La dificultat de narrar la realitat

Share

Aquest estiu i davant la mort del petit Ailan Kurdi ha tornat l’intens debat sobre quines imatges cal mostrar o no, la seva necessitat de fer-ho i la necessitat de plantejar-nos si preval el dret a la intimitat o el dret a la informació. Què fa el periodista mentre grava o fa la fotografia? Per què s’indignen alguns per publicar imatges de la realitat? Els indigna la imatge o la mateixa realitat?

images

No és el primer cas d’un debat intens al que van precedir imatges com la nena del Napalm fotografiada per Nick Ut o la imatge de Kevin Carter on una nena era a punt de ser menjada per un voltó. Jo encara recordo amb calfreds la mort en directe de la petita Omayra Sánchez atrapada després de l’erupció del volcà Nevado i televisada per tot el món.

Totes aquestes són imatges dramàtiques, involucren nens i ens han tocat a tots.
Però què passa amb el món dels adults? Què passa al documental? The act of Killing va indignar a molts per la frivolitat amb la que semblava que es tractava i la mofa que feien els seus protagonistes, -una organització paramilitar a Indonèsia-, de l’assassinat de milers de presumptes comunistes entre els anys 1965 y 1966.

Ja abans el 1965 el curtmetratge documental Kommando 52 havia esgarrifat a molts al mostrar com ex agents nazis alemanys i francesos havien comès multitud de crims al Congo. La convivència del seu director amb aquells assassins, filmant mentre es perpetraven alguns dels atacs va motivar crítiques a un documental que no feia més que treure a la llum unes conductes criminals irracionals.

S’ha de convertir en policia el documentalista? No fa la seva feina denunciant també una realitat desde la càmera? Les respostes no sempre són fàcils. I generen dubtes.

Descriure o narrar la realitat mai ha estat fàcil i cal escollir un punt de vista. Truman Capote va fer el seguiment dels protagonistes de A Sang freda novel•la que li va valdré grans elogis però també algunes critiques. M’ha fet gràcia trobar aquest  de article 1967 on Carmen Castro ens destaca:

Cuidado con Capote, porque a pura verdad ha creado en cada uno de sus lectores la realidad de esta tragedia inverosímil, que quita el sueño a los humanos conscientes, ¿cómo puede la sangre caliente hacerse tan fría, tan fría, que el mal aparezca vestido de inexplicable, y no desentrañable misterio?

Mauricio Bach en canvi en ressaltava
Capote va más allá del mero reportaje y crea una pieza literaria de gran envergadura, que funciona como un doloroso puñetazo al lector al ponerlo ante un crimen irracional, ante un par de perdedores que acaban convertidos en asesinos psicópatas.

I això, la perplexitat de la Sang freda i la narració de diversos crims irracionals és el que passa amb la sèrie documental The Jinx.

The jinx

Una sèrie que trasbalsa l’espectador i que en alguns moments es fa difícil de suportar. Robert Durst, multimilionari americà és sospitós d’haver matat la dona el 1981, la seva millor amiga el 2000 i el seu veí, el 2003. És ell qui es posa en contacte amb un dels directors de la sèrie Andrew Jarecki, que la co-dirigeix amb Marc Sterling, per narrar la seva veritat, per defensar-se, per explicar com és viure una vida sota sospita.

El que es fa difícil d’entomar és el seu, What the hell did I do? Kill them all, of course
mentre està al lavabo i encara amb el micròfon en el penúltim capítol de la sèrie. La seva fredor, el seu cinisme, són difícils de suportar.

Com difícil és de pair que els autors no posessin en coneixement de la policia fins gairebé un any més tard i coincidint amb l’emissió de l’últim capítol, aquella revelació, com posa de manifest l’article de Cristina F. Pereda a el País.

El dubte serà en tot cas, valorar si tot val per l’audiència, no la funció del documental com a gènere per a narrar i descriure la realitat. A vegades fins i tot la més incòmoda i salvatge, tot i que a vegades és la que ens permet descobrir la veritat.

Txell Llorens

About Txell Llorens

Sóc guionista, periodista, coolhunter i llicenciada en Dret. M'agraden la ficció i els documentals. Les històries. Les petites i les grans, les d'aquí i les d'allà.