Ens ha costat cinc anys fer la sèrie que volíem

Share

Entrevisto el Lluís Arcarazo i el Jordi Galceran al pis que aquest últim fa servir com a despatx i els trobo treballant al voltant d’una gran taula plena de post-its de colors. Em conviden a un cafè i el Lluís em demana que no m’oblidi de citar l’Oriol Paulo, co-guionista i co-director de la sèrie que ha de venir més tard perquè està rodant. Aquesta preocupació per reconèixer els mèrits de tothom que ha participat en la sèrie serà una constant durant tota l’entrevista. Això i la reivindicació del concepte d’autoria, que com el Jordi no es cansa de remarcar, ens hem de creure també els guionistes. Durant l’entrevista no els faig gaires preguntes, tots dos tenen  ganes de xerrar. Es nota que estan contents amb la sèrie i que els cinc anys que els ha costat tirar-la endavant han valgut la pena.

Tant si sou seguidors de la sèrie com si no (algun dia ho sereu) aviso: conté spoilers.

Arcarazo_Galceran2

 

Per què una sèrie de forenses? Amb tanta sèrie americana, quedava alguna cosa per explicar?

Jordi Galceran (JG).- Tenim un conegut que és forense, sabíem que la seva feina tenia molt poc a veure amb el que ensenyen les sèries americanes i ens va fer gràcia explicar-ho. La vida real dels forenses dramàticament és poc atractiva, són uns senyors que fan autòpsies i informes, no investiguen crims, ni van amb la pistola, ni fan persecucions. En canvi, ens preguntàvem com afecta la seva vida el fet d’estar diàriament en contacte amb situacions tan sòrdides. D’aquí parteix la idea de la sèrie, no tant d’explicar casos forenses, que n’hi ha, sinó de com evolucionen aquests personatges després d’estar en contacte amb la zona més fosca.

D’on neix la idea d’incorporar un assassí en sèrie entre els protagonistes?

Lluís Arcarazo (LA).- La idea inicial era fer la vida de la Sara Grau i aprofitar cada capítol per explicar un cas forense. I el primer cas que vam dissenyar era aquest, què li passava a una dona que malgrat estar feliçment casada, s’enrotllava amb un altre home, i de sobte, un dia, se’l trobava a la taula d’autòpsies. Però el final del capítol no ens acabava d’agradar. I llavors un dia se’ns va acudir, i si el paio no està mort? I si està viu? I si en comptes de ser un tio anònim és algú molt important?

JG.- I llavors vam dir, és un assassí en sèrie, és un assassí en sèrie que mata dones grans. I la història del primer capítol es va convertir en la història de la sèrie. Va ser un moment eureka. Al dir no està mort, veus tota la sèrie, dius, ja està feta, ja tinc història.

LA.- I d’aquí va néixer la trama i la resta de personatges. Un cop tens una investigació l’has de tirar endavant i això requereix uns personatges, el jutge, els policies… que després han resultat ser molt potents.

Com el marit de la Sara?

LA.- El personatge del Lluís inicialment era més positiu, era un tio que s’estimava molt la seva dona. Però en crear el personatge de l’assassí en sèrie i començar a investigar vam descobrir que el percentatge de psicòpates es disparava entre els alts executius i els polítics, i vam decidir que el Lluís seria el que es coneix com a psicòpata exitós.

Hi ha qui diu que fa més por que l’assassí…

JG.- Perquè els resulta més proper, coneixen paios així. L’altre el veuen com un personatge de ficció que només surt a les pel·lícules.

LA.- Un és el psicòpata criminal i l’altre és l’exitós. Un mata i l’altre no, però cap dels dos té sentiments, ni remordiments, ni empatia. Però la incidència de l’assassí en sèrie en el fons és menor. Si agafes el cas del Rodrigo Rato que té totes les característiques d’un psicòpata exitós, les seves accions segurament han afectat un nombre de persones i de famílies que supera amb escreix les víctimes d’un psicòpata criminal.

JG.- La sèrie es diu Nit i dia per una raó. El que fem és mostrar les dues cares dels personatges, la part lluminosa i la part fosca.

I ho feu amb cruesa.

JG.- Hem intentat no justificar els personatges. La Sara per exemple, quan en té ganes o té un problema se’n va a un bar, es lliga un tio i se’l tira. Si això fos una sèrie americana en algun moment, explicaríem que quan era petita el seu pare la va maltractar, però jo crec que la gràcia del personatge, el que el fa inquietant, és que no hi ha una explicació. De fet el psicòpata tampoc sabem perquè mata. A mi m’agrada molt veure que els personatges fan coses i ja està. L’espectador pot intuir o imaginar perquè els personatges fan el que fan però nosaltres no ho expliquem.

Arcarazo_Galceran3

Heu definit la sèrie com un thriller realista.

JG.- Hem intentat que tot el que surti tingui una certa credibilitat. No volíem un psicòpata tipus Seven. Hem construït personatges més normals, que van pel carrer, que fan les coses que fan, però no des d’una construcció mental que els porti a un lloc que no és real. Hem intentat no portar la sèrie a l’extrem que l’espectador pogués pensar, no, això no m’ho crec.

LA.- Fem casos que podrien haver passat i de fet n’han passat de similars a Barcelona. Podríem dir que són crims de proximitat.

JG.- Tampoc hem volgut forçar els girs i en aquest sentit passen coses simpàtiques. Com el fet que hi ha gent al Twitter que creu que l’assassí no és el Marc Ramos perquè és massa evident. Doncs sí, l’assassí és l’assassí des del capítol 1.

LA.- O quan la Sara li feia una palla al Marc, hi havia gent que elucubrava que ho havia fet per aconseguir el seu ADN, quan en aquest moment de la sèrie la Sara no té cap sospita que ell pugui ser l’assassí. El valor dramàtic de l’escena té a veure amb la relació d’ells dos, no amb el crim.

JG.- El que passa és que la gent està acostumada a que en les sèries de gènere contínuament hi ha girs imprevistos que és el que nosaltres hem intentat evitar. És a dir, si ensenyem que la dona és paralítica és que és paralítica, no s’aixecarà.

LA.- Quan fèiem El Cor de la ciutat ens vam posar unes normes. Si algú intenta suïcidar-se ho aconsegueix. Tothom sap qui és el seu pare. Ningú mata ningú. I no hi ha incest. Aquí vam dir anem a fer una sèrie de gènere sense disparar un sol tret.

Un dels directors de la sèrie, l’Oriol Paulo, ha participat en el procés de reescriptura de la Bíblia, com ha ajudat això a la sèrie?

LA.- Ha estat una gran sort. L’Oriol és guionista però també és realitzador i això ens ha anat molt bé, no només per fer-nos veure quan una seqüència determinada no era possible sinó sobretot per trobar solucions imaginatives a seqüències que nosaltres trobàvem difícils i que potser hauríem tret i que l’Oriol ens deia: això es pot fer.

Com heu treballat l’estructura?

JG.- Ens hem donat molta llibertat. Vam fer la bíblia i vam esqueletar junts, ens vam repartir els capítols i cadascú l’escrivia de forma absolutament personal i després el Lluís i jo el revisàvem. El Lluís es fixava més en la construcció del capítol i jo en els diàlegs.

LA.- Pel que fa a l’estructura, no hi ha un número marcat de seqüències i tampoc estava predefinida quina durada tindrien però és cert que hi ha un ritme molt picat i de fet hi ha un capítol que té 100 seqüències, de fet seria una gran seqüència amb moltes escenes. I el que menys en té, en té 38.

JG.- Hi ha alguns capítols, el 4, el 7 i el 8 que expressament ja els vam estructurar de manera molt diferent. Però en general ens hem donat molta llibertat. Jo escrivia coses que pensava com t’estàs passant, per exemple al capítol 8 tenim un crim esgarrifós que segurament TV3 no l’havia fet mai abans. Però hem intentat no autocensurar-nos. És una sèrie molt d’autoria.

Nit i dia és una coproducció de TVC i Mediapro, com van rebre a TV3 la proposta de la sèrie?

LA.- TV3 tenia molta por al tractament gore que li poguéssim donar i a com es presentarien determinats aspectes de la sexualitat però un cop van poder llegir el primer capítol van veure que tot estava justificat, que res no era gratuït, i això els va tranquil·litzar. Per exemple, l’escena de la palla, inicialment era una escena en què el Marc seguia la Sara, ella aturava al cotxe i li endegava un discurs per fer-li entendre que ja n’hi havia prou i així la vam escriure índiceperò llavors vam dir no espera, i si li fa una palla? És una escena una mica forta, però conceptualment és molt potent.

JG.- I matem iaies que no és com matar Laura Palmer que ja saps que deixarà un cadàver preciós. Són opcions perilloses, escabroses però si t’hi poses, t’hi poses.

LA.- I també és la manera com ensenyes les coses. El primer capítol, per exemple, quan troben la primera víctima assassinada. Havíem escrit l’escena partint de la idea que no veuríem el cadàver i ho vam muntar així, ensenyant només algun aspecte. Llavors va venir l’Aixalà que en sap un ou i ens va dir no podeu muntar la seqüència així perquè si no veus el cos, és més fort que si el veus. I llavors, vam tornar a muntar l’escena ensenyant el cos durant 3 segons. A la tele ho van trobar molt fort per ser el primer capítol. Vam estar negociant i finalment vam decidir que l’ensenyaríem 1 segon.

A qui heu matat per sortir tan ben posicionats als crèdits?

JG.- Quan vam arribar a la roda de premsa i vam veure al pòster: una sèrie de Lluís Arcarazo i Jordi Galceran, vam ser els primers sorpresos. Recordo que vaig pensar hòstia alguna cosa està canviant. Jo crec que comercialment és positiu, sobretot amb la quantitat d’oferta que hi ha, el concepte d’autoria ha entrat al món anglosaxó i aquí també ho farà, inevitablement.

LA.- És com el Ministerio del tiempo, la gent ja sap que és una sèrie dels germans Olivares i l’Anaïs Schaaf i encara que hi treballin grans realitzadors el segell de la sèrie el posen els guionistes.

JG.- I amb Netflix i Movistar que comencen a produir aquí ja no importa l’hora en què ho emets, només importen els continguts. Interessa una sèrie que tingui un concepte creatiu, original, que la faci especial i per tant els creadors de la sèrie que són els guionistes, tindran molt més protagonisme inevitablement.

LA.- I quan parlem d’autoria no només parlem de guió. Des del punt de vista de la direcció, per exemple, hem treballat amb dos directors, l’Oriol Paulo i el Manel Huerga, que són molts autors i que han hagut de negociar el llenguatge que farien servir però la posada en escena no és una posada en escena neutra. El director de fotografia, el Bernat Bosch, el mateix.

JG.- El concepte d’autoria s’ha transmès a tothom, fins i tot als actors.

En aquesta sèrie tu Lluís has fet de showrunner. Quin control heu tingut sobre el producte final?

LA.- Molt. M’he passat moltes hores de rodatge, de reunions, parlant de coses de direcció artística, del vestuari dels personatges, amb el Paulo i el Huerga, amb la direcció artística, amb els productors de la sèrie, moltes hores a la sala de muntatge mirant que tot tingui coherència. I el Jordi també ha opinat.

JG.- És la manera lògica de funcionar, el que és il·lògic és el que passa en altres sèries que tu escrius un capítol i el veus quan el passen per televisió. Però l’autoria també ens l’hem de creure els guionistes. Aquesta sèrie la vam parir el Lluís i jo perquè teníem ganes de fer una sèrie que ens agradés, no hi havia cap encàrrec previ. De vegades tendim a pensar que el problema és que les productores no ens encarreguem projectes i potser hauríem de ser més proactius a l’hora de crear els nostres projectes i després anar a veure on els col·loquem.

LA.- Hi ha molts guionistes que escriuen coses i després no aconsegueixen col·locar-les, nosaltres vam tenir sort i la vam col·locar però ens va costar cinc anys. De fet fa cinc anys, la tele ens va demanar una bíblia i un pilot. Llavors la tele estava en un moment molt conservador i quan van veure el que havíem escrit ho van trobar molt fort i ens van demanar que ho rebaixéssim, que allò no era pel públic de TV3 i ens van dir si ho canvieu feu la sèrie i si no, no. I vam dir que no, perquè teníem molt clar el que volíem fer. Però aquesta decisió ens va suposar passar 5 anys amb un projecte que no hi havia manera de tirar endavant, vam anar a altres cadenes i a tothom li semblava molt fort. I va ser anys després, amb la Susanna Giménez que el van recuperar. La gran diferència, el que vol dir el Jordi quan parla de creure’s el concepte d’autoria, és que nosaltres teníem molt clar el que volíem i estàvem disposats a assumir el risc.

merliCites PolseresVermellesNit_Dia

 

 

 

 

Polseres vermelles, Cites, Merlí, Nit i Dia… alguna cosa està canviant a TV3?

LA.- Tv3 estava una mica encallada amb fórmules que havien funcionat molt bé en el seu moment però que calia renovar. A més, Els anys de bonança no es van saber aprofitar. TV3 és una tele petita i generalista que no pot assumir gaires errades i es va substituir la recerca de l’èxit per la por al fracàs. Amb la crisi però aquest model també entra en crisi perquè després d’haver estat la televisió de referència a tot l’Estat espanyol, veuen com altres teles sí havien evolucionat i estaven fent una ficció molt més rica. Sigui perquè algú fa aquesta reflexió o perquè l’audiència ja començava a castigar o perquè entra la Susanna Giménez, el cas és que TV3 ha començat a apostar per un altre estil de sèries, que no és que siguin innovadores, són innovadores per TV3.

Com veieu la projecció internacional de les sèries catalanes?

JG.- Polseres vermelles s’ha vist en més de 20 països, Cites s’ha venut fora, Merlí ja forma part del catàleg d’Atresmedia, amb Nit i Dia no sé què passarà però el que està clar és que hem d’apostar per sèries especials, amb un plus d’autoria. És molt més fàcil vendre Polseres vermelles que té un concepte al darrere, que vendre Ventdelplà que és un serial. Si volen recuperar una part de la inversió que han fet, aquest és el camí. El que passa és que la dèria a TV3 ha estat fer una sèrie que agradi a tothom i si fas una sèrie que agradi a tothom al final acabes fent sempre la mateixa sèrie.

Nit i dia és una coproducció de TVC i Mediapro

Gemma Rodríguez

About Gemma Rodríguez

Guionista, dramaturga en crisi i activista cultural amb tendència a la dispersió. M’interessa el documental interactiu com a nou gènere audiovisual i les noves tecnologies com a motor de canvi social. Crec en el valor de la cultura i en que una societat ha de reivindicar els seus autors.