LA NATURALESA ESMUNYEDISSA DE L’HUMOR

Share

Aquests últims mesos he tingut la sort de treballar en un programa d’humor amb dos companys extraordinaris, Xavier Sanjuan (Buenafuente, En el aire, APM) i Dani Amor (Hawaï, Programa Inesperat) guionistes bregats en això de fer riure i he après molt d’ells. Ara que feia temps que no m’enfrontava al que és sens dubte el gènere més difícil, m’he tornat a replantejar què és el que fa activar l’humor, una reacció que sembla tan visceral i espontània però en canvi requereix d’un treball majúscul i una precisió quirúrgica, des de la fase del guió fins a l’execució, tot i que sempre ha d’haver-hi marge per una certa màgia imprevista. D’aquestes qüestions he volgut discutir amb ells, sobre la universalitat de l’humor, la subjectivitat versus l’objectivitat i les modes. Quan hagueu acabat de llegir l’article (i només llavors), us podeu afegir al debat.

L’humor és universal, en el sentit de que pot funcionar a tot el món? Alguns diuen que l’humor viatja molt malament, les comèdies són difícils d’exportar però en canvi jo veig que les comèdies americanes triomfen arreu.

 

Dani Amor: Jo crec que no és universal. Hi ha un humor occidental que triomfa a tot el món occidental però a la Índia riuen més amb les seves pel·lícules de Bollywood. De la mateixa manera que hi ha un McDonald’s a cada cantonada, els americans han exportat el seu humor i s’ha barrejat amb el nostre, amb l’europeu i bona part del món, de manera que ja estem tan acostumats que ho reconeixem fàcilment i ens fa gràcia. Però és degut a la globalització i la seva conquesta del mercat, marquen els referents, que és el que tots tenim, perquè tenen una industria tan forta que van un pas endavant. Mireia Llinàs: És cert, ho hem mamat des de petits sobretot la nostra generació, els nostres pares menys i els nostres avis gens, per això segurament no els hi faria gràcia cap comèdia americana i en canvi sí d’espanyoles.

Xavier Sanjuan: Jo estic parcialment d’acord. La colonització de l’humor occidental és evident però hi ha un humor inherent al gènere humà que fa riure a tothom, més enllà de la globalització, de les cultures i independentment d’on hagis nascut. M.L: Una relliscada? X.S: Sí, el slapstick. D.A: El regador regado. És cert, hi ha un tipus d’humor que no te fronteres d’espai ni de temps. X.S: Però evidentment hi ha moltes particularitats. Dins de l’Estat Espanyol mateix, els catalans som bastant més escatològics, nosaltres sempre parlem de caca, de merda, de cul, caga tió, caganer, la merda de la muntanya no fa pudor…Fins i tot tenim un grup de música que es diu Els Pets, no m’imagino a Espanya un grup que es digués Los Pedos i aquí ho trobem normal perquè ens fa gràcia. Però sí que crec que hi ha un humor universal. M.L: És només el físic? D.A: És el més bàsic. No només físic. Un militar amb unes maneres molt adustes i un físic que imposa que de cop tingui una veu aguda tothom pot entendre-ho i pot fer-li gràcia. Tothom sap el que es l’exèrcit, o els soldats, hi hagut moltes guerres a tot el món. X.S: El recurs del peix fora de l’aigua també és molt universal i pot funcionar a tot el món. Potser no enganxes alguns localismes però en general pots entendre la situació.

Respecte el context, l’humor evoluciona? O és caduc i està molt subjecte a la sensibilitat, circumstancies i tendències de cada moment? Penso que depèn del mitjà. Un programa potser està més lligat a l’actualitat però moltes comèdies del cinema clàssic ens fan gràcia fins el dia d’avui. A mi em segueix fent gràcia no només Harold Lloyd o Chaplin sinó Esta casa es una ruina o Cuatro bodas y un funeral. Qüestió de nostàlgia?

D.A: Sí, et fa riure perquè l’havies vist abans. Mira el que està passant ara, la gent més jove, que miren Friends i no els hi agrada, els hi sembla masclista, racista, no els hi sembla divertida…Perquè per nosaltres ha sigut un referent i una sèrie que ha obert moltes portes de coses que després s’han reutilitzat i han evolucionat…Però per ells està desfasat. X.S: També és una qüestió de ritme, tu veus Rick&Morty i passen moltes coses en cada línia de guió. D.A. La gent més jove que es “multitask” la poden seguir i amb el mòbil a la mà i mirant altres coses a l’ordenador, xerrant etc. Clar, li agradarà a la gent jove, el target també s’ha de tenir en compte. M.L: Tot evoluciona a la vida, i si repetíssim Persones Humanes o la Señora Doubfire no funcionaria tot i que algunes coses, en essència, sí. Hi ha constants que no varien, com dèiem, recursos universals. D.A. Les constants socials: sempre ens farà gràcia un pobre que de cop es fa ric. No ha canviat encara, segueixen havent classes socials. Però hi ha elements nous en cada època que s’han d’anar incorporant, en el nostre cas les pantalles: ara totes les series juguen amb veure les bromes del watsapp, de les xarxes socials etc.

M.L. De totes maneres quan hi ha tan soroll em dona la sensació que tornar a alguna cosa clàssica és molt trencador i modern, com per exemple tornar a fer humor mut D.A: Sí, The Artist. El Tricicle encara funciona…Però jo he tornat a veure Monty Python i alguns episodis em semblen dolentíssims, mireu el primer capítol: hi ha gags que són molt dolents, altres que són bons. Alguns han envellit bé, altres no. X.S: Hi ha gags que saps que no tenen un llarg recorregut. Es més fàcil detectar el gag que saps que crema ràpid que els que perduraran. Mr. Bean continua força vigent malgrat l’estètica dels vuitana-noranta. Perquè mentre hi hagi piscines amb vestuaris per homes i per dones i la gent vagi amb banyador etc tot allò funcionarà. D.A. Juga a un tio inadaptat al món, amb la qual cosa molta gent es pot sentir identificada, aquesta sensació tothom la te algun cop a la vida.

Una altra gran por de qualsevol creador que faci humor és caure en el patetisme…Aquella frontera tan fina. Quins factors hi influeixen?

 

D.A: Jo crec que aquí el gran paper el juga els directors i actors. L’execució. Qualsevol text, ben fet pot fer gràcia, sense caure en patetismes. En canvi un bon text mal interpretat potser patètic. Un mal acudit dit per algú molt bo pot tenir gràcia. M.L. Estàs dient que els guions no importen?? D.A: No, estic dient que importen però la responsabilitat final recau sobre els actors. Es com el futbol: l’entrenador executa un pla però si els futbolistes no juguen bé…el que marca el gol és ell. M.L Jo no estic d’acord. Potser en comèdia és més important la execució que en altres gèneres però en general si tens un mal guió tens una mala pel·lícula. Si tens un bon guió i contens als actors la pel·lícula potser bona, penso en Clint Eastwood. Els actors no et salven una mala peli. Dani Rovira que coincidiríem que es un bon còmic, no ha salvat la majoria de pel·lícules que ha fet. 8 apellidos vascos va triomfar perquè era un bon guió en el sentit que funcionava molt bé, que era una premissa bona exprimida al màxim i després ben executada.

D.A. En l’humor l’execució és crucial, es com una cançó, és matemàtic, no pot fallar si falla se te’n va a la merda el que hagis escrit. L’actor ha de saber fer el ritme, el to, ho ha d’entendre. X.S. Estic d’acord en que l’humor és molt matemàtic. Tu construeixes un gag i aquell gag funciona d’una manera si l’actor decideix que allò ho dirà del revés, no fa gràcia. I depèn del prestigi que tinguis com a humorista el públic riurà més o menys, el públic que tens guanyat també fa molt. Estàs més predisposat a riure. Jo m’he pixat de riure al teatre amb textos excel·lents executats per grups amateurs. M.L: D’una cosa estem els tres segurs, un cop ja tens un bon guió, l’execució és clau pe provocar l’humor: la realització, el so, el vestuari, el tempo (direcció) el timbre de la veu, els silencis les mirades…I per això s’ha d’assajar i controlar perquè és complicat que tota aquesta orquestra funcioni de manera improvisada.

 

I així vam estar hores parlant i vam arribar per fi a una conclusió: que els tres pensàvem que sabíem molt sobre l’humor però en realitat no en teníem ni idea.

 

Salut!

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *