“HO JUTGEM TOT DELS ALTRES, TAMBÉ EL GÈNERE”

Share

neus-ballús

CIMA Mujeres Cineastas aterra a Catalunya on ha trobat el suport de moltes professionals del sector, entre elles Neus Ballús, directora de La Plaga, que considera que la industria necessita mesures compensatòries i una reforma estructural perquè imperi més igualtat de la que gaudim actualment. En concret demanen a l’ICEC una quota destinada a estimular l’aprovació d’un percentatge mínim de projectes liderats per dones que en el 2017 hauria de ser mínim del 25% dels projectes i al 2020 del 40%.

  • Quin és l’objectiu general de Cima?

Bàsicament permetre i facilitar la incorporació de les dones a les esferes de poder o als àmbits on es prenen les decisions creatives de la industria, és a dir a la direcció a la producció executiva i al guió.

  • Creus que la industria audiovisual és masclista? Pots posar alguns exemples?

Crec que la societat en general és masclista. Les dades parlen per sí soles: només un 16% de les pel·lícules estan dirigides per dones i les dades són semblants en la producció i el guió. Només un 26% dels departaments tenen una dona al capdavant. Mentre que en les facultats les estudiants d’audiovisuals ocupen el 70% de les places. Està en el adn cultural tant en homes com en dones. I aquest masclisme cultural està provocant aquest biaix entre les estudiants i les professionals. Passa en tots els àmbits, en la política, en les empreses, a molts sectors.

  • Algunes persones no estan d’acord amb mesures que consideren proteccionistes i injustes. Alguns em diuen “no veig que ho tingui més fàcil que tu per ser guionista, pel sol fet de ser home”. Llavors perquè t’han de donar avantatge a tu per ser dona?”

És possible que a nivell personal no es noti. Jo no tinc la sensació de tenir-ho més complicat que algun company home. Però globalment no es pot negar; com és possible que aquest 70% d’estudiants reverteixi només en un 20% de dones a la industria? Hi ha una llei d’igualtat de la Generalitat i el ICEC com altres institucions tenen la obligació d’aplicar les mesures necessàries per garantir la igualtat. Tots els éssers humans som iguals però a alguns col·lectius se els hi ha donar una empenta perquè tinguin igualtat de condicions si la societat no ho propicia de manera natural. A l’ ICEC no només li demanem punts pels projectes dirigits per dones també mesures educatives ja que s’ha d’atacar el problema des de la base. És una qüestió d’educació, les dones també ens autocensurem.

  • Què respondries a aquestes afirmacions que escolto sovint;  “El món audiovisual i artístic en general és lliberal, ningú fa distincions de gènere, només es jutja la professionalitat”

Ho jutgem absolutament tot dels altres. No només el gènere, també l’origen, la classe social, la manera de parlar o vestir. Crec que inconscientment les dones rebem menys confiança de la industria i pot passar que a vegades nosaltres tinguem també menys confiança en nosaltres mateixes per convèncer a la industria perquè s’aposti per nosaltres. Aquí no hem fet estudis de perquè hi ha aquesta manca de confiança però a Europa si que se’n fan. El que és cert és que, per un motiu o altre, les dones troben més dificultats per trobar aliances. Per exemple hi ha forces òperes primes de gran pressupost dirigides per homes, seria un fet totalment insòlit que la primera pel·lícula que dirigeix una dona directora fos de pressupost mig o alt. De la mateixa manera la carrera d’una dona és més vulnerable al fracàs comercial d’una de les seves obres

“És normal que les pel·lícules dirigides per dones siguin més petites ja que elles tendeixen a interessar-se per temes més “intimistes”.”

Crec que no és cert. A mi mai m’han ofert dirigir un thriller, si ho fessin potser ho faria! També crec que les dones tendeixen a fer pel·lícules més petites perquè saben que tindran més possibilitats de portar-les a terme. És una qüestió de viabilitat. Hi ha la tendència a pensar que una dona pot fer una pel·lícula per menys diners. Només cal mirar les grans pel·lícules (amb pressupost elevat) espanyoles i veure qui les ha escrit i dirigit.

Potser simplement és així: les dones no estan tant interessades en dirigir.

Com et deia totes les facultats de cine demostren que no és així. En la especialitat de direcció de l’Escac per exemple, estan al 50% fins i tot en les especialitats tècniques com muntatge, so o fotografia hi ha un tant per cent elevat de dones a les escoles.

“Les mateixes dones a vegades defugen una excessiva responsabilitat o treballar llargues hores amb llargues absències perquè és incompatible amb la vida familiar i no els hi compensa”

És evident que en aquesta societat la càrrega familiar també va a parar d’una manera molt més forta a les dones. De tota manera a cap cineasta home li pregunten com concilia les dues coses i en canvi és una pregunta freqüent a les directores. Hem de treballar, repeteixo, en l’àmbit educacional perquè l’home assumeixi les mateixes càrregues familiars que nosaltres, i les dones no hagin de triar entre una carrera professional ambiciosa i una vida familiar feliç.

  • Ja que estem en un blog de guió, creus que hi ha un prototip de guionista sovint home i sinó s’encaixa et pot costar més que et valorin com a tal?

No ho sé concretament en el cas del guió però si que penso que inconscientment a l’hora de pensar en un “autor” o “creador”, la tendència natural és la de pensar en un home. Especialment quan qui pren les decisions és un home, es tendeix a voler col·laborar amb un altre home. Sortosament, les generacions més joves comencen a pensar d’una altra manera.

  • Creus que tendeixen a oferir menys diners a una dona per escriure o dirigir?

Té a veure amb el que et comentava de la dimensió dels projectes. Els projectes dirigits per dones solen ser més petits i per tant tothom cobra menys. Per altra banda crec que és més complicat per una dona poder exigir un caché fora de mercat. El valor que te un professional i li atorga la industria. D’altra banda, també és molt important posar en relleu figures femenines de la història del cine perquè les noves generacions tinguin referents i vegin que arribar on desitgen, és possible.

 

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.