EN DEFENSA DE LES ESCENES LLARGUES

Share


Ja sabem que, quan parlem de guions, no hi ha veritats inequívoques. Es evident que ni totes les escenes llargues són bones ni totes les curtes són dolentes i que necessites trobar un equilibri. Ja sabem que hi ha escenes curtes memorables, en les que només cal la mirada entre dos personatges perquè et sobrevingui una gran emoció o aquella única frase perfecte per l’ocasió, on afegir més diàleg seria un error.

Pero en general, sobretot en televisió, hi ha un cert recel amb les escenes llargues. Quantes vegades ens han dit “màxim tres pàgines” “intenta no escriure més de tres rèpliques per diàleg”. Si bé entenc que potser són normes que se’ls hi marca als novells perquè tenen tendència a no concretar o a no saber renunciar, la veritat és que les escenes llargues poden contenir tal tensió, tals girs, tal emoció, que es fan curtas i que si les retellessis probablement no serien creïbles, no faries entrar a l’espectador a la història, no entendrien al personatge o simplement perdrien tota la gràcia i desaprofiteries una oportunitat per forjar una serie millor. Sí, estic parlant d’aquesta associació absurda entre ritme i durada: si en els plans hi ha moviment intern, els personatges parlen de pressa i el muntatge és picat, la peli o serie tenen molt ritme. I sembla que alguns no saben que si la sèrie és dolenta, serà un pal per molt depressa que vagi.

 

Per tant crec que un element que fa que una sèrie sigui bona, entre moltíssims altres, és el “tempo”, (així dit en italià sona més culte, ¿no?). Prendre’s el seu temps és important, tant a nivell de guió com direcció i interpretació. Quan a la primera temporada de Breaking Bad, Walter White decideix no sotmetre’s a un tractament pel càncer, dediquen una escena de més de deu minuts per entendre com se sent cada un dels personatges davant d’aquest fet: Estan tots asseguts al sofà i obre l’ escena Skyler, que vol convence’l per a que faci el tractament; Hank, a la seva manera tosca i amb metàfores de joc i esport, també vol conseguir que no es rendeixi; el seu fill de quinze anys Junior, amb paràlisi cerebral, li dóna una lliçó a White; ets un covard, li etziba ensenyant-li la seva crosa, el que provoca les llàgrimes de Walter. La seva cunyada Marie, en canvi, te una sortida inesperada; és la teva decisió, sentencia; és infermera i cada dia veu gent a l’hospital amb una vida miserable, entén que no vulgui que els seus últims mesos siguin així. Aquestes paraules posen furiosa a Skyler que ha reunit a la família per convèncer a Walt. Hank de sobte està d’acord amb la Marie i comencen tots a discutir. Walter posa ordre, pren la paraula i fa un discurs que és un al·legat a la dignitat humana. I no, no són tres rèpliques, són unes quantes més. Totes les que siguin necessàrias per no només entendre al personatge, sinó apropar-te, encara que sigui només una mica, al que seria passar per una experiència així, empatitzar i reflexionar sobre la vida i la mort. És una seqüència plena d’emoció, de conflicte, on veus uns personatges que intenten acceptar la mort d’un ésser estimat i com cada un s’enfronta a la situació. Evidentment en un minut, amb el xip de només “marcar” el “pas dramàtic” de que la família no aconsegueix convèncer a White de que es faci el tractament, no seria una gran escena, que a més te el seu ressò durant tota la sèrie. Els actors, a més, no tenen pressa; parlen amb la cadència que marca les emocions que estan sentint, amb les que estan lluitant; els seus moviments són els d’un diumenge per la tarda en el que ningú té pressa perquè els afecta el que els està passat, el timbre de les seves veus és el del que s’enfronta a una realitat dolorosa. Tot sona a veritat.

 

 

Menys llarga però tot i així, força més del que és habitual, tenim l’escena de l’aniversari de Salvatore Conte de Gomorra: Sis minuts s’utilitzen per explicar que Conte, un capo de la màfia, està enamorat d’una dona trans i deixa entreveure aquesta debilitat davant dels seus lacaics i tota la camorra. En el gran saló on es celebra el seu aniversari estan tots els que formen part del negoci de la droga a Scampia. Es prenen el seu temps per explicar-nos que tots respevten a Conte o això fan veure; li fan un regal car a ell i a la seva nòvia fícticia que l’acompanya per no aixecar sospites. Alcen les seves copes i brinden a la seva salut. De sobte s’apaguen els llums i de la gran escalinata, lentament, baixa la seva amant trans, cantant una cançó. És evident que és una sorpresa de la noia cap a Salvatore: la tensió és màxima, si la gent sabés que són amants…els nois de Conte comencen a burlar-se d’ella. No una burla, ni dos… Es prenen el seu temps, s’hi recreen, quan més millor, més al límit posarem al personatge de Conte i més patirem la seva reacció; Què farà? Està disposat a acceptar aquelles burles cap a la seva estimada o farà alguna cosa al respecte? Passen els minuts i sembla que no fa res, ho deixa passar; sap que si reacciona es posa en una situació muy perillosa. La nois trans, ofesa, se’n va. La nòvia fictícia, que es la germana de la nois trans, va darrera d’ella; Aquesta sortida inesperada provoca reaccions en tots; Quina relació te la seva nòvia amb la transexual que acaba de cantar?. Arriba un pastís. Li donen un ganivet a Conte perquè el talli. Ell no te pressa. S’aixeca amb parsimonia, agafa el ganivet, l’acarícia i al cap d’uns segons, ara sí, ràpidament perquè ningú ho vegi venir, li clava a la mà al que ha fet més mofa de la trans. L’home crida de dolor, tots alucinen amb la reacció de Salvatore. Des de quan un capo de la màfia defensa a una transexual? Què passa aquí? En què se l’ha ofès? Al murri de Ciro di Marzio no se li escapa. Al final, la festa continúa però, com veurem més endavant, aquest fet condemna a Conte i pocs capítols més tard, és assessint: no hi ha espai per les debilitats a la camorra. S’ha d’invertir un twmps per explicar-ho, s’ha que gaudir amb les seqüències: aquella tensió, aquella demostració de força i de debilitat a la vegada, la subtilesa en la que està explicat, les mirades dels altres, la desconfiança i el dubte del que pensaran. Si ho fas de pressa, tot això, es perd.

 

 

I així podríem posar molts més exemples, a The Soprano, a The Wire, a Game of Thrones, a True Detective o a Mindhunter. És veritat que no és lo mateix escriure un capítol en dues setmanes que en dos mesos; rodar-lo en tres dies o en veintitrés. Assejar o no assajar. Donar-li mil voltes a una escena o trama o escriure el primer que se t’ocurreixi per falta de temps. Però, més enllà d’aquests hàndicaps, el que crec és que no hem de tenir por a avorrir: avorrirem si no expliquem res interessant, en aquest cas no importa com de cortes siguin les seqüències, seran igualment avorrides. Si en canvi ens recreem en algunes, junts guió i direcció, és possible que la nostra sèrie brilli més.

 

 

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *