COM ALLARGAR EL GUIÓ I SATISFER LA TEVA CADENA

Share

O dit d’una altra manera…. Es pot fer una bona sèrie amb episodis més llargs d’una hora?

import_9725193_1
Allí abajo (Antena 3), creada per Aitor Gabilondo, César Benítez i Óscar Terol (75 minuts)

Abans de respondre, dos exemples. Un de molt recent: El Ministerio del Tiempo, lloada  no només per introduir en la ficció espanyola nous gèneres, sinó per combinar amb èxit humor, fantasia, aventura i drama.

I un exemple actual: la comèdia romàntica Allí abajo, líder d’audiència de la nit gràcies a un reguitzell de tòpics de nord-sud (Bienvenidos al Norte), un conjunt de personatges més o menys empatitzables, tensió sexual i una  bona factura: 75 minuts.

-1
El Ministerio del Tiempo (TVE), creada per Pablo i Javier Olivares (70 min.)

Podria posar més exemples, però com a espectador tinc molt clara la resposta: Es pot atrapar l’audiència amb una sèrie de 70 minuts? Sí.

El que no tinc tan clar és la pregunta, que per mi hauria de ser:

Cal que totes les sèries siguin de 70 minuts?

I,  com segurament molts de vosaltres, penso rotundament que NO. No tan sols no cal que ho siguin, sinó que cal que no ho siguin.

Els 70 minuts de la ficció és des de fa dècades un manament de les cadenes espanyoles que ningú s’atreveix a tocar. Ja sigui comèdia estripada, una sèrie policial, un drama sentimental… la gran majoria de sèries amb voluntat d’èxit han d’adaptar-s’hi. I moltes vegades en surten perjudicades.

Tant «El Ministerio del Tiempo» com «Allí abajo» tenen una cosa en comú: tot i les seves evidents virtuts, jo les preferiria totes dues amb capítols més curts de 60 o 50 minuts. Només en casos excepcionals (pel·lícules, per exemple) tinc ganes de (o puc) seure davant la tele una hora seguida. I si una sèrie no em fascina  com a espectador, acostumo a aplicar el mateix bon criteri de guionista quan escriu una seqüència: arribar tard i marxar aviat. No és estrany que arribi al final d’una sèrie sense haver-ne vist la careta ni els crèdits.

sherlock2
Sherlock (BBC), creada per Steven Moffat i Mark Gatiss. Havia de ser una sèrie amb capítols de 60 minuts que es van convertir en 90.

No és que cregui que totes les sèries han de ser més curtes per sistema. Si, com vaig apuntar al meu darrer article, opino les sitcoms funcionen més bé amb 25 minuts, n’hi ha que –al contrari– es beneficien d’episodis llargs. Especialment algunes minisèries. Hi ha un exemple molt clar: la famosa sèrie «Sherlock» té capítols de 90 minuts. És la seva llargada ideal?

Doncs potser a algú el sorprèn saber que no era la seva llargada prevista: 60 minuts. Ho sabem perquè és  el que dura l’episodi pilot. Va ser després de gravar el pilot, que la BBC  va demanar allargar els capítols a 90. L’èxit espaterrant de la sèrie els ha donat la raó.

Guia «Moffat» per allargar un guió de 60 a 90 minuts en tres passos

I doncs? Com pot ser que, si la teoria de guió sol girar entorn a la brevetat i a la virtut d’escurçar, el guionista Steven Moffat va aconseguir amb èxit el contrari: allargar amb èxit un guió d’una hora en un de 90 minuts? Esbrinem-ho  comparant el primer capítol de Sherlock «A study in Pink» amb  l’episodi pilot en què es va basar. (El pilot, no emès, s’inclou com a «extra» en el DVD de la sèrie). He trobat tres diferències importants (Alerta: spoilers!)

1. Moffat endarrereix la presentació del personatge. A l’episodi pilot descobrim Sherlock al minut 3. Però a la segona versió, i sabent que Sherlock no necessita ser presentat,  Moffat endarrereix el moment i es recrea a presentar-nos Watson i el misteri que porta de corcoll Lestrade.   Sherlock no apareix fins al minut… 8 i mig! Només se’ns anticipa la seva presència amb uns SMS enigmàtics i burletes: d’aquesta manera el personatge arriba abans que l’actor.

2. S’introdueix  una trama paral·lela falsaPer què dic falsa? Perquè no modifica en absolut el resultat del capítol ni de la trama, però allarga el capítol i crea la tensió suficient per millorar-lo. Altra vegada, Moffat juga intel·ligentment amb les expectatives de l’espectador i introdueix un personatge misteriós i amenaçant que es presenta a John Watson com l’ «arxienemic» de Sherlock i li demana que l’espiï. No cal ser fan del detectiu perquè el nom de Moriarty tregui el nas. Però, sorpresa! Amb un gir inesperat, ens adonem que el personatge és ni més ni menys que Mycroft…  al minut 85! Tota una subtrama només per crear expectativa i presentar un personatge amb pes nul en la trama del capítol. Un salt mortal de guió que funciona gràcies a l’humor i a la implicació de l’espectador. No ho proveu a casa.

Captura de pantalla 2015-06-19 a las 18.55.05
En el capítol pilot de 60 minuts («A study in Pink»), Sherlock descobreix l’assassí al minut 40 just abans de ser segrestat per aquest.

3. No es va estirar la trama, sinó que se’n va afegir més. És la pirueta guionística de totes tres que jo trobo més hàbil. La trobada final de Sherlock amb l’assassí havia de correspondre indefectiblement al 3r acte. A la versió de 60 minuts això passa més o menys al minut 40. Com un rellotge. Per tant, a la versió de 90 minuts, això no ha d’arribar fins al minut 60. I es compleix: el primer episodi de «Sherlock» se cenyeix perfectament a l’estructura clàssica en totes dues versions.

Per endarrerir aquests 15 minuts extres es podria haver afegit una subtrama (una de real) o crear més passos abans d’arribar al punt. Però…

Captura de pantalla 2015-06-19 a las 18.53.03
En la versió emesa de «A Study in Pink», Sherlock fracassa el primer cop i troba l’assassí a la porta de casa seva al minut 60.

I que l’escaleta faci panxa? Que ens allunyem de la trama principal? Això mai! En comptes d’això, Moffat fa que allà on Sherlock descobreix l’assassí, en la segona versió fracassi, cosa que millora l’argument i el conflicte entre els personatges. També s’hi afegeix acció en forma d’una agraïda persecució, i una situació tensa amb la policia que vol la seva pell just abans del punt de gir: és el moment en què, ara sí, Sherlock descobreix l’assassí. Minut 60. Clavat.

O sigui, que en aquest cas, el guió de 90 minuts va tenir més tensió que el de 60.

Conclusió, allargar un guió sí que és possible. Si és convenient, ja és un altre assumpte.

Proveu-ho sota la vostra responsabilitat.

Toni Cama

About Toni Cama

Guionista tot terreny en TV. S'ha entretingut fent entreteniment, ha xalat com un nen escrivint per a programes infantils, s'ha format treballant en documental, s'ha promocionat creant publicitat, ha somniat fent ficció i ha rigut escrivint gags. Gèneres preferits: el misteri, la ciència ficció, el fantàstic i és clar... la comèdia.

3 comments on “COM ALLARGAR EL GUIÓ I SATISFER LA TEVA CADENA

  1. Hola toni felicitats pel post. Jo crec que la qüestió de la llargada es una putada pel format, després es molt dificil de vendre la serie fora perque fora les de llarga duració son de 50min i no de 70 i també pel temps que tens quan escrius un capitol que es el mateix i no es el mateix escriure 50min que 70. pero evidentment que pot enganxar una miniserie de capitols de 90min de la mateixa manera que enganxa una pel·lícula o una tv movie. al final tot es ficció, personatges volent coses i trobat-se amb problemes i depenent de la duració hauràs de dosificar-ho d’una manera o una altra.

    1. Gràcies per esmentar un parell d’aspectes que jo he obviat massa alegrement. Tens raó: allargar un guió no és gratuït en cap dels sentits. Costa molt perquè s’ha de tocar l’estructura del guió. Cal no oblidar-ho… I ara que comentes la dificultat de vendre sèries de 70 minuts al mercat internacional, em pregunto que fa TVE fent formats de tele comercial (50 i 70 minuts) en comptes de fer sèries de 30-60-90 minuts com la resta de públiques sense talls publicitaris. (BBC, pública danesa, etc). Misteris.

  2. Molt interessant la comparativa entre la versió de 60 i la de 90. Com diu la Mireia, però, al final el que cal és que el guionista disposi del temps necessari per escriure.

Comments are closed.