Desmuntant Truman amb Tomàs Aragay

Share

Després de guanyar amb en Cesc Gay el Gaudí i el Goya al millor guió,  intentem esbrinar com es va construir Truman, en una entrevista que conté spoilers

Tomas aragay

Com surt la idea per a la pel·lícula?

La idea surt d’una experiència personal, no meva,  que després es recicla. Surt després de la vivència d’acompanyar una mort.  La pel·lícula no és biogràfica – però si que ho és la idea inicial- com s’acompanya algú a morir.

Amb quins ítems sobre la mort treballàveu?

Ens preocupava no la mort en sí,  sinó el fet que quan algú es mor el problema el tenen els que es queden.  O els que estan a prop.  El que es mor ho farà com pugui però es morirà. Els que estan a prop, però, tenen un problema.  Afrontar una mort és un terrabastall emocional, molt més fort per als que es queden que pel que es mor, que no ens ho explicarà.  Quan això va passar el que ens feia gràcia és com reaccionava la gent: hi ha qui li treu importància, hi ha gent que ni s’acosta, hi ha qui ho nega i qui en fa un gran drama. Hi ha de tot. Hi ha molt teatre perquè tothom sent que s’ha d’expressar.

“Cadascú mor com pot” és una de les frases de la pel·lícula

Si, és una de les frases. Nosaltres necessitem primer saber de què volem parlar, per saber després quina pel·lícula farem. Discutim, parlem molt sobre de què volem parlar. Quan estem discutint això surten frases, coses que es diuen, reflexions.  Algunes d’aquestes es colen al guió. Aquesta en va ser una.

Per què quatre dies?

Perquè cada cop més la gent necessita tensió. La tensió té molt a veure amb el temps i cada cop anem més de pressa. Jo quan veig pel·lícules dels anys 50 veig  que tenen un altre temps. Les pel·lícules reflecteixen el temps en què vius i ara és molt difícil mantenir l’atenció de l’espectador més d’una hora i deu.  D’altra banda és una evidencia que quan tot està més comprimit passa més ràpid, s’acumula més tensió emocional o del tipus que sigui. En aquest cas teníem també una raó: el visitant feia temps que hi hauria d’haver anat perquè és molt amic. S’està com excusant i diu que només té quatre dies però el que té és molta por. Por del que pot passar. Ja li va bé que siguin només quatre dies.  Funciona també com una excusa que ens permet dibuixar el personatge molt de pressa.

truman-perro-ricardo-darin-javier-camara

Quan trobeu l’estructura?

L’estructura per dins funciona gràcies al Truman. Quan va aparèixer el gos es va ordenar tot. Nosaltres tenim un gran problema escrivint i és que no fem pel·lícules d’acció. No hi ha problema, no hi ha conflicte, ni hi ha res a superar i aconseguir, mai hi és. Hi ha persones que estant en una situació. Durant molta estona teníem un amic que venia, això ens agradava, però el teníem deambulant quatre dies.  Havíem de fer alguna cosa. Quan va aparèixer el gos va canviar tota la pel·lícula. El que faran és en principi i falsament, fer coses pel gos. Tot el que mou el Ricardo (Darín) és pel gos. Anem a veure el veterinari, a veure una família que l’adopti. Mentre se’l queden van a veure el seu fill per exemple, però tot va en funció del gos. El gos hi és tota l’estona, fins al final. Quan va aparèixer el gos va aparèixer l’estructura dramàtica real.

Però en el decurs es van trobant a d’altres personatges.

Sí, si la idea és com s’acompanya a la mort, primer trobem el Javier que és el que l’acompanya. Després hi ha el contra Javier, que és ella, perquè tenen opinions totalment oposades. Respecte a totes les decisions del Ricardo ella està en contra i ell a favor. Després hi ha la ex, el fill. Tots són elements que juguen un paper diferent respecte a aquesta decisió de la mort. Per exemple el Ricardo al seu fill no li ha dit que mor, que també és una decisió.

Aquí es juga amb els secrets, ell no li ha dit, el fill tampoc li ha dit que ho sap.

Si, és un bàsic que a nosaltres ens agrada molt. Tendim a treballar sempre amagant. Per una manera de ser nostra, per com són els humans.  Ens interessa més el que hi ha al darrera. Però en aquest cas és diferent, perquè el Ricardo juga completament al revés, sobre el mateix eix però al revés. El Ricardo fa respecte a la mort el que mai es fa, que és parlar-ne: preparo el meu enterro, decideixo que em mataré i ho dic. És un personatge que en un tema que és molt privat i secret com la mort, ell ho explica i això provoca comèdia;  ningú parla de la mort tan normal.  De fet aquest és l’eix de comèdia, perquè hi ha un personatge que funciona com una comèdia, perquè genera situacions molt incòmodes. La seva actitud fa que els altres s’hagin de posicionar. Jo et dic que em moro i tu has de reaccionar:  el metge ha de reaccionar, el del tanatori ha de reaccionar, tothom està fora de joc, perquè la gent no va explicant que es mor i això és el que et genera un conflicte.

Truman fotograma

 Es tracta la incomoditat de la mort amb un somriure.

Això és el que és sorprenent del Ricardo, que aparentment ho porta bé. Aparentment. Té els seus moments, però ell ho fa així i li diu a tothom i això és molt estrany. El públic ve a veure al cine coses extraordinàries, sempre. L’extraordinari és Superman, en un extrem molt gran. Nosaltres, com que fem pel·lícules  d’emocions o personatges, el que hem d’aconseguir és trobar o situacions, o  motors, o accions que fan els personatges, que d’alguna petita manera són extraordinàries.  Perquè l’espectador es trobi amb alguna cosa nova. Ell fa coses extraordinàries. Ningú va al tanatori i diu “em vaig a comprar un taüt”. És molt extraordinari, però ell ho fa.

La mort però, a la pel·lícula no és gens oclusiva. Hi ha molts espais oberts, hi ha exteriors, hi ha teatre, hi ha vida.

Tocar aquest tema i posar-se dramàtic és fatal. No en teníem cap ganes. Perquè ja és prou dur. Tota la resta tendeix a equilibrar cap a la comèdia, cap a la vida, l’acció, la diversió, la festa. Fets que contrapesen aquesta sensació que la mort pul·lula per la pel·lícula. Així i tot la gent s’emociona i tendeix a dir que surt de la pel·lícula alleugerida perquè  no el matem.

Us ho vàreu plantejar?

Això va ser una gran discussió, va existir l’opció que o bé es morís o es matés. Vam estar elucubrant molt, amb escenes molt potents; qui l’acompanya, qui els hi dóna, se les pren…  I al final vam decidir que no.

Llegia d’un crític que és un guió sense cap frase grandiloqüent que és del que peca el cine espanyol . Hi estàs d’acord?

En totes les pel·lícules intentem que el guió pivoti sobre la quotidianitat.  Trobem allò poètic en allò quotidià. Som bastant poc “sensibleros”. No hi ha música de reforç. Tota la factura de la pel·lícula des del guió fins a la direcció d’actors,i això és culpa del Cesc, està  tot molt continguda. Els diàlegs també. Hi ha la intenció de no donar discursos, no donar consells, no entrar en aquest món perquè és molt perillós, alhora que has d’estar molt segur del que dius, sinó al contrari: posem en joc moltes peces en relació a com s’entoma acompanyar algú a la mort, posem en joc tots els elements que hi ha.  No pots afirmar que una opció és millor que l’altra.  L’actitud d’ella és molt comprensible, està a la defensiva i l’entens;  la del fill també,  prou difícil és saber que el teu pare s’està morint com per mantenir-hi una conversa.

Potser l’actitud del fill és la que podria costar més d’entendre. Aquesta incomunicació masculina de la qual ja heu parlat en d’altres pel·lícules.

És la més tramposa. De fet hi ha la trobada amb la mare, que és una espècie de manipulació de guió, si vols. Perquè l’espectador entengui perquè ho va fer. Després t’emociones quan ho entens.  Entre que un pare i un fill que això sigui així…  és una opció de guió i potser també de vida. Hi ha molt pudor per l’emocional, en totes les nostres pel·lícules.  És una manera de mirar,  de narrar. Jo crec que és una bona estratègia perquè l’emoció quedi en mans de l’espectador. Tu poses els elements en joc però deixes que sigui l’espectador el que pateixi o no perquè els personatges haurien d’haver fet això o allò altre.  Però els personatges fan el que volen. I els justifiquem.  Els entens que és l’ important.

Tot i la incomunicació, o la dificultat de mostrar, sorprèn però l’escena en que els dos es donen la mà.

Una pistola en cada mano també pivotava sobre això. Hi ha alguna cosa sobre allò masculí, o la incapacitat, o la no voluntat, o allò cultural, o una barreja de tot, que segurament amb gent més jove ara s’està modificant perquè allò femení i allò masculí està apareixent, però nosaltres que ja tenim una edat i una educació…  escrivim des d’aquí. Per altra banda, també hi ha un tret que és molt cesquià i meu i és que l’amistat és molt important. És un valor, un motor molt potent, és molt empàtica. I és diferent a l’amor. Nosaltres també ens movem en un món d’amics molt potent i ens va agradar molt fer això perquè no és verbal. Diu molt més que vint diàlegs sobre la necessitat que els dos tenen en aquell moment, un de companyia i l’altre d’expressar un “estic aquí per al que vulguis”. També és un gest molt amorós.

I no us feia por que quedés “nyonyo”.

No. No és sentimental, és molt heroic. Però no et ser dir si estava al guió o és de rodatge, crec que va sortir al rodatge.

I en quin moment vàreu saber que el Truman se’l quedaria el Javier.

Doncs molt tard. Encara que sembla molt fàcil i molt evident, però també ens feia por en algun moment perquè era massa rodó. Però per altra banda és el més orgànic. I també ens va agradar perquè és una cosa que  progressa dins de la pel·lícula. Si nosaltres entenem que ell no ho decideix al principi, se’n va adonant. I l’últim dia, ordenant uns papers a l’hotel, te n’adones que ho decideix la nit abans, quan s’acomiaden després del sopar hi ha una mirada, un moment estrany i el gos està per allà i el Javier li diu “si vols el baixo” i el Ricardo li diu, no, no. Nosaltres llavors és quan vam tenir clar que li empaquetava al Javier. És molt subtil, però són coses que estan bé en el guió. Jo crec que fa que l’emoció avanci.

Truman-984199420-large

Teníeu clars els actors, quan escrivíeu?

No al principi. El Javier més i l’altre protagonista no tant. Però va aparèixer el seu nom, el del Darín.  Feia por, perquè és molt gros. Li vam enviar una versió, que no era en argentí i li va encantar i llavors ho vam adaptar. El Javier el teníem més clar, però l’altre era un personatge més difícil, lleuger però dramàtic, amb molts matisos. El Ricardo va dir de seguida que sí. Això va obligar a refer el guió perquè fos argentí, que la seva cosina fos argentina, etc.

La productora devia estar encantada.

Si quan tens el Darín, tot s’aplana.

Com veiem sí que es pot parlar de la mort. Inclús et poden premiar.

Al tràiler, al pòster i al que s’escrivia sobre el tema, s’amagava.  A vegades es deia, té un problema. Jo crec que s’ha solucionat perquè el guió és una comèdia, perquè els dos actors tiren molt i això ha fet que molta gent la vagi a veure perquè “és l’última pel·lícula de Ricardo Darín”. Jo no he vist“Mamma” però és una pel·lícula sobre el càncer i crec que no ha anat massa bé. Crec que pot haver estat, entre altres coses, perquè el públic està molt mal acostumat. Vivim al país dels teletubbies, la gent només vol anar a veure coses lleugeres. És molt difícil que la gent vagi a veure pel·lícules més serioses.  Després al voltant d’això s’ha fet tot un debat molt ric i resulta que tothom està molt content. Però no és la del tsunami que va recaptar 13 milions d’euros. És una pel·lícula que ha fet bé el que havia de fer. No hi ha cap tema tabú, per sort. Però si fas un súper “dramón” potser no et va tan bé…

Cada pel·lícula vostra us porta a parlar de la vostra generació?

Fins ara ha estat bastant així, negar-ho seria absurd. Ara no volem que continuï.  Aquesta no ho és tant perquè per fi surt d’allò emocional -amorós i parla d’un tema com la mort  que és més universal. Però ara estem intentant deixar enrere aquest camí biogràfic que ens ha anat acompanyant.  Ens plantegem deixar-ho (riu).

Quins són els vostres nous projectes?

Ara estem fent el pilot i el tractament d’una sèrie per al Plus. És un thriller d’autor. Ens estem divertint molt. És una cosa que no havíem fet mai, hi ha acció. Hi han problemes concrets, però ho estem fent des dels personatges, amb un to d’humor.

Quants capítols?

Encara no ho sabem, estem amb el tractament, però nosaltres voldríem que fos una sola temporada. Molt d’autor. Però ja es veurà.

 

Txell Llorens

About Txell Llorens

Sóc guionista, periodista, coolhunter i llicenciada en Dret. M'agraden la ficció i els documentals. Les històries. Les petites i les grans, les d'aquí i les d'allà.