ARGOT

Share

Fa anys que visc envoltat de guions i guionistes. En aquests anys (especialment en el últims mesos) he après infinitat de coses útils i infinitats d’inutilitats. A mig camí entre aquestes dues categories he aprés un munt d’argot vinculat a la professió.

Us deixo, a continuació, unes quantes expressions que han quedat gravades en la meva llengua (mira que intento rentar-me-la amb sabó però no hi ha manera de desfer-me d’aquestes tonteries):

 

Encendre un fanalet (hang a lantern)

Es veu que ho diuen els americanus. Encens un fanalet quan assenyales un error per tal de que no sigui percebut com a tal.

A l’última d’en Sorkin l’Steve Jobs diu en veu alta algo així com: “Cagundena, perquè tothom ha de venir a solucionar els seus problemes sempre que tinc una presentació?”. La pel·lícula s’estructura en tres presentacions de producte i, obviament, necessita que els personatges solucionin els problemes llavors.

Suposem que fas un mal personatge que pren les decisions que la trama l’obliga a prendre i no les que prendria ell. És molt possible que aquestes decisions siguin contradictòries. Doncs bé, si un altre personatge li diu quelcom semblant a “tu ets esquizofrènic, no?” sembla que el problema queda alleugerit. Òbviament no és una fórmula científica però acostuma a funcionar. Quan l’autor fa conscient a l’espectador que ell com a autor també és conscient d’allò que falla… aquell “allò” es minimitza. “Quina mala sort hem tingut! De debò caurem en un forat per tercera vegada?”. Si ho diu el personatge abans que ho pugui pensar l’espectador passarà com el vi. Si ningú ho diu, l’espectador estarà pensant “si home! Tres forats? Qui s’ho creu això?”. Màgia.

 

Marcar-se un Truman

Truman, escrita pel Cesc Gay i el Tomàs Aragay

Ho utilitzàvem a l’oficina sense haver-ho conceptualitzat i llavors va venir el David Muñoz i va fer-ho via twitter. @DMPguionista a 10 de desembre va dir:

“Os falta un Truman” es una frase que últimamente repito mucho en mis clases de guión.

Para entender el comentario anterior recomiendo leer esta entrevista con Tomás aragay, guionista de Truman: https://bloguionistas.wordpress.com/2015/11/23/entrevista-a-tomas-aragay-coguionista-de-truman/

“Un Truman” sería aquello que en un guión que de otra manera resultaría estático y carente de tensión permite que los personajes tengan un objetivo claro cuyo consecucion (o no) pueda generar incertidumbre. Permite crear una trama con cambios, progresión, giros.

Y, como explica Aragay, no es fácil encontrarlo. Porque aparte de arreglar problemas estructurales tiene que “pertenecer” a la película temática y argumentalmente. No debe ser algo que se sienta como extraño al relato.

 

Un Atapuerca

Un clàssic del Jordi Calafí que desconec si és de collita pròpia o herència d’algun il·luminat. Un Atapuerca són les restes d’una versió de guió antiga que queden, per error, en una versió nova.

És d’allò més normal escriure sobre el que està escrit. Vas esborrant, vas afegint i vas jugant amb l’ordre dels diàlegs. Et sembla que la re-escriptura ha anat de collons fins que envies el guió a tothom i tothom, unànimement, et diu que no entén aquell moment que a tu t’encantava. Com pot ser? Sóc el pitjor guionista de la història? No xato, t’has deixat un paràgraf sencer de la versió antiga que, òbviament, no encaixa per enlloc. Un Atapuerca dinamitant la teva creativitat i el teu ego. Maleïda sigui la prehistòria (prehistòria, ho pilleu? La història que hi havia abans de la nova història/reescriptura. Sóc un geni).

 

Pentinar

Noia pentinant-se.

Els guions es pentinen quan estan escrits i reescrits; quan ja haurien d’estar tancats però cal fer una última repassada. D’aquest repàs en diem “pentinada”, “pentinar el guió”.

A vegades la pentinada es fa al voltant d’un objectiu molt concret: al capítol 6 hem decidit que en Ramonet és orfe. Cal fer una pentinada a la resta dels guions per assegurar-nos que els seus pares són i seran morts. Sembla absurd quan parlem d’orfandat però acostuma a ser una qüestió complicada quan l’objectiu de la pentinada és, per exemple, fer que el personatge sigui més egoista.  ¿Pelo encrespado?

 

Anar per darrere

Anar per darrere, òbviament, és el contrari d’anar per davant. Com a espectador anem per davant o per darrere dels esdeveniments. Anar per davant es tradueix en ironia dramàtica. Anar per darrere alimenta el misteri, les preguntes que es fa l’espectador.

El Camí més llarg per tornar a casa”, escrita pel Sergi Pérez, el Roger Padilla i -el gran- Eric Navarro és l’exemple més contundent que he vist recentment. Comença la pel·lícula i veus a un tio que va amunt i avall i tu no saps què li passa. I ho vas descobrint a poc a poc… Igual que el personatge, que fa el seu aprenentatge a poc a poc. Anar per darrere va a favor de la pel·lícula.

A vegades anar per darrere alimenta el thriller. El policia veu el cadàver però tu no els veus. Tu saps el nom del mort quan el mateix policia comunica la defunció als seus pares. El guionista va per darrere per posar a l’espectador al mateix lloc que als pares (i no del policia, que ens interessa ben poc).

I bé, no cal que m’estengui aquí amb les múltiples possibilitats que ofereix l’acte d’ocultar informació a l’espectador, no?

 

Houdini

En Harry Houdini era aquest senyor:

Mig en boles i lligat de mans i peus. Un pobre desgraciat.

Es guanyava la vida fent de mag. Quan el tenien lligat de mans i peus el lligaven amb cadenes i cadenats. Quan el tenien així el fotien en un tanc d’aigua. Quan era allà dins llençaven un tauró dins el tanc… i així anar pagant factures.

Estar Houdini és estar pres del que arrossegues i anar acumulant més cadenes pel camí. Estàs Houdini quan la trama no la construeixes tu sinó el que arrossegues. “El que arrossegues” pot ser la mateixa trama, el pressupost o la mala interpretació d’un determinat actor… Voldries escriure X però no pots fer-ho, només pots fer Y. Estàs Houdini i no tens alternativa.

Voldries que el personatge tornés a casa, es retrobés amb la seva dona i fes una voltereta per celebrar-ho. Això seria el MILLOR per la sèrie (en aquesta sèrie boja que m’acabo d’inventar) però resulta que la localització de la casa ha caigut, la dona és mala actriu i el personatge en qüestió es va quedar en cadira de rodes fa dos capítols. Doncs estàs Houdini i, xato, fes el que puguis.

Sovint els guionistes tenim problemes per triar quan ho tenim tot a l’abast. “És més fàcil crear des d’unes premisses concretes que no des de la pàgina en blanc”, diuen. “Aquests impediments que et fan renegar podrien ser considerats premisses, reptes!”… Sí, ja… Ser en Harry Houdini pot semblar una meravella però tot el que es genera des de la no-alternativa acostuma a ser desagraït (per no dir que és una merda).

Estar Houdini, estar jodini.

 

La Motxilla

La motxilla dels personatges és el que han viscut abans d’abordar la situació on estan immersos. El mateix personatge pot fer accions diferents depenent de la motxilla que carregui. Normalment es fa ús de l’expressió fent referència al que han après els personatges en la mateixa ficció, al que han après en la mateixa sèrie, en capítols anteriors.

 

Fer un Cecília

Molt típic dels coordinadors de guió (huhuhu!). Et fan un Cecília quan agafen una escena teva i la reescriuen… per deixar-la pitjor. Pitjor o diferent (però no diferent cap a millor, m’enteneu?).

Exemple gràfic:

cecilia

Cal apreciar que la primera imatge no està en bon estat. Si ho estigués, no caldria la repintura ni la reescriptura. Tot sigui dit.

 

Eduard Sola

About Eduard Sola

He escrit varis llargmetratges com "Barcelona nit d'estiu", "...nit d'hivern" o "María (y los demás)". També alguna sèrie com "Quatre amics i mig", "Cites" o "Sé Quién Eres". Quan dic "com" no vull dir que he escrit pel·lis i sèries "similars a" sinó que realment he escrit aquestes coses. No fotem.

One thought on “ARGOT

Comments are closed.