Entrevista a Coral Cruz; El temps és el teu millor crític

Entrevisto a la Coral Cruz, al Federal Cafè del Carrer Parlament. La majoria ja sabeu qui és, story editor per excel·lència, s’ha dedicat a la docència en diferents Màsters i al Grau de Comunicació de la Facultat Blanquerna. Llicenciada en Periodisme va estudiar Guió a la ECAM de Madrid i va ser la responsable de Canal Plus Guiones on n’era la seleccionadora i directora de Desenvolupament. A càrrec del CDA durant els anys que va estar obert, va assessorar més de cent guions. Autora del llibre “Imágenes narradas. Cómo hacer visible lo invisible en un guión de cine” ha deixat la seva petjada en més d’una dotzena de films remarcables com La teta asustada i No llores vuela, de Claudia Llosa, El elegido de Antonio Chavarrías, 10.000km de Carles Marquès o Pa negre de Agustí Villaronga. Com a guionista te dues pel·lícules per estrenar Incerta Glòria l’adaptació d’una de les grans obres de la literatura catalana i Morir de Fernando Franco. Una persona que desborda intel·ligència i humanitat i que em va agradar molt conèixer.

Es pot aprendre a escriure un guió excel·lent?

Es pot aprendre a escriure un bon guió. Per escriure un guió excel·lent s’ha de tenir alguna cosa més que tècnica, diga-li un talent especial, intuïció, instint…Però sí que crec que escriure és una activitat que s’ha d’aprendre i a més l’única manera d’aprendre és escrivint…I el teu guió número 7 és molt millor que el número 1, sempre.

Aquella màxima de la primera versió a vegades és més fresca i tanta reescriptura malmet el projecte no va amb tu doncs?

No estic gaire d’acord amb això. Jo crec que escriure és reescriure. Una primera versió no surt d’una manera màgica ni tot pot funcionar. I si funciona és que potser no has acabat d’explorar totes les possibilitats, és possible que allà hi hagi una peli millor que encara no has vist. Funciona a un nivell molt bàsic, potser. En les reescriptures és quan acabes d’entrar en la teva història. Tampoc crec que s’hagi de sobreescriure. També hi ha molt grapeig dels guions. Una primera potser és més bona si les següents s’han realitzat responent necessitats alienes a la història, necessitats de producció o si s’hi fica un director que no acaba d’entendre la història…Al final allò és un Frankenstein que intenta acontentar a tothom i ningú acaba content.

Això que la següent versió sempre és millor fa una mica de por… Quan pots saber quan un guió està llest?

És difícil perquè necessites temps i distància. A vegades estem esgotats després d’escriure, hem fet una marató i volem pensar que ja està bé. I espanta quan tornes a agafar el guió i penses, com podia deixar-ho així? Per això és tan important el feed back. Ja no et dic d’un story editor que tenir-lo és un luxe sinó del director, productors… És molt difícil tenir un domini de tota la història i veure-ho des de fora. I quan no tens aquesta gent el temps és el teu feedback i el teu crític. Per començar perquè tu no ets la mateixa que fa dues setmanes, alguna cosa ha passat pel mig, segur. Estàs en un altre estat d’ànim, t’ho mires d’una altra manera i dius ostres això m’ havia passat per alt o fins i tot comences a mirar-ho d’una manera més objectiva, ja no estàs dins, és com el record d’algú i comences a veure-li els defectes o les gràcies.

Què és el que fa que un guió sigui excel·lent? Crec que tants llibres de la Linda Seger m’han afectat el cervell…

És aquell que des de la mateixa lectura del guió et deixa veure la pel·lícula. Allà ja estàs aconseguint l’objectiu d’un guió realment. No només que la persona s’estigui llegint un text, que és una guia, sinó que a través de l’escriptura, de la manera d’escriure estiguis narrant a través de les imatges, de les accions i allò estigui palpitant com si fos una peli això és un guió excel·lent, després la història podrà ser millor o pitjor i ja no diguem la pel·lícula però com a guió serà un bon guió. Un guió ha de ser la pel·lícula en paper. I si ho aconsegueixes ja tens molt camí fet. Pot ser que tingui algun problema de trama, d’estructura o diàlegs però si tenen una capacitat enorme de fer-te sentir que allò és un relat audiovisual i que va a un ritme de pel·lícula, ja tens molt guanyat.

A vegades la feina de story editor és complicada. Un guionista/director vol transmetre unes coses però sense canviar pràcticament res del guió…com ho fas?

Com a script editor per a mi el més important és saber quina peli vol fer l’autor/a. Parlo molt amb ells abans de fer cap suggeriment. Veig tota les pelis seves que puc, intento esbrinar quina és la relació entre la seva història de ficció i la seva vida o manera de veure la vida. Després sempre començo destacant els punts forts del guió o allò que penso que s’ha de potenciar al màxim, perquè té molt valor, i després, inexorablement, acabo amb un diagnòstic d’allò que crec que no funciona a l’hora d’aconseguir els objectius que m’han dit que volen aconseguir i com podem trobar la manera que funcioni. També a vegades has de tranquil·litzar als autors, perquè és molt fort deixar que algú entri de cop a la teva història (com a guionista, sóc molt sensible a aquest sentiment), per això sempre intento que sapiguem des de l’inici que estic allà perquè la seva peli s’apropi al màxim a la seva peli somniada.

I com a co-guionista? Davant del director-guionista, en una industria on el director és el rey…

Bé aquí hi ha el diàleg. Intentar convèncer a l’altre, jo crec que s’ha de lluitar. El guionista sempre té les de perdre i una de les coses que un ha de fer és guanyar seguretat. Nosaltres hem de dir la nostra, el que pensem, hem de saber defensar les nostres idees. Una altra cosa és que sàpigues que la decisió final per lo bo i per lo dolent la té un altre, sigui el director o el productor. Però a vegades el guionista assumeix un paper molt de víctima i si tu vas de víctima per la vida no aconseguiràs convèncer a ningú. Si tu estàs molt segur del que tu penses, t’has d’arriscar i lluitar per aquella idea. Com a totes les professions hi ha molts xocs d’egos però sense diàleg no hi ha res. A vegades també has d’entendre qui tens davant més que la història que tens al davant. S’ha de ser molt psicòleg per ser bon guionista, és una de les qualitats que ha de tenir. I no només perquè ens alimentem de l’ànima humana i si no la coneixem anem perduts sinó perquè hem de tractar amb un director i un productor has de saber entrar en la ment dels altres.

Recomanes algun manual de guió?

Depèn de per qui. Jo vaig començar amb Syd Field. A mi em va anar de conya però quan no saps res com era el meu cas que havia estudiat periodisme. El Robert McKee, un altre clàssic. Però jo crec que depèn de la fase de desenvolupament en la que estiguis. Jo mai llegiria a Mckee com a primer llibre, començaria per Field que és l’abecé, l’altre te un punt més disgressiu, reflexiu, des d’una aproximació determinada al que és l’art del guió, jo aniria fent per fases. I també llegiria molts guions, una manera d’aprendre. Es llegeixen molt pocs guions. Quan jo estudiava n’hi havia quatre publicats però ara a internet ho pots trobar tot. El de salvar al gato també està bé, el de Ana Sanz Magallón també m’agrada molt.

I el teu?

Jo vaig voler escriure el que no vaig trobar. Com escriure un guió visual i com utilitzar la poètica de les imatges per explicar coses i perquè les històries siguin més profundes, tinguin més capes, hi hagi subtext, detalls i tot això, que és el que a mi més m’agrada del cinema.

Com veus el sector des del punt de vista del guionista?

Està clar que la vida de guionista no és fàcil i que la majoria hem de fer altres coses per poder viure jo per exemple just aquest any he deixat la facultat, m’he agafat excedència i he reduït els script editings al mínim i estic solament escrivint que és un luxe, però porto vint anys. He treballat sempre amb coses relacionades amb el guió però fent mil coses a l’hora i evidentment molts dels projectes en els quals he col·laborat no han sortit. Els que he fet com story editor gairebé han sortit tots i a més molt bé però com a guionista molts s’han quedat pel camí o estan encara allà adormits o pendents de finançament…

Només ets el que surt a IMDB…I has fet el triple de coses.

Exacte. Els guionistes poden estar anys movent projectes. Jo tinc una peli de ciència ficció de fa vint anys. És de ciència ficció però més tipus Gattaca, es podria haver fet… Aprofito per fer una crida tot i que crec que ho sap tothom (riures). I no t’exagero si s’ho han llegit trenta persones de la industria. I molta gent m’ha contractat per aquest guió, tot i que no s’ha fet. Perquè el guió els agradava i pensaven ostres una tia que fa gènere i tal, mola. Fins i tot directors. M’ha obert portes. Potser a vegades no s’aconsegueixen els diners perquè és tan injust que es presenten 400 i n’agafen 40 i no et pots tornar a presentar però sempre avances, sempre coneixes gent i el que tu has après i com has crescut. S’ha de saber viure amb el fracàs que no és un fracàs respecte a la validesa de la teva obra sinó que és degut a un món molt competitiu. Molta passió i tenir aquest punt sacrificat i donar molt i no esperar molt a canvi. Si no millor dedicat a una altra cosa. I també fer-te respectar com a qualsevol professional. T’han de pagar per la teva feina.

I els lligams…

Sí això és molt important. Quan hi ha química creativa l’has de cuidar. Si funciona un equip es repeteix. I has de continuar aquella relació. Si passa el contrari has de sortir corrents. Si amb algú pateixo no cal repetir però la majoria no és així i quan la comunicació és especial cultiva-la molt. Busca projectes amb els quals puguis col·laborar amb ells. Perquè aquesta industria està feta d’amics, de lligams. Això requereix temps. Com començo? Comença amb la gent que tinguis a prop. Amb els companys de facultat i no paris de fer coses. Webseries, curts… S’ha d’aprofitar ara que es poden fer coses sense invertir milions. Si ets guionista i no tens l’impuls d’agafar la càmera agafat a algú que sí que la tingui. A més crec que si no contrastes la teva obra amb la gent, difícilment arribaràs a ser un gran guionista.

fotos coral 032

EL MARC LEGAL DEL GUIÓ – Cinquena part (de 5)

5 – Associacions de Guionistes

Enhorabona a tots els que heu arribat aquí. Després d’aquest tour pel marc legal del guió (entendre les clàusules d’un contracte és més dur que pujar al Tourmalet) arribem a l’etapa final, on ja està tot decidit i serveix d’homenatge als qui han aguantat fins al final en un passeig pels Camps Elisis. Brindo per tots vosaltres!

lance-armstrong-le-25-juillet-1999-sur-les-champs-elysees-a-paris_1057217

Per tant, aquest últim punt no parla del marc legal del guió. El dedicaré a un fer un exercici molt habitual a internet: l’autobombo.

Tranquils, no parlaré de mi, parlaré de les associacions de guionistes.

No heu entès res del PUNT 1, del PUNT 2, del PUNT 3 ni del PUNT 4?

No passa res, jo tampoc els tinc gaire clars. Però no us preocupeu, aquí teniu la solució: feu-vos socis del GAC.

Tenim un servei jurídic collonut (i GRATUÏT) que resoldrà tots els teus dubtes, revisarà els contractes i, si cal, negociarà amb les productores.

 

El GAC?

Sí. Guionistes Associats de Catalunya (GAC) – www.guionistes.cat

gac_jpg

Si sou aspirants a guionista o estudiants de guió també podeu associar-vos. El GAC és una eina magnífica per entrar en el sector, ja que podreu conèixer a altres guionistes, us podreu beneficiar de les formacions que fem i podeu demanar assessorament al nostre advocat.

Si sou guionistes professionals és important que formeu part de l’associació, ja que la força del col·lectiu depèn de la nostra unió. En aquest sentit, vosaltres podeu ser molt importants pel GAC de la mateixa manera que el GAC pot ser molt important per vosaltres. Més enllà del servei jurídic, des de l’associació ens dediquem a establir ponts entre guionistes, amb productors i amb les institucions.

L’objectiu és lluitar de forma eficaç pels drets dels guionistes i pels seus interessos, per tant, com més representatius siguem més beneficiat en sortirà el sector i tu com a guionista.

O, tornant al símil ciclista amb què començava, si el gran grup (el pelotón) està unit, es poden controlar millor els atacs.

EL MARC LEGAL DEL GUIÓ – Quarta part (de 5)

4 – Drets d’autor

Han passat uns anys de tot això… PART 1, PART 2 i PART 3.

Ja gairebé no recordes quan vas escriure aquell guió… però la peli s’ha estrenat als cinemes, ha sortit en DVD i s’ha emès per televisió. Enhorabona! Si l’ha vist algú, cobraràs drets de la propietat intel·lectual, els coneguts com a drets d’autor.

prop_intelectual

Què són els drets d’autor?

Com s’ha dit a l’inici, els drets d’autor són irrenunciables. Per tant, quan una obra es comunica públicament tens, segons la llei de propietat intel·lectual, dret a cobrar una part del benefici que faci.

Una persona podria recaptar els seus propis drets d’autor, tot i que normalment no es pot dedicar a fer-ho. És per això que neixen les entitats de gestió d’aquests drets. Elles són les que s’encarreguen de detectar quan una obra del seu repertori s’ha comunicat públicament i de recaptar els drets que aquesta comunicació hagi pogut generar.

Quines entitats de gestió de drets hi ha?

SGAE – www.sgae.es

Sociedad General de Autores y Editores. Fundada l’any 1899. Aglutina a més de 100.000 socis. El repertori que gestiona SGAE és de més de 10 milions d’obres musicals, dramàtiques, coreogràfiques i audiovisuals. Té presència en diversos països.

DAMA – https://www.damautor.es/

Derechos de Autor de Medios Audiovisuales. Fundada l’any 1999. Aglutina més de 900 socis. El repertori que gestiona DAMA és de més de 500.000 obres audiovisuals. Té presència en diversos països.

Són entitats sense ànim de lucre que es dediquen a recaptar, gestionar i repartir els drets patrimonials que la Llei de propietat intel·lectual reconeix a favor dels autors de les obres audiovisuals. També es dediquen a fer promoció dels seus autors i activitats formatives molt interessants.

Les obres, un cop han sigut estrenades i/o emeses, també s’han de registrar o inscriure a una entitat de gestió de drets per poder cobrar aquests drets d’autor. Aquí també es parla de registre, però no s’ha de confondre amb el registre d’un guió al Registre de la Propietat Intel·lectual. A les entitats de gestió de drets el que es fa és inscriure la part d’autoria que té cadascun dels autors en l’obra.

Qui són autors?

Les entitats de gestions de drets consideren autors de l’audiovisual a: 1. Músics. 2. Directors i 3. Guionistes.

Parlaré de la SGAE que és la que més conec. Normalment estableix un repartiment del 50% per a guió (dividit entre un 25% per argument i un altre 25% per a guió), un 25% per a direcció i un 25% per a la música. Aquest repartiment es pot canviar. Per exemple: si no hi ha música es pot repartir entre els altres autors el 25% que li correspondria.

En el cinema no passa tant, però en les sèries de televisió el treball està molt fragmentat i sovint hi ha guionistes que es dediquen a crear l’argument (escaletar) i guionistes que es dediquen a escriure els diàlegs. És per això que es fa la divisió entre argument i guió.

Com funcionen?

Les entitats de gestió tenen acords amb les cadenes de televisió pels quals aquestes destinen una part del seu pressupost. El que es recapta per obra depèn de l’horari d’emissió, l’audiència i si es tracta d’una estrena o una reemissió. A partir d’aquí, un cop feta la recaptació, es procedeix a fer la repartició entre els socis.

En el cas que una obra s’hagi estrenat en un cinema o directament en DVD, el 2% de la taquilla o del preu del DVD es destina a drets d’autor.

No és obligatori formar part de cap entitat d’aquestes, però si en elles hi ha registrada la vostra part d’autoria d’una obra, el que es generi es perdrà.

En resum… les liquidacions de SGAE es fan al Juny i al Desembre. Actualitzeu la llibreta, a veure si ja us han fet l’ingrés.

EL MARC LEGAL DEL GUIÓ – Tercera part (de 5)

3 – Contractes

Sí, els contractes existeixen. N’haureu sentit a parlar pels vostres pares o per l’anunci actual d’una fàbrica d’electrodomèstics on un dels testimonis afirma, literalment, que quan va veure el contracte es va emocionar. Aquest és el punt al qual hem  arribat.

Seguim amb el que ens interessa.

En el cas que una productora et demani que escriguis un guió per a ells o que vulgui comprar la teva obra per produir-la, haureu de firmar un contracte. Sempre: signeu contractes i no comenceu a treballar si no ho heu fet, així tant la productora com vosaltres us estalviareu futurs malentesos.

Un contracte defineix com ha de ser la relació entre productor i guionista i en quins termes es desenvoluparà. Com més concret sigui i com més clares siguin les clàusules, millor. Per exemple: no n’hi ha prou amb dir que el guionista es compromet a entregar una versió del guió per tal dia, cal especificar quant de temps té el productor per validar aquesta versió, el nombre de reescriptures que se’n poden fer, el moment en que es farà el pagament per la versió, etc.

Aquí podeu veure una sèrie de models de contractes. Us recomano que els llegiu i que intenteu incorporar als vostres (que sovint estaran redactats per les productores) aquelles clàusules que us interessin.

La diferència amb l’“opció” és que el contracte és vinculant (mentre el mateix contracte ho estableixi).

De contractes n’hi ha de dos tipus, de mercantils i de laborals:

– El mercantil és aquell pel qual un guionista ofereix els seus serveis a una productora a canvi de diners. Aquest tipus de contracte no contempla baixes, ni vacances ni indemnitzacions o dret a atur quan la feina estigui acabada. Normalment, quan un guionista signa un contracte mercantil, està donat d’alta a autònoms i és ell mateix qui paga la cotització a la seguretat social. Això li permetrà passar una factura per la feina feta a la productora i, si no has acordat els pagaments, cobrar-la a 90 dies.

– Un contracte de treball (o laboral) implica una relació laboral entre productora i guionista. Això suposa anar a treballar a la seu de l’empresa, suposa que el guionista rebrà un sou mensual per la feina feta, suposa que el productor pagarà la cotització a la Seguretat Social del guionista, suposa que el guionista es pot posar malalt i que, si un dia el fan fora, tindrà dret a una indemnització i a cobrar l’atur.

Els guionistes que treballen amb contracte en una productora es poden acollir al conveni col·lectiu dels guionistes.

http://www.guionistes.cat/conveni-guionistes/

Aquest conveni de guionistes incorpora als guionistes al “2n conveni col·lectiu de la indústria de producció audiovisual” i s’ha aconseguit la inclusió dels guionistes gràcies a la feina de FAGA (Federación de Asociaciones de Guionistas del Audiovisual) en col·laboració amb UGT, CCOO i el TACE (Técnicos Audiovisuales y Cinematográficos del Estado espanyol).

Aquí no em puc estar de recordar la indefensió amb què es troba la figura del guionista des que s’ha començat a multar a les associacions de guionistes per les publicacions de criteris orientadors en matèria d’honoraris o de models de contractes.

Una eina com el conveni, tot i que només s’hi poden acollir una petita part del sector, suposa un pas més cap a la dignificació del sector. Això sí, les xifres a les quals fa referència el conveni no són cap barem del que s’ha de cobrar, SÓN EL SALARI MÍNIM!

conveni

Us ho deia en el punt anterior, però hi torno: us recomano que els contractes els reviseu amb un advocat, ja que sovint és difícil entendre el que plantegen.

Un contracte és un document amb el qual s’hi han de sentir còmodes les dues parts signants (productora i guionista), per tant és important que el llegiu i negocieu tots i cada un dels punts que no us interessi signar.

No tingueu por a preguntar, proposar o negociar! Quan una productora us posa al davant un contracte és perquè té un interès real en treballar amb vosaltres o en produir el vostre guió. Penseu que s’han reunit, han valorat el projectes, us estan oferint diners i han demanat al seu advocat que redacti un contracte. Això significa que volen arribar a un acord. Per tant, si hi ha clàusules que no us interessen, proposeu-ne de noves. Això farà que es pugui arribar a un punt d’entesa on tothom se senti representat per aquest contracte.

El que formen part del grup de guionistes freelance i que es relacionen de forma mercantil (la majoria) han de tenir en compte que el guió és una activitat exempta d’IVA, per tant, les factures que s’emeten simplement contemplen el preu de la feina i se li ha de restar l’IRPF.

Aquí una mostra de factura.

imatge-factura

Un cop està tot signat, escrit i cobrat… l’únic que s’ha de fer és esperar que la resta de la producció funcioni.

EL MARC LEGAL DEL GUIÓ – Segona part (de 5)

2  – Cessió de drets (a una productora)

Llegiu la primera part aquí:

http://guio.cat/marc-legal-guio-primera-part-5/

ccHo havíem deixat en el punt en què una productora estava interessada en el teu guió.

Perfecte. Però la reflexió adequada seria: estàs tu interessat a tirar endavant el projecte amb aquesta productora?

Sí? Segur? Els guionistes hem de trencar amb la idea que són els productors els que busquen guions. Som nosaltres els que hem de buscar la productora adequada pel nostre guió tenint en compte que els haurem de cedir una sèrie de drets… Encara n’estàs segur? Ok, perfecte!

Per torbar el finançament necessari per aixecar l’obra que has escrit, una productora necessita tenir els drets del guió. A curt termini els necessita, entre altres coses, per demanar subvencions, buscar ajudes o anar a un mercat i si la cosa va bé, a llarg termini els necessitarà per fer la peli i poder-la projectar.

Hi ha dos tipus de drets: els morals i els d’explotació.

Els drets morals són inalienables i irrenunciables. Els drets d’autor formen part d’aquests drets morals que el guionista no pot cedir. La legislació vigent així ho contempla i no és necessari incloure cap clàusula en aquest sentit en un contracte. Fins i tot en el cas que firméssiu (tot i que no sé per quin motiu ho hauríeu de fer) una clàusula on els cedíssiu, aquesta no tindria validesa.

Els drets d’explotació en canvi sí que es poden cedir. De fet, si el guionista vol que una productora produeixi el seu guió li haurà de cedir irremeiablement una sèrie de drets.

Què fa una productora per obtenir els drets del teu projecte?

Et presenta un contracte. N’hi ha de molts tipus (en la tercera part en parlarem), però en relació als drets d’explotació, tots inclouen clàusules de cessió de drets similars a aquestes:

“…el GUIONISTA cedeix a la PRODUCTORA els següents drets:

  • Dret de reproducció, entès com la facultat de fixació de l’OBRA AUDIOVISUAL en un suport i/o format que permeti la seva comunicació o distribució, així com ‘ obtenció de còpies totals o parcials sense límit de quantitat, ja sigui en suport analògic o digital.
  • Dret de distribució, entès com la facultat de posada a la disposició de tercers còpies amb finalitat comercial o qualsevol altra, originals o no, en qualsevol format, de forma continuada o periòdica, per qualsevol mitjà, entre altres lloguer, préstec, donació, promoció, internet etc.
  • Drets de comunicació pública, entenent com a tal quan una pluralitat de persones pugui tenir accés sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna d’elles, incloent la comunicació presencial i l’emissió, transmissió i retransmissió per qualsevol mitjà, especialment per televisió, així com la posada a la disposició del públic, incloent-se l’exhibició en sales cinematogràfiques, vaixells, aeronaus, autobusos i trens, la seva emissió, transmissió i retransmissió per mitjà de la radiodifusió de qualsevol tipus, l’accés a les mateixes a través de xarxes de comunicació analògiques i/o digitals i/o en llocs oberts al públic en general o de forma restringida, incloent les emissions i retransmissions televisives denominades “Màster Antena Systems” (MATV), “Satellite Màster Antena Systems” (SMATV), “Multi-print Distribution Systems” (MDS) i televisió de baixa potència (LPTV).
  • Drets de traducció, doblatge i subtitulat, entenent-se per tals la realització de les necessàries adaptacions en l’OBRA AUDIOVISUAL per a doblar la mateixa a la versió original com a qualssevol altres llengües i dialectes diferents de la versió original, com per a transcriure, en la forma que decideixi l’adaptador corresponent, el guió de la versió original a qualssevol altres llengües i dialectes.
  • Dret de transformació, entès com la facultat de realitzar qualsevol modificació de forma, contingut, extensió o qualsevol altre aspecte de la qual es pugui derivar un resultat diferent o no; entre altres: arranjaments, revisió, actualització, realització de versions, resums, extractes o adaptacions.
  • Drets de dur a terme diferents obres derivades de l’OBRA AUDIOVISUAL, com remakes, seqüeles, preqüeles, spin-offs.
  • Drets d’explotació secundària, com productes promocionals (merchandising) o derivats de l’OBRA AUDIOVISUAL, entenent com a tal la difusió per qualsevol mitjà de la imatge i nom de l’OBRA AUDIOVISUAL a través dels personatges o bé nom, noms abreujats, títols, logotips i grafismes, així com qualsevol altre element relacionat amb el nomenat llargmetratge per a televisió que podrà materialitzar-se en qualsevol article o producte, de manera enunciativa però no limitativa, aliments, productes tèxtils, ceràmica, paper, fusta, plàstic o qualsevol altre material. L’explotació podrà fer-se per part de la pròpia cessionària o bé a través de tercers llicenciataris.”

Aquests drets permeten a la productora rodar, ensenyar, distribuir, transformar i explotar el guió i l’obra que en resulti. També parlen de la possibilitat de fer obres derivades o altres tipus d’explotació. Normalment els productors demanen per avançant la cessió de tot tipus de drets per curar-se en salut, tot i que d’alguns d’ells no n’arriben a fer ús mai.

No has entès res?

Tranquil, acostuma a passar. No ets advocat, ets guionista. Però hi ha certs professionals que sí són advocats i t’aclariran els dubtes que tinguis i t’aconsellaran sobre la idoneïtat de cedir o no alguns d’aquests drets. Si no veus clara alguna clàusula, negocia. El GAC (Guionistes Associats de Catalunya) ofereix als seus socis un servei d’assesorament jurídic gratuït. Associa’t.

De la mateixa manera que el guionista ha de cedir alguns drets, també és necessari que els protegeixi. És important afegir una clàusula que garanteixi que, en cas que la productora deixi de tenir interès a produir el guió, els drets puguin retornar a l’autor passats uns anys.

En el cas que el guió sigui un encàrrec, la productora no acceptarà mai aquest tipus de clàusula, però en un projecte personal del guionista és bàsic tenir-la i fins i tot indicar que el guionista faci seus els diners percebuts per l’escriptura. Té tot el sentit del món que si el productor no se’n surt, aquests tornin al creador.

No sempre és fàcil negociar aquestes clàusules… de fet, sent realistes, no sempre és fàcil poder signar contractes d’escriptura.

Potser per evitar un compromís excessiu amb un projecte massa embrionari, potser per desconfiança amb les possibilitats de finançament del projecte o potser per falta de diners per al desenvolupament, hi ha productores que no es decideixen a oferir un contracte de cessió al guionista. En aquest cas s’utilitza la fórmula de l’“opció” sobre el projecte.

Què és una “opció”?

L’opció no és la cessió dels drets en si, sinó la possibilitat que aquests drets siguin cedits a la productora que s’hi ha interessat. Per tant, és un contracte previ al d’escriptura que no contempla les condicions sobre les quals es pot regir un futur acord.

Aquesta opció comporta:

  • Que el productor pot moure el guió per tal de trobar finançament.
  • La durada acostuma a ser d’entre 1 i 2 anys.
  • El guionista pot (o més ben dit: ha de) rebre diners a canvi de l’opció.
  • L’opció és en exclusiva; igual que en un contracte, no pots cedir els drets a dues productores.

Evidentment, una opció mai és una garantia de res. Per això, com a guionistes que vivim i treballem en un sector que aspira a la professionalització de tots els seus actors, hauríem d’intentar trobar a productors que sí que apostin decididament per la nostra feina i que ens ofereixin signar un contracte.

(Continuarà…)

EL MARC LEGAL DEL GUIÓ – Primera part (de 5)

rpi

Ja ha començat el curs 2016/2017 i les publicacions de guió.cat tornen a la normalitat.

Com que la majoria ha aprofitat aquest estiu per desconnectar de tot allò que té a veure amb el guió, aprofito aquest primer post de la temporada per fer un repàs bàsic dels diferents processos burocràtics i legals amb què tot guionista es troba en un punt o altre del procés d’escriptura.

Aquest post vol ser una eina introductòria per a aquells aspirants a guionista i interessats a escriure guions i una eina de consulta per a professionals.

1 – Registre de la propietat intel·lectual

http://cultura.gencat.cat/ca/departament/estructura_i_adreces/organismes/rpi/

Anar a l’oficina del Registre de la Propietat Intel·lectual amb un exemplar de l’obra enquadernat, paginat i signat i 12,60€ euros és el primer pas.

Bé, el segon. El primer és escriure una obra. Un cop el guió té la consistència necessària es pot registrar. No cal que sigui l’obra final o definitiva, simplement cal que es reconegui en el text una obra original.

Què es pot registrar?

  • Guions de llargmetratge (ficció i documental)
  • Guions de curtmetratge (ficció i documental)
  • Guions de televisió: sèries, Tv-movies, mini sèries (ficció i documental)
  • Bíblies de sèries
  • Tractaments de llargmetratges (ficció i documental)

Fora de l’audiovisual s’hi registren músiques, obres literàries, de teatre, científiques, obres pictòriques, programes informàtics o web…

Què NO es pot registrar?

  • Idees
  • Sinopsis
  • Programes d’entreteniment

Per a què serveix el registre?

El registre d’una obra atorga un copyright. No és obligatori, però serveix per acreditar qui és l’autor d’una obra i a qui corresponen els drets d’explotació econòmica de l’obra. El fet de no registrar no fa que els drets no corresponguin a l’autor: la pròpia autoria fa que aquests drets siguin irrenunciables. El registre és doncs una prova més que demostra l’autoria d’una obra.

Les obres es poden registrar a qualsevol delegació del RPI (tant de Catalunya com de la resta de l’estat espanyo). Existeixen altres “llocs” on registrar com ara la plataforma Safe Creative, que n’ofereixen de gratuïts, sempre i quan cediu una sèrie de drets, o de pagament si els voleu conservar tots. http://www.safecreative.org/

Què és el copyleft?

http://fundacioncopyleft.org/es/9/que-es-copyleft

En la línia del que parlava abans apareix el concepte copyleft. Hi ha qui està en contra de les restriccions que plantegen les lleis de drets d’autor (copyright) i creu que les creacions haurien de ser lliures per a fer amb elles el que es vulgui. Les llicències copyleft ho permeten sense incórrer en cap delicte.

A mig camí entre uns i altres apareix Creative Commons, organització que es dedica a oferir alternatives pel que fa a protecció de drets. Ofereixen llicències que garanteixen els drets irrenunciables, però n’alliberen d’altres com el de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació. CC ofereix diferents nivells de protecció i és l’autor qui decideix quins vol cedir i quins es queda. https://creativecommons.org/

Amb l’aparició d’internet i l’auge de les autoproduccions, cada cop hi ha més creadors de diferents àmbits que posen les seves obres a disposició de la gent, per això deixen lliures una sèrie de drets.

licencias-de-derechos-de-autor

Quina durada tenen els drets d’una obra?

La legislació vigent marca una durada dels drets per tota la vida de l’autor i fins 70 anys després de la seva mort, o 80 per aquells que van morir abans de 1987. Curiositat: aquest any passen a domini públic les obres de Lorca i Valle Inclán.

Sobre el drets, cal fer un apunt. Quan un guionista vol adaptar una obra preexistent (literària,  televisiva, cinematogràfica o fins i tot quan s’adapta una cançó) necessita tenir els drets d’aquella obra. Normalment, si un guionista vol adaptar un llibre, es pot posar en contacte amb l’autor per què li firmi la cessió o amb l’editorial en cas que l’autor ja hagi cedit els seus drets.

Base de dades d’obres literàries lliures: http://www.gutenberg.org/

I si hi ha més d’un autor?

Quan una obra té més d’un autor simplement cal que tots vagin al registre per confirmar la seva part d’autoria.

En una sèrie, com pot ser una diària de TV3, és important registrar la bíblia, que és el document que conté les trames que es desenvoluparan al llarg de la temporada i les descripcions dels personatges que hi apareixen. Els capítols, com que es treballen amb molta immediatesa sovint no s’arriben a registrar.

En el cas que algú digués que un capítol és un plagi, n’hi hauria prou per demostrar que no amb anar a la bíblia de la sèrie per veure que els personatges i les trames han estat prèviament registrades.

Un últim apunt sobre plagis: És molt difícil demostrar un plagi. Els casos que s’han donat sovint tenen a veure amb projectes que s’han enviat a productores, que s’han rebutjat i, poc després aquesta productora treu un producte molt semblant al que van rebre. Si hi ha una cadena de mails que ho corrobora, es pot demostrar.

Un exemple de no plagi: l’any 1998 Pixar i Dreamworks estrenen dues pelis d’animació protagonitzades per formigues, Bichos (A Bug’s life) i Hormigaz (Antz). Per què no hi ha plagi? Perquè el denominador comú, que seria “una peli protagonitzada per formigues” és simplement una idea… i les idees a vegades s’assemblen entre elles o viatgen per l’aire i la gent les aprofita (i no es poden registrar). El que les fa diferents són els personatges i la forma com han sigut desenvolupades.

antzabugslife

Les productores sovint demanen una còpia de la fitxa de registre amb el guió, si no ni se’l miren. O almenys introdueixen una clàusula en els contractes que els eximeix de tota responsabilitat en cas que el guionista no ostenti els drets de l’obra.

Posem-nos en el cas que has escrit un guió, l’has registrat, l’has deixat llegir a una productora i… sorpresa! Aquesta està interessada a produir-lo.

(Continuarà…)

cake-916253_1280

SETZE MESOS DE GUIÓ.CAT

Quaranta-quatre articles, que es diu aviat.

Guió.cat ja té setze mesos de vida, i ara que a l’agost tot s’alenteix i la gent té més temps potser és moment d’explicar com vam començar.

FADE IN a la meva cara de sòmines mirant a l’infinit. Notes d’arpes si es vol un efecte més oníric, perquè quedi clar que és un

FLASHBACK

Vet aquí que una vegada ens  vam trobar set guionistes a la junta de Guionistes Associats de Catalunya. I entre d’altres coses se’ns va acudir que la professió de guionista encara no tenia un blog en català. No un blog de l’associació de guionistes, sinó un d’independent que, encara que fos humilment, pogués parlar amb veu pròpia i pogués obrir-se al ventall més ampli de veus i opinions. Per això vam crear el blog. Per això i, què coi, perquè ens venia de gust fer-ho.

No érem els primers guionistes a escriure de guió. Teníem el referent de BloguionistasGuionistasVLC, però realment no sabíem què era fer-ne un. Vam adquirir un domini i un allotjament,  i vam marejar el tema: calculant si tindríem temps, com hauríem d’estructurar-ho, combinant-ho amb altres coses… Fins que vam arribar a la conclusió que la manera més raonable de començar un projecte és llançar-t’hi  sense pensar en les conseqüències. O sigui que vam triar el Marçal Cebrián perquè ostentés el càrrec d’editor, vam posar una plantilla de WordPress i ens vam posar a escriure…. I sabeu què? El sistema funciona!

La Mireia Llinàs va encetar el blog parlant de comèdia romàntica, la setmana següent un servidor va reivindicar la sitcom, el Marçal Cebrián, al seu torn, va explicar-nos els errors més comuns que se sol trobar com a lector de guió, l’Eduard Sola va posar nom a aquell sentiment segons el qual de guió, realment no en sabem ni un borrall, la Gemma Rodríguez es va estrenar confessant que era el seu primer post en un blog, per fer-ho esplèndidament tot lloant la sèrie danesa Borgen, el Rodolf Giner va exposar en primera persona el tràngol de l’escriptura i la Txell Llorens va donar a conèixer alguns títols del DocsBarcelona del 2015… No us esvereu, que no esmentaré els 44 articles, però ja ho veieu: parlem de tot.

I a més volíem col·laboradors: d’aquells que sense tenir cap compromís amb el blog, escriuen per amor a l’art. I els hem tingut! l’Arnau Margenet -periodista, guionista, realitzador i blogger- amb una crònica de l’extraordinària Masterclass de guió d’Alberto Marini; la guionista, dramaturga i directora Carmen Marfà, sobre la seva websèrie”El Ramon de les Olives”; el Daniel Rissech, guionista multidisciplinar, sobre el guió als videojocs; l’Enric Gomà, guionista i membre fundador de Guionistes Associats de Catalunya, amb un excel·lent article d’opinió sobre la polèmica de l’alfombra vermella dels Goya; i el Víctor Sala, organitzador del SerielizadosFest, proposant maneres d’exportar les sèries catalanes.

Així, amb una puntualitat, potser no de rellotge suís, però sí raonable, hem anat fent. Estem contents que la gent ens llegeixi. Sí! ho fan! No ens ho ens diu només els recompte automàtic, amb alguns articles que han arribat als dos mil clics,  sinó també el feedback que ens arriba als autors per Facebook i Twitter, per no dir els comentaris mateixos al blog.

El repte no és que et llegeixin mil persones a internet, ni que ho facin quan publiques només en català, ni tan sols quan ho dediques un blog al guió ( el que vindria a ser el germà lleig de la família audiovisual). Per nosaltres el repte és tenir lectors a cada setmana, a cada article.

I on els trobo tots aquests articles?  Doncs aquí!

TOTS ELS ARTICLES!

Sí, aquí hi són tots. De debò. Feu-hi una ullada. I si no hi trobeu el que busqueu, potser és perquè es tracta d’un article que voldríeu escriure vosaltres. Així que si us piquen els dits, contacteu i parlem-ne. Nosaltres, encantats.

Que passeu un bon agost! Bona lectura i millor escriptura!

Montoro

COM EL PP HA DESTRUÏT EL MÓN DE LA CULTURA I HA CONDEMNAT ALS SEUS TREBALLADORS

Per seguir amb la catarsi col·lectiva, necessària per no tirar-se un tret, a mi m’agradaria explicar-vos que el sector de la cultura i molt especialment del cine, està molt molt enrabiat i el que és pitjor, desesperançat, amb aquest resultat. Perquè al cap d’uns dies un pot pensar que bé, malgrat tot, la vida continua. Ara fa calor i anirem a la platja, alguns llogaran un apartament a la Costa Daurada altres una parcel·la al càmping la Ballena Alegre de Castelldefels. Però al cap i a la fi qui més qui menys podrà fer una mica de vacances, prendre’s un gelat al capvespre, anar a sopar una pizza, banyar-se a la piscina del cunyat o d’aquell amic que li va prou bé, i mentre es vagi tirant doncs no val la pena barallar-se. S’ha d’encarar la vida amb un somriure no? Clar, s’ha de girar la truita com diu aquest simpàtic vídeo de El Hormiguero que sembla ideat per satanàs.

Així que aparentment tot continuarà igual excepte que a poc a poc tot canvia, d’una manera radical però tant profunda i silenciosa que no es nota. I la idea del campi qui pugui, tonto l’últim, si no robes, si no fas la trampa t’enfonsaràs es va escampant com un verí letal. No tot és culpa del PP, també és culpa del capitalisme ferotge i de la raça humana i el seu gen egoïsta no ens enganyem, però alguns Estats ho exploten més que altres. Aquest com sabem és l’exemple més recalcitrant de que la trampa triomfa, de que el cridaner i mal educat és l’escoltat, de que el egòlatra sense escrúpols és ascendit.

 

cociente intelectual
“Cociente” intelectual

Potser per vosaltres tot continua igual, tant de bo, us ho desitjo. Per nosaltres es perpetua l’horror. Esperàvem pacients (i impacients) un canvi de govern. Ja que el que han fet amb la cultura no te nom ni precedents i s’hauria de denunciar als organismes internacionals. Montoro considera el cine i el teatre un entreteniment prescindible. Però més enllà dels seus valors i els dels seus companys de partit que han quedat molt palesos i han destrossat milers de llocs de treball, la seva operació no és una mera retallada per destinar els diners a fins més nobles. És una operació conscient que te com a finalitat abaratir la cultura fins que ja no valgui res i després vendre-la al sector privat. És una deserció institucional a la cultura en tota regla, és com agafar totes les persones que hi treballen posar-les en una càmara de gas i abaixar la palanca.

Des del 2009 s’ha retallat el 70% del pressupost a cultura. El 70!!. S’ha reduït a 0€ (zero!!!) el pressupost de les biblioteques per comprar llibres, la qual cosa afecta a les biblioteques, a les editorials i als autors. El super IVA cultural ha provocat el tancament de moltes sales de cinema el que ha fet que moltes poblacions no tinguin sala de cinema, poblacions de més de 100.000 habitants!! Els seus veïns no poden anar al cinema sense agafar el cotxe i conduïr almenys mitja hora, el que fa que dessisteixin i optin per baixar al bar, per posar un exemple molt pràctic de com ens afecta.

Montoro, un dels nostres millors amics
Montoro, un dels nostres millors amics

De 100 milions que destinava l’Estat al Cinema (França en destina 770 y Alemanya 340 perquè us feu una idea) ha baixat fins a 20 en l’actualitat. 20!!! Que potser us sembla molt però no és res. D’aquí, a més, també surten els diners destinats als tres festivals importants d’Espanya. Una pel·lícula espanyola mitjana són 2M. I no vull entrar a discutir si és molt car o no, fins que no us mireu un pressupost d’un llargmetratge. Ningú discuteix el que val un edifici perquè ningú en te ni idea de materials, ni paletes, ni arquitectura oi? Doncs això és el mateix.

Per tant, si agafem aquesta mesura, se’n podrien fer 10. Donaria feina a 5 guionistes (En les altres 5 el director s’escriu el guió). 5 guionistes en tot l’Estat!! Se’n fan més perquè les pel·lícules per molt que es pensi el contrari, no es fan només amb subvenció pública. El futbol deu 3.600 Milions a Hisenda. El cine no deu res, li deuen. El futbol suposa el 1,7% del PIB. La cultura el 4%. Així que les coses clares. Ah per cert, a les festes taurines s’hi dediquen 560 milions. Així que, que el poble sigui analfabet i mediocre i segueixi votant al PP NO ÉS CASUAL.

800 pantalles de cine s'han apagat en els últims 4 anys
800 pantalles de cine s’han apagat en els últims 4 anys

Per això potser aquests dies si veieu algú que es dedica a la cultura el trobareu veritablement afligit. Teníem l’esperança que amb un altre govern, ja no més sensible amb l’art sino també més intel·ligent i que no actúa amb venjança, es restablís i millorés el sistema de subvencions aniquilades pel Govern Popular deixant a l’estacada moltes empreses i molts treballadors autònoms.

Teníem l’esperança que baixés el IVA el més alt d’Europa amb molta diferència, que ha sigut, no només injust i perillós sinó econòmicament un sense sentit ja que s’ha perdut més que no s’ha guanyat amb aquesta “mesura”. Teníem l’esperança de tenir un Govern que entengués la importància estratègica i política del cinema i l’audiovisual en general i la seva capacitat per generar treball i atraure inversions estrangeres, augmentant els incentius fiscals per convertir Espanya en un país atractiu per les co-produccions o els rodatges. Teníem l’esperança d’un govern obert que no criminalitzés el món de la cultura fos quina fos la ideologia expressada per alguns actors o directors, la esperança d’un govern que no exercís la censura encoberta. Que tant si fos de dretes com d’esquerres no castigués la cultura.

Perquè la sanitat i la educació s’han retallat però la cultura ha sofert una persecució sense precedents i injustificada. Però totes aquestes esperances depositades s’han esfumat i amb elles els somnis de tenir un sector més fort, amb més feina, més oportunitats i menys precarietat laboral. Condemnats al amateurisme per sempre, a un ofici que només s’hi poden dedicar els més rics que visquin d’altres ingressos. Que obliga als joves a marxar a Los Angeles i tant de bo allà els rebessin amb els braços oberts però diria que això només li passa a Bayona. Els que queden només poden pidolar per quatre duros i fer una pel·lícula on molta gent no cobrarà. Alguns sempre tindran la publicitat però altres, com els guionistes, no.

A Sunset Boulevard algun guionista s'ha ofegat en una piscina
A Sunset Boulevard algun guionista s’ha ofegat en una piscina

Així que, potser menjar-se un gelat al capvespre compensa uns segons, els justos abans d’adonar-te’n que les coses podrien ser molt millor i hi ha una sèrie de gent que no ho vol, que simplement no li dona la gana perquè els seus valors són uns altres on el cine, la literatura o el teatre són totalment prescindibles i no només això sinó poc convenients ja que solen ser crítics amb les coses que no es fan bé fins i tot amb les que es fan bé, tenen la estranya i incomoda mania de plantejar-se les coses i tenen en el seu haver una arma de destrucció massiva; la capacitat de poc a poc capgirar la truita però aquest cop de veritat.

El menyspreu i la ignorància per part d’aquest Govern per desgràcia sembla que ha calat i apostar només pel futbol i els toros ha funcionat perpetuant la seva hegemonia. I sí, d’això depèn el nostre dia a dia, la nostra feina, el nostre sostre, els nostres plans de futur, la nostra família, els nostres somnis i per tant el nostre benestar i la nostra felicitat. Malgrat tot clar res pot condicionar la nostra felicitat i sempre s’ha de trobar una sortida, una manera d’aguantar en els moments més durs…La meva de moment es diu Wallapop.

Sempre ens quedarà el frigo pie..en el record
Sempre ens quedarà el frigo pie..en el record

 

 

PREFERIRIA NO FER-HO

Hi ha un moment del treball de guionista que em resulta especialment desagradable. En realitat, hi ha més d’un. Com eixe quan veig que fa prop un any que els meus ingressos procedents del guió em deixen en l’umbral de pobresa o eixe altre quan comprovo que fa prop un any que vaig enviar el meu superprojecte a un llarguíssim llistat de productores i el llistat de respostes n’és molt més curt. Curtíssim. Zero. Després d’aquests dos, el moment més desagrabable per mi és per quan per fí tinc davant el productor i hem de negociar els termes de la nostra relació. Ja sigui per desenvolupar aquell fantàstic projecte pel que tant he lluitat o per incorporar-me a l’equip d’un altre, té igual. Com Bartleby, preferiria no fer-ho.

És el meu tarannà insegur, però després d’algunes vegades d’haver passat pel tràngol –no moltes però algunes sí– no sóc capaç de superar la sensació de manca d’ànim, però sobretot de recursos, per dur endavant amb èxit la negociació. No vull generalitzar, però em sembla que nosaltres els guionistes hi arribem amb una gran càrrega emocional, fruit de les expectatives dipositades en aquella oportunitat. En aquestes circumstàncies és difícil tenir sang freda i això ens situa en una posició de feblesa respecte al nostre interlocutor que, o no arrossega eixa càrrega o sol dissimular molt bé. Més greu encara és la certesa de no tenir els coneixements necessaris per sortir-ne ben parat. Són d’agraïr iniciatives com aquesta , si més no per experimentar en testa aliena però, al remat, estem sols davant d’una situació que no controlem.

Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.
Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.

Pegar a fugir és una opció. Però, si no estem segurs de tindre una segona oportunitat, millor descartar-la. Llavors sorgeix aquella idea tan temptadora: “i si ve un altre a negociar per mi?” Algú fort i valent, sense més implicació emocional que la d’assegurar el meu benestar per damunt de tot. La meva mare seria perfecta si tingués coneixements jurídics, però no és el cas. La paraula clau és “representant”.

Per aquestes terres, tindre representant sembla cosa d’escriptors, d’actors o de músics. El guionistes no solem. Però, es sabut que a l’àmbit anglosaxó és estrany que algú es dediqui professionalment al guió sense comptar amb un i a França és una pràctica cada vegada més habitual a partir d’un cert nivell.

La veritat és que és una idea reconfortant pensar que hi ha algú que ens fa la feina bruta mentre ens dediquem sense ensurts a la part més agradable d’aquesta professió. A crear, que, d’altra banda és allò que millor fem. O hauria de ser-ho. A primera vista, tot semblen avantatges. Ja hem dit que un representant és un especialista en negociació i per tant obtindrà per nosaltres les millors condicions econòmiques i de treball possibles. En teoria, encara que tingui unes tarifes i no vagi a percentatge, no les cobrarà si no aconsegueix que ens posin davant aquell contracte tant bebeficiós. Si el que s’emporta és un tant per cent dels nostres guanys, raó de més per esforçar-se. I, ja posats, en el millor dels casos, serà algú que ens coneixerà perfectament i no només negociarà per nosaltres si no que ens buscarà feines adequades a les nostres aptituds, per a que ens dediquem exclusivament a allò que he comentat a l’inici del paràgraf.

 

és el representant el millor amic del guionista?
És el representant el millor amic del guionista?

Això a primera vista. A poc que ens interessem per com va la cosa en aquells països on la figura del representant de guionistes és habitual veurem que la relació està lluny de ser idíl·lica. En primer lloc, el representant treballa per ell, no pels guionistes. Si m’apureu, són aquest últims els qui treballen pel primer. Grosso modo, això vol dir que si el guionista no és econòmicament rendible no trobarà representant i si el té, aquest es centrarà en “moure” als seus representats més productius en detriment dels altres. Fins aquí tot normal.

La figura del representant tampoc acaba de solucionar el problema de l’accés a la indústria, simplement el desplaça. Tret que siguis un crac i et vagin darrere, el problema ara no és tindre accés als productors si no a un representant que els tingui a tir. De sobte, ens trobem a un intermediari més en el procés de treure endavant el nostre treball. Amb la constatació que les agències de representació, en general, no solen acceptar material que no hagin demanat.

D’altra banda, se’m genera el dubte de si les condicions del nostre ecosistema, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, són aptes per a la vida dels representats. Segurament estic equivocat, però em fa l’efecte que, per la seva mida, la seva incertesa i precarietat i les seves retribucions, les nostres indústries audiovisuals fan difícil l’existència d’una massa crítica de guionistes suficientment atractiva per a que algú hi vegi una oportunitat de negoci. De fet, em resulta un misteri al nivell de la santísisima trinitat com s’ho fan els agents literaris.

 

Una latra metàfora visiual
Una altra metàfora visual

Llavors l’única possibilitat és continuar com estem?… Dinamarca! Aquest nom va camí de convertir-se en el conjur màgic de la nostra professió. És pronunciar-lo i sortir el sol. El cas és que allà han trobat una fòrmula diguem-ne intermèdia que sembla facilitar molt la vida dels nostres col·legues: són els advocats –les advocades– de l’associació de guionistes les encarregades de negociar amb els productors les condicions econòmiques i de treball. Trobar feina continua sent una tasca ingrata que recau en els propis professionals però, una vegada aconseguida són elles les que es posen al front per garantir que es desenvoluparà en un marc òptim. Tothom ho té assumit, també els productors i això permet estalviar molt de temps, feina i enèrgies per poder dedicar-los a crear productes de qualitat.

És cert que, per aquí, les associacions de guionistes han fet els darrers anys un gran esforç per donar suport jurídic als seus membres en els processos de negociació, amb resultats altament satisfactoris, però els seus recursos son limitats i en general fan difícil assolir el nivell de cobertura que gaudeixen els danesos. I com s’ho fan ells per poder sostenir aquesta maquinària? Doncs la associació de guionistes i dramaturgs gestiona directament els drets d’autor dels seus membres, un percentatge dels quals es dedica al finançament de l’organització. Però, eixa és una altra història.

 

CITES DES DE DINS

 

Els guionistes de Cites. L'Ivan és aquella ombra del fons.

 

Quan sigui avi explicaré la batalla de Cites més o menys així:

Un dia de juliol de 2014 em va arribar un whatsapp del Pol Cortecans, que havia estat alumne meu a l’ESCAC. D’alumne havia passat a becari i de becari a guionista. El whatsapp en qüestió deia que em trucarien de Filmax per oferir-me una feina, que no m’espantés gaire. Vaig rebre la trucada poques hores després. Era l’Ivan Mercadé, cap de guionistes d’Arca (la secció de TV de Filmax). Em va explicar que buscaven guionistes per fer una sèrie i que els agradaria veure’m la setmana vinent. Vaig passar-me una setmana mossegant-me les ungles i vaig anar cap allà. Això de Filmax està allà a l’Hospitalet, al costat de l’IKEA, i vaig arribar just. Quan l’Ivan explica aquesta mateixa història diu que en aquella entrevista li vaig  caure fatal però jo la recordo més aviat cordial, més formal que una altra cosa. Vam estar parlant una estona amb ell i el Pau Freixas i em van explicar la sèrie que volien fer. Es tractava d’una adaptació molt lliure de l’anglesa DATES però tindria 13 episodis de dues cites en comptes de 9 d’una sola. Volien mediterraneitzar les cites que més els agradaven i crear-ne de noves amb un esperit més proper. Semblava un pla perfecte que venia molt de gust i vam acordar que faria una prova: tenia una setmana per escriure una cita. Si els agradava, la feina era meva. Era una espècie d’entrevista laboral infernal, una entrevista de 7 dies a la que havies d’enfrontar-te tu solet.

Vaig enviar la cita i set dies més tard vaig rebre la trucada de l’Ivan. Em va dir el que estava bé del que havia escrit però sobretot el que estava malament. Hi havia moltes coses que estaven malament, moltes, però els havia agradat prou com per contractar-me. A mi i a l’Èric Navarro, el Miguel Ibáñez, la Pati Font i la Blanca Bardagil (com a guionista junior), que ens uníem a l’Ivan, el Pau i el Pol. Jo havia treballat en una sèrie per a BTV i una sèrie d’animació per TV3 però això del Prime Time era nou per mi. La il·lusió era absoluta i els nervis anaven en consonància.

Recordo els primers dies com un veritable martiri. El Pau i l’Ivan anaven a una velocitat que no era capaç de seguir. Encara no sóc capaç de fer-ho però ara ho porto millor (dissimulo més bé). La primera tasca que vam fer va ser la creació de personatges. Ells discutien a un nivell de psicoanàlisi que no havia escoltat mai a ningú. Anàvem a l’arrel del comportament, de cada gest, de cada mania, de cada tara. Res de trama, absolutament res de trama, només personatges. Cadascú desenvolupava un parell de personatges i després els posàvem en comú. Amb el que tu havies fet i els comentaris que et feia la resta de guionistes havies de construir una biografia coherent, lògica i versemblant. Tenien unes 7 o 8 pàgines i sovint abordaven qüestions d’infantesa i adolescència, episodis claus de les vides de cadascun d’ells.

Quan vam tenir forces personatges vam intentar combinar-los. Amb qui era lògic que es trobessin? Amb qui voldrien trobar-se? En quines condicions ho faria? Ja coneixeu la sèrie: amb qui voldria tenir una cita el personatge? Aviat ens vam adonar que necessitàvem desempallegar-nos de les biografies que havíem fet. Aquells documents eren tan complexes i reals que les combinacions que ens sortien eren poc estimulants, emanaven poca energia. Necessitàvem certa llibertat per poder avançar dramàticament! A partir de llavors vam abordar els capítols (els possibles capítols que faríem) des de la tesi: què volíem explicar? I a partir d’aquí: Quins són els millors personatges per explicar això? Ara podríeu pensar que fer allò de les biografies va ser inútil però res més lluny de la realitat: Haver fet aquelles biografies de 8 pàgines ens donava una consistència a l’hora de crear les històries que mai haguéssim assolit de cap altra manera. Podíem estripar aquelles biografies però mai mataríem les neurones contaminades d’anècdotes, drames i detalls. Tenir aquella base va ser fonamental per la construcció de les trames.

Cites és una sèrie peculiar. Com bé sabeu té una continuïtat específica i això ens permetia (i obligava) a treballar amb mètodes alternatius. Quan vam establir un mapa de trames més o menys consistents ens vam dividir per parelles i vam treballar cada trama més específicament. L’Èric i jo, a tall d’exemple, ens vam encarregar de la trama lèsbica. Teníem els punts clau, sabíem qui eren els personatges i sabíem on volíem arribar… però no com arribar-hi. Ens tancàvem al despatx i ens passàvem les hores guixant els vidres amb un rotulador de pissarra. D’aquelles reunions en trèiem una aproximació d’escaleta i cada escaleta (que narrava els esdeveniments de la cita) l’explicàvem a l’Ivan i el Pau. L’entusiasme a l’hora de pitchejar és important. La mímica, la interpretació i creure’s que tens la millor escaleta del món és essencial perquè te la comprin. Això sí, per molt espectacle que fèssim si no estava bé no ens compraven res. Vam fer varis intents i al capdavall ens en vam sortir. En una de les escaletes, per cert, vam aprofitar escenes que l’Èric havia posat a la seva prova/entrevista de feina. Coses de la vida. I afegeixo: Aquestes escaletes tenien una dificultat afegida. Tot i que sembla que el format dóna llibertat absoluta a cada cita (n’hi ha dues per episodi) la veritat és que havíem de fer encaixar ambdues escaletes. Coordinar els salts de cita a cita i, sobretot, coordinar el tempo i l’esperit d’aquestes era quelcom força complicat.

Continuo. Quan vam tenir les escaletes vam escriure els capítols. L’Èric va escriure el primer (de la trama) i jo el segon, en paral·lel. Com que les escaletes havien passat per varies fases de reescriptura no era habitual que hi hagués crisis d’estructura però sí de diàlegs. L’Ivan i el Pau són molt punyeteros. Casualment també són els jefes. Quatre o cinc versions de cada escena eren habituals. Quan hi havia canvis grans canviàvem el número de la versió (de v1 a v2) i quan hi havia canvis de frases afegíem una dècima (de v1 a v1.1, v1.2 i així anar fent). Quan el primer capítol va ser aprovat vaig reescriure el segon per adaptar-lo al llenguatge del primer. Tenir una sola veu és fonamental (diuen).

Els guions aprovats els passàvem a la lingüista i d’ella als assajos. Els guionistes, sí senyors, també vam anar als assajos. La nostra presència allà era d’allò més profitosa. La nostra funció allà dins consistia en: 1.Defensar les decisions que havíem pres. Si els directors i els actors volien canviar alguna cosa calia que ho argumentessin. La discussió en la creativitat sempre porta a l’excel·lència. 2.Donar respostes. Aquest personatge com diu això exactament? No hi ha l’acotació però el guionista -acostuma- a tenir-ho clar. 3.Buscar noves propostes aprofitant la màgia dels actors i les idees dels directors. Anar de llest i creure que un guió aprovat és una estructura tancada és el primer pas per al desastre. Benvingudes siguin totes les bones idees, no?

Després de dos dies d’assajos sortien a rodar. Els guionistes no vam anar al rodatge. Vam fer un cameo en un dels capítols però res més enllà d’això. El Pau és molt defensor de que anem als rodatges però la realitat del dia a dia t’acaba superant. Si has d’estar escrivint durant el dia potser millor que no et passis les nits mirant un combo.

Dies més tard arribaven els dailies. Els dailies són les imatges del capítol sense muntar, una rere l’altra. Una persona de l’equip de muntatge s’encarrega de sincronitzar el material i fer un xurro d’imatges perquè tothom pugui veure ràpidament què s’ha fet a rodatge. Els guionistes no rebíem els dailies però sí l’Ivan. Li vam regalar una campaneta perquè la toqués quan rebés un mail de dailies. Ell la tocava i tots sortíem dels despatxos i ens apilàvem rere el seu ordinador. No hi ha res millor que la il·lusió de mirar el que han fet. En realitat són un regal enverinat (el muntatge fa miracles!) però et pots fer una idea del material que tenen per muntar el capítol.

Una o dues setmanes més tard (o quan toqués segons calendari) citaven als guionistes implicats per veure el primer muntatge del capítol. En aquests visionats era el Pau qui liderava els comentaris però teníem veu per dir els que ens havia semblat. La nostra opinió era escoltada amb atenció i els nostres consells debatuts en veu alta. Seria absurd no fer-ho, no?

I d’aquí a tancar el muntatge, la pospo i enviar el capítol a la tele.

Tot això que us he explicat sembla una versió exageradament bonica i edulcorada de la realitat… però és la realitat. He deixat de banda la suor, els nervis i l’amargor de pensar que no saps fer-ho però no crec que aporti gaire res a aquest relat. Us parlo amb el cor a la mà (que èpic!) quan us dic que tot plegat ha estat un gran viatge. Un altre dia us explicaré el procés de la segona temporada. O no, no ho sé.

 

Una última reflexió:

La primera temporada de cites tenia una mitja de 350-400.000 espectadors per capítol. Allà a Filmax sempre fan la broma del Camp Nou. Al camp del Barça hi ha 113.000 seients. Un dia escrius una cosa al teu despatx i mesos després t’estan mirant totes aquestes persones:

Sense pressió, eh?

 

PD: Si busqueu la paraula “guionistes” dins el hashtag oficial de #CitesTV3 podreu comprovar com ens estima la gent: https://twitter.com/search?q=%23citestv3%20guionistes&src=typd Curiós que el que no agrada sigui culpa nostra i el que és meravellós hagi estat creat per un èter sense ànima ni forma. Quina màgia, això del tuiper 😉