LA VEU

Share
la veu
La Veu, amb majúscula.

Al seu darrer post Marçal Cebrian deia – no és textual- que les lectures, també en matèria de guió, són profitoses en tant ajuden a desbloquejar la veu pròpia. Aquesta afirmació que, vagi per davant, em sembla molt encertada, em va portar a recordar una altra que va fer fa uns anys un guionista sobrat d’experiència i reconeixement. Parlàvem de com havia crescut l’oferta formativa en matèria de guió, de com això implicava una presència al mercat d’un nombre de professionals preparats molt superior a les necessitats reals i de si això repercutia negativament en les condicions laborals i salarials del gremi. Això era abans de la crisi, quan suposadament nugàvem els gossos amb llonganisses. Segurament ara la cosa és molt pitjor.

Parlàvem sobretot de guionistes de televisió i ell creia que només tindrien l’oportunitat de desenvolupar una carrera més o menys estable, perllongada en el temps i econòmicament profitosa els qui fossin capaços de desenvolupar una veu pròpia. El cas és que ambdues afirmacions em vam dur a plantejar-me què és això de la veu pròpia. Un avís: si algú pensa que trobarà una resposta d’aquí cap avall, que abandoni tota esperança. Després de vint anys dedicant-me a açò no sabria reconèixer la meva si me la creués pel carrer; com per anar fent de l’anècdota categoria. Fonamentalment el que ve d’aquí cap avall són preguntes.

La primera: la veu és una qüestió d’estil o de punt de vista? Sóc conscient que aquesta és una pregunta trampa. De partida, és lògic pensar que si podem narrar una història és perquè hem optat per una posició, que ens dóna un punt de vista concret respecte al tema del qual volem parlar. Però, també és fàcil deduir que no només ens passa a nosaltres, que els parroquians del bar del cantó també conten les coses des d’un lloc, sigui la barra o les taules. En aquest sentit, tots tindríem veu pròpia. Què faria que a més fos original i digna de ser transmesa? De nou, costa donar una resposta. Potser, aquesta es troba en el nostre bagatge de vivències i en com hem après a interpretar-les i a extreure’n conseqüències. Aquí encaixaria allò que deia Marçal sobre les lectures. De tot açò podríem concloure que la singularitat d’una veu rau en el seu posicionament.

Però, crec que tots estarem d’acord en el fet que la finalitat del guió és transformar-se en imatges, que seran vistes per uns espectadors. Aquesta circumstància desplaça el centre de gravetat de la veu cap als elements visuals, és a dir cap a la forma i l’estil? Aquí correm el risc de desviar-nos del tema i enredar-nos en el debat, tan francès, de si l’autor d’una obra, i per tant el titular d’aquesta veu singular, és qui l’escriu o l’encarregat de posar-la en imatges. Com que la discussió dóna per a una tesi doctoral i la meva opinió al respecte es pot deduir amb la lectura atenta de la frase anterior, ho deixem aquí. A més, no cal recordar que el guionista compta amb tot un ventall d’eines per fixar l’aparença que ha de tenir allò que escriu.

Amb tot no es pot negar que, en moltes ocasions, amb mirar cinc minuts d’una pel·lícula o sèrie hi ha prou per tenir clar l’estil de l’autor mentre que cal veure-la tota sencera per esbrinar de què va. De vegades, la il·luminació ens arriba hores després de sortir del cinema i fins i tot hi ha casos on no arribem mai a veure què volia dir aquell paio. I ni falta que fa perquè ho deia d’una forma tan impactant! Estirant l’argument es pot arribar a dir que la veu és limita a un exercici d’estil per contar d’una manera aparentment innovadora la mateixa història de sempre. Pot semblar exagerat però no són pocs els manuals d’escriptura que redueixen les situacions dramàtiques a 100, a 36, a…

Si hi ha una resposta a la pregunta que obria tota aquesta digressió, molt probablement serà un punt a mig camí: en tenir un punt de vista propi de les coses i l’encert per contar-ho de forma original. Complicant-ho una mica més, és molt possible que l’elecció d’un punt de vista condicioni l’estil i que, a l’inrevés, aquest també suposi una presa de postura respecte a allò que es conta.

Altra qüestió seria si la forma com es produeixen les obres audiovisuals permet realment l’aparició de veus diferenciades. L’audiovisual, com l’editorial i en menor mida el teatre, és una indústria i, amb les seves particularitats, respon a les característiques del que s’entén com a tal. Simplificant molt, però molt, podríem enunciar-les com: fabricació de productes en sèrie per abastir al nombre més gran de consumidors possible i pànic a prendre qualsevol decisió que espanti aquests consumidors. Amb la peculiaritat, en el cas de les indústries culturals, d’evitar a qualsevol preu espantar també els responsables de garantir els recursos econòmics per tirar endavant la producció. De partida, no sembla un clima especialment favorable per a l’originalitat i el risc.

Es pot argumentar que al cinema no és tan així. De partida, cada pel·lícula és única i el nombre d’autors implicats en ella, limitat. Rarament passen d’un o dos. En teoria, això hauria d’afavorir una expressió diferenciada. Però realment ho fa? Si pensem en un cine més, diguem-ne, artesanal, segurament sí. De fet, aquesta hauria de ser la raó de la seva existència. Amb el cine comercial, crec  que la resposta no seria tan evident. En general, aquest tipus de cinema reprodueix fins a l’extenuació els arguments d’èxit contrastat i no incorpora de nous fins que no han sigut testat amb èxit per altres canals. A més a més , ho fa amb recursos narratius altament institucionalitzats. En aquestes condicions, és possible trobar una veu pròpia? Segurament sí i fins i tot que els destinataris majoritaris d’aquestes produccions la reconeguin. Altra història és que la puguin relacionar amb noms concrets.

I què passa amb els autors de televisió, que és del que parlàvem quan va sorgir el tema de la veu pròpia? Que la tele és el domini per antonomàsia de la producció en sèrie és tan evident que fins i tot fa una mica de vergonya dir-ho. També que tot allò que hem dit per al cinema comercial, multiplicat exponencialment, val per a la televisió, almenys fins ara. Hi ha una circumstància que ve a complicar una mica més les coses: les sèries de televisió solen estar escrites per equips nombrosos de guionistes que, a més van variant amb el temps si la sèrie dura. A ells, cal afegir, els qui no són guionistes però també es senten legitimats per ficar cullera. En aquestes circumstàncies, és possible una veu pròpia? És el fruit del treball en equip? És la del cap de l’equip de guionistes? És la de la productora? La de la cadena? En els últims temps, el reconeixement del showrunner sembla estar canviant les coses i contribuint al fet que algunes veus comencin a ser conegudes i, a poc a poc respectades i demandades per part de la indústria i els consumidors.

Rodolf Giner

About Rodolf Giner

Sóc guionista, una circumstància que no sé fins a quin punt justifica la meua presència ací. Sóc valencià, una excentricitat com qualsevol altra. Durant els últims vint anys m'he guanyat la vida escrivint de tot en la meua llengua i aspire a continuar fent-ho. Passeu i poseu-vos còmodes.