Història d’un naufragi: la importància de l’estructura en el guió de Manchester davant el mar

Share

manchester-by-the-sea-BoatL’escena d’obertura de “Manchester davant el mar” (Manchester by the Sea) passa en un petit vaixell de pesca on un home jove (Lee Chandler) fa broma amb el seu nebot (Patrick) i tracta de convèncer-lo que ell és millor paio que el seu pare:

LEE

“Si t’enduguessis un dels dos a una illa sabent que estaries fora de perill perquè seria qui millor cuidaria de tu, entre el teu pare i jo, qui triaries?”

El nen lògicament contesta que prefereix el seu pare i Chandler, com si es tractés d’un concurs de preguntes de la tele, li dóna una segona oportunitat i insisteix que ell és millor que el seu pare. L’escena, tenint en compte que és la primera de la pel·lícula i que encara no sabem res dels personatges, resulta estranya però és una de les meves preferides i crec que resumeix molt bé el drama personal que explica la pel·lícula i la manera com Kenneth Lonergan construeix les seves històries.

LonerganKenneth Lonergan (Nova York, 1962) és dramaturg, guionista i director i aquest any s’ha endut l’Oscar al millor guió original per Manchester davant el mar. Per a uns, un excel·lent exercici narratiu, per d’altres un drama insuportable i fred. Jo per si de cas vaig veure la pel·lícula i aquesta setmana per fi n’he pogut llegir el guió.

Curiosament en el parell de guions que he trobat publicats al web, l’escena d’obertura és diferent. En un, l’escena del vaixell no té diàleg. En l’altre, directament aquesta escena no hi és i la pel·lícula comença amb la presentació de Lee Chandler a la feina. En aquesta darrera versió, Lonergan utilitzava les 14 primeres escenes per presentar Lee Chandler, un conserge que fa petites reparacions en un bloc d’edificis de classe mitjana de Quincy, Massachusets. La seqüència relata el dia a dia de Chandler: El veiem netejant la neu de l’entrada de l’edifici, canviant una bombeta, desembossant un inodor. De seguida veiem que és un personatge meticulós, silenciós i poc sociable.

Dialeg1

En una de les escenes Chandler té una petita enganxada amb la propietària d’un dels pisos. Lonergan ho utilitza per escriure a continuació una altre escena que té per funció donar-nos més informació sobre el personatge: una conversa entre Chandler i el seu cap ens el defineix com un bon treballador, que no ha faltat mai a la feina però que mostra poca empatia vers els altres.

Dialeg2

La última escena d’aquesta seqüència passa en un bar on Lee s’acosta a dos paios buscant brega i acaben a cops de puny. Per tant, ara sabem que Lee pot ser violent i que el detonant d’aquesta violència persegueix un afany autodestructiu.

Un cop feta la presentació arriba el conflicte que servirà de detonant perquè Chandler hagi d’enfrontar-se al seu passat. Lee rep una trucada urgent i acte seguit truca a la feina per avisar que serà fora una o dues setmanes, el que ens fa pensar que no és el primer cop. Així és com Chandler arriba a Manchester by the Sea, la ciutat que dóna títol a la pel·lícula i ara sí, ens assabentem que el seu germà ha mort a l’hospital. Hem arribat a l’escena 21 i descobrim que Chandler té una família, fins i tot una exdona i amics que l’aprecien. Per què doncs viu de la manera com viu?

manchester-by-the-sea-Hospital

Retorn al passat

Aquí és on per primer cop, el guió introduïa un flashback que ens traslladava al mateix hospital vuit anys abans. Al muntatge final de la pel·lícula però, això es va modificar. La pel·lícula no comença amb la presentació de Chandler en el present, quan fa de manetes en un bloc de pisos, sinó amb un escena del seu passat, la del vaixell de que parlava a l’inici, una escena que resulta poètica i enigmàtica i que d’entrada l’espectador no pot situar. Entre l’escena del vaixell i la següent que ens mostra Chandler canviant bombetes o netejant lavabos no hi ha res que ens indiqui que hi ha un pas de temps de gairebé 9 anys.

La muntadora, Jenifer Lame, explica que van intentar que no hi hagués diferència entre les escenes del passat i del present precisament perquè volien que l’espectador sentís la càrrega insuportable que Lee duu a les espatlles. I aquesta em sembla que és la gran troballa de Manchester davant el mar: una estructura de vaivé, de gronxament entre dues vides (la del passat, ara perduda, i la del present, sense futur) que ens ajuda a entendre el sentiment de pèrdua del personatge. La decisió sobre l’estructura que necessitava la història per ser explicada va ser la principal preocupació de Lonergan durant el procés d’escriptura que inicialment seguia l’ordre cronològic de la història. Lonergan ho explicava així en una entrevista a Fresh Air:

LONERGAN: It seemed like the natural – it was a natural development when I was working on the script. The first draft of the screenplay was extremely hard to write and didn’t come out very well. And I started at the very beginning of the chronology with him back in town before the family tragedy that forces him to leave had occurred and went all the way through. And it just was – it felt very flat to me and boring and dull when I was writing it. And after six or eight months of trying to write the script that way, I started over again.

And I – when I’m in that much trouble with a script, I sometimes just throw out everything I don’t like and start again with the few scenes that I do like. And the scene that I was most interested in was the scene of him shoveling snow at the beginning. And I had a – and that gave – that was sort of – that was a vivid idea for me – and – just to see him at work. And then the question comes up is, who is he? Because he’s – his behavior is very strange. And then I had written all the material of what had happened to him in the past, or quite a lot of it. And I don’t remember the moment of inspiration or solving the puzzle. But it seemed like a natural and good idea to slop that in to his memory, rather than seeing it happen in chronological order.

Manchester és la història d’un naufragi, un naufragi personal i familiar causat per un esdeveniment que no explicarem aquí, i Lonergan sembla més interessat en ensenyar-nos les restes d’aquest naufragi, l’impacte de la tragèdia en la quotidianitat dels seus protagonistes, que no pas el fet en si o la catarsi que se’n deriva. El que anem trobant al llarg del viatge són vells taulons de fusta i objectes personals que suren al mar sense cap motiu aparent, fins que poc a poc ens apropem al lloc del naufragi i tot allò que hem vist abans pren la seva dimensió tràgica. De la mateixa manera el viatge no s’atura aquí i segueix deixant el naufragi enrere, fins que ja no queda res, només el mar i a l’horitzó un petit vaixell de pesca amb dos homes i un nen, i una pregunta: “Si t’enduguessis un dels dos a una illa sabent que estaries fora de perill perquè seria qui millor cuidaria de tu, entre el teu pare i jo, qui triaries?”

Demano disculpes si he estat massa críptica però crec que era important no fer spoilers. En tot cas si no heu vist la peli us convido a fer-ho i si teniu ganes de llegir i aprendre d’un bon guió el podeu descarregar aquí.

Gemma Rodríguez

About Gemma Rodríguez

Guionista, dramaturga en crisi i activista cultural amb tendència a la dispersió. M’interessa el documental interactiu com a nou gènere audiovisual i les noves tecnologies com a motor de canvi social. Crec en el valor de la cultura i en que una societat ha de reivindicar els seus autors.