LES ETIQUETES, COM LA NIT, ENS CONFONEN

Share

Com tots sabeu no sóc gaire amant de les etiquetes i, tal vegada, sóc la primera a utilitzar-les. És una drecera perquè tots ens entenguem, perquè tots sapiguem de què estem parlant. “És una pel·lícula d’autor” diu algú i immediatament penses en festivals, en una història segurament complicada que no segueix els cànons habituals (entenen aquests com el MRI? El cine clàssic? L’estructura en tres actes d’Aristòtil? El guión de Mckee? Tampoc ho tinc clar) ni en el sentit argumental, ni narratiu ni interpretatiu. Pensem en una pel·lícula que no és apta per tots els públics, que segurament només podran entendre algunes ments privilegiades. Altres diran que el cine d’autor és, a més, aquell que ofereix una mirada, la mirada de l’autor que sovint és el director. Una tradició que ens ve de la nova (ja vella, té més de 40 anys) onada europea que va revolucionar el cine als anys 60. Ho hem associat a un cine de qualitat, diferent, original, subtil, en definitiva, millor (si les qualitats citades es consideren millors que també és discutible)

 

TRUFFAUT

 

En contraposició hi ha el seu germà gran, molt més lleig i menyspreat: el cine comercial. L’etiqueta és molt més pejorativa, fins i tot agressiva. La paraula comercial és desagradable. Sovint a les entrades dels edificis hi apareix un cartell en lletres majúscules avisant que “no s’accepta correu comercial”. Els tradicionals comercials, aquelles persones que intenten vendre coses a porta freda, s’han canviat els noms perquè la gent no els tanqui les portes als nassos, i a les seves targetes s’hi pot observar títols com “delegat” “consultor” “cap de vendes” o “product manager”. Aquest cine, el comercial, sembla que es faci sol perquè teòricament no hi ha cap autor o autors darrere. És un cine mainstream, palomitero, sense cap qualitat artística. Que ha nascut amb l’únic i ignominiós propòsit de fer diners i manipular les vulnerables ments del Populo. Que no busca explicar res interessant, que segueix una fórmula establerta mil vegades repetida.

venta

Però tot això és mentida. Almenys a Europa. Bé, com a mínim a Espanya. Desconec com funcionen alguns estudis de Hollywood, potser sí que tenen un esquema molt clar de com ha de ser una pel·lícula que triomfi ràpidament a la taquilla i condemnada a desaparèixer, que acorden entre alguns productors amb una visió merament (aquí sí) comercial i el director només és una persona que orquestra un rodatge i dona marques als actors. Que roda l’acció des de tots els angles, que no es passa per la sala de muntatge i l’importa un cogombre la música. Amb un guió on el guionista ha tingut uns paràmetres molt marcats basats en inputs suposadament comercials com “que hi hagi molta acció, sexe i ritme” mentre espera còmodament el seu xec des del seu xalet de Los Ángeles.

los angeles

Però aquí això és impossible. Sobretot ho del xec. No, en serio, aquí cada film que es fa l’escriu algú que inventa una història des de zero. Uns personatges, uns conflictes i li dona voltes sobre un tema i el que vol explicar, juntament amb un director que pren tota l’estona decisions creatives. No només interpretant aquell guió (que no reinterpretant) i fent-lo pujar i dirigint els actors, sinó dissenyant la direcció artística, la fotografia, localitzant, muntant, decidint el disseny de so i la música. A on la col·loca, com, quina. Tot això ho fa inevitablement sota una mirada, igual que el guionista, i per tant són els dos autors. El tempo, la durada dels plans, el to, la més o menys contenció dels actors, la posada en escena, el que passa en aquesta història dependrà de la seva visió del món. Alguns tindran un estil que agradarà a més gent o que serà més accessible a més gent, altres menys. Punt.

A vegades també es considera cine d’autor el cine “petit”. I per això l’etiqueta passa a ser aquella de “cine indi”. Però aquesta també dona problemes. Indi ve d’independent, que a EUA es referia a aquelles pel·lícules que no pertanyien a cap estudi, fetes amb menys pressupost (en comptes de 100 milions, 20). A EUA una peli indi podria ser Pequeña Miss Sunshine. Que aquí tots consideraríem que és una peli comercial… O no?. Aquí, en canvi, tot és indi i res ho és. Si per indi ens referim a peli feta amb pocs diners, totes ho són. I si es refereix a què no ha comptat amb cap ajuda o productora no ho és cap perquè totes hi han comptat. A vegades són indis sense voler-ho. No tenen el pressupost per fer pelis més grans i al fer una peli més petita intenten que sigui una que pugui enqueixar en festivals, (que han marcat també que és i que no és autoral i per tant mereix ser premiat) això els hi passa a moltes dones cineastes que és difícil que aixequin un thriller de cinc milions d’euros que aquí són molts diners però a altres cinematografies no n’hi ha ni per la publicitat. O sigui que una pel·lícula completament indi seria la que no compta amb cap suport econòmic. Per tant, l’única que està fent una pel·lícula absolutament indi sóc jo, un documental que he escrit, estic produint, realitzant i muntant. Els títols de crèdit seran una broma.

abigail

Però, el propòsit d’aquest article, el que us vull dir, és que per mi, tots són autors. Des de Bayona a Isabel Coixet passant per Ruiz Caldera. Balagaró o Víctor Erice. Berlanga o Buñuel. També els guionistes, no és menys autor Guerricoechavarria (El niño, Celda 211…) que Enric Rufas (La herida, Las horas del día…) Diego San José (8 apellidos vascos…) o Valentina Viso (Tres dies amb la família o Tots volem el millor per a ella). Per mi, no és menys autoral Inside out que Magical Girl. Llavors què és el que diferència els uns dels altres? L’altre dia escoltava una entrevista a Alex de la Iglesia i per fi vaig trobar una resposta que em satisfeia. Ell deia que alguns autors són més emocionals i altres més intel·lectuals i que l’única diferència entre un cine i un altre era la informació que li donaves a l’espectador. En un, l’autor l’intenta fer riure o plorar, li explica una història de principi a fi. L’altre només dona unes pautes perquè l’espectador acabi de completar-ho en un exercici intel·lectual. Sovint pren distància i proposa que sigui el públic que completi l’obra.

magicalgirl2

Però de nou vaig veure que les etiquetes seguien sense servir-me perquè Funny Games em fa sentir moltes emocions (o són sensacions?) sovint incòmodes però tal vegada emocions (ràbia, impotència, por) i és una pel·lícula de les denominades d’autor i Interstellar, soposament comercial, per exemple, em fa pensar un colló (La petitesa humana en comparació amb l’univers en el temps i l’espai, la possibilitat que la terra a poc a poc resulti hostil per l’home i la necessitat de buscar una llar…)

interstellar-matthew-mcconaughey

Potser la comercialitat només depèn del nombre de sales i el màrqueting que hi ha darrere i no hauria de fer referència al contingut… Ja ho veieu moltes preguntes sense resposta, moltes paraules en cursiva, moltes afirmacions discutibles… Que em condueixen irremeiablement a la meva conclusió inicial: Les etiquetes són una merda.

Unknown

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.