COM CONVERTIR UN GUIÓ EN UNA NOVEL·LA

Share

 

Un dia em van trucar per escriure una novel·la basada en el guió d’una pel·lícula. I sí, vaig acceptar l’encàrrec.

La pel·li era “Ebre, del bressol a la batalla”, escrita per l’Eduard Sola i dirigida pel Román Parrado i la podeu veure aquí. I el llibre, a hores d’ara, el podeu trobar a llibreries i biblioteques (i aquí). Dit això em disposo a explicar-vos com vaig encarar el procés d’adaptació de la peça… però deixeu-me començar pel principi.

El meu nom es Pol Cortecans i com a guionista he escrit a la sèrie “Cites” de TV3 i “Sé quién eres”, de Telecinco. També he escrit curts, espots i un parell de llargmetratges que, com molts altres, esperen el moment de produir-se algun dia. Podríem dir, doncs, que sóc essencialment guionista. Malgrat tot sempre havia tingut curiositat per provar la prosa, però em feia por aventurar-me en un format tan difícil com la novel·la, on només depens de tu mateix i el desgast mental és tan elevat. A més, si ja tenia la immensa sort de treballar de guionista, per què no deixar aquesta feina als escriptors “de veritat”? Quan la productora va tenir la idea d’adaptar la pel·lícula i l’Eduard Sola em va proposar per escriure-la però, vaig pensar que seria una bona manera de trencar el gel, de “jugar” a escriure un llibre sense haver d’esperar a atrevir-me a fer-ho. Tenia uns temps d’entrega marcats i una història prèvia ja construïda, que m’obligarien a posar-m’hi volgués o no.

És habitual veure adaptacions cinematogràfiques fetes a partir de llibres, però és menys comú veure el procés invers, adaptacions literàries que sorgeixen d’una pel·lícula o sèrie. Els exemples que hi ha, sovint no es limiten a ser adaptacions, sinó que pretenen expandir l’univers, centrar-se en subtrames o saltar en el temps, per donar una visió més general de l’obra cinematogràfica i permetre que els fans puguin seguir munyint la vaca.

La voluntat de l’adaptació de “Ebre, del bressol a la batalla” però, era ajustar-se en la mesura del possible al guió original de l’Edu (que no a la pel·lícula). És cert que l’editorial Tigre de Paper, que va ser l’encarregat d’editar la novel·la, ens va donar carta blanca a l’hora d’encarar el llibre, tant de forma com de contingut, però l’objectiu era fer una adaptació fidel a la narració original.

Això també anava condicionat pel handicap del temps. Vaig tenir tres setmanes i mitja per fer la feina: en un principi la pel·lícula anava a estrenar-se molt abans i el llibre havia de sortir l’endemà de l’emissió. Al final però, per temes de programació i aquelles coses que passen, va acabar estrenant-se molt després. A l’haver de fer una adaptació literària en un temps reduït, feia també més difícil separar-me de l’obra original i explorar altres camins aliens al material de base. Amb aquests condicionants, vaig buscar la manera d’encarar aquesta adaptació que ara us passo a explicar.

 

Captura de pantalla 2017-05-06 a les 3.01.32

 

  1. Estructura i univers

El primer que cal dir és que la feina grossa ja està feta. Per a mi començar a escriure la primera pàgina de qualsevol guió és un alleugeriment. Vol dir que ja he lidiat amb temes com la documentació, la tesi, l’estructura o el background dels personatges i és el moment deixar-me anar i veure on em porta l’esquema que tinc el cap. A l’hora de posar-me a escriure el llibre tenia llibertat per canviar el que cregués convenient, prescindir de trames o afegir escenes, sí… però sempre amb un marc determinat. Probablement la sensació a l’hora d’escriure era semblant a la que es produeix a la sala de muntatge, on es torna a dirigir la pel·lícula. Es potencien personatges, es perden altres, desapareixen trames i si hi ha diners, es fan retakes.

El meu plantejament abans d’asseure’m a teclejar doncs, consistia a analitzar el material original i veure quin discurs propi en volia treure. La primera feina va ser escollir els personatges en els que volia aprofundir i imaginar-me les raons que els feien actuar d’una manera o altra al llarg de la pel·lícula -desconeixia el seu background, només existia en la ment de l’Edu- i buscar quina seria la seva veu interior al llarg de la narració. Després va venir el moment de reestructurar el guió i adaptar-ho a un format literari, dividir els capítols i decidir quins eren els que m’interessaven més o menys pel que volia explicar. D’aquesta primera fase ja van caure personatges i trames, però també vaig veure què podia aprofitar del guió original. Una de les coses que vaig decidir mantenir van ser molts diàlegs del guió original, sobretot aquells que havien estat documentats i polits durant hores. És el cas de les converses entre el Negrín i l’Azaña, president del govern i la República respectivament, que corresponen a un 25% de l’obra final. Hi ha altres diàlegs que vaig mantenir gairebé igual, eren aquells que no eren dits pels personatges, sinó escoltats per ells. Eren diàlegs bons i que no necessitaven més profunditat al ser pronunciats per personatges secundaris o puntuals. La meva feina consistia més que res a entrar en la consciència dels personatges.

 

Captura de pantalla 2017-05-06 a les 3.01.59

 

  1. La meva versió dels fets

Com a guionista sempre intentes posar una part teva en tot el que fas, que és una mica el que li dóna sentit a tot plegat. En aquesta feina, no volia limitar-me a posar literatura al guió, sinó que intentaria donar la meva visió dels fets o, millor, dit, potenciar les coses que m’interessaven.

Tenia la tranquil·litat de que el guió estava ben documentat. Això vol dir que el text intentava ser fidel a la realitat històrica en tot moment i que, quan es saltava coses, n’era conscient. Com no sóc pas historiador ni expert en la Guerra Civil, vaig decidir que respectaria el pla general dels fets bèl·lics i posaria la lupa allà on el guió no podia arribar, allà on la Història era indiferent, on l’important eren els personatges i les seves sensacions. Per exemple, mentre la pel·lícula mostra el creuament de l’Ebre en un àmbit més general, jo m’arraparia més al personatge durant en el cos a cos, estaria pas a pas en l’escaramussa i intentaria descriure què li passava pel cap entre explosions i els plors dels soldats. En definitiva, vaig decidir dilatar moments que m’interessaven en detriment d’altres que acabaria passant més per alt (que van acabar sent normalment els que corresponien a una situació més sociopolítica).

A l’hora d’adaptar el guió vaig pensar que una de les coses que volia treballar era el punt de vista dels personatges, la seva consciència, i per això vaig triar la primera persona. En el cinema tot ho veiem mastegat, tenim accions, diàlegs, posada en escena, llum etc.. que ens condiciona i ens explica l’interior dels personatges, sí, però la literatura té les eines per anar molt més enllà. És per això que la meva documentació prèvia a la feina no va anar destinada a llegir al voltant dels moviments militars o els interessos polítics, sinó a llegir els testimonis dels soldats que van lluitar a la quinta del biberó, saber com lidiaven amb el dia a dia, amb la gana, la calor i la pudor a mort. M’interessava descriure què van viure els últims moments de la seva infància enmig d’una guerra, volia intentar posar-me a la seva pell, que el lector notés la seva por com a pròpia. Els meus protagonistes eren indiferents a l’estratègia política de creuar o no l’Ebre, només eren conscients -o no- de que l’endemà potser serien morts.

La pel·lícula presenta un punt de vista múltiple. Per una banda, teníem el punt de vista del front de l’Ebre, representat per diversos soldats, i el de la guerra als despatxos, protagonitzat per la Carme Manyà. Amb la voluntat de donar una visió més concreta de l’experiència i no fer un dibuix més general, vaig escollir els punts de vista del Pere, el protagonista, un jove pastor cridat a files, el del Valentí, un convençut comunista que acaba ferit a la cova de Santa Llúcia i el de la Carme Manyà, secretària de l’Azaña i testimoni silenciosa de les converses que aquest tenia amb Negrín. Ambdós fronts s’entrellaçaven mitjançant la correspondència que mantenien el Pere i la Carme fruit d’una casualitat. Vaig intentar mantenir la història dels altres personatges i els seus arcs, però els vaig explicar sempre a partir del protagonista central de l’obra, el Pere. Era a partir de la seva mirada que s’entenia el que passava amb els altres, des de subjectivitat del personatge. Per tant l’interessant no era què els hi passava a nivell de trama, sinó en com afectava al Pere i quines conclusions n’extreia.

Això va fer que canviessin diverses trames que volia conservar, doncs el Pere havia d’estar present en parts on originalment no hi era per donar la seva versió dels fets. Evidentment, en el resultat final i fent la comparativa entre pel·lícula i novel·la, és possible que es trobin a faltar trames o resolucions més tancades, però era quelcom que havia de perdre si volia mantenir l’aposta inicial.

 

Captura de pantalla 2017-05-06 a les 3.02.25

 

  1. Una imatge val més que mil paraules.

La pel·lícula ja estava rodada i tenia accés a ella mitjançant un enllaç. Això vol dir que podia veure què em funcionava i què no de la mateixa, però sobretot el dibuix general de l’estructura, quines escenes sobraven en el guió i quines mancaven al muntatge final. La direcció artística, el vestuari, la fotografia o inclús el so de la pel·lícula, van suposar una font d’informació que vaig traslladar a la descripció i que, evidentment, no estaven en el guió original. Com a guionista m’inspiro molt a nivell visual, penso sempre en imatges a l’hora de prendre referents. Per això, per tal d’encarar l’escriptura de les set pieces d’acció, també vaig veure molts referents cinematogràfics amb la intenció de traslladar les sensacions de la pantalla -que no la mecànica- al text.

A més, si pensem en set pieces del cinema bèl·lic no podem evitar pensar en moments com el desembarcament a Normandia que va rodar Spielberg o el festival gore que va muntar Mel Gibson a ” Hacksaw Ridge”. Però la nostra indústria no pot assolir aquests nivells i una de les parts positives de la literatura és que el que crees és gratis. Totes les limitacions pressupostaries que tenien en la pel·lícula van deixar d’existir. Per primer cop en la meva vida, vaig escriure sense pensar en la cara que posaria el productor, si el director ho rodaria bé o qualsevol altre filtre al que et sotmets quan entregues un guió.

 

Captura de pantalla 2017-05-06 a les 3.04.46

 

  1. L’altra cara de la moneda

Putes, palles i polls. Paral·lelament al rodatge de l’Ebre, l’Edu em va proposar escriure una pel·lícula alternativa a la que s’estava fent. La nostra idea -innocents que érem- era aprofitar els decorats, vestuari i localitzacions de la pel·lícula per rodar un segon projecte, que volia representar l’altra cara de la moneda de la peli que s’estava fent. L’Edu ho defineix com putes, palles i polls, les tres “p” que orquestraven el dia a dia dels joves soldats a les trinxeres, la part més fosca i miserable de la guerra.

El fet de que es tractés de joves de 17 anys, encara en el procés de madurar, era més potent dramàticament. Era una versió més íntima i automàticament menys comercial, que s’havia de rodar de guerrilla o no es rodaria. Finalment la versió B no es va arribar a rodar mai, però amb el llibre vaig tenir l’oportunitat de recuperar totes les idees i moments que van quedar descartats durant les reunions i brainstormings d’aquell projecte que mai es faria. Vaig tenir doncs l’oportunitat de recuperar aquells moments més polèmics, delicats o íntims, no a través d’uns personatges nous, sinó obrint una dimensió nova en els que ja teníem, aquells que en la pel·lícula només mostraven una cara. I aquesta llibertat afecta també al final de la pel·lícula, que va poder ser tan cru com l’Edu havia escrit en el seu guió original.

L’Ebre va sortir publicat al Desembre de l’any passat. Després de l’emissió de la pel·lícula va vendre’s en pack junt amb el dvd amb el diari Ara i el cert és que va tenir una acollida força inesperada. Més tard, la pel·lícula va acabar guanyant el Gaudí a millor tvmovie fet que suposem que va propiciar alguna venta més. Tant l’Edu com jo, vam quedar força contents del resultat final i, en el meu cas, l’experiment ja estava fet. Ara si algun dia penso en tornar a escriure prosa, ja no tindré cap excusa per no fer-ho… més enllà de la por, la d’escriure quelcom del que només jo en seré responsable.

Ara només queda el cèlebre debat de si és millor el llibre o la pel·lícula, una decisió que ja només us toca prendre a vosaltres 😉 Ens escrivim aviat.

Pol Cortecans

About Pol Cortecans

Nascut a Barcelona el 1991, va estudiar a l’ESCAC on es va graduar en l’especialitat de guió. Va escriure quatre dels deu projectes finals de la seva promoció, curtmetratges que han guanyat importants premis, com ara Méliès d’Argent, i han tingut repercussió en festivals internacionals com el Fantàstic de Sitges, la Seminici de Valladolid o el San Sebastián Zinemaldia. Va introduir-se en el món laboral com a corrector de textos teatrals i va passar a formar part de l’equip de desenvolupament de la productora Filmax, on esdevingué guionista de la sèrie Cites (TV3) i Sé quién eres (Telecinco). De llavors ençà ha seguit escrivint diversos curtmetratges de ficció així com el documental Una ombra al sol que recorre vida i obra del poeta Francesc Garriga Barata, premi Carles Riba 2012. Actualment combina l’escriptura de guions amb la docència a l’ESCAC.