoms.

Teníem l’esperança que baixés el IVA el més alt d’Europa amb molta diferència, que ha sigut, no només injust i perillós sinó econòmicament un sense sentit ja que s’ha perdut més que no s’ha guanyat amb aquesta “mesura”. Teníem l’esperança de tenir un Govern que entengués la importància estratègica i política del cinema i l’audiovisual en general i la seva capacitat per generar treball i atraure inversions estrangeres, augmentant els incentius fiscals per convertir Espanya en un país atractiu per les co-produccions o els rodatges. Teníem l’esperança d’un govern obert que no criminalitzés el món de la cultura fos quina fos la ideologia expressada per alguns actors o directors, la esperança d’un govern que no exercís la censura encoberta. Que tant si fos de dretes com d’esquerres no castigués la cultura.

Perquè la sanitat i la educació s’han retallat però la cultura ha sofert una persecució sense precedents i injustificada. Però totes aquestes esperances depositades s’han esfumat i amb elles els somnis de tenir un sector més fort, amb més feina, més oportunitats i menys precarietat laboral. Condemnats al amateurisme per sempre, a un ofici que només s’hi poden dedicar els més rics que visquin d’altres ingressos. Que obliga als joves a marxar a Los Angeles i tant de bo allà els rebessin amb els braços oberts però diria que això només li passa a Bayona. Els que queden només poden pidolar per quatre duros i fer una pel·lícula on molta gent no cobrarà. Alguns sempre tindran la publicitat però altres, com els guionistes, no.

A Sunset Boulevard algun guionista s'ha ofegat en una piscina
A Sunset Boulevard algun guionista s’ha ofegat en una piscina

Així que, potser menjar-se un gelat al capvespre compensa uns segons, els justos abans d’adonar-te’n que les coses podrien ser molt millor i hi ha una sèrie de gent que no ho vol, que simplement no li dona la gana perquè els seus valors són uns altres on el cine, la literatura o el teatre són totalment prescindibles i no només això sinó poc convenients ja que solen ser crítics amb les coses que no es fan bé fins i tot amb les que es fan bé, tenen la estranya i incomoda mania de plantejar-se les coses i tenen en el seu haver una arma de destrucció massiva; la capacitat de poc a poc capgirar la truita però aquest cop de veritat.

El menyspreu i la ignorància per part d’aquest Govern per desgràcia sembla que ha calat i apostar només pel futbol i els toros ha funcionat perpetuant la seva hegemonia. I sí, d’això depèn el nostre dia a dia, la nostra feina, el nostre sostre, els nostres plans de futur, la nostra família, els nostres somnis i per tant el nostre benestar i la nostra felicitat. Malgrat tot clar res pot condicionar la nostra felicitat i sempre s’ha de trobar una sortida, una manera d’aguantar en els moments més durs…La meva de moment es diu Wallapop.

Sempre ens quedarà el frigo pie..en el record
Sempre ens quedarà el frigo pie..en el record

 

 

PREFERIRIA NO FER-HO

Hi ha un moment del treball de guionista que em resulta especialment desagradable. En realitat, hi ha més d’un. Com eixe quan veig que fa prop un any que els meus ingressos procedents del guió em deixen en l’umbral de pobresa o eixe altre quan comprovo que fa prop un any que vaig enviar el meu superprojecte a un llarguíssim llistat de productores i el llistat de respostes n’és molt més curt. Curtíssim. Zero. Després d’aquests dos, el moment més desagrabable per mi és per quan per fí tinc davant el productor i hem de negociar els termes de la nostra relació. Ja sigui per desenvolupar aquell fantàstic projecte pel que tant he lluitat o per incorporar-me a l’equip d’un altre, té igual. Com Bartleby, preferiria no fer-ho.

És el meu tarannà insegur, però després d’algunes vegades d’haver passat pel tràngol –no moltes però algunes sí– no sóc capaç de superar la sensació de manca d’ànim, però sobretot de recursos, per dur endavant amb èxit la negociació. No vull generalitzar, però em sembla que nosaltres els guionistes hi arribem amb una gran càrrega emocional, fruit de les expectatives dipositades en aquella oportunitat. En aquestes circumstàncies és difícil tenir sang freda i això ens situa en una posició de feblesa respecte al nostre interlocutor que, o no arrossega eixa càrrega o sol dissimular molt bé. Més greu encara és la certesa de no tenir els coneixements necessaris per sortir-ne ben parat. Són d’agraïr iniciatives com aquesta , si més no per experimentar en testa aliena però, al remat, estem sols davant d’una situació que no controlem.

Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.
Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.

Pegar a fugir és una opció. Però, si no estem segurs de tindre una segona oportunitat, millor descartar-la. Llavors sorgeix aquella idea tan temptadora: “i si ve un altre a negociar per mi?” Algú fort i valent, sense més implicació emocional que la d’assegurar el meu benestar per damunt de tot. La meva mare seria perfecta si tingués coneixements jurídics, però no és el cas. La paraula clau és “representant”.

Per aquestes terres, tindre representant sembla cosa d’escriptors, d’actors o de músics. El guionistes no solem. Però, es sabut que a l’àmbit anglosaxó és estrany que algú es dediqui professionalment al guió sense comptar amb un i a França és una pràctica cada vegada més habitual a partir d’un cert nivell.

La veritat és que és una idea reconfortant pensar que hi ha algú que ens fa la feina bruta mentre ens dediquem sense ensurts a la part més agradable d’aquesta professió. A crear, que, d’altra banda és allò que millor fem. O hauria de ser-ho. A primera vista, tot semblen avantatges. Ja hem dit que un representant és un especialista en negociació i per tant obtindrà per nosaltres les millors condicions econòmiques i de treball possibles. En teoria, encara que tingui unes tarifes i no vagi a percentatge, no les cobrarà si no aconsegueix que ens posin davant aquell contracte tant bebeficiós. Si el que s’emporta és un tant per cent dels nostres guanys, raó de més per esforçar-se. I, ja posats, en el millor dels casos, serà algú que ens coneixerà perfectament i no només negociarà per nosaltres si no que ens buscarà feines adequades a les nostres aptituds, per a que ens dediquem exclusivament a allò que he comentat a l’inici del paràgraf.

 

és el representant el millor amic del guionista?
És el representant el millor amic del guionista?

Això a primera vista. A poc que ens interessem per com va la cosa en aquells països on la figura del representant de guionistes és habitual veurem que la relació està lluny de ser idíl·lica. En primer lloc, el representant treballa per ell, no pels guionistes. Si m’apureu, són aquest últims els qui treballen pel primer. Grosso modo, això vol dir que si el guionista no és econòmicament rendible no trobarà representant i si el té, aquest es centrarà en “moure” als seus representats més productius en detriment dels altres. Fins aquí tot normal.

La figura del representant tampoc acaba de solucionar el problema de l’accés a la indústria, simplement el desplaça. Tret que siguis un crac i et vagin darrere, el problema ara no és tindre accés als productors si no a un representant que els tingui a tir. De sobte, ens trobem a un intermediari més en el procés de treure endavant el nostre treball. Amb la constatació que les agències de representació, en general, no solen acceptar material que no hagin demanat.

D’altra banda, se’m genera el dubte de si les condicions del nostre ecosistema, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, són aptes per a la vida dels representats. Segurament estic equivocat, però em fa l’efecte que, per la seva mida, la seva incertesa i precarietat i les seves retribucions, les nostres indústries audiovisuals fan difícil l’existència d’una massa crítica de guionistes suficientment atractiva per a que algú hi vegi una oportunitat de negoci. De fet, em resulta un misteri al nivell de la santísisima trinitat com s’ho fan els agents literaris.

 

Una latra metàfora visiual
Una altra metàfora visual

Llavors l’única possibilitat és continuar com estem?… Dinamarca! Aquest nom va camí de convertir-se en el conjur màgic de la nostra professió. És pronunciar-lo i sortir el sol. El cas és que allà han trobat una fòrmula diguem-ne intermèdia que sembla facilitar molt la vida dels nostres col·legues: són els advocats –les advocades– de l’associació de guionistes les encarregades de negociar amb els productors les condicions econòmiques i de treball. Trobar feina continua sent una tasca ingrata que recau en els propis professionals però, una vegada aconseguida són elles les que es posen al front per garantir que es desenvoluparà en un marc òptim. Tothom ho té assumit, també els productors i això permet estalviar molt de temps, feina i enèrgies per poder dedicar-los a crear productes de qualitat.

És cert que, per aquí, les associacions de guionistes han fet els darrers anys un gran esforç per donar suport jurídic als seus membres en els processos de negociació, amb resultats altament satisfactoris, però els seus recursos son limitats i en general fan difícil assolir el nivell de cobertura que gaudeixen els danesos. I com s’ho fan ells per poder sostenir aquesta maquinària? Doncs la associació de guionistes i dramaturgs gestiona directament els drets d’autor dels seus membres, un percentatge dels quals es dedica al finançament de l’organització. Però, eixa és una altra història.

 

CITES DES DE DINS

 

Els guionistes de Cites. L'Ivan és aquella ombra del fons.

 

Quan sigui avi explicaré la batalla de Cites més o menys així:

Un dia de juliol de 2014 em va arribar un whatsapp del Pol Cortecans, que havia estat alumne meu a l’ESCAC. D’alumne havia passat a becari i de becari a guionista. El whatsapp en qüestió deia que em trucarien de Filmax per oferir-me una feina, que no m’espantés gaire. Vaig rebre la trucada poques hores després. Era l’Ivan Mercadé, cap de guionistes d’Arca (la secció de TV de Filmax). Em va explicar que buscaven guionistes per fer una sèrie i que els agradaria veure’m la setmana vinent. Vaig passar-me una setmana mossegant-me les ungles i vaig anar cap allà. Això de Filmax està allà a l’Hospitalet, al costat de l’IKEA, i vaig arribar just. Quan l’Ivan explica aquesta mateixa història diu que en aquella entrevista li vaig  caure fatal però jo la recordo més aviat cordial, més formal que una altra cosa. Vam estar parlant una estona amb ell i el Pau Freixas i em van explicar la sèrie que volien fer. Es tractava d’una adaptació molt lliure de l’anglesa DATES però tindria 13 episodis de dues cites en comptes de 9 d’una sola. Volien mediterraneitzar les cites que més els agradaven i crear-ne de noves amb un esperit més proper. Semblava un pla perfecte que venia molt de gust i vam acordar que faria una prova: tenia una setmana per escriure una cita. Si els agradava, la feina era meva. Era una espècie d’entrevista laboral infernal, una entrevista de 7 dies a la que havies d’enfrontar-te tu solet.

Vaig enviar la cita i set dies més tard vaig rebre la trucada de l’Ivan. Em va dir el que estava bé del que havia escrit però sobretot el que estava malament. Hi havia moltes coses que estaven malament, moltes, però els havia agradat prou com per contractar-me. A mi i a l’Èric Navarro, el Miguel Ibáñez, la Pati Font i la Blanca Bardagil (com a guionista junior), que ens uníem a l’Ivan, el Pau i el Pol. Jo havia treballat en una sèrie per a BTV i una sèrie d’animació per TV3 però això del Prime Time era nou per mi. La il·lusió era absoluta i els nervis anaven en consonància.

Recordo els primers dies com un veritable martiri. El Pau i l’Ivan anaven a una velocitat que no era capaç de seguir. Encara no sóc capaç de fer-ho però ara ho porto millor (dissimulo més bé). La primera tasca que vam fer va ser la creació de personatges. Ells discutien a un nivell de psicoanàlisi que no havia escoltat mai a ningú. Anàvem a l’arrel del comportament, de cada gest, de cada mania, de cada tara. Res de trama, absolutament res de trama, només personatges. Cadascú desenvolupava un parell de personatges i després els posàvem en comú. Amb el que tu havies fet i els comentaris que et feia la resta de guionistes havies de construir una biografia coherent, lògica i versemblant. Tenien unes 7 o 8 pàgines i sovint abordaven qüestions d’infantesa i adolescència, episodis claus de les vides de cadascun d’ells.

Quan vam tenir forces personatges vam intentar combinar-los. Amb qui era lògic que es trobessin? Amb qui voldrien trobar-se? En quines condicions ho faria? Ja coneixeu la sèrie: amb qui voldria tenir una cita el personatge? Aviat ens vam adonar que necessitàvem desempallegar-nos de les biografies que havíem fet. Aquells documents eren tan complexes i reals que les combinacions que ens sortien eren poc estimulants, emanaven poca energia. Necessitàvem certa llibertat per poder avançar dramàticament! A partir de llavors vam abordar els capítols (els possibles capítols que faríem) des de la tesi: què volíem explicar? I a partir d’aquí: Quins són els millors personatges per explicar això? Ara podríeu pensar que fer allò de les biografies va ser inútil però res més lluny de la realitat: Haver fet aquelles biografies de 8 pàgines ens donava una consistència a l’hora de crear les històries que mai haguéssim assolit de cap altra manera. Podíem estripar aquelles biografies però mai mataríem les neurones contaminades d’anècdotes, drames i detalls. Tenir aquella base va ser fonamental per la construcció de les trames.

Cites és una sèrie peculiar. Com bé sabeu té una continuïtat específica i això ens permetia (i obligava) a treballar amb mètodes alternatius. Quan vam establir un mapa de trames més o menys consistents ens vam dividir per parelles i vam treballar cada trama més específicament. L’Èric i jo, a tall d’exemple, ens vam encarregar de la trama lèsbica. Teníem els punts clau, sabíem qui eren els personatges i sabíem on volíem arribar… però no com arribar-hi. Ens tancàvem al despatx i ens passàvem les hores guixant els vidres amb un rotulador de pissarra. D’aquelles reunions en trèiem una aproximació d’escaleta i cada escaleta (que narrava els esdeveniments de la cita) l’explicàvem a l’Ivan i el Pau. L’entusiasme a l’hora de pitchejar és important. La mímica, la interpretació i creure’s que tens la millor escaleta del món és essencial perquè te la comprin. Això sí, per molt espectacle que fèssim si no estava bé no ens compraven res. Vam fer varis intents i al capdavall ens en vam sortir. En una de les escaletes, per cert, vam aprofitar escenes que l’Èric havia posat a la seva prova/entrevista de feina. Coses de la vida. I afegeixo: Aquestes escaletes tenien una dificultat afegida. Tot i que sembla que el format dóna llibertat absoluta a cada cita (n’hi ha dues per episodi) la veritat és que havíem de fer encaixar ambdues escaletes. Coordinar els salts de cita a cita i, sobretot, coordinar el tempo i l’esperit d’aquestes era quelcom força complicat.

Continuo. Quan vam tenir les escaletes vam escriure els capítols. L’Èric va escriure el primer (de la trama) i jo el segon, en paral·lel. Com que les escaletes havien passat per varies fases de reescriptura no era habitual que hi hagués crisis d’estructura però sí de diàlegs. L’Ivan i el Pau són molt punyeteros. Casualment també són els jefes. Quatre o cinc versions de cada escena eren habituals. Quan hi havia canvis grans canviàvem el número de la versió (de v1 a v2) i quan hi havia canvis de frases afegíem una dècima (de v1 a v1.1, v1.2 i així anar fent). Quan el primer capítol va ser aprovat vaig reescriure el segon per adaptar-lo al llenguatge del primer. Tenir una sola veu és fonamental (diuen).

Els guions aprovats els passàvem a la lingüista i d’ella als assajos. Els guionistes, sí senyors, també vam anar als assajos. La nostra presència allà era d’allò més profitosa. La nostra funció allà dins consistia en: 1.Defensar les decisions que havíem pres. Si els directors i els actors volien canviar alguna cosa calia que ho argumentessin. La discussió en la creativitat sempre porta a l’excel·lència. 2.Donar respostes. Aquest personatge com diu això exactament? No hi ha l’acotació però el guionista -acostuma- a tenir-ho clar. 3.Buscar noves propostes aprofitant la màgia dels actors i les idees dels directors. Anar de llest i creure que un guió aprovat és una estructura tancada és el primer pas per al desastre. Benvingudes siguin totes les bones idees, no?

Després de dos dies d’assajos sortien a rodar. Els guionistes no vam anar al rodatge. Vam fer un cameo en un dels capítols però res més enllà d’això. El Pau és molt defensor de que anem als rodatges però la realitat del dia a dia t’acaba superant. Si has d’estar escrivint durant el dia potser millor que no et passis les nits mirant un combo.

Dies més tard arribaven els dailies. Els dailies són les imatges del capítol sense muntar, una rere l’altra. Una persona de l’equip de muntatge s’encarrega de sincronitzar el material i fer un xurro d’imatges perquè tothom pugui veure ràpidament què s’ha fet a rodatge. Els guionistes no rebíem els dailies però sí l’Ivan. Li vam regalar una campaneta perquè la toqués quan rebés un mail de dailies. Ell la tocava i tots sortíem dels despatxos i ens apilàvem rere el seu ordinador. No hi ha res millor que la il·lusió de mirar el que han fet. En realitat són un regal enverinat (el muntatge fa miracles!) però et pots fer una idea del material que tenen per muntar el capítol.

Una o dues setmanes més tard (o quan toqués segons calendari) citaven als guionistes implicats per veure el primer muntatge del capítol. En aquests visionats era el Pau qui liderava els comentaris però teníem veu per dir els que ens havia semblat. La nostra opinió era escoltada amb atenció i els nostres consells debatuts en veu alta. Seria absurd no fer-ho, no?

I d’aquí a tancar el muntatge, la pospo i enviar el capítol a la tele.

Tot això que us he explicat sembla una versió exageradament bonica i edulcorada de la realitat… però és la realitat. He deixat de banda la suor, els nervis i l’amargor de pensar que no saps fer-ho però no crec que aporti gaire res a aquest relat. Us parlo amb el cor a la mà (que èpic!) quan us dic que tot plegat ha estat un gran viatge. Un altre dia us explicaré el procés de la segona temporada. O no, no ho sé.

 

Una última reflexió:

La primera temporada de cites tenia una mitja de 350-400.000 espectadors per capítol. Allà a Filmax sempre fan la broma del Camp Nou. Al camp del Barça hi ha 113.000 seients. Un dia escrius una cosa al teu despatx i mesos després t’estan mirant totes aquestes persones:

Sense pressió, eh?

 

PD: Si busqueu la paraula “guionistes” dins el hashtag oficial de #CitesTV3 podreu comprovar com ens estima la gent: https://twitter.com/search?q=%23citestv3%20guionistes&src=typd Curiós que el que no agrada sigui culpa nostra i el que és meravellós hagi estat creat per un èter sense ànima ni forma. Quina màgia, això del tuiper 😉

DoNotTrack

DOCUMENTALS INTERACTIUS I MÉS AL DOCS BARCELONA

DocsBCN

Aquest diumenge s’acomiadava una nova edició del Docs Barcelona i ja van dinou. Aquesta edició ha estat marcada per l’èxit de públic, amb llargues cues, sales plenes i entrades esgotades en vàries sessions. Segons sembla, per primera vegada s’ha sobrepassat la xifra màgica dels 10.000 espectadors el que suposa un 30% d’increment respecte a anys anteriors. Una gran notícia pels amants dels documentals.

Un any més el Festival acollia l’InterDocsBarcelona, un marc de trobada professional dedicat a la reflexió, comprensió, divulgació, creació, finançament i exhibició del documental interactiu. Aquest any, cal dir-ho, amb menys audiència però amb propostes igualment interessants. Aquí us en deixo algunes:

Emilie Bessard, Commissioning Editor d’interactius de la cadena ARTE (França) va presentar Do not Track un documental interactiu (o més aviat, una sèrie d’interactius) sobre la manca de privacitat a la web. Un conte pervers sobre grans multinacionals que compren i venen les nostres dades que després utilitzen per impactar a la resta dels “consumidors”. El documental és obra d’un grup de periodistes que han rastrejat la web i han monitorat els qui ens supervisen, oferint-nos un relat inquietant sobre la nostra relació amb la tecnologia. Do not Track ofereix a més una experiència personalitzada sempre que estiguis disposat a lliurar les teves dades i contestar algunes preguntes (una cosa que fem cada dia a Internet gairebé sense adonar-nos). El documental que consta de set episodis publicats entre el 14 d’abril i el 15 de juny del 2015, ha rebut més d’1.365.000 visites d’usuaris de quatre països diferents amb una mitjana de permanència de més de sis minuts.
DoNotTrack

Una altra proposta és “Nos chers paradis”, un projecte col·laboratiu sobre el canvi climàtic en què es demanava a la gent que enviessin petits vídeos casolans sobre el seu “racó al món”, explicant de quina manera es veuria amenaçat pel canvi climàtic. Es van rebre més de 1.000 vídeos provinents de 49 països i en diverses llengües. Els vídeos es van editar i van passar a formar part d’un documental lineal, que la cadena Arte va passar al desembre de 2015 i que es va erigir en un testimoni col·lectiu d’Europa sobre la necessitat de protegir el planeta. Per desgràcia, el documental ja no està disponible a la web.
Californium és un joc interactiu on el jugador assumeix el paper d’un escriptor en hores baixes, Elvin Green, a qui la seva dona i el seu editor acaben de deixar plantat el mateix dia. L’univers creatiu en el qual es mouen els jugadors recrea l’ambient de la Califòrnia dels anys 60 i és un tribut a la vida i l’obra del gran escriptor americà Philip K. Dick ( “Do Androids Dream of Electric Sheep?”, O el que és el mateix el llibre que va donar lloc a Blade Runner). Californium forma part d’un projecte transmèdia sobre l’autor que inclou un documental per a TV, The Worlds of Philip K. Dick.

Californium

Offshore: an interactive experiment on extreme oil, creat per Brenda Longfellow i Mike Robbins és un documental interactiu sobre l’impacte de l’activitat de les plataformes petrolieres i les conseqüències a curt i llarg termini d’una economia basada en el petroli. Els seus creadors van passar un any recopilant informació i gravant entrevistes a les víctimes d’accidents com el que va causar una desena de morts en una plataforma de BP al Golf de Mèxic. Sabent que cap empresa petroliera els donaria permís per gravar a les seves instal·lacions van decidir crear una plataforma virtual per on es mou l’usuari per anar espigolant els elements que conformen la història i que dibuixen un escenari inquietant i fosc i un futur poc esperançador.

offshore_intro
Mujeres en venta és un projecte argentí transmèdia, dirigit per Fernando Irigaray i amb guió d’Anahí Lovato i el mateix Irigaray que aborda el problema del tràfic de dones a l’Argentina. El projecte inclou accions performatives que intenten conscienciar la ciutadania sobre la realitat del tràfic per a fins sexuals i la cosificació de la dona. També disposa d’un mapa interactiu georeferenciat de dones desaparegudes que permet afegir nous registres si es disposa de nova informació. El projecte el completen un còmic, una sèrie fotogràfica, un programa de TV i un documental interactiu. El projecte ha rebut nombrosos premis des que es va estrenar però sobretot ha aconseguit un gran impacte social en diversos països d’Amèrica llatina.
En clau local Ferran Clavell va presentar els documentals interactius guanyadors de la primera convocatòria que va llançar la CCMA fa un parell d’anys. A més del documental Amb Títol de Neus Ballús que ja es va presentar l’any passat, es va donar a conèixer “Diaris de presó”, d’Intropia Media, un projecte interactiu sobre el món penitenciari per a joves a Catalunya; “La trucada”, d’Inicia Films, sobre l’experiència interactiva en relació amb els trasplantaments d’òrgans”; Orgull de Baix “, d’Al Pati Produccions, que va presentar un webdoc associat a un documental televisiu sobre la comarca del Baix Llobregat; ” Sexe, maraques i chihuahues”, de Minimal Films, un interactiu basat en la vida i l’univers creatiu del músic Xavier Cugat; i, “Sexis”, de Setmàgic Audiovisual, un projecte interactiu i divulgatiu sobre els adolescents i la sexualitat.
Sonita i a A syrian Love Story

Aquests són a grans trets els projectes que es van presentar a l’Interdocs d’enguany. Però no vull acabar el post sense comentar dos documentals lineals que es van presentar durant el Docs Barcelona i que encara estan disponibles a Filmin: Sonita de la directora iraniana Rokhsareh Ghaemmaghami i A syrian love story del britànic Sean McAllister.

Sonita

Sonita és la història d’una jove afganesa que va entrar a l’Iran sense papers i que somia a arribar a ser una cantant de rap famosa. Per aconseguir-ho haurà d’enfrontar-se a una societat on les dones són venudes al millor postor i Sonita ja té preu: 9.000 $ (la quantitat que està disposat a pagar per ella el seu futur marit). El principal actiu del documental és la mateixa Sonita: el fervor i l’energia que semblen moure-la en tot moment, la seva determinació i al mateix temps la ingenuïtat que ens recorda que encara que no ho sembli encara és una nena. La cineasta Rokhsareh Ghaemmaghami aconsegueix dibuixar un complex entramat de relacions humanes per on desfilen a més de Sonita, les seves companyes d’escola, la directora, la seva mare i fins i tot la mateixa cineasta. Perquè un dels valors del documental és la creixent implicació de la directora en la realitat que intenta transmetre i que finalment la porta a interferir en la vida de Sonita. És reveladora en aquest sentit la conversa entre la directora de l’escola i la cineasta on fins i tot el tècnic de so acaba dient la seva. A més la directora pren la decisió d’excloure els homes de la cinta. Així deixa fora la violència i les paraules altisonants, el que no vol dir que les escenes no reflecteixin la cruesa de la situació (brillant la conversa entre la mestra de Sonita i la seva mare que vol endur-se-la a l’Afganistan per casar-la i aconseguir així els diners).
ASyrianLoveStory

I si Sonita és gairebé un conte de fades, A Syrian Love Story és la cara B. Una història d’amor entre adults, una família que es trenca al fil de la guerra a Síria, una cançó de somnis trencats, de desesperança, de decepció on es barreja el personal i el polític, la família i el país, l’amor i la traïció. El cineasta Sean McAllister aconsegueix una cinta emotiva, honesta i d’enorme cruesa. McAllister va conèixer Amer i Raghda el 2009 i va trigar cinc anys a rodar la pel·lícula el que ens permet seguir l’evolució de la família durant aquest període i al mateix temps resseguir la història del conflicte sirià, des de l’esclat de la primavera àrab, fins a la guerra civil, passant per l’exili de milers de persones. McAllister aconsegueix una obra intimista, un retrat honest i emotiu d’un matrimoni marcat per la violència d’un país sencer. McAllister aconsegueix narrar una història d’amor entre un home i una dona sense perdre de vista una altra història d’amor: la que sent la parella pel seu país (Syria) i que acabarà decidint el destí de la seva família.

Tots dos documentals estan disponibles a Filmin fins al 8 de juny. No digueu que no us vam avisar.

 

Sense guió*

tentv

*Avís per a navegants: aquest és un article totalment improvisat.

 

Si esteu atents a les novetats televisives, haureu notat que fa uns dies va aparèixer un nou canal de televisió per les promos tan “autèntiques” que fan. No cal que el sintonitzeu, veient les promos en teniu prou.

El “claim” de la cadena és: la vida no té guió, nosaltres tampoc. Entenc per tant que els programes són improvisats.

La meva reflexió és: la vida no té sentit, això tampoc.

No vull sobreestimar-vos lectors de guió.cat, per això ofereixo certa informació sobre el que és un guió. Definició del Diccionari de la llengua catalanaEscrit detallat dels successos, de les situacions i dels diàlegs d’un film o d’un programa de ràdio o de televisió. És a dir: el guió denota que hem preparat allò que fem.

És curiós però que la primera accepció de la paraula “guió” al DLC és aquesta altra: Senyera, petit estendard, d’una comunitat, d’una confraria, etc., que es porta al davant en una processó, que serveix de guia. No us sembla poètic? Aquesta cadena ha fet de no tenir guió, el seu estendard i és el que han posat per davant en els seus anuncis. És a dir: el guió d’aquesta cadena és que no té guió.

Jo sóc una persona crèdula i sobretot em crec tot allò que veig a la televisió. No dubtaria ni un moment de la veracitat del missatge que emet un canal televisiu nou que es ven com un canal sense ideologia (mai dubtaria d’això, tampoc). Però sí que em sorprèn enormement que un canal on s’hi ha fet una forta inversió econòmica, es vanagloriï de no preparar les coses, de no escriure detalladament les situacions, successos o diàlegs dels seus programes de televisió o en les seves campanyes de promoció.

Què passaria si una immobiliària s’anunciés amb un eslògan d’aquest tipus? “No hi ha plànols per a la vida, pels nostres edificis tampoc”. Algú compraria un pis? No. Algú amb dos dits de front deixaria al marge de la construcció d’un edifici a l’arquitecte? No, exacte.

Martina Klein improvisant. Un u i un zero.
Els homes van de pesca
Josef Ahram i Carlos Jean “pescant” Martina Klein (en una imatge sense ideologia).

 

Aquestes són un parell d’imatges de les promos. En un altre spot apareix Josef Ahram besant-se el bíceps. Vist això, potser sí que no tenen guió…

Com que jo avui tampoc en tinc, ara no sé com seguir. Però tranquils, això no és un problema en un post com aquest, #auTÈNtic. Canviaré de tema.

Fa uns anys vaig escriure un documental que volia indagar en el desconeixement que tenia dels jueus. Amb l’equip vam anar a entrevistar un expert que estava fent un seminari a l’escola jueva de Madrid i ens feia la següent reflexió: quan tu vas caminant pel carrer i passes per davant de diferents escoles, en elles s’hi veuen dibuixos, murals, nens entrant amb tota facilitat, cosa que irradia harmonia. En canvi quan arribes davant l’escola jueva, crida l’atenció que hi hagi seguretat, càmeres de vigilància, pilones per no aparcar davant, etc… per tant, aquell que no estigui familiaritzat amb el tema no podrà evitar pensar que els jueus generen conflicte.

Crec que en l’àmbit de l’audiovisual, aquell que no estigui familiaritzat amb la nostra feina sempre tindrà la sensació que els guionistes vivim en un conflicte perpetu: si no ens queixem que no apareixem a les rodes de premsa, ens queixem que no ens deixen passar per la catifa vermella, o posem el crit al cel si fan una televisió sense guió.

Sóc sempre el primer (o el segon) que diu que ens hem de reivindicar en positiu, intentant ser constructius, evitant precisament la imatge del guionista sempre enfadat… però és que té collons la cosa. Ja n’hi ha prou de ser el sac dels cops.

Diré més: ja n’hi ha prou de ser el sac dels cops i que a sobre no ens puguem ni tan sols queixar.

Sí, els guionistes sovint ens veiem immersos en disputes més o menys absurdes, però no les generem nosaltres.

Que a la roda de premsa per presentar una sèrie no s’hi convidi els creadors és un cop al sac (qui en pot parlar millor que ells?). Podem viure sense rodes de premsa? Sí, però el sac es comença a ressentir.

Que a un guionista nominat al Goya no li deixin trepitjar la catifa vermella però hi pugui passar la Preysler és un cop al sac. Podem viure sense catifes vermelles? Sí, però el sac es comença a esquinçar.

Que una televisió es vanagloriï de no tenir guió és un cop al sac. Podem viure sense feina? No, per tant aquest és el cop que trenca el sac. Ja n’hi ha prou.

Segur que aquells professionals que han contractat perquè han cregut imprescindible la seva participació són molt bons improvisant. Però els guionistes som molt bons escrivint i quan prepares les coses, sempre surten millor. Aquest post n’és l’exemple.

Posa un guió a la teva vida. Jo sense guió no sóc res.

Sgt. Catherine Cawood. «Happy Valley» Professional, imparable, de peus a terra. És una de les polis amb menys punts febles, però potser la més desgraciada: amb una filla morta per suïcidi a causa d'una violació, divorciada, s'ha de fer càrrec del seu nét. Potser la que té més traumes per superar.

EL FEMALE NOIR – EL TRIOMF DE LES DONES POLICIA A LA TV

Teniu temps, guionistes, serieaddictes i altres companys de l’audiovisual? Ho dic perquè aquest post és el més llarg que he escrit mai i segurament els meus companys de redacció em mataran, però si us apassionen les sèries policíaques com a mi potser potser encara en traureu alguna cosa de profit o d’interès. Preparats per a un breu viatge pel Female Noir?

Introducció: la poli valenta

Mireu aquest breu trailer (39 segons) de la primera temporada de Happy Valley. Em sap greu la manca de subtítols, però crec que que és la manera més ràpida de conèixer la protagonista: paraules com “forty-seven”, “divorced”, “sister”, “heroin addict”, “two grownup children, one’s dead, the other one doesn’t speak to me”, “grandson” s’entenen força… i, juntament amb les imatges, dibuixen molt bé el personatge.

 

Com presentem un personatge en un guió en una sèrie d’èxit? Rarament tenim l’oportunitat de llegir-ho. Per sort, aquesta és una d’aquestes vegades. Aquí teniu primera part de la primera pàgina del guió del primer capítol, disponible gratis a la biblioteca de guions de la BBC. Al capdavall, això és un blog de guió, no? M’he pres la llibertat de traduir el fragment al català. (Sigueu benevolents, he anat ràpid)Captura de pantalla 2016-05-04 a las 12.26.43

Captura de pantalla 2016-05-05 a las 10.05.39Són precisament els primers segons de la sèrie, i, encara que no vingui gaire a tomb en aquest article,  em semblen molt il·lustratius de

1) com es presenta personatge des del primer moment i de

2) com la guionista Sally Wainwright se salta a la torera les «normes» de guió.

Sí, especialment les normes que ens diuen que no es poden acotar coses que no es poden mostrar per pantalla, com el caràcter o l’aura que desprèn un personatge: «Però té un aire pacífic, reconfortant i femení, malgrat la despendre una forta impressió de tocar de peus a terra. Potser somriu educadament en preguntar…». O bé com usa la fórmula prohibida «veiem…» Que cadascú n’extregui la seva conclusió: la meva és que primer ve una bona història, i després les normes. D’altra banda, és important recordar que Actriu i Guionista ja havien treballat plegades abans.  Si us veieu amb cor amb l’anglès, recomano la lectura del guió sencer, i evidentment veure la sèrie sencera.

Les dones es fan fortes en el gènere negre

Què tenen de característic les dones policia en les sèries del segle XXI? La Sgt. Cawood és només un exemple … I per cert, per què m’he empescat això del Female Noir? Doncs perquè després d’escriure a google “Woman Noir”, em sortien imatges de noies en tota mena de roba interior negra. I francament, em distreu una mica.

Parlant més seriosament, jo havia fet una cerca fugaç a Google amb les paraules Female Noir, perquè semblava el terme més aproximat al gènere i donant per fet que algú ja el devia haver fet servir. En canvi, aquestes dues paraules (separades, enlloc he vist el terme exacte) m’han remès a articles sobre escriptores de novel·la negra i/o sobre el públic femení del gènere.

Sgt. Catherine Cawood, de «Happy Valley» (creada per Sally Wainwright, interpretada per Sarah Lancashire, 2012-2016).  Professional, imparable i pràctica, és una de les protagonistes més fortes del Noir, al preu de ser la que més bufetades de la vida ha rebut: divorciada i amb una filla morta per suïcidi, com a resultat del trauma d’una violació. Cawood viu amb la seva germana ex-heroïnòmana i alcohòlica. Es fa càrrec del seu nét amb el neguit constant que hagi heretat la personalitat psicòpata del seu pare. (Sí, el que el va engendrar durant la violació) Precisament la sèrie comença en sortir de la presó aquesta joia d’home. Malgrat els extrems, el realisme està portat al límit i l’empatia està assegurada. Dues temporades i continua.

És que ningú més s’ha adonat d’aquest interessantíssim fenomen dels anys recents: l’auge de les dones policia a l’onada de sèries procedimentals dels darrers anys? Segur que sí, però com a guionistes potser valdria la pena dedicar-hi una mica més que un cop d’ull superficial.

No és que les protagonistes femenines s’hagin assegurat un nínxol dins el gènere, és que s’han fet seva les sèries d’èxit del gènere en els darrers anys, almenys en l’àmbit europeu.

Almenys això és el que he tret de sis sèries dels darrers anys:

«Forbrydelsen» (Dinamarca), «Bron/Broen», (Dinamarca/Suècia), «Broadchurch», «No Offence» i «Happy Valley» (Gran Bretanya) i «The Fall» (Irlanda, Gran Bretanya)

Podien ser unes altres sèries, segurament, però aquestes són les que he vist i, a més, gaudeixen de bona crítica i premis. Totes coincideixen que una dona policia n’és protagonista absoluta, o bé té una rellevància especial en el tàndem protagonista (Bron, Broadchurch), o fins i tot comparteix protagonisme amb l’assassí que persegueix (The Fall).

Em direu que he descobert la roda, que d’investigadores n’hi ha des que Agatha Christie es va inventar Miss Marple, i que les dones policies fa anys i panys que es mouen per la pantalla. I teniu raó. Però jo les excloc d’aquesta etiqueta del Female Noir, i us ho explicaré després de veure’n alguns exemples:

Els precedents

En efecte, les dones polis ni són exclusives d’ara, ni d’Europa, ni de les sèries de televisió. Quatre exemples comptats:

Cagney & Lacey. 1981-88
Cagney & Lacey. 1981-88

Cagney & Lacey (EEUU) 1981-88, creada per Barbara Avedon i Barbara Corday, interpretades per Tyne Daly i Sharon Gless. Emesa per TV3, en aquesta sèrie  –que d’alguna manera seguia les roderes de Hill Street Blues– una parella de dones policia ha de demostrar la seva vàlua en un món d’homes.

 

 

The Closer, USA (2005-12)
The Closer, USA. 2005-12

The Closer (EEUU) 2005-2012, creada per James Duff, Michael M.Robin i Greer Shephar, i amb Kyra Sedwick interpretant Brenda Leigh Johnson, la subcap d’una unitat policial de Los Angeles amb la principal habilitat l’art de la interrogació. ( «The Closer» ve del verb close, és «la tancadora» de casos. Tants episodis mirant-me-la i no he sabut fins que no he mirat la Wikipedia)

 

Julie Lescaut (França) 1992-2014
Julie Lescaut (França) 1992-2014

Julie Lescaut (França), interpretada per Véronique Genest i creada per Alexis Lecaye. Els seus llargs episodis, pràcticament TVmovies, també apuntaven la vida privada d’aquesta policia. També emesa per Televisió de Catalunya, se’n va fer capítols durant –agafeu-vos fort– 22 anys!!! (des del 1991 fins al 2014).

 

 

Fargo (USA) 1996
Fargo (USA) 1996

Fargo (EEUU), el  film de culte dels germans Cohen protagonitzat per Frances McDormand, que es van endur l’Oscar pel seu paper de la cap de policia embarassada Marge Gunderson. Com en d’altres tipus gèneres i personatges propis del cinema, ha passat el relleu a la televisió, amb una sèrie homònima.

No enumero més, senzillament perquè no acabaríem. I pel mateix motiu ometo expressament les dones policies literàries  (amb permís de la nostra companya Mireia Llinàs i la seva investigadora Nora Prim). I he de confessar que, tot i que sóc aficionat del gènere policíac, si digués que en sóc un expert em creixeria el nas fins el punt de perforar la pantalla de l’ordinador.

No Offence (2015)
DC Dinah Kowalska (Elaine Cassidy), DS Joy Freers (Alexandra Roach) and DI Vivenne Deering (Joanna Scanlan), destaquen com a co-protagonistes de «No Offence» (2015), sèrie creada per Paul Abbott sobre un equip de policia a Manchester. Tres dones que representen tres arquetips de policia: la cap bregada amb recursos, la detectiu obsessiva i protectora, i la nouvinguda que aprèn ràpid. Molts personatges i situacions destil·len el caràcter gamberro del creador de «Shameless». La segona temporada està encarregada.

Què tenen de nou aquestes policies?

Per què tinc la barra d’encunyar el «Female Noir», doncs? Què tenen d’especial aquestes dones policies, que no tinguin les anteriors? Potser la principal diferència ve del «Noir», perquè se solapa en part amb el Nordic Noir, és a dir, d’aquest estil complex, realista i sòrdid que aprofundeix com no s’havia fet abans en el dolor i sentiments de víctimes, i fins i tot en els dels seus botxins. Això les distingeix de totes les sèries policials anteriors, molt menys aspres, molt més lleugeres en aquest sentit. El Female Noir, poques vegades veurem una policia feliç, o satisfeta. Són heroïnes sense gaires motius per riure. No són les úniques a mostrar les seves ombres: aquestes sèries recullen l’esperit dickensià de mostrar les parts més fosques de la societat. (Presons, drogadicció, prostitució, esclavatge sexual, corrupció).

Però a més d’aquest “Noir”, hi ha altres característiques.

1. Les dones protagonitzen sèries de TV. Pot semblar una obvietat, però el metratge llarg i continuat d’una sèrie és ideal per aprofundir en un personatge amb complexitat.

2. Són les clares protagonistes (o com en el cas de Broen o Broadchurch,  coprotagonistes, però mai amb un pes inferior al del seu company)

Forbrydelsen
Sarah Lund, (Sofie Gråbøl), potser la primera del Female Noir. És la poli danesa que per investigar l’assassinat d’una noia deixa marcir una nova relació amorosa i empitjora els lligams amb el seu fill adolescent a Forbrydelsen (2007-2012), sèrie de tres temporades creada per Søren Sveistrup i coneguda internacionalment com The Killing. Va esdevenir model en molts sentits: model de producció exportable d’un país petit en versió original, model de «Nordic Noir», model protagonista femenina… En la seva Masterclass a Barcelona (GAC – SGAE), Sveistrup va explicar als guionistes catalans que va defugir expressament la dona perfecta a casa i a la feina. El jersei que duia tothora Sara Lund va acabar caracteritzant-la tant com el bastó al personatge de House.

3. Són Policies. En majúscules. La investigació policial és la seva primera vocació, formació i dedicació professional. Ni detectius, ni forenses, ni –molt menys– aficionades.

4. Són personatges complexos amb grans punts febles i traumes, sovint una història fosca.  (Sí, això es podria dir de gairebé tots els detectius)

5. S’enfronten a un sol cas i a un enemic en tota la temporada. Un psicòpata o tocat de l’ala que a més, resulta ser en tots els casos un home.

6. La trama les porta al límit físicament i mentalment: passen nits en blanc, són colpejades, pràcticament apallissades (en una entrevista, Sally Wainwright parla de la polèmica per la violència que rep la protagonista de Happy Valley en un capítol concret). La sola obsessió amb el cas les duu a l’extenuació. I també s’accentua l’arc del personatge en comparació amb sèries de trama autoconclusiva. El final de l’última temporada de Forbrydelsen és un exemple extrem que vaig tenir la sort de comentar personalment amb Soren Sveistrup… Bé. S’ha de veure.

7. La seva dedicació a la feina policial perjudica la seva vida privada (familiar, sexual…)

Els homes que estimaven les dones fortes

A més  d’aquestes característiques, i d’altres referents del gènere, relacionats amb la trama i el to (ens hi podríem estar tota la vida) hi ha altres trets compartits, si no per totes aquestes sèries, sí per la seva majoria. El que més em sobta és que, tot i que les protagonistes són dones, els seus creadors són homes: Broadchurch (Allan Cubitt), No Offence (Paul Abbott), Bron/Broen (Hans Rosenfeldt), Forbrydelsen (Søren Sveistrup).  Happy Valley (creada per Sally Wainwright) n’és l’excepció. I em sobta doblement per l’abundància d’escriptores best seller de novel·la policial en el món nòrdic i anglosaxó. M’aturo abans d’aventurar-ne les causes, però m’arriscaré a dir que no és pas per falta de talent.

Gillian Anderson és la Inspectora Stella Gibson a «The Fall», una policia especial amb molts trets típicament de tipus dur: incloent una extrema alienació sentimental, alta activitat sexual deslligada emocionalment, i una introversió galopant.
Gillian Anderson és la Inspectora Stella Gibson a «The Fall», creada per Allan Cubitt, una policia especial amb molts trets típicament de tipus dur: incloent una extrema alienació sentimental, alta activitat sexual deslligada emocionalment, una introversió galopant, i  l’obsessió pròpia del detectiu. Aquest perfil ajuda a el paral·lelisme amb la trama l’assassí: Paul Spector (Jamie Dornan). Ambdós fils argumentals (o un sol fil, però vist per la protagonista i l’antagonista) són el concepte original que aporta aquesta història, especialment interessant en la seva primera temporada.

Aleshores, per què els homes trien protagonistes femenines? Per arribar a més públic? No ho crec, almenys no directament. Per militància feminista? Tampoc ho penso, almenys no activament. Per que aporten més conflicte o riquesa en el personatge? Crec que ens hi acostem.

Les dones policies funcionen més bé que els homes?

La pregunta del milió. Fa dècades la resposta era més clara: les dones policia aportaven més conflicte perquè es movien en un entorn absolutament masculí. Havien de demostrar la seva vàlua. Ara aquest argument ja no sembla tan important. Malgrat que no ho sembli a la nostra realitat, en el Female Noir gairebé cap personatge s’estranya de veure una cap de policia, o posa en dubte la seva capacitat. Cap dels seus subordinats masculins ho fan servir per expressar altres greuges. Mai és font de conflicte extern.

Clau 1: L’empatia amb la víctima femenina

Broadchurch
Ellie Miller (Olivia Colman), juntament amb el seu company Alec Hardy (David Tenant) a «Broadchurch» (creada per Chris Chibnall). Al final de la primera temporada el cas acaba desfent la seva aparent normalitat familiar. («How could you not know» «Com podies no saber-ho?», una rèplica que recordaran els fans de la sèrie) Potser ens trobem amb el cas d’arc de personatge més pronunciat de totes les dones policia en només sis capítols. Nota: us heu fixat que les sèries policíaques del Noir britànic rarament tenen lloc a Londres?

Ara bé, això potser canvia quan mirem les víctimes. No és gratuït que en Female Noir aquestes siguin sovint dones –i nens– víctimes de segrest, maltractament, violació, proxenetisme…  Intento ser objectiu i  imaginar-me la mateixa sèrie amb un policia masculí. Per molt que ho intenti, el vincle no és el mateix, perquè en el cas d’una dona policia, aquest vincle pot funcionar en ambdós sentits –tant si la víctima és un nen, com una dona– i multiplica l’empatia de l’espectador (Jo intento comparar-ho amb el vincle d’Olivia Benson, la co-protagonista de «Ley y Orden: Unidad de Víctimas Especiales» amb les víctimes, però deixant-lo créixer al llarg de tota una temporada. Al seu costat, l’obsessió d’Horacio Kane amb les víctimes infantils a «CSI Miami» ratllava la comèdia: una opinió personal, esclar)

Clau 2: la dona amb trets masculins

Bron
Saga Norén (Sofia Helin) , part sueca del tàndem escandinau de «Bron/Broen» (2011-), creada per Hans Rosenfeldt. Amb símptomes d’Asperger, Saga se situa en l’extrem més asocial de totes les altres protagonistes policies. En comparteix, però, la constant del gènere: la persistència o obsessió en un cas que, com sempre, la duu a ella –i en aquest cas, especialment al seu company– al límit de la bogeria.

És un motiu més subtil, si voleu, però moltes d’aquestes dones policies que veiem adopten trets tòpicament masculins: són pràctiques a extrems, algunes vegades amb certa deixadesa, mentre que alhora conserven intacta la seva feminitat a través d’altres característiques. I això aporta un contrast afegit molt més ric i interessant que la dona perfecta (com explicava Søren Sveistrup sobre Sara Lund), o extremadament sensible, que dedica més estona al seu look,  decoració… Pensem precisament en l’actitud de les polis nòrdiques: Sara Lund de «Forbrydelsen» o Saga Norén de «Bron», dures, obsessives fins al punt de deixar de costat la família. D’igual manera, em resultaria igual interessant un policia masculí amb alguns trets tòpicament femenins: alta sensibilitat, mà esquerra amb els nens, alta capacitat empàtica i de plorar… sense que resulti en un estereotip. Estigueu al cas i aviat veureu com el Female Noir inclou homes.

I a casa…

El fenomen continua ja des de fa anys sense senyals cara de voler aturar-se, en tot cas d’evolucionar. I si heu arribat fins aquí com a guionistes, professionals de l’audiovisual, aficionats del gènere o senzillament espectadors, les vostres neurones us deuen haver portat a «Nit i Dia», creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran. La sèrie ja ha conclòs una temporada i, tot i que la Sara Grau (Clara Segura) no és policia, sinó una patòloga forense, podem dir que compleix moltes característiques que he estat enumerant. Recomano la lectura de l’entrevista que va fer als autors la Gemma Rodríguez en aquest blog. I acabo, doncs, amb la pregunta:

 

 

Nit i Dia
Què en penseu: pertany “Nit i Dia” al “Female Noir”?

 

APOSTAR PER VIURE DE LA CULTURA

estel sole

Em reuneixo amb l’Estel Solé (Molins de Rei, 1987) en una cafeteria de a prop de Francesc Macià i de seguida ens engresquem a xerrar, filant un tema amb l’altra, tant és així que m’oblido de fer-nos una fotografia i em quedo sense suport gràfic per amenitzar aquest post.

L’Estel em rep amb entusiasme i de seguida entreveig una mirada honesta i decidida, amb les idees molt clares però les inseguretats i incerteses que a tots ens sotgen. He volgut parlar amb ella perquè m’hi sento identificada, de la mateixa generació, endevino una dona lluitadora que toca molts pals per enriquir-se però també per ensortirse’n. Aquesta condició multidisciplinar enceta la conversa. L’Estel és actriu, poetessa, dramaturga i a finals de maig s’estrenarà com a novel·lista un repte que em confessa que al principi li provocava vertigen però que després ha afrontat amb ganes. Intentaré exposar tots els temes que vam tocar en forma de conversa;

M.LL: Volia fer aquesta conversa amb tu per guio.cat perquè veig que ets una creadora molt completa i volia saber com afrontes aquest fet. En part a mi també em passa, he fet guions per TV, per cinema, he dirigit un curt i ara he publicat una novel·la, el pròxim projecte vull que sigui teatral i clar a vegades em dic, Mireia, sinó et centres en una cosa, no seràs mai bona en res i també em fa por de cara a la industria, ser molt inclassificable. Comparteixes aquest temor?

E.S: Sí, la gent necessita posar-te una etiqueta però també és veritat que mentre conservis la teva veu el format en què escriguis no importa tant. Jo ja m’estic trobant que la gent s’interessa per mi, l’Estel Solé, estigui escrivint una obra, un llibre, un poema…Tant se val. Crec que per una banda guanyes pensament lateral, t’enriqueixes, per l’altra no ens queda una altra. És un signe dels nostres temps i de la nostra generació. No ens podem permetre fer només una cosa.

 

M.LL: A mi m’ha encantat escriure una novel·la i espero escriure’n més però no puc negar que també em va impulsar a fer-ho la falta de feina. No et pots quedar a casa esperant que et truquin per treballar en una sèrie i com que tens la necessitat de crear busques alternatives. Amb les novel·les no necessites a ningú només a un editor per publicar-la. I els curts també més o menys t’ho pots fer tu convencent a tothom perquè treballi gratis i invertint de la teva butxaca. Però em fa gràcia que hi ha gent que em diu que sóc molt artista. I penso, jo podria ser la més mercenària, podria treballar com una funcionària escrivint capítols de tele series sense parar i per un temps em faria molt feliç. Però és la impossibilitat de poder fer-ho que t’impulsa a fer altres coses.

E.S: Totalment. Hi ha un tap. Ningú deixa res, el forat que haurien d’haver deixat els més grans perquè tenen més feina i no ho poden fer tot, ha desaparegut. Hi ha molt poca feina, les tres sèries catalanes que es fan són escrites per un o dos guionistes. No hi ha lloc per nosaltres. Mira, Animals de companyia va ser un èxit, sí el dia d’avui ja es podria catalogar així i ningú m’ha trucat per escriure cap obra de teatre. I és un projecte en el que m’hi he deixat la pell i gairebé la vida! Quasi tinc un accident de moto repartint flyers de l’obra. Al principi la vam fer a les cases i uns productors la van veure i van pensar que era un format perfecte per l’escenari també. Vam tenir sort però vaig estar-hi darrera molt temps, fent de productora executiva vetllant perquè tot sortís bé. Va ser com córrer una marató i quan la gent em pregunta quan surt la meva pròxima obra penso, un moment acabo de córrer una marató!

animalsdecompanyia-1

M.LL: Sí, això és imprescindible si vols ser un creador. No n’hi ha prou en produir també has de ser un comercial. És gairebé el 50% de la teva feina i això et treu energia i molt temps. Per altra banda penso que si només et dediques a moure projectes estàs mort. També has de crear. A més la venta és frustrant i el sector salvatge, sobretot el del cine i la TV no tant el de la novel·la i el del teatre el desconec.

E.S: Sí, com deia ara ja no et pots quedar a casa. Has de ser agent de tu mateix i això acaba amb la teva energia però no hi ha una altra. Per altra banda estic d’acord que has de trobar els teus moments de creació. Això és el que dóna més sentit a la teva vida i al teu camí, són els moments més de veritat, que estàs més connectat amb tu mateix i estàs més protegit.

M.LL: Si ets un escriptor vocacional no tens la pressió de vendre llibres ni de fer d’aquest ofici el teu modus vivendi però si ho pretens tot canvia. He vist escriptors indignats davant d’aquesta actitud i molts sorpresos: “Mireia, però tu escrius pel públic??” i contesto un rotund sí. Evidentment no treballo amb cap fòrmula, si la tinguéssim potser l’aplicaríem oi? Escric el que sento però indefectiblement tinc l’espectador el cap, potser em ve de l’ofici de guionista i em sembla molt hipòcrita proclamar que no escrius pel públic, tothom escriu pel públic potser si ets funcionari et pots relaxar més però vaja…

E.S: Em sembla un menyspreu total no escriure pel públic. Jo escric el que vull i quan escric no ho tinc en compte però abans o després ho penso. Qui ho voldrà veure això? Com s’ha de vendre? A vegades visualitzo el cartell abans d’acabar d’escriure. I m’encanta el màrqueting aplicat a la cultura. Si la gent no sap que existeixes és igual com de bo que siguis.

 

M:LL: Sembla que si una cosa li agrada a molta gent hagi de ser dolenta. Jo sempre ho dic, a Espanya tots són autors perquè no hi ha tanta industria. El que passa és que hi ha autors més emocionals altres més racionals, més filosòfics i uns arribaran a més gent i altres a menys.

E.S: Sí, hi ha gent que només vol arribar a una sèrie de gent la qual cosa sempre m’ha sorprès. Jo per exemple en el cercle de la poesia sóc la “mediàtica”, a vegades sembla que vendre sigui pejoratiu. Però agradar al públic només potser un bon símptoma i en el fons crec que tota la gent que escriu te l’anhel de dedicar-se només això…Per alguna raó sembla que vendre hagi de ser necessàriament fer una obra de pitjor qualitat, més fàcil. I no sempre és així.

M.LL; Un tema que a mi em rebenta es que en les entrevistes etc. sempre toquen el tema de que siguis una dona i a sobre, jove. Sempre hi posen l’accent en aquest fet i clar que ho facin denota que encara hi ha molt camí per recórrer ja que amb els nostres companys ningú hi para esment en que siguin homes. Com vius aquest tema? Creus que tens més dificultats per tenir feina per ser dona?

E.S: Sí, efectivament és un tema que sempre es toca i la veritat és que fins fa poc no tenia una posició molt clara al respecte. Crec que hi ha un ressorgiment tot i que les feministes em matarien amb aquesta afirmació ja que elles mai han deixat de lluitar. Però crec que des de que les dones s’han incorporat a la política catalana el tema s’ha tocat més als mitjans i s’ha fet més visible. És evident que hi ha una desigualtat, la majoria de dramaturgs i directors de teatre són homes. No crec que sigui malintencionat però és un fet. A més quan em poso a analitzar els personatges femenins veig que moltes vegades no tenen força ni gir, es limiten a ser la xicota de, la mare de, la germana de…Amb animals volia trencar amb aquests estereotips i vaig demanar-li a les actrius que també ho fessin. Amb tot molta gent al referir-se a un personatge femení lliberal que folla amb qui vol li diuen “la nimfòmana”. De totes maneres no m’agradaria que em donessin una feina per ser dona, tampoc. No vull centrar-me en aquest fet, vull centrar-me en les meves aptituds, el que sé fer, el que he après etc.

M.LL: Quan ens vam conèixer tu feies d’actriu. Com et vas passar a l’escriptura? I què creus que és més dur ser escriptor o ser actor?

E.S: He crescut en paral·lel amb les dues disciplines perquè sempre he escrit. M’encanta actuar però vaig veure que era una professió creativament limitada. Al final sempre estàs supeditat a un text, a un director i el teu marge de maniobra és petit. Tenia ganes de crear més. Per altra banda a vegades la vida et dóna senyals. El camí de la interpretació no estava donant els fruits que esperava i també va ser decebor veure que el que menys valoraven era el teu talent. A l’escriptor se li valora la seva personalitat no el seu físic.

M. LL: Hi ha una dictadura en aquest sentit. Potser alguna actriu molt bona se li deixa ser lletja però les altres han de ser perfectes oi? Primes, guapes, amb el cutis perfecte, sempre posant en el photocall amb el vestit més espectacular…Sí que és cert que es veu més esclau però per altra banda en una sèrie hi passen 400 actors, de guionistes només n’hi ha dos.

E. S: Sí, però moltes vegades és una feina efímera i sempre supeditada als altres. Jo veia que com a actriu no podia fer massa res si no em sortia un càsting. En canvi escriure pots estar a casa sense fer res i escrius. Escriure em calmava així que al final vaig optar per aquest camí, tot i que si algú em proposés un paper interessant no ho descartaria. Em vaig presentar a les proves de l’institut del teatre per dramatúrgia i no em van agafar. Amb aquella fúria vaig escriure Animals de companyia.

 

M.LL: Què tems d’aquest camí tant difícil? Jo últimament penso, potser estic una etapa molt negativa però que ens han venut un somni fals, en general, no només si et dediques a la cultura; Aquesta filosofia de l’esforç com si tot depengués de tu; “Si treballes de valent, tens talent i persegueixes el teu somni, ho aconseguiràs” Jo crec que no és així, hi ha coses que s’escapen de les teves mans i que per més que ho intentis no sempre s’aconsegueix.

E.S: Si jo també penso que aquesta creença és falsa. Amb tot tinc més por de mi mateixa que de l’entorn. Tinc por d’un dia no tenir la fortalesa per aguantar-ho. La incertesa a vegades m’agrada i a vegades em fa molta por. Crec que el que t’assegura el teu futur és aconseguir una calma interior a l’hora de prendre les decisions, la mirada endavant no mirar mai al costat ni a la resta de gent, superar les enveges i anar guanyant seguretat.

 

 

 

CRÒNICA D’UNA MASTERCLASS: ALBERTO MARINI AL SERIALIZADOS FEST

Si sou dels que tenen un calendari ‘guionístic’ penjat al costat de l’oficial, segur que estareu assabentats de la celebració del 3er Serializados Fest que va tenir lloc fa un parell de caps de setmana a Barcelona. Va ser un cap de setmana dels llargs, farcit d’actes, xerrades, projeccions, tertúlies i vermuts banyats en birra. Tot plegat en un ambient purament serièfil que va fer les delícies tant dels espectadors –fervents prosèlits d’aquesta religió contemporània – com dels professionals –alhora espectadors– que hi van participar. A més, la organització del festival té per costum oferir un ‘cap de cartell’ en forma de figura internacional de la ficció audiovisual. I, collons, si l’han portat. Perquè aquesta tercera edició va comptar amb la presència fulgurant d’un dels grans mites de la creació televisiva mundial com ho és David Simon, ideòleg de LA SÈRIE ‘The Wire’, entre d’altres. En definitiva, una cita pels amants de la ficció televisiva que amb aquesta tercera entrega ha entrat en aquella fase de transformació en ‘efemèride que cal recordar anualment o te’n penediràs durant el temps que resti fins la següent edició’. Avisats esteu.

 

CfgZMYPWcAQKRmb
La masterclass, just abans de començar

Un dels actes programats que més va esperonar a la facció guionística va ser la relativa a la masterclass que oferia el guionista i productor italià Alberto Marini (‘Mientras Duermes’, ‘El Desconocido’, ‘Summer Camp’). Després de l’èxit recollit amb el fantàstic thriller (o mig-thriller, com el propi Marini va matisar) ‘El Desconocido’, érem molts els que esperàvem amb candeletes el relat de la seva experiència com a guionista i alguna pista sobre el seu particular reglament narratiu a l’hora escriure un thriller, un gènere que, personalment, mai ha ocupat un espai d’interès en la meva particular exploració narrativa (potser per por a abordar un dels gèneres més fregits alhora que –i per extensió– complexos). Malgrat que la masterclass va caure en un divendres pel matí, vam ser una bona colla els que ens vam apropar a la sala de l’Arts Santa Mònica. Però si resulta que ets un dels pringats que té feina estable i no vas poder apropar-t’hi, no pateixis, a continuació te’n faig cinc cèntims.

ElDesconocido_cartaz
‘El Desconocido’, un thriller a mitges

 

 

MARINI NO ÉS UN GURÚ, GRÀCIES

Afortunadament, la cosa va començar bé. Marini posava en avís als assistents només començar. “No vinc a donar lliçons, al contrari, explicaré quines coses tinc en compte a l’hora d’escriure un thriller. En qualsevol moment les podeu qüestionar”. És el que se sol dir. Pròleg de cortesia. Cert. Però s’agraeix el gest de terrenalitat. Si voleu gurús alliçonadors els podeu trobar a l’FNAC al mòdic preu del vostre lliurepensament.

 

ABÚS DEL TERME THRILLER

Ja de ple en la masterclass, la primera consideració que va fer l’italià girava entorn al terme ‘thriller’ i a l’abús que sovint se’n fa d’ell per classificar moltes pel·lícules que potser no ho són, o que ho són a mitges. Una invitació a fer dels matisos una eina per entendre millor la naturalesa del relat. Segons Marini, el thriller és “un relat amb un protagonista que s’enfronta a un antagonista misteriós en posició de manifesta superioritat”. Una superioritat que es manifesta en el coneixement i ús d’informació que afecta al protagonista i que pot posar en joc per tal d’engabiar-lo. I això ens porta a…

 

EXPOSICIÓ DIRECTA DE L’AMENAÇA SOBRE EL PROTAGONISTA

El protagonista es veu perillosament afectat per l’amenaça de l’antagonista, sense conèixer-ne els motius. Assetjat per un ens que juga amb el seu destí, sense raó aparent, el personatge es veu atrapat en una situació angoixant, desconcertat i estenallat per la por. És fàcil que en una relació d’afinitat entre espectador i personatge, prèvia i convenientment construïda (des del confiat punt de vista de l’espectador, els personatges, d’entrada, sempre són benèvols fins que es demostra el contrari), el primer se senti identificat amb la víctima i li desperti empatia. Qui no se sentiria angoixat i acollonit viatjant amb els seus fills en un cotxe on hi ha instal·lada una bomba? En aquest sentit, Marini apunta que el thriller també “és una relat d’emocions” i que l’espectador “viu emocions contradictòries i descobreix la veritat a través del protagonista”.

 

El ponent també va explicar que a Filmax, on hi va treballar durant uns anys, arribaven guions amb personatges que no estaven en perill real sinó que el perill era una falca que el guionista havia posat per quadrar el relat segons els cànons del gènere. “Era molt comú trobar-nos guions de ‘polis’ que aborden una investigació el fracàs del qual no reporta conseqüències. Cal posar quelcom en joc, que l’amenaça sigui activa”. Un error comú que Marini convidava a evitar fent bona una de les preguntes fonamentals –tant primigènies com sovint oblidades– que cal fer-se a l’hora d’escriure qualsevol guió: Què perd al protagonista si no assoleix l’objectiu?. “Existeixen poques regles en el cinema, però les que existeixen intento seguir-les. El thriller funciona quan ens importa el protagonista i em crec l’amenaça a la que està exposat”.

 

PROTAGONISTA I ANTAGONISTA

“M’agrada partir dels personatges, no de la història”, assenyalava Marini a l’hora de valorar quina importància tenen els personatges, la seva naturalesa i conflictes, en la consecució d’una història interessant. “No m’agraden els personatges que es dobleguen a les necessitats de l’aventura, m’agrada que siguin els propis personatges que la dobleguin”, apuntava el guionista, que també posava valor en la importància de construir el protagonista i l’antagonista a l’hora, de forma complementària. Una construcció paral·lela que respon a la naturalesa pròpia del relat, que no és sinó una estructura de diferents capes que s’entrellacen fins a obtenir un tot narratiu.

 

Una altra de les idees que va llançar el ponent és la importància de enfortir i consolidar l’amenaça que l’antagonista representa per al benestar del protagonista a través “d’idees i suggestions que alimentin la sensació de personatge totpoderós i perillós”. En aquesta línia, Marini advertia que cal vigilar en no caure en arquetips ni llocs comuns que minvin la singularitat de la història.

 

L’AMENAÇA INCREIBLE

“L’amenaça ha de ser activa, i no necessàriament ha de ser física, també pot ser emocional”, afirmava Marini, i afegia que quan és emocional hi ha una necessitat de resoldre el misteri perquè no fer-ho és un fracàs emocional i desemboca en un trauma. Però física o emocional, Marini va subratllar que per sobre de tot ha de ser eficaç, comprensible i creïble. “El pitjor que pot passar en un thriller és que l’espectador tingui la sensació de que l’amenaça no és creïble”, i posava d’exemple a seguir una saga mainstreem com ‘Scream’, els pròlegs dels quals Marini considera il·lustratius de com una amenaça cal construir-la de forma escalada: de ser una broma telefònica a una amenaça real per part d’un antagonista que té la paella pel mànec tota l’estona (manifesta superioritat + perill real).

fhd996SCR_Drew_Barrymore_001
Es pensa que és una broma telefónica, pobre…

 

 

 

EL MISTERI

Un dels elements essencials del gènere thriller és l’ús del misteri com a mecanisme narratiu. Sobre la relació entre el misteri plantejat i els personatges, el guionista posava de relleu que els personatges han de tenir “la necessitat de resoldre el misteri, no només l’objectiu extern” i que la revelació d’aquest “ha d’anar de la mà del protagonista”. Tanmateix, Marini apuntava que el misteri no ha de perquè girar únicament entorn la identitat de l’antagonista, també ho pot fer entorn a les seves motivacions. Una via que cal explorar amb prudència per no humanitzar excessivament al dolent i acabar traspassant els límits del gènere.

 

Respecte a la construcció d’investigacions policials, el guionista aconsellava treballar sobre una escaleta, i respondre a les següents preguntes: Què sap el prota? Què sap el públic? Què vol descobrir el prota? Quina acció emprèn per descobrir-ho? Què descobreix? Descobreix el que vol o el que necessita? Aquest descobriment, quines preguntes genera? Cap a on el porta? En definitiva, el desenvolupament de la peripècia detectivesca s’ha de regir sota la lògica imperativa de la causalitat. Per concloure aquest punt, Marini animava a desglossar pel·lícules i a desentranyar els mecanismes narratius que fan funcionar una investigació o una peripècia de thriller. Un bon exemple, deia, és la mítica pel·lícula de survival ‘Cube’.

hwt3syxct00cvivpkm82
‘Cube’, la primera pel·li de survival que recordo haver vist

 

RECURSOS I ELEMENTS DE JOC

Enfilant el tram final de la conferència, el guionista desvetllava alguns dels recursos, premisses i elements que ell utilitza a l’hora d’idear o construir un thriller.

Una premissa és la que ell va anomenar ‘Pelis de arenas’ i que ponent i respectables vam convenir traduir amb un ‘pel·lícules de plaça de toros’, i és precisament això, fer de la disposició que esdevé en una plaça de toros entre el torero i el brau una premissa o un escenari narratiu sobre el qual construir el relat. Segons Marini, una plaça de toros com a extracció narrativa és un espai “físic i emocional” ja que limita l’acció del personatge, incrementa l’amenaça, exalta les emocions i imposa al personatge la necessitat d’escapar. Una variable d’aquesta seria la típica ‘compte enrere’, un recurs que juga a favor de la tensió narrativa. Punts de partida interessants que esdevenen en fonts d’idees embrionàries sobre les que poder construir un relat consistent.

 

AUTOCASTRACIÓ I SÍNDROME DEL CEMENTIRI INDI

Per acabar, el ponent va voler identificar dos grans llasts que arrosseguem els guionistes a l’hora de crear històries, i que es fan extensibles a qualsevol gènere. El primer és l’autocastració. “Si no sortim de la pel·lícula de sempre no podrem atrevir-nos fer coses noves”, assegurava Marini, i ho extrapolava al thriller explicant que en ser un gènere d’origen forà, que no forma part de la nostra cultura, tendim a autolimitar-nos. “Un químic espanyol et fa una bomba amb Colacao, i millor que l’americà”, bromejava. Marini creu que cal aprofitar els valors narratius que rauen a la nostra cultura, posar en valor la proximitat cultural a l’hora d’explicar històres. De fet, segons el productor, ens trobem en un moment on cadenes i productores aposten pels thrillers de component localista –en bona part, gràcies a l’èxit de ‘La Isla Mínima’, ‘El Niño’ o ‘Grupo 7’– perquè el component local i idiosincràtic fa que siguin més ‘exòtiques’ i atractives de cara a la seva distribució internacional. Una mica en la mateixa línia, Marini parlava del ‘síndrome del cementiri indi’ com un altre obstacle autoimposat pel guionista patri. Segons aquesta teoria, els guionistes espanyols estem disposats a creure que és més versemblant que un edifici estigui maleït a Estats Units que a Barcelona. “L’important és saber explicar una història tenint en compte la percepció general de la realitat”, concloïa.

Per què he de fer una Sèrie, aquesta és la qüestió

 

David Simon protagonitza la tercera edició del Serielizados Fest

David Simon conserva la seva mirada de periodista i afronta el seu treball com a guionista des d’aquesta perspectiva. L’autor de sèries com The Wire, Generation Kill, Tremé o Show Me a Hero va ser el protagonista de la tercera edició del Festival Serielizados.

 

David Simon Foto

 

No ho reconeixerà però segueix sent un idealista. El mateix que sent adolescent i veient com el Watergate feia dimitir un president com Nixon va decidir ser periodista perquè des del periodisme es podia canviar el món. Però també un polemista que creu en el debat i en la discussió, la mateixa que ja impregnava la seva família de jueus liberals dels afores de Washington.

David Simon afronta l’escriptura d’una sèrie desgranant només dues preguntes: Perquè l’hem de fer? Per què no l’hem de fer? I des d’aquest posicionament ètic, es planteja com construirà la sèrie.

Responent a la pregunta “Per què l’hem de fer?” va edificar i estructurar The Wire. La resposta era només una, clara i contundent: ell està en contra de la guerra contra les drogues als EEUU. Des d’aquí afronta una sèrie que tracta problemes com la segregació, la pobresa als barris deprimits, la màfia o la corrupció.

 

the-wire

 

A Tremé, la sèrie amb què més s’ha divertit, i que partia de la devastació de Nova Orleans després de l’Huracà Katrina, la resposta a la pregunta “Per què l’hem de fer?” és la música i el dret a la música. La música afroamericana com a metàfora del pluralisme de la ciutat nord-americana, que integra la barreja de la cultura dels esclaus amb el refinament dels instruments europeus. La música com a llegat en una devastada Nova Orleans i com a forma de construcció d’un espai comú on sonen des de Coltrane a Michael Jackson, passant per Ottis Reding o Nina Simone.

 

Treme

 

La darrera diatriba que s’ha plantejat és fer o no fer una sèrie sobre la indústria del porno que es va instaurar al Nova York dels 70. Una indústria que va créixer després de la resolució per part del Tribunal Suprem de la Community Standards, una sentència que establia com a obscè o no el que la comunitat podia acceptar, i a partir de la qual va proliferar aquesta indústria. Els seus dubtes en aquest cas es van dissipar després d’investigar sobre el projecte i veure que entorn d’aquest món hi havia històries extraordinàries, però també molt dolor i en el seu moment, també molts diners. El projecte de The Deuce es gravarà entre el maig i l’octubre, i només el seu pilot té un pressupost de 12 milions d’euros.

Simon també ens va parlar de com entén ell la figura del guionista, i que per a ell la història ho és tot. Però cal aprendre a escriure per a televisió i ell ho va fer amb models com Shakespeare, però sobretot Txékhov, de qui va aprendre que les persones no s’expressen sempre i que menteixen als altres i fins i tot s’enganyen ells mateixos. I sí, ens va mostrar com és possible escriure una escena divertida en un escenari del crim només dient fuck, o com només amb dues maneres de dir hola i un personatge seguint l’altre es pot mostrar la relació que hi ha entre ells. I com molts va tornar a repetir allò de “menys és més”. David Simon, tot un mestre sobre el que es diu, el que no es diu i el que queda per dir.