L’ÚNICA NORMA PER ESCRIURE GUIONS (I EN GENERAL PER FER FICCIÓ)

Share

Només han passat uns segons des que he escrit el títol i ja em penedeixo. Sí, era un engany perquè piquéssiu, això en el cas que confiéssiu que jo us podria donar la solució definitiva pels vostres guions. Us la puc donar però no serà ni aquí, ni gratis.

Fora conyes, sí que és cert que avui (potser no demà però avui sí), he arribat a la conclusió que per escriure guions tot es redueix a una norma, com a molt dues i en realitat una podria estar englobada en l’altra: Que sigui creïble i que no sigui cutre. Partint de la base que has de crear de zero una realitat que no existeix, la tasca que sigui creïble no és gens fàcil. I tothom ha de treballar per aquest fi, tots els departaments, però el primer que ha de crear una història i uns personatges creïbles és el guionista. Per començar t’has de creure que aquella persona és advocat/a, és jardiner/a, té càncer, té èxit, està frustrat/a, viu el 1920, està enamorat/a d’aquella persona o odia aquella altra, és orfe, vol arribar a la lluna, no sap cuinar o tot junt.

No us confongueu, la credibilitat sempre va en funció del que el guionista vol que l’espectador es cregui no d’una realitat única i inequívoca i també va en funció d’un to. Si vols que el teu públic cregui que estàs davant d’un psicòpata intel·ligent i imprevisible, hauràs de fer actuar-lo com a tal, el personatge t’haurà de sorprendre amb alguna cosa que no vegis venir, haurà de ser capaç d’empatitzar i segurament haurà de comportar-se o que algú digui que s’ha comportat de forma violenta, així veuràs del que és capaç de fer i el temeràs.

el-silencio-de-los-corderos
El silenci dels anyells. 100% creïble.

Si vols que el teu públic es cregui que el teu personatge és un alt financer forrat i que ha arribat al bot de Wall Street, l’hauràs de presentar com un paio capaç de vendre qualsevol cosa, sense escrúpols, amb un talent innat. Si vols que el públic es cregui que ha arribat a tenir aquest poder sent un inepte també ho pots fer però de nou ho hauràs de demostrar. Pots afegir-li mil matisos al personatge però d’alguna manera si estàs explicant justament aquest periple te l’hauràs de creure.

lobo_wall_street
Scorsese fa molt creïbles les seus personatges, gràcies a bons guions i bons actors, un tot indisociable.

I ara em direu i què passa amb la fantasia, la ciència ficció? Doncs també ha de ser creïble dins d’uns codis que tu hagis establert i com deia tenint en compte el to que hagis establert. Que en el teu univers els peixos parlen, senten i ballen? genial. Però potser si a mig metratge aquell peix surt de l’aigua es posa a caminar i s’està una estona prenent el sol serà una mica estrany, a no ser que sigui un gag (aquí vindria allò tan complicat del to). Si has establert que tens un extraterrestre que no parla l’idioma humà, seria estrany que de cop fes un discurs perfecte sense cap explicació. Però si la teva pel·lícula és de gags fantàsticament absurds com Top Secret, llavors pots trobar tot tipus d’elements inversemblants clar, però és que resulta que juguen precisament a això. I si de cop en mig de la pel·lícula o cap al final la peli es tornés seriosa i intentés que el públic ho percebés així? Funcionaria? Per si de cas, no ho proven. I què pot fer el guionista/ director per crear aquesta versemblança? Jo crec que els detalls són importants. Es veu que un actor li va preguntar a Txékhov (fixeu-vos-hi bé, li va preguntar a l’autor no a Stanislavski el director) com era el seu personatge. Ell, que era de poques paraules, va contestar: Aquella classe d’home que du un cigarret penjant de la boca i es consumeix sol.

Characters Marlin (L) desperate to find his missing son Nemo, is joined on his mission by a forgetful fish named Dory (R) in this scene from the new computer animated film "Finding Nemo" created by Pixar Animation Studios. The film, distributed by the Walt Disney Co. opens May 30, 2003 in the United States. NO SALES REUTERS/Disney/PIXAR/Handout
Buscando a Nemo. Evidentment la fantasia, animació, comèdia, ciència ficció…També ha de ser versamblant.

Recordo un capítol de la serie espanyola Gran Hotel (perquè veieu que poso exemples ben variats) on hi havia un detall que em va cridar l’atenció, un bon detall de guió: Un dels personatges, el cap dels cambrers o del servei, ara no recordo, per un gir d’aquells una mica culebroneros, descobreix que en realitat és el fill del propietari i passa de “plebeyo” a senyor en un dia la qual cosa l’afecta. De cop dina al menjador gran i no a la cuina, etc. Dinant amb algun dels propietaris, incòmode per estar assegut allà, es deixa la meitat del menjar que té al plat. L’altre personatge li pregunta perquè es deixa el menjar a què Llorenç Gonzàlez, que ho fa molt bé, respon que sap que a la cuina s’emporten les sobres i sap que ells ho aprofitaran. Bé, una ximpleria, però li dona credibilitat al personatge. Es com quan la Evita Perón li deia a les persones que l’anàven a veure si ja tenia diners pel bus de tornada. Si fos un guió seria el detall que s’hauria currat el guionista per demostrar que el personatge ve d’origen humil.

gran hotel
Et creus el sol·lícit Llorenç Gonzalez com a cap del servei del Gran Hotel.

Crec que un guionista i director que ho te molt dominat és Fernando León de Aranoa sobretot pel que fa espais i classes socials. Agafaré l’exemple de la seva última pel·lícula i una de les meves preferides d’aquest passat 2015. Un día perfecto que se situa a la guerra dels Balcans el 1991, just quan aquesta acaba però tot encara està molt “tou”. Un grup de cooperants intenta trobar una corda per extreure el cadàver d’un pou que està infectant l’aigua. Una excusa original que ens permet conèixer uns personatges singulars en una situació complicada i desconeguda (almenys per mi) que aconsegueixen fer-te creure. I perquè et creus els cooperants de Un día perfecto malgrat siguin Tim Robbins o Benicio del Toro que has vist en mil altres papers? A part de ser uns monstres de la interpretació, tel’s creus pel que diuen, que sempre denota que coneixen el medi en què es mouen, no són explicacions llargues ni redundants. Tel’s creus pel que saben (un cooperant experimentat sap que sota una vaca pot haver-hi una bomba). Tel’s creus perquè fan conya en moments tensos. Tel’s creus perquè saben com gestionar les emocions en situacions límit com veure dos cadàvers penjant d’una biga i perquè saben què han de dir i què no han de dir segons qui es trobin a la carretera (a no ser que ens interessi que un no ho sàpiga per marcar la inexperiència d’aquell personatge concret). Tel’s creus perquè segons què veuen ja saben el que passarà i actuen en conseqüència abans que l’espectador potser ho endevini. Saben el valor simbòlic d’una pilota per un nen en mig d’una guerra. Saben com desenfangar la roda d’un cotxe, com lligar una corda, i qüestions pràctiques indispensables per la credibilitat. I així podríem seguir fins a l’infinit.

un-dia-perfecto
Al creure-t’ho vius els seus conflictes més intensament

A més, i això és més de direcció, et creus els personatges per la seva roba gastada i que no poden rentar massa sovint, la pell morena de treballar sempre a l’aire lliure, els cabells, les ungles. Per com condueixen. I pel que fa a l’entorn, et creus que estan en una guerra si veus cases derruïdes que no semblin un decorat, perquè no semblin un decorat han de tenir tots els detalls de la realitat: runa, humitats, claus enganxats d’algú que abans hi havia clavat un filferro per estendre la roba, els vestigis d’una bici rovellada que algú no ha pogut endur-se en la seva fugida ràpida, pòsters de propaganda esgrogueïts per les inclemències en estar exposats des de fa temps a l’intempèrie i també 4×4 polsosos no precisament nous de trinca, vilatans amb la mirada desconfiada, gossos famolencs, etc. Tel’s creus perquè suen quan fa calor i tremolen quan fa fred. Mengen de llaunes infectes proporcionades per l’ONU i segurament caducades però mai els hi falta una llanterna o una farmaciola que sempre proporcionen les ONG’s. En fi, per no avorrir-vos, hi ha infinitud de detalls que un director i també guionista (perquè el guió no només són diàlegs i pot ser-hi tot o gairebé tot escrit) ha de crear del no-res, aquella falsa realitat que un ha de creure, amb actors que se saben de memòria un text, amb espais on s’han de construir ciutats amb la petjada de la tragèdia o que pel contrari han de semblar la terra promesa.

un dia perfecto2
El càsting, fonamental també per la credibilitat.

Però sobretot les coses són creïbles si no són copiades del que tu penses que potser, per exemple, l’ambient de guerra sense saber-ho. Si no són estereotips, si no són agafades d’altres pel·lícules. Tot i així segur que em sorpreneu amb pel·lícules sense sentit amb barreja de tons, que trenquen totes les normes establertes i que són meravelloses, discutim-ho i veiem perquè són meravelloses i si realment no compleixen alguna manera de codi intern. Però en general us asseguro que en el moment en què l’espectador vegi alguna anomalia en allò que els estàs explicant i els vols fer creure, allò passa a no ser creïble de no creïble passa a ser cutre i de cutre a què no hi hagi qui s’ho empassi.

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.