ERRORS QUE ES TROBA UN LECTOR DE GUIÓ

Share

Si heu arribat aquí és perquè d’alguna manera teniu cert interès pel món del guió. Fantàstic, però… quants guions heu llegit?

La lectura de guions hauria de ser obligatòria a les escoles. Un guió ofereix la possibilitat al lector d’aproximar-se a una història en temps real i ho fa amb una narrativa en present, directa i àgil, cosa que ajuda a mantenir l’atenció i a facilitar la comprensió.

Tinc la sensació que hi ha un problema de falta de lectura a nivell social i instaurar l’hàbit als estudiats amb els guions podria ajudar a superar-lo i faria que a l’edat adulta es llegís més.

image1El meu primer guió el vaig llegir precisament a l’escola. Era un llibre de color groc, editat per Anagrama i amb una imatge de Harvey Keitel a la portada: “Smoke” de Paul Auster i venia amb un segon guió de “Blue in the face” escrit per Auster i Wayne Wang.

És aquest. En cap cas la lectura d’aquest guió durant la infantesa està relacionada amb la meva professió actual. El que sí puc assegurar és que de totes les lectures obligatòries de l’escola que conservo, és la única que m’he llegit. I a més després vàrem veure la peli i ens vàrem saltar una classe. No hi ha llibre a l’escola que pugui igualar aquesta oferta.

A dia d’avui he perdut el compte dels guions que he pogut llegir. Uns quants s’han produït, la majoria no. En molts casos ho he fet per requeriment professional, però mai perdo l’oportunitat de llegir els guions que m’arriben. D’aquests, un 50% no tenen el nivell de ser produïts. Del restant, un 45% es poden seguir treballant i desenvolupant i només un 5% és tan bo com per plantejar-se entrar a produir-lo.

Quan es tracta de llegir un guió per a la seva avaluació, el que faig és el següent:

  • Primer, una lectura “del tirón”. Com deia abans, un guió és molt fàcil de llegir i es fa a temps real. Aquesta primera lectura serveix per veure el ritme, sorprendre’s (o no) amb els girs i, sobretot, detectar si el que planteja el guió està ben explicat.
  • Després, fer una segona lectura amb llapis i paper (old school) per anotar tot el que es va descobrint.

Abans d’entrar a parlar dels errors freqüents que et trobes en els guions, vull fer una diferenciació: hi ha errors i errors. És a dir, hi ha bons errors i mals errors. Són bons errors aquells que trobes en els bons guions, que estan ben treballats i on les decisions que ha pres el guionista estan reflexionades, tot i que potser no funcionen com ell s’esperava. Dels mals guions és difícil extreure’n els errors i analitzar-los, ja que sovint aquests es troben en el moll de l’os del projecte i no es poden extirpar. En aquest cas, a mida que vas llegint t’introdueixen en un tornado de despropòsits del qual és impossible sortir.

No incidiré gaire en els errors de principiants, però en comparteixo alguns:

  • FORMAT I REDACTAT. Un guió ha de ser visual, tant en el fons com en la forma, i els estàndards de guió estan pensats per garantir una lectura adequada al ritme que proposa el guió. Aquí podeu trobar informació sobre el format. El redactat també és fonamental. Hi ha gent que escriu una persecució de cotxes però la sensació que tens en llegir-los és d’estar en una retenció a la C-246 a Santa Margarida i els Monjos un dia d’operació tornada. Hi ha grans escriptors de guions que fan que projectes poc brillants resultin molt més atractius.
  • REVISIÓ DEL MATERIAL. Us heu trobat mai amb personatges que tenen dos noms, el de la primera versió i el de la última? Jo sí, més del que us penseu. Escolteu, si presenteu un projecte a una productora perquè se’l llegeixin i voleu que l’avaluïn de forma professional, comporteu-vos com a tal i reviseu el material que entregueu. Això val per a tots els canvis. Personalment, quan em trobo davant de casos així, entenc que si el propi guionista no s’ha atrevit a rellegir el seu propi guió és que no deu ser gaire bo.
  • ENVIAMENT MASSIU DEL GUIÓ (existeix la copia oculta!). S’ha d’anar amb compte a qui s’envia el guió per la seva valoració i amb la seva privacitat. Per facilitar aquest procés, hi ha productores que tenen una bústia de projectes a la seva web. Si vas a l’apartat de “Projectes” de la productora i veus que només fan comèdia esbojarrada, no hi enviïs el teu drama intimista. Busca la productora adequada per al tipus de projecte que proposes. Ah, i quan la trobis, no enviïs un document amb el títol seguit de les lletres maleïdes: v1. Si tens una v1, fes-ne més abans de presentar. La primera és una versió per ensenyar a la gent de confiança per tal de fer-la presentable.
  • TOT ÉS MENTIDA. Una de les coses que valoro especialment en un guió és que em cregui el que està passant. No cal fer cinema realista, simplement s’han d’establir unes bases solides dins el món en el que ens trobem o que hem creat per tal d’aconseguir que la gent cregui el allò que està passant és veritat. Un lector és com un polígraf: detecta la mentida a l’instant!
  • ACCIONS ESTÚPIDES. Pitjor que tenir dos noms és trobar-te amb personatges que són manifestament estúpids. Si no estàs escrivint “Dumb and dumber” intenta evitar tenir personatges que actuen com a estúpids, sobretot si el que busques és la identificació del públic o del lector amb ells. Ni el més estúpid dels humans es reconeix com a tal, ni ell s’hi identificarà.
  • DESCONEIXEMENT. El pecat original: escriure sobre coses o temes que es desconeixen hauria d’estar prohibit. A vegades els guionistes (potser per inexperts) introdueixen temes molt “potents” als seus guions per dotar de conflicte i drama als personatges, com pot ser una malaltia terminal o la mort d’un familiar… No dic que només aquella persona que hagi viscut una experiència similar pugui escriure sobre això, simplement crec que davant de temes que mereixen ser tractats amb respecte i honestedat, el guionista ha de documentar-se molt per estar a l’alçada. Si no, l’únic que s’ofereix és un reguitzell de llocs comuns que no aporten res i l’únic que aconsegueixen és indignar-me.

No hi ha res pitjor que indignar-te llegint un guió, us ho asseguro. No hi ha res pitjor per al guionista que el presenta, clar, ja que tots els lectors tenim una llista negra de gent que no volem llegir mai més.

El lector de guions és una persona humana, amb els seus problemes, les seves enveges i frustracions, etc. És cert que cobra per llegir el teu guió i això l’obliga a ser professional, però el major respecte que et pot mostrar és que afronti la primera lectura com un espectador. Si s’avorreix, el teu guió té un problema. Després, en la segona lectura, ja demostrarà la seva professionalitat buscant els motius pels quals no funciona i, si té un bon dia, s’extralimitarà de les seves funcions i proposarà solucions.

Parlem de coses més alegres. Detectar errors en els bons guions, per exemple. Això m’alegra la feina. Sento que per fi he trobat un arxienemic guionista a la meva alçada, però l’he acabat desemmascarant.

Errors comuns:

  • CAUSALITAT DEL TERCER ACTE. Un error que sovint em trobo és que la resolució no té relació de causalitat amb el conflicte que s’ha plantejat. De fet, aquest sol ser el punt més complicat de resoldre quan ens trobem davant d’un guió ja que demana remodelar tot el tercer acte i sabem que quan passa això, cal començar a tirar enrere per reajustar-ho tot. Els guionistes sovint plantegem un inici i un final d’història que ens agraden i ens dediquem a omplir el segon acte. Així correm el risc de trobar-nos amb la desconnexió que abans comentava: el segon i el tercer acte no són causa i efecte, ja que la resolució no es vincula de forma directa amb el conflicte que s’ha plantejat. Això acostuma a passar quan la causalitat es veu supeditada a l’espectacularitat.
  • DESENVOLUPAMENT DE TRAMES. Un narrador té una eina molt poderosa al seu abast: la informació. Una mala dosificació d’aquesta pot fer que un guió perdi tot l’interès que pot tenir. Relacionat amb això, ens trobem amb un altre problema rellevant: la indefinició dramàtica. Un guió pot estar estructurat al voltant de la sorpresa o de la ironia dramàtica. La primera opció genera suspens, ja que l’espectador no sap el que passarà. La segona, en canvi, posiciona a l’espectador i el fa partícip. Per exemple: “The Apartment”. Se’ns fa saber que Shirley MacLaine té una aventura amb el cap de Jack Lemmon. Aquesta informació empeny l’espectador a prendre partit en la història i el fa empatitzar amb el drama del protagonista. Si no se’ns proporcionés, evidentment guanyaríem un moment de sorpresa molt potent en descobrir que la noia i el jefe s’entenen, però no tindríem la implicació total que s’aconsegueix de l’altra manera. Dit això, un dels reptes més importants d’un guionista és aconseguir que l’interès navegui per cada pàgina fent partícip al lector (i a l’espectador) mentre l’acompanya en el recorregut emocional dels personatges.

    The Apartment - Broken Mirror
    Atenció a la metàfora: ESTÀ TRENCAT! Com el mirall.
  • PERSONATGES. Molts dels guions que he llegit presenten problemes amb els seus personatges. Per experiència (com a guionista), puc afirmar que si els personatges estan ben definits i s’han teixit bé les seves relacions interpersonals, un guió té molt de guanyat. Si sobre paper està bé, quan un actor li doni la seva presència, la seva mirada i el seu “saber estar”, farà créixer el personatge. Però si està malament, a vegades ni el millor dels actors ho pot salvar. Els personatges han de tenir profunditat (encara que no s’expliciti), han de portar el pes de la trama, s’han d’evitar els estereotips (millor que siguin críptics i no es visualitzin les seves motivacions) així com s’han d’evitar les justificacions. Les accions, si s’entenen bé; si no, millor.
  • SOBREEXPLICACIÓ. Relacionat amb aquest últim comentari sobre els personatges, els bons guions són aquells capaços de suggerir abans que (sobre)explicar. Aquest és un error molt comú al finals de les pelis, quan al guionista li entren les presses per lligar tot el que ha passat durant el metratge (o per desfer l’embolic). Són tot un clàssic les justificacions finals dels antagonistes per deixar clar l’origen de la seva maldat i així humanitzar-los. No és la forma. Si de petit li va passar “nosequè” i aquesta és realment l’explicació dels seus actes, s’hauria de veure en el desenvolupament de la trama. És impossible que el motor de tot estigui ocult durant tota la trama. Un cas de sobreexplicació ens el trobem a “El Orfanato”, que té tres finals, per si amb els dos anteriors no havia quedat clar… podria sobreexplicar tot aquest punt, però ja ens entenem.
  • DIÀLEGS. En pantalla, la importància dels diàlegs queda difuminada per la posada en escena i l’acting, però quan llegeixes un guió és de les coses que més ràpidament et criden l’atenció. En un diàleg és bàsic que el pes de l’escena recaigui sempre en l’acció, no en allò que s’està dient. Sempre és interessant el joc amb el subtext i mantenir ocults els desitjos dels personatges deixant entreveure allò que els motiva. El que no es diu, el que s’amaga, en definitiva, els secrets són el que fan les pel·lícules. Hi ha un error clau que delata al guionista que no sap dialogar: que tot es verbalitzi i es posi sobre la taula el subtext amb la intenció de no deixar res a la imaginació d’un espectador que, si té una mica de maduresa mental, pot sentir-se insultat fàcilment. Només recordo un film ben dialogat on tot està parlat. És tracta de “Un conte de Noël”, d’Arnaud Desplechin. Aconsegueix que darrera tanta sinceritat, s’amaguin els pitjors secrets.

Per acabar, simplement vull recordar que per ser lector només cal saber llegir. No cal ni saber escriure. Un analista sí que necessita certs coneixements i capacitat d’anàlisi i un story editor treballa conjuntament amb el guionista facilitant-li les eines que necessita el seu guió… però un lector només cal que tingui gust o que comparteixi el criteri de la productora per què treballa. Suposo que això té a veure amb la llegenda urbana que diu que els lectors són guionistes fracassats i que l’únic que els fa despertar-se cada dia és el teu fracàs. És cert. Tenim ganes d’enfonsar-te i poder cridar ben alt que el teu guió és una porqueria. Què pot fer un pobre i desvalgut guionista per trencar la tirania dels lectors? Escriure un guió tan collonut que l’únic que pugui fer el lector sigui dir amb veu baixa que el projecte que té davant és digne de ser produït.

Marçal Cebrian

About Marçal Cebrian

Guionista i analista de guió format a l'ESCAC i a la EICTV cubana. Com a guionista ha fet pràcticament de tot: ficció, documentals, animació, curts i llargs i ha estrenat al cinema i a televisió. També ha treballat d'analista i lector de guió. És un bon partit.