Catifes vermelles, rentat en sec

Share

Una cosa ha de quedar molt clara: escriure guions és una feina apassionant. No hi ha res com veure en la pantalla el que tu has escrit, cada gest, cada rèplica, amb el to adequat, explicant amb exactitud el que vols explicar. Per tant, em nego de ple a caure en el victimisme habitual dels guionistes, que molt sovint és el plat del dia. Cada dos per tres els guionistes semblem ploraneres d’enterrament. O mistaires de conte de Dickens. Sé que el que diré tot seguit no agradarà gaire: alguns dels mals ens els hem guanyat a pols, quan hem permès i promogut que la nostra feina estigui marcada pel servilisme, l’afalac i la mansuetud extremes. Una actitud que detesto en els guionistes és quan s’arriba en aquell punt que el guionista diu: “Digue’m tu què vols que escrigui i ho escriuré”. Alguns confonen el guionatge amb una branca del secretariat. Un dels guionistes de “Mad Men”, André Jacquemetton, en una lliçó magistral a Madrid va explicar que, al seu entendre, la meitat de la feina del guionista és llepar culs. Així mateix, sense cap vergonya. No ho penso en absolut. Al revés, crec que la tasca del guionista és defensar els seus punts de vista amb passió i convenciment, creure i esgrimir el seu talent –poc o molt, el talent no és democràtic- i aprofundir i treballar les seves opcions creatives.

Per aquesta raó, perquè els guionistes són autors (encara que la docilitat mesella tendeix a desmentir-ho), es mereixen el tractament d’autors. Arreu que es promoguin les seves obres. Una vegada més, s’ha negat als autors de les pel·lícules, els guionistes, la presència a la catifa vermella dels últims premis Goya. N’hi ha que no ho consideren greu, perquè creuen que la reivindicació dels guionistes es deu a una qüestió de vanitat. Per la meva banda, crec que és molt més complex i profund que un assumpte de vanitat, però alhora hem de defensar, també, el nostre dret a la vanitat. Que sigui més o menys vanitós, ho decidiré jo, no permetré que ho decideixin per mi. Estaríem bons.

Vanitat a banda, es tracta sobretot d’una qüestió de reconeixement. En la vida d’un artista, i el guionatge és un art, el reconeixement és clau: perquè tu construeixes un món amb els teus escrits –i el guionatge és un més dels gèneres que escrivim molts escriptors- i pas a pas vas convencent, en el millors dels casos, lectors i espectadors. L’anonimat només et va en contra, els productors el promouen per tenir els guionistes collats amb unes condicions contractuals i laborals no gaire òptimes, i els directors també perquè acostumen a ocupar part de l’espai autoral dels guionistes, amb una total falta de rubor. En la difusió i els honors que rep l’obra audiovisual, no cal dir-ho.

Per què ha trascendit aquest arraconament dels guionistes als Goya? Perquè un guionista, Borja Cobeaga, guionista de “Negociador” (nominada a un premi pel seu guió original), es va plantar. En comptes de renunciar disciplinat a trepitjar la catifa vermella i anar-se’n obedient per la porta falsa, amb els ulls baixos, va decidir protestar i explicar-ho a tothom a través de les xarxes socials i altres mitjans. Actituds com la seva són lloables i ajudaran a prestigiar un tasca autoral que exigeix un gran talent i sensibilitat: l’escriptura dels guions.

I ara ja estic.

Enric Gomà

About Enric Gomà

Guionista i escriptor amb una llarga trajectòria a televisió. Ha escrit sèries com ‘Temps de silenci’ i ‘Ventdelpla’ i ha creat formats televisius com ‘Català a l’atac’ o ‘Llibres a l’atac’. És soci fundador de Guionistes Associats de Catalunya, associació de la qual ha estat president. Actualment forma part de la Junta de SGAE.