20 anys de GAC, transgressió i Xesc Barceló.

Share

20Anys_GAC

Vull agrair públicament a Guionistes Associats de Catalunya que celebrés els seus 20 anys d’existència el passat divendres 27 d’octubre als jardins del Palau Robert de Barcelona, fent coincidir l’acte amb l’esdeveniment més transcendental de la transició espanyola. Gràcies.

Bromes a part, la Vida sempre ens regala coincidències plenes de significat. Els fets d’octubre són un immens tribut al punt de gir dramàtic i, per tant, no existeix una data més adequada per celebrar l’essència d’una associació de guionistes.

Vaig estar a punt de no anar a l’acte, com molts, arrossegat per la voràgine informativa i l’emoció de viure un dia històric. Però, com que el meu sentiment de pertinença li dec més al guió que a cap altra cosa, allà m’hi vaig plantar, juntament amb poc més de 50 socis. Llàstima. Si haguéssim sigut 155 ho haguéssim clavat simbòlicament.

En sí mateix, l’acte va ser un homenatge a un dels guions de Rafael Azcona. Discursos interromputs pel soroll de l’helicòpter de la policia que ens sobrevolava, mirades de desconcert al sentir els “Puigdemont-a-prisión!” procedents de la manifestació pacífica que passava per la Diagonal, a escassos metres de nosaltres… La mateixa manifestació que acabava de xocar pacíficament amb els vidres d’una ràdio pública.

Malgrat tot, estàvem contents. Per celebrar 20 anys d’associació, pels acudits del presentador de la nit, Martín Piñol, i, sobretot, perquè teníem a l’advocat de l’associació, el gran Nacho, preparant-nos la truita de patates i les croquetes del pica-pica. Un advocat servint truita i croquetes als escriptors catalans, aquesta és la grandesa del GAC.

Però, no només estàvem allà per celebrar els 20 anys del GAC, sinó també per a entregar el títol de guionista d’honor a un dels seus impulsors, en Xesc Barceló.

Xesc Barceló
Foto de Júlia Prats

Coneixia el seu nom, però no sabia exactament qui era, ni el que representava. Per sort, la parella còmica formada per l’Enric Gomà i el Piti Español es va encarregar de presentar la seva figura als ignorants com jo. Una sèrie de guionistes, antics alumnes o companys d’en Xesc, van passar per l’escenari per parlar d’ell. Guionistes de la talla de Gisela Pou, Lluís Arcarazo o Eduard Cortés, entre d’altres.

Tots es van dirigir al Xesc Barceló, present a l’acte, com el seu amic i mestre. I van destacar el seu esperit crític, transgressor i experimental que els va transmetre. Un pensador que no té por a pensar.

El vídeo que van posar repassant la seva carrera, em va causar una forta impressió. Programes com “Oh Bongònia”, “Fes Flash”, “Botó Fluix”, “Matraca no”, i tants d’altres, havien marcat la meva infantesa. Juntament amb les sèries d’humor de la BBC que programava TV3 (“Sí, ministre”, “Alò, Alò”, “Black Adder”…), els shows de la Trinca i espais de RTVE com “Planeta imaginari” o “La bola de cristal”, els programes del Xesc havien contribuït a construir la meva manera d’entendre la televisió.

Eren programes frescos, tenien esperit crític, jugaven sense por amb el format, tractaven al públic com a éssers pensants, no com a idiotes infantilitzats i, sobretot, tenien aquell toc transgressor que tant trobo a faltar en gran part de la televisió actual.

El vídeo em va fer pensar moltes coses.

Vaig pensar que l’únic que m’ha posat dels nervis alguna vegada en una sala de guionistes és la falta de ganes de transgredir, de ser gamberro, d’experimentar noves formes narratives, de ser transcendent amb la teva feina. Quantes bones idees hem matat sota el segell del “políticament correcte”?

Vaig pensar en la importància de respectar les normes de la dramatúrgia. En com de necessari és el marc del gènere per a què un guió tingui coherència interna, i en la importància de respectar les tècniques de creació per evitar embarrancar en el no-res, la confusió o la intranscendència.

Vaig pensar, també, com de necessari és trencar aquestes normes per trobar una nova narrativa capaç de reflectir millor una realitat que evoluciona, perquè nosaltres, els éssers humans, evolucionem.

Vaig pensar en el que estava passant en el meu entorn i en la capacitat que tenim els guionistes per associar idees aparentment inconnexes. I, també, em vaig preguntar si jo, aprenent de lliurepensador, seria capaç d’acceptar aquesta complexitat sense jutjar-la.

La reflexió va sorgir de l’emoció i va generar, per mi, un significat profund. Quan una idea produeix significat, és de rebut agrair el moment. I jo, aquell moment, li he d’agrair a una persona. Es diu que els mestres de veritat no es concedeixen el títol a sí mateixos, que són els seus alumnes, amics o companys qui ho fan. Ara, a més, crec que quan qui et reconeix com a mestre no ha sigut ni el teu alumne, ni el teu amic, ni el teu company, sinó un complet desconegut, és quan pots penjar el títol a la paret. Em permeto ser el primer en donar el pas. Gràcies, Mestre. Gràcies, Xesc Barceló.

Joan Grau

About Joan Grau

Joan Grau és guionista de TV. Ha escrit durant molts anys per als programes de l’Andreu Buenafuente. Actualment és guionista de Late Motiv i Locomundo.