I si no em vull fer la maleta?

Share

Fa uns mesos, Tony Grisoni (guionista de tres pel·lícules del meu admirat Terry Gilliam: suficient per reverenciar-lo) va venir a Barcelona a fer una masterclass arrel del Serielizados Fest, i una de les primeres coses que va dir va ser que ell mai havia pensat en fer carrera, sinó en passar-s’ho bé fent el que feia. Que la gent ara només pensa en fer carrera, i així és molt més difícil fer realitat els teus somnis. Sempre he estat bastant d’acord amb aquesta forma de veure les coses: de quina manera s’explica, si no, que hagi volgut dedicar-me a ser guionista?

Em trobo, suposo que com molta gent, en aquell punt en què ja fa prou temps que vaig acabar els estudis com per aspirar a projectes més grans, però en què encara no he tingut la oportunitat que provoca que algú digui “Ah, el Dani Noblom: aquest és el que va escriure [introduir aquí el títol d’una pel·lícula o sèrie de televisió], no?”. M’ho passo molt bé fent els meus propis projectes i curtmetratges, així que el gran Grisoni estaria orgullós de mí, però confesso que també m’agradaria poder començar a guanyar-me la vida exclusivament amb el que m’agrada sense haver de recórrer a feines secundàries. Però ai, ja se sap: aquí la cosa está muy mal.

“Doncs marxa”, em diu molta gent. Voler dedicar-te al cine implica sentir constantment que a tot arreu del món (sí, a tot arreu: jo crec que al fons del mar també) tenen una millor indústria audiovisual que a aquí, i inevitablement et passes la vida amb la idea d’emigrar flotant-te pel cap (deixo per després de l’1-O especificar d’on, exactament, hauria d’emigrar).

Que a França mimen molt el seu cinema. Que a Anglaterra la qualitat de les sèries televisives fins i tot supera a la d’Estats Units (Black Mirror! Sherlock! Utopia! Misfits! Luther!). Que a Mèxic o a Colòmbia hi ha la tira de rodatges. Al final fins i tot t’acabes plantejant anar a fer musicals de Bollywood a la Índia, el país on més pel·lícules es produeixen cada any.

Tot és plantejar-s’ho.

I ara anem als Estats Units i a la Meca del Cine, a parlar del somni americà. Com a director (sí, sóc d’aquests que també dirigeix) estava habituat a treballar amb un director de fotografia que des de fa un any ha marxat a Los Angeles a obrir-se camí, i no para de dir-me que me’n hauria d’anar cap allà. Que allà hi ha feina de sobres. La meva resposta sempre és la mateixa: la foto es fa igual aquí que a Estats Units, però escriure no. I per bé que se’m doni l’anglès, no em veig capaç d’escriure diàlegs per a personatges com els d’un The Wire (per posar un exemple molt clar de sèrie amb un tipus de dialectes molt concrets) com sí que em veig capaç d’escriure diàlegs per qualsevol personatge d’aquí amb qualsevol de les meves dues llengües natives.

Però l’idioma és només el primer handicap que em fa dir que no a totes les opcions anteriors i em fa insistir en què jo, el que vull, és fer cinema aquí (tots entenem també la ficció televisiva com a “cinema”, oi?). Actualment em trobo escrivint el meu segon guió de llargmetratge, i és una pel·lícula que precisament una de les gràcies que té és que passa a Barcelona (per no dir allò tan trillat de “Barcelona és un personatge més de la història”). El primer que vaig escriure sí que l’estic traduint a l’anglès després que, tot i els bons comentaris que n’he rebut, vegi que aquí és pràcticament impossible de moure: no és només que hi hagi poca indústria, és que la poca que hi ha tampoc es mostra gaire oberta a llegir guions. Són minoria les productores no ja que s’hagin llegit el guió, sinó que simplement et contestin el mail de presentació dient-te “sí, envia’ns-el” o “no, no estem interessats”. I això que hi posa “Seleccionat al III Pitching Forum del GAC” ben gros a la portada!

El cas és que l’estic traduint perquè veig que la ciutat on transcorri la trama no té una importància tan gran en aquest guió com en el que estic escrivint ara, i tot i que desitjo amb tota la meva ànima que la història agradi i s’acabi produint encara que sigui a algun país angloparlant, una part de mí pensarà que es podia haver fet d’una altra manera… aquí. I és que el meu objectiu és fer cinema, però el meu somni és fer cinema a casa.

I per “casa” ara mateix em refereixo a qualsevol lloc d’Espanya, però fins i tot així podríem seguir acotant: últimament no paro de sentir a tot arreu, per fer créixer encara més l’eterna batalla Barcelona-Madrid, que si el que vols és fer ficció és millor que te’n vagis a viure a Madrid, però que si vols rodar publicitat o videoclips és millor viure a Barcelona.

Què, com us heu quedat? Doncs això: jo també em pregunto per què.

Està fins i tot a la sopa, però no està al cinema

Per què ens n’hem d’anar a un altre país, o fins i tot a un altre continent, quan només a Barcelona, per no dir a Catalunya en general, hi ha una font d’històries brutal per portar a la gran (o a la petita) pantalla? L’Enriqueta Martí no és la nostra única vampiressa, però és la que està més de moda. Tot i així jo encara espero veure-la portada al cinema amb tota la pompa i glòria que es mereix, adaptant per exemple la novel·la La mala dona de Marc Pastor (Apunt a part: a què esperem per portar totes les seves novel·les a la pantalla? Tenim el nostre propi Stephen King, amb univers interconnectat i tot, i no l’aprofitem?). Però no només tenim vampirs a Catalunya: tenim històries d’assassinats, de sectes, de fantasmes, de guerres, de dinasties, de corrupció, de desigualtats… Històries i contextos genials i únics que esperen a ser explicats i que valen tant com qualsevol cosa que es faci a les tan vanagloriades terres del mai prou ben ponderat president Trump.

Que no hi hagi diners és un problema, però recordem que hem parlat de com de bé funciona la indústria de països que de bones a primeres no pensaries que estan millor que el nostre. És qüestió de tenir voluntat, de saber administrar el que tenim i de confiar molt més en nous autors. No ens autocastrem: donem-nos les oportunitats que ens mereixem i confiem en el talent i la feina dels d’aquí. Si els deixem marxar i emportar-se el seu talent a fora, després no valdrà treure pit i posar-se la medalleta de que Fulanito “és català”… que ja sabem que això aquí ens agrada molt.

 

Daniel Noblom

About Daniel Noblom

Guionista, director, i per algun lloc corre un títol universitari que diu que també és publicista: es veu obligat a dur barba i ulleres de pasta per ser respectat. De moment les seves obres estrenades, ja siguin de cinema o teatre, són totes de curta durada, però si les veus totes una darrere l'altra sembla que en sigui una de mooolt llarga. Potser per això ja té algun llargmetratge a la secció de congelats, esperant a que algú el compri per posar-lo al forn.

2 comments on “I si no em vull fer la maleta?

Comments are closed.