APOSTAR PER VIURE DE LA CULTURA

Share

estel sole

Em reuneixo amb l’Estel Solé (Molins de Rei, 1987) en una cafeteria de a prop de Francesc Macià i de seguida ens engresquem a xerrar, filant un tema amb l’altra, tant és així que m’oblido de fer-nos una fotografia i em quedo sense suport gràfic per amenitzar aquest post.

L’Estel em rep amb entusiasme i de seguida entreveig una mirada honesta i decidida, amb les idees molt clares però les inseguretats i incerteses que a tots ens sotgen. He volgut parlar amb ella perquè m’hi sento identificada, de la mateixa generació, endevino una dona lluitadora que toca molts pals per enriquir-se però també per ensortirse’n. Aquesta condició multidisciplinar enceta la conversa. L’Estel és actriu, poetessa, dramaturga i a finals de maig s’estrenarà com a novel·lista un repte que em confessa que al principi li provocava vertigen però que després ha afrontat amb ganes. Intentaré exposar tots els temes que vam tocar en forma de conversa;

M.LL: Volia fer aquesta conversa amb tu per guio.cat perquè veig que ets una creadora molt completa i volia saber com afrontes aquest fet. En part a mi també em passa, he fet guions per TV, per cinema, he dirigit un curt i ara he publicat una novel·la, el pròxim projecte vull que sigui teatral i clar a vegades em dic, Mireia, sinó et centres en una cosa, no seràs mai bona en res i també em fa por de cara a la industria, ser molt inclassificable. Comparteixes aquest temor?

E.S: Sí, la gent necessita posar-te una etiqueta però també és veritat que mentre conservis la teva veu el format en què escriguis no importa tant. Jo ja m’estic trobant que la gent s’interessa per mi, l’Estel Solé, estigui escrivint una obra, un llibre, un poema…Tant se val. Crec que per una banda guanyes pensament lateral, t’enriqueixes, per l’altra no ens queda una altra. És un signe dels nostres temps i de la nostra generació. No ens podem permetre fer només una cosa.

 

M.LL: A mi m’ha encantat escriure una novel·la i espero escriure’n més però no puc negar que també em va impulsar a fer-ho la falta de feina. No et pots quedar a casa esperant que et truquin per treballar en una sèrie i com que tens la necessitat de crear busques alternatives. Amb les novel·les no necessites a ningú només a un editor per publicar-la. I els curts també més o menys t’ho pots fer tu convencent a tothom perquè treballi gratis i invertint de la teva butxaca. Però em fa gràcia que hi ha gent que em diu que sóc molt artista. I penso, jo podria ser la més mercenària, podria treballar com una funcionària escrivint capítols de tele series sense parar i per un temps em faria molt feliç. Però és la impossibilitat de poder fer-ho que t’impulsa a fer altres coses.

E.S: Totalment. Hi ha un tap. Ningú deixa res, el forat que haurien d’haver deixat els més grans perquè tenen més feina i no ho poden fer tot, ha desaparegut. Hi ha molt poca feina, les tres sèries catalanes que es fan són escrites per un o dos guionistes. No hi ha lloc per nosaltres. Mira, Animals de companyia va ser un èxit, sí el dia d’avui ja es podria catalogar així i ningú m’ha trucat per escriure cap obra de teatre. I és un projecte en el que m’hi he deixat la pell i gairebé la vida! Quasi tinc un accident de moto repartint flyers de l’obra. Al principi la vam fer a les cases i uns productors la van veure i van pensar que era un format perfecte per l’escenari també. Vam tenir sort però vaig estar-hi darrera molt temps, fent de productora executiva vetllant perquè tot sortís bé. Va ser com córrer una marató i quan la gent em pregunta quan surt la meva pròxima obra penso, un moment acabo de córrer una marató!

animalsdecompanyia-1

M.LL: Sí, això és imprescindible si vols ser un creador. No n’hi ha prou en produir també has de ser un comercial. És gairebé el 50% de la teva feina i això et treu energia i molt temps. Per altra banda penso que si només et dediques a moure projectes estàs mort. També has de crear. A més la venta és frustrant i el sector salvatge, sobretot el del cine i la TV no tant el de la novel·la i el del teatre el desconec.

E.S: Sí, com deia ara ja no et pots quedar a casa. Has de ser agent de tu mateix i això acaba amb la teva energia però no hi ha una altra. Per altra banda estic d’acord que has de trobar els teus moments de creació. Això és el que dóna més sentit a la teva vida i al teu camí, són els moments més de veritat, que estàs més connectat amb tu mateix i estàs més protegit.

M.LL: Si ets un escriptor vocacional no tens la pressió de vendre llibres ni de fer d’aquest ofici el teu modus vivendi però si ho pretens tot canvia. He vist escriptors indignats davant d’aquesta actitud i molts sorpresos: “Mireia, però tu escrius pel públic??” i contesto un rotund sí. Evidentment no treballo amb cap fòrmula, si la tinguéssim potser l’aplicaríem oi? Escric el que sento però indefectiblement tinc l’espectador el cap, potser em ve de l’ofici de guionista i em sembla molt hipòcrita proclamar que no escrius pel públic, tothom escriu pel públic potser si ets funcionari et pots relaxar més però vaja…

E.S: Em sembla un menyspreu total no escriure pel públic. Jo escric el que vull i quan escric no ho tinc en compte però abans o després ho penso. Qui ho voldrà veure això? Com s’ha de vendre? A vegades visualitzo el cartell abans d’acabar d’escriure. I m’encanta el màrqueting aplicat a la cultura. Si la gent no sap que existeixes és igual com de bo que siguis.

 

M:LL: Sembla que si una cosa li agrada a molta gent hagi de ser dolenta. Jo sempre ho dic, a Espanya tots són autors perquè no hi ha tanta industria. El que passa és que hi ha autors més emocionals altres més racionals, més filosòfics i uns arribaran a més gent i altres a menys.

E.S: Sí, hi ha gent que només vol arribar a una sèrie de gent la qual cosa sempre m’ha sorprès. Jo per exemple en el cercle de la poesia sóc la “mediàtica”, a vegades sembla que vendre sigui pejoratiu. Però agradar al públic només potser un bon símptoma i en el fons crec que tota la gent que escriu te l’anhel de dedicar-se només això…Per alguna raó sembla que vendre hagi de ser necessàriament fer una obra de pitjor qualitat, més fàcil. I no sempre és així.

M.LL; Un tema que a mi em rebenta es que en les entrevistes etc. sempre toquen el tema de que siguis una dona i a sobre, jove. Sempre hi posen l’accent en aquest fet i clar que ho facin denota que encara hi ha molt camí per recórrer ja que amb els nostres companys ningú hi para esment en que siguin homes. Com vius aquest tema? Creus que tens més dificultats per tenir feina per ser dona?

E.S: Sí, efectivament és un tema que sempre es toca i la veritat és que fins fa poc no tenia una posició molt clara al respecte. Crec que hi ha un ressorgiment tot i que les feministes em matarien amb aquesta afirmació ja que elles mai han deixat de lluitar. Però crec que des de que les dones s’han incorporat a la política catalana el tema s’ha tocat més als mitjans i s’ha fet més visible. És evident que hi ha una desigualtat, la majoria de dramaturgs i directors de teatre són homes. No crec que sigui malintencionat però és un fet. A més quan em poso a analitzar els personatges femenins veig que moltes vegades no tenen força ni gir, es limiten a ser la xicota de, la mare de, la germana de…Amb animals volia trencar amb aquests estereotips i vaig demanar-li a les actrius que també ho fessin. Amb tot molta gent al referir-se a un personatge femení lliberal que folla amb qui vol li diuen “la nimfòmana”. De totes maneres no m’agradaria que em donessin una feina per ser dona, tampoc. No vull centrar-me en aquest fet, vull centrar-me en les meves aptituds, el que sé fer, el que he après etc.

M.LL: Quan ens vam conèixer tu feies d’actriu. Com et vas passar a l’escriptura? I què creus que és més dur ser escriptor o ser actor?

E.S: He crescut en paral·lel amb les dues disciplines perquè sempre he escrit. M’encanta actuar però vaig veure que era una professió creativament limitada. Al final sempre estàs supeditat a un text, a un director i el teu marge de maniobra és petit. Tenia ganes de crear més. Per altra banda a vegades la vida et dóna senyals. El camí de la interpretació no estava donant els fruits que esperava i també va ser decebor veure que el que menys valoraven era el teu talent. A l’escriptor se li valora la seva personalitat no el seu físic.

M. LL: Hi ha una dictadura en aquest sentit. Potser alguna actriu molt bona se li deixa ser lletja però les altres han de ser perfectes oi? Primes, guapes, amb el cutis perfecte, sempre posant en el photocall amb el vestit més espectacular…Sí que és cert que es veu més esclau però per altra banda en una sèrie hi passen 400 actors, de guionistes només n’hi ha dos.

E. S: Sí, però moltes vegades és una feina efímera i sempre supeditada als altres. Jo veia que com a actriu no podia fer massa res si no em sortia un càsting. En canvi escriure pots estar a casa sense fer res i escrius. Escriure em calmava així que al final vaig optar per aquest camí, tot i que si algú em proposés un paper interessant no ho descartaria. Em vaig presentar a les proves de l’institut del teatre per dramatúrgia i no em van agafar. Amb aquella fúria vaig escriure Animals de companyia.

 

M.LL: Què tems d’aquest camí tant difícil? Jo últimament penso, potser estic una etapa molt negativa però que ens han venut un somni fals, en general, no només si et dediques a la cultura; Aquesta filosofia de l’esforç com si tot depengués de tu; “Si treballes de valent, tens talent i persegueixes el teu somni, ho aconseguiràs” Jo crec que no és així, hi ha coses que s’escapen de les teves mans i que per més que ho intentis no sempre s’aconsegueix.

E.S: Si jo també penso que aquesta creença és falsa. Amb tot tinc més por de mi mateixa que de l’entorn. Tinc por d’un dia no tenir la fortalesa per aguantar-ho. La incertesa a vegades m’agrada i a vegades em fa molta por. Crec que el que t’assegura el teu futur és aconseguir una calma interior a l’hora de prendre les decisions, la mirada endavant no mirar mai al costat ni a la resta de gent, superar les enveges i anar guanyant seguretat.

 

 

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.