ESCRIURE PER A NENS

Share

 

Una reflexió sobre la manera d’escriure un guió quan l’ha d’actuar un nen.

Aquest és un tema que va aparèixer a la meva vida fa aproximadament sis mesos. Estic escrivint una peli on hi apareix un personatge de 8 anys. Tot anava bé fins que la directora i també guionista de la peli, la Belén Funes, va posar el tema sobre la taula. “Hem de reescriure aquesta escena pel nen”.

En un primer moment no vaig entendre el que m’estava dient. Quin problema hi podia haver? L’escena funcionava bé, ens agradava a nosaltres i agradava a tothom que la llegia. Vaig assumir que, un cop el càsting estigués clar, ens intentaríem adaptar a “l’actor”.

Sempre hem dit que els nens actors són nens, no actors i per tant és important que en el procés de càsting es busqui un perfil de nen que connecti amb el personatge i que, un cop es facin els assajos pertinents, el personatge s’adapti a ell en la mida del possible.

Però no. Pocs dies després havíem de preparar una nova versió i va tornar a sortir el tema: no calia revisar tot el guió, però sí reescriure les escenes on el nen tenia el protagonisme.

“No pots pretendre que un nen digui bé les paraules que hi ha escrites en un guió”. Em va semblar que la cosa tenia sentit. La idea de fons és evitar fer encaixar al nen dins una narrativa convencional.

Un actor és capaç d’assumir un esquema mental diferent del seu i construir una interpretació que acosti a l’espectador l’experiència que el guionista volia transmetre en el text. Un nen no és capaç de fer-ho, per tant s’han de buscar mecanismes o accions que generin de forma espontània (i inconscient en el nen) una reacció concreta. Aquesta és la feina del director, sí. Però des de guió se’l pot ajudar. Se l’ha d’ajudar.

Heu tingut alguna vegada la sensació, veient una peli, que els nens estan molt malament? Sí, mil vegades. Crec que això passa quan s’ha intentat que el nen encaixi en el text, cosa que propicia que les frases no sonin bé i que les actuacions resultin poc versemblants.

Com podem fer, doncs, que la dramatúrgia s’adapti al nen? Una forma interessant de fer-ho és buscant mini-objectius (o jocs, digueu-li com vulgueu) dins les escenes que generin una reacció instintiva en el nen que ens acosti al que es busca a nivell d’actuació. És a dir que cal trobar algun mecanisme de direcció que connecti amb ells directament i que eviti que pensin en actuar.

Dit així pot sonar confús tot plegat, però… Heu vist “Estiu 1993”*? Feu-ho. Torneu a fer-ho. És una de les millors pelis de l’any.

 

Parlo d’”Estiu 1993” perquè permet entendre perfectament com es pot escriure bé per nens. Si funciona és precisament perquè tot el guió està escrit pensant en ells. La protagonista de la peli és una nena de 6 anys que s’ha quedat òrfena i comença a viure amb els seus tiets. Actua això! I per si fos poc, el segon personatge més important és una nena de 4 anys que fa de la seva nova germana.

 

No faré cap spoiler, però hi ha un parell d’escenes que exemplifiquen el que vull dir:

1. La de la pinta.
I/E. COTXE. DIA.
La nova mare detecta que la nena passa per un mal moment i aquesta es refugia en els seus cabells despentinats per no parlar amb ella. La mare treu una pinta amb la qual pretén “arreglar” el problema de la nena. Però aquesta no es vol deixar ajudar.
La sensació que vaig tenir en veure-la és que la Carla Simón, la guionista i directora, la va plantejar com un repte per a la nena: que no es deixés pentinar per la mare. Per més pesada que es posés. I si aquesta no deixava de molestar-la que li agafés la pinta i la tirés per la finestra. S’utilitza la metàfora “no es vol deixar pentinar – no es vol deixar ajudar” com a posada en escena i això evita que la nena hagi de parlar ni exposar com se sent.
L’escena es desenvolupa d’aquesta manera, amb una absoluta normalitat. La nena, en lloc de pensar en actuar uns sentiments que difícilment podria recrear, està concentrada en protegir el seu cabell de qui interpreta a la seva nova mare i així podem accedir a la falta de connexió que sent cap a ella.

2. La que juguen a mares i filles.
EXT. JARDÍ. DIA
Les dues nenes juguen al jardí de la casa familiar. La gran es maquilla i “fa de mare”. Li demana que li porti alguna cosa de menjar. La petita vol jugar amb la gran i està disposada a fer qualsevol cosa. La relació entre les dues és dominada per la gran, que s’aprofita de la petita dient que està molt cansada. Aquesta, més que de filla, “fa de criada”, complint les ordres de la seva germana gran.
Crec que el que va buscar la Carla era marcar les jerarquies que degut a la diferència d’edat s’estableixen entre els nens petits i els molt petits. Així, quan la gran juga a “passar” de la petita es potencia l’actitud totalment servil d’aquesta. A més, aquesta idea, connecta a l’espectador amb la relació que va tenir la mare biològica amb la nena gran. La repetició d’aquest rol ens explica com entén aquesta nena la relació paterno-filial. Una relació on l’adult no fa cas al nen, però on ho arregla tot amb un petó i un t’estimo:
– “Mami, vols jugar amb mi?”
– “Carinyo, t’estimo tant, tant, tant, que no et sé dir que no”.
Aquesta escena, per tant, és clau en la peli, ja que fa entendre la incapacitat de la protagonista d’encaixar en la seva nova família i obre una finestra al passat de forma intel·ligent i interessant.


Us deixo un vídeo força interessant del programa ‘Días de Cine’ on es parla de la peli, on la Carla Simón parla de dirigir a nens i on, fins i tot, la Bruna Cusí parla de l’experiència de rodar amb les nenes.

Días de Cine – Estiu 1993

En resum, el que vull posar sobre la taula amb aquest text és una obvietat: el guió és una eina bàsica per fer una bona peli, i la forma com s’escriu ha d’anar en la direcció correcta per tal de fer-ho possible. Per tant, si a la nostra peli tenim a nens que volem que ens ofereixin unes actuacions de les que en surtin uns personatges complexos, hem d’escriure pensant en ells més que en el text. Pensant en el que volem obtenir més que en el que volem que es digui.

*Mentre escric aquest text surt la notícia que no segueix en la carrera per l’OSCAR. És una llàstima, fins i tot una injustícia. El que tenia previst escriure és el següent: “Tant de bo estigui nominada a l’OSCAR, tot i que això ja no depèn de la peli, depèn de la campanya que l’equip i la premsa pugui fer a Hollywood”. Pel que sé, per aconseguir una nominació has de tenir la capacitat econòmica de fer una bona campanya que doni visibilitat a la peli i segurament “Estiu 1993” no pot competir en capacitat econòmica. Deia que és una llàstima perquè crec que “Estiu 1993” competeix molt bé en talent i és una peli que fàcilment pot ser del gust del públic americà. De qualsevol públic, de fet.

Marçal Cebrian

About Marçal Cebrian

Guionista i analista de guió format a l'ESCAC i a la EICTV cubana. Com a guionista ha fet pràcticament de tot: ficció, documentals, animació, curts i llargs i ha estrenat al cinema i a televisió. També ha treballat d'analista i lector de guió. És un bon partit.