LA MILLOR PROFESSIÓ DEL MÓN

Share

Aquest article es la meva estrena a Guió.cat. Quan vaig rebre la proposta per participar-hi, no m’ho vaig pensar. Que no se m’entengui malament: açò no significa m’hi llancés a escriure a cor obert, de forma compulsiva i entusiasta. Vol dir que no em vaig detenir a reflexionar amb profunditat sobre el compromís i les conseqüències que comportava acceptar un repte como aquest.

Si hi ha una cosa que em fa pànic en la vida, és exposar-me en públic. Sobre tot les meves opinions. Quan en tinc alguna, cosa gens habitual. Després de vora vint anys treballant com a guionista, tinc molts més dubtes que no certeses respecte a l’ofici. De fet, només estic segur d’una cosa: que sóc invisible. Amb aquest bagatge, no sé fins a quin punt sóc el candidat adequat per escriure un blog. I menys un blog de guió.

El cas es que, per alguna raó misteriosa, havia acceptat participar-hi i no em veia amb cor de tornar-me enrere. Açò suposava que aviat m’havia d’arribar el moment d’escriure el meu primer article, que hauria de triar un tema i donar el meu punt de vista. Què cony! Havia de guanyar temps! El necessari per tramitar el passaport i fugir a un país sense tractat d’extradició amb l’Estat espanyol. Per aquesta raó i no altra vaig demanar ser dels últims en publicar.

El temps ha passat i blog ja és una realitat. Els altres autors ja estan publicant, un rere l’altre, amb gran encert. El meu torn s’apropa i no se m’acut res. Passo eons davant l’ordinador pensant en unes coses i altres, la major part poc edificants. Incapaç de bastir dos parágrafs coherents, m’acabo deseperant i inevitablement, allò em porta a plantejar-me com és la meva relació amb l’escriptura.

Vagi per davant que envejo als qui escriuen prolificament, als qui no es poden estar d’escriure, que vessen idees, trames, personatges, diàlegs… No sé perquè, els associo amb els escriptors del boom llatinoamericà, amb manígües, jaguars, sobredòsi d’epítets i incabables nissagues familiars. M’agradaria dir que la meva relació amb l’escriptura també és intensa, apassionant, abundosa, gratificant. Però no.

És agónica. Per a mi, escriure es un patiment. Ho passo fatal. Em genera una ansietat insuportable. Em poso malalt. Una mica com Charlie Kaufman, un dels bessons que interpreta Nicholas Cage en Adaptation. Però sense el seu talent. Ni els seus ingressos.

adaptation-1427880323

Sóc dels que escriuen poc i a última hora, quan ja no tenen més remei. Dels que suen cada frase i mai no estan convençuts del resultat. Hom que no em conegui pot pensar que m’he dedicat a escriure guions de pel·lícules arriscades, intimistes, existencials, complexes, profundes. No.

Al meu currículum hi ha fonamentalment programes infantils, esquetxos d’humor dubtós i alguna sèrie tirant a normal. El fet de que siguin produccions industrials – en alguns casos, a granell – no ha fet menys dur el procés d’escriptura. Al contrari. A l’ansietat davant el full en blanc, als dubtes sobre l’aptitud, a la manca d’idees i el bloqueig creatiu, en aquests casos s’ha afegit la pressió de treballar amb uns terminis ajustadissíms, sense temps per reflexionar i madurar les idees.

Per que pugui escriure, cal que es donin unes condicions de llum i temperatura ideals, que l’entorn sigui agradable, net i ordenat i que hi hagi silenci, però no massa. He de tenir el cap clar, haver dormit les hores que toca, no haver begut la nit anterior i no estar begut en el moment de posar-m’hi. He d’estar en pau amb el món, sense tasques pendents ni conflictes familiars. I sobre tot, he tenir temps de sobra per davant encara que el perdi miserablement i em posi a escriure quan ja és una mica massa tard.

Sense entrar en altres qüestions tècniques, sóc incapaç de començar a escriure sense una idea clara d’on vull anar, sense un esquema estructurat al que poder tornar si em perdo. Encara que després m’ho passi tot per l’arc de triomf. I l’he de tenir escrit en paper. Perquè sóc dels que encara trafica amb llibretes. No puc treballar sense una al costat per poder apuntar les coses que em passen pel cap. Em direu que puc fer-ho amb les notes de l’ordinador però no arribareu a convèncer-me de que eixa és la forma més rápida i eficaç d’atrapar idees al vol.

Arribats fins aquí, és a dir si no heu deixat de llegir fa una estona, possiblement heu pensat que tothom té dificultats amb la seva feina en algún moment i que si tan malament ho passo per què no m’ho deixo. Si sapigués fer altra cosa per guanyar-me la vida, qualsevol altra, podeu creure’m, la faria.

Al principi pensava ingènuament que, amb el temps, aniria generant els recursos necessaris per convertir l’escriptura en una rutina gratificant. Error. Els anys passaven, el malestar romania i vaig haver de buscar ajuda professional.

Aleshores treballava en un programa d’esquetxos on a cada guionista se’ns exigia no menys de quatre peces diàries, creades des del no res. Suposadament, era un treball d’equip però allà hi va haver fins a 25 guionistes muts i amorrats al seu ordinador tractant desesperadament de salvar la pell. La cosa no va millorar precisament quan el departament de recursos humans de la productora va vincular part del nostre salari al nombre d’esquetxos que acoseguiem ficar en emissió.

Jo em sentia a mitjan camí entre açò:

1353860083177

I açò:

3

Com que no me ne’n sortia, vaig consultar una teurapeuta. Em va recomanar prende’m les coses amb més calma i em va ensenyar una sèrie d’exercicis per tal de rebaixar l’ansietat, trencar el bloqueig i augmentar la creativitat. Allà em veies envoltat de 25 paios i respirant fondo amb la mirada perduda en la pantalla, manipulant amb fruïció tota mena d’objectes petits o llegint a l’atzar fragments del primer text que queia a les mans. Per no parlar de les passejades amunt i avall a la porta de la productora. Rídicul, sí, i de resultats incerts, però el cas és que m’ha permés arribar fins a avui.

I aquí estic, sense tenir encara clar de què dimonis anirà aquest article i posant-me cada vegada més nerviós. Parlo amb companys, amb amics, amb gent que em mereix confiança. Fins i tot, torno a trucar aquella terapeuta. Tots em diuen el mateix: no t’hi jugues res. Deixa de pegar-li voltes i posa’t d’una vegada a escriure. No facis grans afirmacions, parla de la teva experiència i si tens dubtes, exposa’ls. Com si fos tan fácil, mamons!

Finalment, després de perdre el temps que no tenia mirant-me la mini-sèrie P’tit Quinquin, vaig decidir parlar dels límits creatius que trobem els qui treballem en la indústria audiovisual, més concretament a la televisió. Vaig buscar unes condicions ambientals òptimes, em vaig fer l’esquema del que volia contar i em vaig preparar en cos i ànima per passar el tràngol de convertir-lo en article. Incomprensiblement, he acabat parlant de mi mateix i de la meva forma de (no) entendre l’escriptura i de l’angoixa que em provoca. Vull pensar que algú en treurà profit. En qualsevol cas, L’altre tema me’l guardo per a la propera entrada i així estalvio feina.

Rodolf Giner

About Rodolf Giner

Sóc guionista, una circumstància que no sé fins a quin punt justifica la meua presència ací. Sóc valencià, una excentricitat com qualsevol altra. Durant els últims vint anys m'he guanyat la vida escrivint de tot en la meua llengua i aspire a continuar fent-ho. Passeu i poseu-vos còmodes.

4 comments on “LA MILLOR PROFESSIÓ DEL MÓN

  1. Havent compartit part d’aquella experiència del programa d’esquetxos, trobe molt encertada la imatge de la granja de vaques. I recorde bé que, com a totes les granges, cada cert temps, un dels animals-escriptors era enviat a l’escorxador (acomiadat en funció de criteris subjectius de rendiment i efectivitat i substituït sense gaires explicacions). Quins temps! I quines circumstàncies més antitètiques i adverses per crear amb trellat…

  2. Benvingut, Joan Carles!

    Totalment d’acord amb que aquelles no eren ni de lluny les circumstàncies més adients per crear res. Encara em sorprén que traguèrem alguna cosa de profit. Estic plantejant-me fer una article més endavant per parlar només d’aquella experiència. Crec que val la pena.

  3. Company, malgrat tot, va ser un autèntic plaer compartir amb vos estable, mosques, cagallons i producció de llet sencera, light, semi-light i sense lactosa. Gràcies per obrir-nos el seu cor bell, ample i plé de saviesa.

  4. I tant, Jordi, i tant! Ahir, pensant en com hauria de ser un article que parlara d’eixa experiència hi havia una cosa clara i és que vaig conéixer bons companys de professió però sobre tot bons amics. En pocs moments he gaudit tant del meu treball com quan escriviem a quatre mans aquells “mira qui parla” tant esbojarrats. Gràcies a tu, nen.

Comments are closed.