Has de fer una sèrie quan hi ha coses que no entens

Share

Justin Webster ens va deixar clavats a la butaca amb Seré Asesinado i ens va fer volar amb Gabo, la magia de lo real. Ara ens apropa a l’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó a Muerte en León. Una sèrie de no ficció, que seguint l’estela d’èxits internacionals com The Jinx o Making a Murderer, ens acosta al crim però també a la densa atmosfera d’una ciutat, Lleó, on la política i les relacions de poder semblen impregnar-ho tot.

Poster muerte en leon

The Jinx, Making a Murderer, O.J. Made in América. Com s’explica aquest apogeu de les sèries de no ficció?
Els seus antecedents els trobem en el documental dels darrers 15 o 20 anys. Documentals que han tingut molt d’èxit al cinema com Hoop Dreams, del 94, que va ser tot un esdeveniment pel que fa al documental narratiu. És un documental de 3 hores, que es veu com una ficció, però que no és ficció. Recentment Asif Kapadia amb títols com SennaAmy, James Marsh amb Man on a Wire, documentals com Searching for a Sugar Man o noms com Errol Morris o Lucy Walker han fet que el documental es miri d’una altra manera. Han sorprès aquells que no estant vinculats al documental perquè semblen pel•lícules de ficció.

Com es passa als episòdics?
El pas als documentals episòdics va ser amb Staircase. Jean- Xaveir Lestrade va guanyar l’Oscar el 2004 per aquest documental narratiu . A partir d’aquí va tenir llicència per a provar coses noves i la sèrie, que parteix del mateix fet però s’explica amb episòdics, el va potenciar molt. Això va ser el 2005-2006 i no va passar res fins fa ben poc el 2014. Llavors va aparèixer The Serial, el podcast de ràdio. Després The Jinx i Making a Murderer, si bé Making a Murderer havia començat 10 anys abans. O sigui que des del 2005 estaven allà. Ara podem dir que estant en auge, perquè n’hi ha més d’un exemple. El que passa és que són projectes difícils d’aixecar i no hi ha massa documentalistes que puguin fer-los. És com un nínxol dins dels documentals.

Tots sembla que es basen en el True crime.
No és la part essencial, però sí que han començat com a True Crime, com a les novel·les policíaques. Però el que és fonamental és la cerca de la veritat i una història de True Crime ja et posa en aquesta actitud. Jo crec que hi haurà una evolució. De fet ja està passant amb OJ Made in América: té la sèrie de No ficció i el documental -que és el favorit per guanyar l’Oscar- ja és una mica més assagístic. Hi ha un True Crime de fons, però la forma i l’estil s’aplica també a altres coses.

Com t’interesses pel Crim de la Presidenta de la Diputació de Lleó Isabel Carrasco. Quan decideixes que darrere el Logline, -com una dona de casa pot matar la presidenta de la Diputació de Lleó-, hi ha una sèrie.
Jo crec que m’interessa des del primer moment, tot i que al principi no ho va fer com a sèrie. Però ja des d’un principi em va despertar la curiositat. Hi ha moltíssimes coses que ens arriben i que pensem que entenem però no entenem. El moment de fer una sèrie és quan saps que hi ha alguna cosa que no entens. Tens molta informació, però intueixes que hi ha molta més cosa darrera.

montserrat

David Simon deia que quan ell fa una sèrie es planteja Perquè l’he de fer, i explicava per exemple que en el cas de The Wire, ell tenia un posicionament pel que fa a les drogues i volia investigar-lo a partir de la ficció. En el teu cas, era per aquest no entendre?

Si. Jo crec que és molt important saber perquè fas una sèrie. En el meu cas era per aquest no entendre i perquè tenia la sensació que podíem descobrir alguna cosa. Obtenir resposta a la sensació que ens estaven mentint o no ens deien exactament la veritat. Fins a cert punt, també em feia ràbia que una dona de casa de 55 anys matés algú a plena llum del dia i el cas es normalitzés ràpidament. Es definís com a venjança personal i aquí acabés tot el tema. Em semblava una mica pobre.

Però a vegades no és tan fàcil de veure… s’ha de tenir la intuïció…
Especialment quan les coses estan molt cobertes. Fa anys vaig fer un documental sobre el Barça, i allà t’adones que hi ha 200 periodistes fora i una sobredosi d’informació. Si canvies el punt de vista, tot és nou. Tenia la mateixa impressió amb Muerte en León.

Una de les primeres dificultats i no menor devia ser obtenir els permisos per a accedir al judici.
Era una de les coses. Hi ha una senyal institucional i el judici està gravat. Vaig convèncer el jutge, citant d’altres exemples americans i francesos. El jutge és una persona intel·ligent i oberta que va entendre que una de les funcions d’aquest tipus de programa és mostrar el funcionament de la Justícia. No era el tema prioritari, però crec que és important acostar la justícia real a la gent, perquè vegin com funciona.

No queda exactament ben retratada. El fiscal té zones grises i l’actuació de la policia també.

Exacte. És possible que la investigació judicial estigués manipulada políticament. A la sèrie es veu. Això surt i podien haver dit, no vull que surti, però crec que s’ha de tenir una mica d’altura de mires. Crec que acostar-nos a la justícia i a com funciona realment és el que ens pot conduir a millorar.  Crec que s’ha de pensar més en principis que en interessos particulars.

No sé si el fiscal particularment pot fer una autocrítica.
Jo crec que s’ha d’esperar més de la gent. A vegades la gent no es pregunta si podem fer alguna cosa, perquè pensa més en els seus propis interessos. Especulant sobre el fiscal, jo crec que per a molts el fiscal queda molt bé. Si jo fos el fiscal no em penediria d’haver-hi col·laborat. Però un documental no és un espot, tu formes part d’una cosa més gran.

Jo no sé si no me’n penediria si hi ha una part que no he investigat, que són les trucades entre la Tiana i un assessor de la Junta de Lleó.
La història encara no s’ha acabat. Una actitud menys il·lustrada podria dir que ens ha sortit malament, perquè encara no s’ha descobert o no sabem exactament què s’ha descobert, però per a mi el que hem demostrat és una ocultació de proves deliberada, fet que és extremadament greu. En un sentit més ampli i si finalment aquest és el cas, és bo per a l’ interès públic que això se sàpiga.

Quan et planteges l’estructura del documental, construeixes a partir de les 3 protagonistes enfront a una antagonista Isabel Carrasco?
Jo pensava més en 4 protagonistes. Les meves sensacions al voltant d’Isabel Carrasco han anat variant. Crec que ella mereixia un tractament més ampli, no un retrat en blanc i negre. Això passa amb la gent de Lleó: per alguns és la dolenta la més dolenta i per a d’altres la irreprotxable víctima de tot. El que és obvi és que és la víctima d’un assassinat. I que tampoc és ni una cosa ni l’altra. Tothom té diversos costats i ho intentem mostrar. Pel que fa al poder era molt autoritària i dura. Però no era l’única.  En aquest àmbit quasi tots són així. Ella potser ho era una mica més, però no era un fet excepcional.

Isabel

Qui era el teu antagonista llavors?
No vaig pensar en antagonistes. Jo crec que les quatre són protagonistes i unes poden ser antagonistes de les altres. Òbviament la mare i la Triana actuen juntes. Però la Raquel és antagonista en relació a la Triana. I Isabel Carrasco era antagonista tant de la mare com de la Triana, però no de la Raquel, no era binari. Jo crec que són 4 protagonistes amb diversos conflictes. Cadascuna té una història diferent. La història d’Isabel Carrasco té més a veure amb la seva relació amb el poder. I la Triana és el nucli de la història perquè és on hi ha el conflicte entre la Isabel i la Triana. No obtenir la plaça és el detonant de tot. I després la mare és el misteri: com una senyora de casa de 55 anys pot matar a algú?

I Lleó, també és protagonista? Aquesta ciutat a la qual una de les periodistes que segueix el cas li atribueix el paper de víctima i botxí per connivència?
Molt. Tot i que a vegades, al fer-ho és perillós pensar en això. Perquè pots caure massa en l’exposició i en explicar el context. Tinc un amic americà que en veure el documental em comentava que potser hauria hagut d’explicar més el context. Jo discrepo una mica, perquè al final si la història et porta, el context està dins la història. No et pots parar i explicar com és Lleó. Però sí que crec que el lloc és important, és com Fargo o la Nova York de The Jinx. És part de la història.

Hi ha imatges recurrents d’erms i canyes.
Vam gravar aquestes imatges sortint de Lleó a l’hivern. És un món molt rural, que té un punt una mica sinistre. La gent és molt maca però en l’apartat específic del poder té també aquest punt. No sé d’on ve ni on va, tot i que tinc les meves sospites.

Sembla que els perfils d’elles es complementen i conviuen diferents tipus d’autoria: una autora material, la cooperadora necessària, la còmplice que no saps… vau tenir accés a la Montserrat i la Triana, però pel que sembla la Raquel no va voler participar.
No la Raquel s’hi va negar. Al començament i com a executius de televisió has d’explicar què vols fer, et demanen sempre com acaba la història i quines exclusives tindràs. De vegades és molt difícil de preveure les coses. Jo crec que tenim tot el que volíem, menys la Raquel. I jo al principi era una de les possibilitats que més veia, perquè ella estava en llibertat. Ella va decidir que no i jo ho respecto.

La seva era la posició més complicada. La Montserrat i la Triana ja des d’un principi semblava que tenien més opcions de ser condemnades. Ella potser era la que tenia la situació més delicada.

Si. I d’altres coses que crec que encara no se saben ben bé. Hi ha diverses versions del que ha passat. N’hi ha dues, de fet. Jo crec que la versió del jutge a l’últim capítol -tot i que no sé si és la certa, òbviament-, és l’única que explica perquè va poder estar parlant amb el guarda del parquímetre tanta estona després que la Triana diposités l’arma al cotxe. Inclús quan el guarda marxa, ella truca a la Triana per saber on és. Jo dubto molt que aquest sigui el comportament d’algú que sap que té un arma al cotxe i que a 200 metres està morta la presidenta de la Diputació.

Tampoc te’n vas a una classe de restauració.
Jo crec que la gran pregunta és perquè no ho va dir abans. Quan va pujar al cotxe i va cap a classe de restauració, un policia local, l’Eduardo, la truca i li diu. Saps què ha passat? Ella diu però que m’estàs explicant? I continua. La seva versió és que no sap res fins que descobreix l’arma i llavors té un bloqueig. Això és més comprensible, no saps què fer i et bloqueges… però no deixa de ser una hipòtesi.

Tu com ho vius quan ella just abans d’entrar a la presó li demana a Ana Rosa Quintana que investigui el cas?

També va escriure una carta a 13 TV.
Ara tornaré a Lleó. Ella sap de la sèrie. No sé si l’ha vist però em consta que la valora. Crec que part d’això és desesperació. Tenir la condemna ferma del Suprem la posa en un lloc difícil. Ara ja pot dir qualsevol cosa.

Creus que part de l’èxit de Muerte en León és que arribem a entendre les motivacions dels personatges? No tant les de la Raquel, perquè sembla que no les té, però si les de Triana i les de Montserrat?
Bàsicament tens una idea molt més rica, que també admet interpretacions diferents. Crec que un dels seus grans valors és que el públic participa i dóna espai a interpretacions i discussions. Si tan sols veus les notícies tens una conversa. Si veus la sèrie tens una conversa completament diferent.

Triana

Com s’aconsegueix un posicionament objectiu respecte a totes elles? O com es tracta de no ser parcial?
Imparcial és probablement millor que objectiu. Tu no deixes de tenir un punt de vista. Estàs intentant explicar bé la història. Intentant no ser autoindulgent.

En un cas tan mediàtic no t’espantava ser morbós? Com s’evita?
Em sembla que m’atrauen les històries fortes. Morts, terrorisme… Però tinc la sensació que no és pel morbo. Crec que en aquestes situacions extremes és quan comences a veure bé al ser humà. Amb llums i ombres. Crec que pot resultar inclús més esperançador, fins a cert punt. Intento no ser morbós. No m’interessa per res.

I com s’aconsegueix prendre el distanciament suficient per a no caure en el morbo?
No és distanciament, jo crec que és al revés. Jo crec que t’acostes al màxim possible i vas fins al fons. És com a vegades amb la càmera. Amb altres tipus de documentals observacionals o verité hi ha gent que busca la distància per a no interrompre, et quedes com fora, com si no estiguessis gravant. Per a mi és inclús més insultant fer veure que no graves, que anar al moment emocional més fort i gravar de ben a prop.

No menteixes.

No menteixes. És més obert i la gent ho accepta molt millor. És una mica això: vas al fons, el més prop possible. Però després no pots prendre partit, no pots dir aquest em cau bé i l’altre no. Has d’explicar bé la història, amb els principis normals com ara explicar la veritat, no mentir, ser honest.

Però de vegades un personatge et pot caure millor que un altre.
Depèn de què vulguis dir amb caure bé. Això és seriós. Sens dubte tu pots tenir la sensació que una persona és bona o dolenta, t’està mentint o et diu la veritat, és cruel o generosa… i tot això és fonamental. No intento ser una màquina. Però això és diferent d’em cau bé i li faig un favor.

Però al final és un retrat d’algú. I tu pots dubtar entre posar un tall o un altre.
Crec que la teva motivació sempre és explicar bé la història i entendre a les persones el màxim possible. Si aquest és l’objectiu crec que no et perds. Si fas petits favors i desfavors per raons més superficials passes a l’altre costat. I això és molt dolent. I tampoc t’ho demanen.

Jo crec que en fons més que ser objectiu el que has d’intentar és ser honest. Pensar com si fos un retrat per exemple de Goya. Ell pintava de forma bastant realista i honesta. Era tan bo que inclús els reis podien reconèixer que els hagués agradat ser més guapos, però que el retrat com a tal era bo.

Parles de ser honest. Hi va haver algun moment en què us vau haver de censurar?
No.

Vau rebre pressions?
Sí.
Les vam rebre. Però vam resistir. No han tingut efecte sobre el documental.

Justin Webster

Justin Webster, director de Muerte en León.

Parlem de dilemes morals. Una de les principals crítiques que va tenir The Jinx, és que no es va comunicar a la policia «la confessió” que Robert Durst fa al lavabo amb aquell “What the hell did I do? Kill them all, of course” fins al dia abans de l’emissió. Com gestioneu les proves que obteniu?
Per a mi és molt interessant saber què va passar. Ara hi haurà un judici i Jarecky està citat com a testimoni. Va rebre moltes crítiques. Jo era a Nova York quan va sortir The Jinx i hi va haver moltes crítiques, al New York Times, al New Yorker… està bé que hi hagi debat al voltant d’això. Però estem pendents de saber què va passar i de saber si es pot justificar perquè es va emetre amb aquesta prova abans que la policia ho sabés.

Crec que ho van saber la nit abans, però que feia un any o dos que estava gravat.
Sí. Crec que l’explicació que van donar és que no havien revisat les cintes. És possible, però tampoc edites aquest material el dia abans. Com a mínim ho edites una setmana abans. També és possible que Jarecky estigués en contacte amb la policia i aquests li diguessin que no els interessava perquè era un tema que ja s’havia investigat.

I vosaltres?

En el nostre cas va ser complicat, perquè també ho vam descobrir al final, una mica com a The Jinx. Aproximadament un mes abans vam descobrir tot de trucades que no s’havien investigat entre Triana i un assessor de la Junta. El que jo vaig decidir va ser compartir la informació amb tothom. Vam parlar amb l’assessor, amb la Triana, amb la defensa, vam enviar les dades a la policia, vam parlar amb la policia, amb el fiscal… tot obert. No podien dir que amagàvem informació. El que era important per a mi era intentar demostrar que buscàvem una resposta a la pregunta: per què aquelles trucades no es van investigar? Encara no la tenim.

Creus que la tindreu? Que la tindrem tots?

Ho estem intentant. La veritat és que jo esperava una mica més dels periodistes espanyols. Ileón y Público han parlat bastant sobre això, eldiario.es també ha intentat obtenir alguna resposta, però els altres mitjans no. Encara estem pendents de saber. Nosaltres seguirem investigant. Farem una pel•lícula per al cinema sobre això. Tenim la possibilitat de seguir investigant, però per a mi hauria estat normal que alguns periodistes recollissin la pregunta i investiguessin ells també. Però passen coses rares.

Encara.

Encara.

Txell Llorens

About Txell Llorens

Sóc guionista, periodista, coolhunter i llicenciada en Dret. M'agraden la ficció i els documentals. Les històries. Les petites i les grans, les d'aquí i les d'allà.