CITES DES DE DINS

Share

 

Els guionistes de Cites. L'Ivan és aquella ombra del fons.

 

Quan sigui avi explicaré la batalla de Cites més o menys així:

Un dia de juliol de 2014 em va arribar un whatsapp del Pol Cortecans, que havia estat alumne meu a l’ESCAC. D’alumne havia passat a becari i de becari a guionista. El whatsapp en qüestió deia que em trucarien de Filmax per oferir-me una feina, que no m’espantés gaire. Vaig rebre la trucada poques hores després. Era l’Ivan Mercadé, cap de guionistes d’Arca (la secció de TV de Filmax). Em va explicar que buscaven guionistes per fer una sèrie i que els agradaria veure’m la setmana vinent. Vaig passar-me una setmana mossegant-me les ungles i vaig anar cap allà. Això de Filmax està allà a l’Hospitalet, al costat de l’IKEA, i vaig arribar just. Quan l’Ivan explica aquesta mateixa història diu que en aquella entrevista li vaig  caure fatal però jo la recordo més aviat cordial, més formal que una altra cosa. Vam estar parlant una estona amb ell i el Pau Freixas i em van explicar la sèrie que volien fer. Es tractava d’una adaptació molt lliure de l’anglesa DATES però tindria 13 episodis de dues cites en comptes de 9 d’una sola. Volien mediterraneitzar les cites que més els agradaven i crear-ne de noves amb un esperit més proper. Semblava un pla perfecte que venia molt de gust i vam acordar que faria una prova: tenia una setmana per escriure una cita. Si els agradava, la feina era meva. Era una espècie d’entrevista laboral infernal, una entrevista de 7 dies a la que havies d’enfrontar-te tu solet.

Vaig enviar la cita i set dies més tard vaig rebre la trucada de l’Ivan. Em va dir el que estava bé del que havia escrit però sobretot el que estava malament. Hi havia moltes coses que estaven malament, moltes, però els havia agradat prou com per contractar-me. A mi i a l’Èric Navarro, el Miguel Ibáñez, la Pati Font i la Blanca Bardagil (com a guionista junior), que ens uníem a l’Ivan, el Pau i el Pol. Jo havia treballat en una sèrie per a BTV i una sèrie d’animació per TV3 però això del Prime Time era nou per mi. La il·lusió era absoluta i els nervis anaven en consonància.

Recordo els primers dies com un veritable martiri. El Pau i l’Ivan anaven a una velocitat que no era capaç de seguir. Encara no sóc capaç de fer-ho però ara ho porto millor (dissimulo més bé). La primera tasca que vam fer va ser la creació de personatges. Ells discutien a un nivell de psicoanàlisi que no havia escoltat mai a ningú. Anàvem a l’arrel del comportament, de cada gest, de cada mania, de cada tara. Res de trama, absolutament res de trama, només personatges. Cadascú desenvolupava un parell de personatges i després els posàvem en comú. Amb el que tu havies fet i els comentaris que et feia la resta de guionistes havies de construir una biografia coherent, lògica i versemblant. Tenien unes 7 o 8 pàgines i sovint abordaven qüestions d’infantesa i adolescència, episodis claus de les vides de cadascun d’ells.

Quan vam tenir forces personatges vam intentar combinar-los. Amb qui era lògic que es trobessin? Amb qui voldrien trobar-se? En quines condicions ho faria? Ja coneixeu la sèrie: amb qui voldria tenir una cita el personatge? Aviat ens vam adonar que necessitàvem desempallegar-nos de les biografies que havíem fet. Aquells documents eren tan complexes i reals que les combinacions que ens sortien eren poc estimulants, emanaven poca energia. Necessitàvem certa llibertat per poder avançar dramàticament! A partir de llavors vam abordar els capítols (els possibles capítols que faríem) des de la tesi: què volíem explicar? I a partir d’aquí: Quins són els millors personatges per explicar això? Ara podríeu pensar que fer allò de les biografies va ser inútil però res més lluny de la realitat: Haver fet aquelles biografies de 8 pàgines ens donava una consistència a l’hora de crear les històries que mai haguéssim assolit de cap altra manera. Podíem estripar aquelles biografies però mai mataríem les neurones contaminades d’anècdotes, drames i detalls. Tenir aquella base va ser fonamental per la construcció de les trames.

Cites és una sèrie peculiar. Com bé sabeu té una continuïtat específica i això ens permetia (i obligava) a treballar amb mètodes alternatius. Quan vam establir un mapa de trames més o menys consistents ens vam dividir per parelles i vam treballar cada trama més específicament. L’Èric i jo, a tall d’exemple, ens vam encarregar de la trama lèsbica. Teníem els punts clau, sabíem qui eren els personatges i sabíem on volíem arribar… però no com arribar-hi. Ens tancàvem al despatx i ens passàvem les hores guixant els vidres amb un rotulador de pissarra. D’aquelles reunions en trèiem una aproximació d’escaleta i cada escaleta (que narrava els esdeveniments de la cita) l’explicàvem a l’Ivan i el Pau. L’entusiasme a l’hora de pitchejar és important. La mímica, la interpretació i creure’s que tens la millor escaleta del món és essencial perquè te la comprin. Això sí, per molt espectacle que fèssim si no estava bé no ens compraven res. Vam fer varis intents i al capdavall ens en vam sortir. En una de les escaletes, per cert, vam aprofitar escenes que l’Èric havia posat a la seva prova/entrevista de feina. Coses de la vida. I afegeixo: Aquestes escaletes tenien una dificultat afegida. Tot i que sembla que el format dóna llibertat absoluta a cada cita (n’hi ha dues per episodi) la veritat és que havíem de fer encaixar ambdues escaletes. Coordinar els salts de cita a cita i, sobretot, coordinar el tempo i l’esperit d’aquestes era quelcom força complicat.

Continuo. Quan vam tenir les escaletes vam escriure els capítols. L’Èric va escriure el primer (de la trama) i jo el segon, en paral·lel. Com que les escaletes havien passat per varies fases de reescriptura no era habitual que hi hagués crisis d’estructura però sí de diàlegs. L’Ivan i el Pau són molt punyeteros. Casualment també són els jefes. Quatre o cinc versions de cada escena eren habituals. Quan hi havia canvis grans canviàvem el número de la versió (de v1 a v2) i quan hi havia canvis de frases afegíem una dècima (de v1 a v1.1, v1.2 i així anar fent). Quan el primer capítol va ser aprovat vaig reescriure el segon per adaptar-lo al llenguatge del primer. Tenir una sola veu és fonamental (diuen).

Els guions aprovats els passàvem a la lingüista i d’ella als assajos. Els guionistes, sí senyors, també vam anar als assajos. La nostra presència allà era d’allò més profitosa. La nostra funció allà dins consistia en: 1.Defensar les decisions que havíem pres. Si els directors i els actors volien canviar alguna cosa calia que ho argumentessin. La discussió en la creativitat sempre porta a l’excel·lència. 2.Donar respostes. Aquest personatge com diu això exactament? No hi ha l’acotació però el guionista -acostuma- a tenir-ho clar. 3.Buscar noves propostes aprofitant la màgia dels actors i les idees dels directors. Anar de llest i creure que un guió aprovat és una estructura tancada és el primer pas per al desastre. Benvingudes siguin totes les bones idees, no?

Després de dos dies d’assajos sortien a rodar. Els guionistes no vam anar al rodatge. Vam fer un cameo en un dels capítols però res més enllà d’això. El Pau és molt defensor de que anem als rodatges però la realitat del dia a dia t’acaba superant. Si has d’estar escrivint durant el dia potser millor que no et passis les nits mirant un combo.

Dies més tard arribaven els dailies. Els dailies són les imatges del capítol sense muntar, una rere l’altra. Una persona de l’equip de muntatge s’encarrega de sincronitzar el material i fer un xurro d’imatges perquè tothom pugui veure ràpidament què s’ha fet a rodatge. Els guionistes no rebíem els dailies però sí l’Ivan. Li vam regalar una campaneta perquè la toqués quan rebés un mail de dailies. Ell la tocava i tots sortíem dels despatxos i ens apilàvem rere el seu ordinador. No hi ha res millor que la il·lusió de mirar el que han fet. En realitat són un regal enverinat (el muntatge fa miracles!) però et pots fer una idea del material que tenen per muntar el capítol.

Una o dues setmanes més tard (o quan toqués segons calendari) citaven als guionistes implicats per veure el primer muntatge del capítol. En aquests visionats era el Pau qui liderava els comentaris però teníem veu per dir els que ens havia semblat. La nostra opinió era escoltada amb atenció i els nostres consells debatuts en veu alta. Seria absurd no fer-ho, no?

I d’aquí a tancar el muntatge, la pospo i enviar el capítol a la tele.

Tot això que us he explicat sembla una versió exageradament bonica i edulcorada de la realitat… però és la realitat. He deixat de banda la suor, els nervis i l’amargor de pensar que no saps fer-ho però no crec que aporti gaire res a aquest relat. Us parlo amb el cor a la mà (que èpic!) quan us dic que tot plegat ha estat un gran viatge. Un altre dia us explicaré el procés de la segona temporada. O no, no ho sé.

 

Una última reflexió:

La primera temporada de cites tenia una mitja de 350-400.000 espectadors per capítol. Allà a Filmax sempre fan la broma del Camp Nou. Al camp del Barça hi ha 113.000 seients. Un dia escrius una cosa al teu despatx i mesos després t’estan mirant totes aquestes persones:

Sense pressió, eh?

 

PD: Si busqueu la paraula “guionistes” dins el hashtag oficial de #CitesTV3 podreu comprovar com ens estima la gent: https://twitter.com/search?q=%23citestv3%20guionistes&src=typd Curiós que el que no agrada sigui culpa nostra i el que és meravellós hagi estat creat per un èter sense ànima ni forma. Quina màgia, això del tuiper 😉

Eduard Sola

About Eduard Sola

He escrit varis llargmetratges com "Barcelona nit d'estiu", "...nit d'hivern" o "María (y los demás)". També alguna sèrie com "Quatre amics i mig", "Cites" o "Sé Quién Eres". Quan dic "com" no vull dir que he escrit pel·lis i sèries "similars a" sinó que realment he escrit aquestes coses. No fotem.

2 comments on “CITES DES DE DINS

  1. Molt interessant l’experiència des de dins! Com ho podem fer els guionistes novells per aconseguir unes pràctiques en un equip de guionistes? A qui ens podem adreçar?

  2. De mètodes d’escriptura n’hi haurà molts i la majoria vàlids. El millor d’aquesta història, però, és que els guionistes participéssiu als assajos i a la sala de muntatge. Aquest és el model a seguir.

Comments are closed.