De Jurassic Park a Jurassic World. 22 anys i el que hem perdut pel camí.

Share

jurassic park

 

Potser sóc massa nostàlgica. Però si ho penso, el 90% de les pel·lícules que em fascinen són de la dècada dels 80- 90 jo diria que fins al 2003. I no em refereixo a les pel·lícules que em semblen interessants. Em refereixo al que jo considero autèntics peliculons que no m’han deixat indiferent. Que em podria mirar un cop i un altre, que m’atrapen, en què cada visionat aprenc una cosa nova i em dic: que bons que són, collons. Pel·lícules globals, que ho tenen tot; una bona història, ben dirigides i interpretades amb una música que et fa tocar les estrelles. Cadena Perpetua, Philadelphia, Terminator, Forrest Gump, Salvar al soldado Ryan, Titanic, Gladiator, El paciente inglés, Full Monty, Aladdin, Indiana Jones, Regreso al futuro, La lista de Schindler, 4 bodas y un funeral, El Rey león, Toy Story (tot i que la 3 està molt bé i és del 2010) Rain Man, Pretty Woman, Amadeus, Érase una vez en América, Braveheart…Era una época en què anaves al cine i gairebé sempre t’agradava la pel·lícula. Ara gairebé mai t’agrada, excepte algunes vegades on el teu veredicte és un lànguid “no està mal” i en contades ocasions t’aventures a dir que “està molt bé”. Què ha passat?

Sempre he pensat que el millor que li pot passar al cine es que s’industrialitzi. Amb una indústria sòlida pot haver-hi tot tipus de cine i això sempre és bo. Però potser Hollywood s’ha industrialitzat massa. Potser s’ha industrialitzat tant que s’ha sistematitzat. Però el cine no és ni serà mai com fabricar sabates. Cada pel·lícula ha de tenir ànima, ha d’haver-hi una certa llibertat i si es segueix un patró establert sense variar-ne ni una coma, no funciona. Bé, potser a ells els surten els números i per això continuen per aquest camí. Al cap i a la fi el màrqueting hi fa molt i la gent s’acostuma a tot. Però pels que creiem que el cine no només son números, la situació ens entristeix. O no tant ja que així la gent anirà a veure més pel·lícules europees i les que fem nosaltres. Però no ens desviem del tema. Analitzem les diferències entre aquella primera pel·lícula de 1993, Jurassic Park, que a mi em va fer saltar de la butaca amb 8 anys i la que actualment està a la cartellera. La lectura crec que es podrà extrapolar a totes les pel·lícules d’acció/aventures actuals.

El que hem perdut en aquests 22 anys:

  • El càsting i els personatges: A Jurassic Park, Sam Neill i Laura Dern eren una parella de científics de camp amb una passió comuna: els dinosaures. I quan John Hammon, un vell multimiliorani idealista, els ensenya orgullós que ha pogut tornar-los a la vida després de 65 milions d’anys, una vella emoció, com la d’un nen quan descobreix els regals de reis, es reflecteix en els seus rostres. Sam Neill no està “cachas” ni és un macho alfa i Laura Dern no és perfecta ni corre amb tacons. No són herois, ell és sapastre amb la tecnologia, ella desprèn una fina ironia envers el seu company que denota seguretat i que el coneix molt bé. Són propers i amb pocs detalls sabem com són, empatitzem amb ells i el més important desprenen naturalitat. Els guionistes no han de crear una falsa tensió sexual entre ells perquè ens resulti més atractiu. No es que estigui en contra de la tensió sexual però si es fa s’ha de fer bé. A Jurassic World és tan postissa com els seus personatges i actors, la qual cosa es posa de manifest sense anar més lluny en el patètic petó que es fan. Ella sembla una androide que no transmet cap tipus d’emoció, ell respon al perfil de tio yanqui que beu cervesa i mira els Lakers, exsoldat de Afganistan que s’injecta esteroides per tenir els braços més musculats. Cap dels dos té la més mínima personalitat i els seus personatges són estereotipats.
  • La direcció. Crec que s’ha sistematitzat fins a tal punt que fins i tot la planificació segueix un patró molt marcat. Tots els plans són a base de drons, helicòpters o steadys juntament amb els plans digitals que només busquen l’espectacularitat però els manca intenció, poesia, una idea darrera. El fet que no hi hagi gairebé cap pla detall dels de “dins el maletí hi ha alguna cosa” al més pur estil Hitchcock, que posa en tensió a l’espectador immediatament, ni que cap d’ells duri més de tres segons, no ajuda que succeeixi allò tan necessari en cine; que ens sorprenguin. El pla més interessant de Jurassic World és el primer de tots, on veiem unes potes que semblen de dinosaure dipositant-se emfàticament sobre un terra cobert de neu, però llavors s’obre el pla i descobreixes que són les d’un corb que reposa sobre el jardí dels protagonistes; ens està dient, sí, venim d’allà, dels dinosaures, la seva empremta ha perdurat durant milions d’anys d’alguna manera. Han existit, encara que sembli increïble, i en tenim la prova. Però és l’únic que he trobat. En canvi Spielberg en crea constantment. El pla del velocireptor deixant baf sobre el vidre de la cuina on s’amaguen els nens o el dels gots d’aigua que vibren anunciant el pitjor. Detalls que ens porten al següent punt, importantíssim en les pelis d’aventures i que també reflecteixen la mà d’un bon director i un bon guionista:
  • L’acció continguda. En les pelis d’aventures tan important és l’acció directa, una persecució camp a través amb dinosaures gegants perseguint els protagonistes com una lluita sibil·lina en una cuina. Un combat on l’estratègia i la intel·ligència juguen un paper més important que la força. On els moments s’allarguen creant una atmosfera irrespirable. La calma abans de la tempesta. Un so que comença gairebé imperceptible i es va intensificant, una suor freda en el rostre del personatge. El descobriment que l’amenaça està més prop del que creies. Allargar aquests moments i situar-los en llocs quotidians amb objectes quotidians i aparentment inofensius li donen autenticitat i ho fa més terrorífic. Que cada seqüència tingui una tensió única, diferent, sorprenent i ascendent.
  • Humanitzar la bèstia. No em refereixo a fer-la bona. Sinó que tingui una respiració, una mirada, que cada moviment denoti intel·ligència, com a Alien. L’escena de la cuina dels velociraptors és tan bona perquè aquests aprenen coses; contra tot pronòstic obren la porta i es passegen per la cuina lentament, repicant les urpes sobre la superfície metàl·lica en un clar gest d’impaciència per caçar la seva víctima. Ha de ser subtil ja que si et passes potser no és versemblant. Però s’hi ha de jugar.
  • L’humor. Per mi un dels elements imprescindibles de les pel·lícules d’aventures. Fins i tot en les maneres de morir. A Jurassic Park l’advocat materialista i impertinent que a ningú li cau bé acaba sent devorat amb els pantalons baixats i a sobre d’un vàter. Són coses que no s’obliden. El personatge del matemàtic (Jeff Goldblum) també aporta aquest punt d’humor i treu el sarcasme fins i tot en les situacions més límit. L’exemple per antonomàsia és Indiana Jones. No tindria ni la meitat de carisma sense el seu particular sentit de l’humor que de ben segur també li atorga Harrison Ford. A Jurassic World s’intenta amb el personatge friki d’ulleres apassionat dels dinosaures i li va molt bé a la pel·lícula.
  • El debat. Una de les coses interessants de Jurassic Park que intenta Jurassic World sense aprofundir i sense èxit és que es crea un debat gairebé ontològic sobre el fet de si hauríem de reproduir dinosaures o no, si en tenim el dret, si podem jugar a ser Déu. I la conclusió és clara, els humans no podem controlar-ho tot, perquè la naturalesa sempre serà superior. Totes les explicacions científiques que es donen a l’inici no molesten, no avorreixen, al revés, posen en situació i fan la pel·lícula més interessant, fins i tot als nens de 8 anys que la miràvem. Perquè l’espectador no és tonto i té una certa paciència. El que a vegades sembla prescindible en realitat dóna molta coherència i solidesa al film, fan que tot vagi a una, que responguin a una idea, a allò que vol expressar el guionista i el director, que fa que nosaltres ens hi quedem pensant després a casa.

Amb tot Jurassic World es deixa veure. Me l’havien deixat tan malament que pensava que ni tan sols compliria la funció d’entretenir i bé, ni que sigui perquè han copiat l’esquema de la primera i hi han posat els mateixos ingredients, el resultat és acceptable. Però no és memorable, no és fascinant, no et deixa amb la boca oberta, no és màgica. També és cert que no compta amb el factor novetat que si que tenia la de 1993…En fi, com deia a l’inici, potser la que parla és la nostàlgia d’una nena de vuit anys que s’ho mirava enbaladida desde una butaca de fusta del cine Coliseum a la Gran Vía…O potser no.

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

9 comments on “De Jurassic Park a Jurassic World. 22 anys i el que hem perdut pel camí.

  1. BRA-VO!!!!
    S’agraeix el punt de vista, la saviesa, la reflexio.
    Afegeixo, si m’ho permets, que a més a més hi ha moltissim refregit últimament: versions de ‘La cosa’, ‘Poltergeist’, torna ‘Terminator’… Manca de bones idees, potser, o de risc per part de les productores?
    En qualsevol cas, el cinema sembla que ha travessat la barrera entre SER INDUSTRIA i ENFOCAR-SE NOMÉS AL BENEFICI.

    1. Si, una frase per emmarcar: Ser industria o enfocar-se només al benefici? no és el mateix. ja saps que jo soc fan del cine de consum però de qualitat, interessant i artístic i això en general s’ha perdut força i em sap greu tenir el discurs fatalista i generalitzar però crec que és així…Diuen que un dels motius és perquè els guionistes ara fan series i podria ser perquè avui en dia la gent s’emociona molt més amb les series (juego de Tronos, Mad Men, True Detective, Breaking Bad etc) que no amb les pelis…

  2. Felicitats per l’article, Mireia.

    Molt d’acord en general. Dit això, crec que hi ha un tema que no podem oblidar -i no crec que tu ho facis-. L’única orientació que té aquest tipus de cinema és el màrqueting. És a dir, s’analitza el tipus de públic -és a dir, la demanda- i s’elabora una oferta, un producte -la pel·lícula- adaptat a ella.

    Això no és una obra d’un director o guionista. És són un conjunt de fórmules i de tècniques enllaunades, que han provat el seu èxit a nivell de taquilla en ocasions anteriors, empaquetades i servides. Pur menjar ràpid.

    Jo també vaig veure la pel·lícula i sento dir que no l’aprovo. Li poso un 4, no més. Em va distreure a estones, però el guió, els personatges i l’actuació aconseguia posar-me dels nervis.

    Merci!

    1. Si ho sé doncs s’han passat perquè el cine no és una llauna de cervesa. I els hi va bé relativament perque el consum del cine ha baixat molt, a la gent li segueix agradant l’experiència i acaba anant però menys. Com que tenen el monopoli de la industria i dominat tot el mercat mundial doncs dels diners que treuen de cada país fan el negoci però ni molt menys com el feien abans. Jo pràcticament ja no vaig a veure pelis americanes (jo!) perquè ja m’avorreixen excepte algunes excepcions al voltant dels Oscars que ells consideren més arty. En fi…quan érem petits, aquella si que era una bona època!!

  3. Molt bona anàlisi, m’agradaria afegir que avui dia el cinema està en mans de les productores i aquestes en mans d’empresaris que no tenen res a veure amb el cinema. Són gestors de negocis. Què vull dir amb això? doncs que el que impera és el benefici, els guanys.
    Quan la productora fa una peli, busca recuperar els diners i guanyar-ne més. No hi ha un “voler transcendir” o “fer cinema per a la posteritat” en la majoria de casos. Les pelis avui dia duren molt poc en cartell i tenen una vida molt curta tant en cinema com en la venda posterior en suport digital. Per tant, interessa recaptar el màxim de diners en el termini de temps més curt possible. Els 2-3 primers caps de setmana a molt estirar.
    Aleshores entra el que algú ha apuntat per aquí del màrqueting. Es tracta de vendre el producte com sigui (webs, teasers, tràilers, imatges filtrades, etc.) tot abans de l’estrena. Crear la idea o la necessitat que el que veuràs serà genial -sigui o no veritat, es compleixi o no aquest desig-, amb la idea de portar el màxim de gent possible a les sales el més aviat possible. Abans que el boca orella i les crítiques posin la peli al seu lloc.
    Les productores saben què volen vendre i com fer-ho, però el seu producte no és una peli amb un guió ben tramat, uns actors, etc. Venen un producte pirotècnic de consum ràpid que no quedarà a la retina més que pocs dies o mesos. Perquè avui dia es consumeix ràpid i molt i d’aquesta manera ja estan preparant la nova peli que ocuparà el lloc al cinema durant uns dies.
    Ah, i també és cert, que els nostres ulls i cervells s’omplen cada cop més de dades i no sabem -o ens costa més- veure remakes i segones-terceres parts, des de la innocència de l’edat adolescent i l’edat on comencem a ser més crítics i “entesos” en el tema. A banda de que la en tot el que siguin versions i parts de pelis, el factor sorpresa desapareix en gran mesura.
    Salut!

    1. Gràcies pel teu comentari Oskar. És així com dius, sí. I per una banda jo no m’oposo a que vulguin fer diners i treure rentabilitat d’una pel·lícula, valen diners, costen esforç i la gent ha de cobrar per la seva feina. Però no entenc perquè ha d’estar renyit amb l’essència del cinema que no deixa de ser un art: que hi hagi un punt de vista d’un creador, que sigui interessant i de qualitat a més a més d’entretinguda. Perquè ha des ser tan fast food? Algú ho aconsegueix, per mi Christopher Nolan, Origen i Interstellar em semblen pel·lícules molt bones. El problema es que no hi ha terme mig i a la majoria de gent, que li agrada el cinema de consum però de qualitat tipo el que es feia als 90, no troba el seu lloc perquè el fast food l’avorreix i les pelis protegides sota el segell que en diuen “d’autor”(etiqueta amb la que no estic d’acord, moltes pel·lícules de les denominades “comercials” també hi ha un autor darrera però amb aquestes etiquetes fem molt mal, encumbrem merdes i dimonitzem potser bones pel·lícules que no tenen més mal que voler arribar a la gent) moltes vegades son indigeribles, així que passem d’un extrem a un altre. Per tant només queda la TV.

  4. Probablement als 80 i 90 es feia tanta porqueria com avui en dia, però la nostra memòria, tan sàvia, l’ha anat esborrant. I el mateix passa amb dècades anteriors. Als 40 no tot era Capra i Lubitsch, ni molt menys. Però la història només conserva els bons films i sembla que no hi hagués res més.
    D’altra banda, gran anàlisi de les virtuts de ‘Jurassic Park’! Anècdota: t’has fixat mai que tota l’escena de l’atac del tiranosaure no té ni una sola nota musical? Terror, tensió, suspens… sense suport musical! Com deies, hi havia un gran autor al darrere.

    1. Sí, segur que feien molta merda Martí…Però fixa’t; Només l’any 1993, l’any de Jurassic Park, van estrenar: La lista de Schindler, En el nombre del padre, A quién ama Gilbert Grape, The Piano, Philadelphia o Atrapado en el tiempo entre altres!! Algú podria dir que els anys les ha fet bones però no, en aquell moment tothom ja era conscient que eren grans pelis…amb totes les lletres. No paro de sentir la frase: jo ja no vaig al cine, ja no m’agrada tant, m’agraden molt mes les series. Perque ara les series (algunes, moltes) son com le spelis d’abans, emocionants, brillants, interessants, amb grans personatges, històries ben ordides…Potser és perquè els guionistes s’han passat a les series, podria ben ser!! Bona observació això de l’escena del Tiranousaurus…Tot i que jo sóc fan de les bandes sonores orquestrades i èpiques…Però aquí és una bona decisió. També perquè hi ha una altra protagonista sonora totalment dramàtica: la pluja. Com sempre no hi ha res que estigui bé o malament “per se” mentre hi hagi un motiu.

      1. Mireia, un post molt encertat. Estirant el fil del tema que els guionistes (i actors, i directors) s’hagin pogut passar a les sèries, jo crec que potser és veritat, però no com a causa, sinó com a conseqüència. Jo penso que qui s’ha passat a la televisió és el públic exigent. Així de senzill. Amb els avanços digitals, la televisió ha atrapat pràcticament el cine en qualitat d’imatge i so. Avui en dia, el límit ja no el posa el mitjà, sinó el pasta que tinguis per comprar-te una bona tele (i equip d’àudio), que cada cop són més barats.
        Era qüestió de temps, per tant, que els tímids intents de qualitat de la indústria comencessin a reeixir i la majoria de cadenes i productores (amb pasta) s’hi apuntessin. Naturalment això no explica directament perquè no hi ha (tal i com dius, i jo també crec) menys treball en els guions de Hollywood. Però potser explica perquè un productor amb un projecte currat, potser valori més invertir en un guió de tele que en un de cine…

Comments are closed.