CRÒNICA D’UNA MASTERCLASS: ALBERTO MARINI AL SERIALIZADOS FEST

Share

Si sou dels que tenen un calendari ‘guionístic’ penjat al costat de l’oficial, segur que estareu assabentats de la celebració del 3er Serializados Fest que va tenir lloc fa un parell de caps de setmana a Barcelona. Va ser un cap de setmana dels llargs, farcit d’actes, xerrades, projeccions, tertúlies i vermuts banyats en birra. Tot plegat en un ambient purament serièfil que va fer les delícies tant dels espectadors –fervents prosèlits d’aquesta religió contemporània – com dels professionals –alhora espectadors– que hi van participar. A més, la organització del festival té per costum oferir un ‘cap de cartell’ en forma de figura internacional de la ficció audiovisual. I, collons, si l’han portat. Perquè aquesta tercera edició va comptar amb la presència fulgurant d’un dels grans mites de la creació televisiva mundial com ho és David Simon, ideòleg de LA SÈRIE ‘The Wire’, entre d’altres. En definitiva, una cita pels amants de la ficció televisiva que amb aquesta tercera entrega ha entrat en aquella fase de transformació en ‘efemèride que cal recordar anualment o te’n penediràs durant el temps que resti fins la següent edició’. Avisats esteu.

 

CfgZMYPWcAQKRmb
La masterclass, just abans de començar

Un dels actes programats que més va esperonar a la facció guionística va ser la relativa a la masterclass que oferia el guionista i productor italià Alberto Marini (‘Mientras Duermes’, ‘El Desconocido’, ‘Summer Camp’). Després de l’èxit recollit amb el fantàstic thriller (o mig-thriller, com el propi Marini va matisar) ‘El Desconocido’, érem molts els que esperàvem amb candeletes el relat de la seva experiència com a guionista i alguna pista sobre el seu particular reglament narratiu a l’hora escriure un thriller, un gènere que, personalment, mai ha ocupat un espai d’interès en la meva particular exploració narrativa (potser per por a abordar un dels gèneres més fregits alhora que –i per extensió– complexos). Malgrat que la masterclass va caure en un divendres pel matí, vam ser una bona colla els que ens vam apropar a la sala de l’Arts Santa Mònica. Però si resulta que ets un dels pringats que té feina estable i no vas poder apropar-t’hi, no pateixis, a continuació te’n faig cinc cèntims.

ElDesconocido_cartaz
‘El Desconocido’, un thriller a mitges

 

 

MARINI NO ÉS UN GURÚ, GRÀCIES

Afortunadament, la cosa va començar bé. Marini posava en avís als assistents només començar. “No vinc a donar lliçons, al contrari, explicaré quines coses tinc en compte a l’hora d’escriure un thriller. En qualsevol moment les podeu qüestionar”. És el que se sol dir. Pròleg de cortesia. Cert. Però s’agraeix el gest de terrenalitat. Si voleu gurús alliçonadors els podeu trobar a l’FNAC al mòdic preu del vostre lliurepensament.

 

ABÚS DEL TERME THRILLER

Ja de ple en la masterclass, la primera consideració que va fer l’italià girava entorn al terme ‘thriller’ i a l’abús que sovint se’n fa d’ell per classificar moltes pel·lícules que potser no ho són, o que ho són a mitges. Una invitació a fer dels matisos una eina per entendre millor la naturalesa del relat. Segons Marini, el thriller és “un relat amb un protagonista que s’enfronta a un antagonista misteriós en posició de manifesta superioritat”. Una superioritat que es manifesta en el coneixement i ús d’informació que afecta al protagonista i que pot posar en joc per tal d’engabiar-lo. I això ens porta a…

 

EXPOSICIÓ DIRECTA DE L’AMENAÇA SOBRE EL PROTAGONISTA

El protagonista es veu perillosament afectat per l’amenaça de l’antagonista, sense conèixer-ne els motius. Assetjat per un ens que juga amb el seu destí, sense raó aparent, el personatge es veu atrapat en una situació angoixant, desconcertat i estenallat per la por. És fàcil que en una relació d’afinitat entre espectador i personatge, prèvia i convenientment construïda (des del confiat punt de vista de l’espectador, els personatges, d’entrada, sempre són benèvols fins que es demostra el contrari), el primer se senti identificat amb la víctima i li desperti empatia. Qui no se sentiria angoixat i acollonit viatjant amb els seus fills en un cotxe on hi ha instal·lada una bomba? En aquest sentit, Marini apunta que el thriller també “és una relat d’emocions” i que l’espectador “viu emocions contradictòries i descobreix la veritat a través del protagonista”.

 

El ponent també va explicar que a Filmax, on hi va treballar durant uns anys, arribaven guions amb personatges que no estaven en perill real sinó que el perill era una falca que el guionista havia posat per quadrar el relat segons els cànons del gènere. “Era molt comú trobar-nos guions de ‘polis’ que aborden una investigació el fracàs del qual no reporta conseqüències. Cal posar quelcom en joc, que l’amenaça sigui activa”. Un error comú que Marini convidava a evitar fent bona una de les preguntes fonamentals –tant primigènies com sovint oblidades– que cal fer-se a l’hora d’escriure qualsevol guió: Què perd al protagonista si no assoleix l’objectiu?. “Existeixen poques regles en el cinema, però les que existeixen intento seguir-les. El thriller funciona quan ens importa el protagonista i em crec l’amenaça a la que està exposat”.

 

PROTAGONISTA I ANTAGONISTA

“M’agrada partir dels personatges, no de la història”, assenyalava Marini a l’hora de valorar quina importància tenen els personatges, la seva naturalesa i conflictes, en la consecució d’una història interessant. “No m’agraden els personatges que es dobleguen a les necessitats de l’aventura, m’agrada que siguin els propis personatges que la dobleguin”, apuntava el guionista, que també posava valor en la importància de construir el protagonista i l’antagonista a l’hora, de forma complementària. Una construcció paral·lela que respon a la naturalesa pròpia del relat, que no és sinó una estructura de diferents capes que s’entrellacen fins a obtenir un tot narratiu.

 

Una altra de les idees que va llançar el ponent és la importància de enfortir i consolidar l’amenaça que l’antagonista representa per al benestar del protagonista a través “d’idees i suggestions que alimentin la sensació de personatge totpoderós i perillós”. En aquesta línia, Marini advertia que cal vigilar en no caure en arquetips ni llocs comuns que minvin la singularitat de la història.

 

L’AMENAÇA INCREIBLE

“L’amenaça ha de ser activa, i no necessàriament ha de ser física, també pot ser emocional”, afirmava Marini, i afegia que quan és emocional hi ha una necessitat de resoldre el misteri perquè no fer-ho és un fracàs emocional i desemboca en un trauma. Però física o emocional, Marini va subratllar que per sobre de tot ha de ser eficaç, comprensible i creïble. “El pitjor que pot passar en un thriller és que l’espectador tingui la sensació de que l’amenaça no és creïble”, i posava d’exemple a seguir una saga mainstreem com ‘Scream’, els pròlegs dels quals Marini considera il·lustratius de com una amenaça cal construir-la de forma escalada: de ser una broma telefònica a una amenaça real per part d’un antagonista que té la paella pel mànec tota l’estona (manifesta superioritat + perill real).

fhd996SCR_Drew_Barrymore_001
Es pensa que és una broma telefónica, pobre…

 

 

 

EL MISTERI

Un dels elements essencials del gènere thriller és l’ús del misteri com a mecanisme narratiu. Sobre la relació entre el misteri plantejat i els personatges, el guionista posava de relleu que els personatges han de tenir “la necessitat de resoldre el misteri, no només l’objectiu extern” i que la revelació d’aquest “ha d’anar de la mà del protagonista”. Tanmateix, Marini apuntava que el misteri no ha de perquè girar únicament entorn la identitat de l’antagonista, també ho pot fer entorn a les seves motivacions. Una via que cal explorar amb prudència per no humanitzar excessivament al dolent i acabar traspassant els límits del gènere.

 

Respecte a la construcció d’investigacions policials, el guionista aconsellava treballar sobre una escaleta, i respondre a les següents preguntes: Què sap el prota? Què sap el públic? Què vol descobrir el prota? Quina acció emprèn per descobrir-ho? Què descobreix? Descobreix el que vol o el que necessita? Aquest descobriment, quines preguntes genera? Cap a on el porta? En definitiva, el desenvolupament de la peripècia detectivesca s’ha de regir sota la lògica imperativa de la causalitat. Per concloure aquest punt, Marini animava a desglossar pel·lícules i a desentranyar els mecanismes narratius que fan funcionar una investigació o una peripècia de thriller. Un bon exemple, deia, és la mítica pel·lícula de survival ‘Cube’.

hwt3syxct00cvivpkm82
‘Cube’, la primera pel·li de survival que recordo haver vist

 

RECURSOS I ELEMENTS DE JOC

Enfilant el tram final de la conferència, el guionista desvetllava alguns dels recursos, premisses i elements que ell utilitza a l’hora d’idear o construir un thriller.

Una premissa és la que ell va anomenar ‘Pelis de arenas’ i que ponent i respectables vam convenir traduir amb un ‘pel·lícules de plaça de toros’, i és precisament això, fer de la disposició que esdevé en una plaça de toros entre el torero i el brau una premissa o un escenari narratiu sobre el qual construir el relat. Segons Marini, una plaça de toros com a extracció narrativa és un espai “físic i emocional” ja que limita l’acció del personatge, incrementa l’amenaça, exalta les emocions i imposa al personatge la necessitat d’escapar. Una variable d’aquesta seria la típica ‘compte enrere’, un recurs que juga a favor de la tensió narrativa. Punts de partida interessants que esdevenen en fonts d’idees embrionàries sobre les que poder construir un relat consistent.

 

AUTOCASTRACIÓ I SÍNDROME DEL CEMENTIRI INDI

Per acabar, el ponent va voler identificar dos grans llasts que arrosseguem els guionistes a l’hora de crear històries, i que es fan extensibles a qualsevol gènere. El primer és l’autocastració. “Si no sortim de la pel·lícula de sempre no podrem atrevir-nos fer coses noves”, assegurava Marini, i ho extrapolava al thriller explicant que en ser un gènere d’origen forà, que no forma part de la nostra cultura, tendim a autolimitar-nos. “Un químic espanyol et fa una bomba amb Colacao, i millor que l’americà”, bromejava. Marini creu que cal aprofitar els valors narratius que rauen a la nostra cultura, posar en valor la proximitat cultural a l’hora d’explicar històres. De fet, segons el productor, ens trobem en un moment on cadenes i productores aposten pels thrillers de component localista –en bona part, gràcies a l’èxit de ‘La Isla Mínima’, ‘El Niño’ o ‘Grupo 7’– perquè el component local i idiosincràtic fa que siguin més ‘exòtiques’ i atractives de cara a la seva distribució internacional. Una mica en la mateixa línia, Marini parlava del ‘síndrome del cementiri indi’ com un altre obstacle autoimposat pel guionista patri. Segons aquesta teoria, els guionistes espanyols estem disposats a creure que és més versemblant que un edifici estigui maleït a Estats Units que a Barcelona. “L’important és saber explicar una història tenint en compte la percepció general de la realitat”, concloïa.

Arnau Margenet

About Arnau Margenet

Periodista, guionista, realitzador, blogger a brots i hipocondríac a temps parcial. Sóc de l'Escala, empordanès de condició, i això crec que està molt ben vist dins del gremi d'artistes gràcies a la mitologia daliniana i a Estrella Damm. M'agraden les històries que m'agraden, especialment les que m'agraden molt.