PREFERIRIA NO FER-HO

Share

Hi ha un moment del treball de guionista que em resulta especialment desagradable. En realitat, hi ha més d’un. Com eixe quan veig que fa prop un any que els meus ingressos procedents del guió em deixen en l’umbral de pobresa o eixe altre quan comprovo que fa prop un any que vaig enviar el meu superprojecte a un llarguíssim llistat de productores i el llistat de respostes n’és molt més curt. Curtíssim. Zero. Després d’aquests dos, el moment més desagrabable per mi és per quan per fí tinc davant el productor i hem de negociar els termes de la nostra relació. Ja sigui per desenvolupar aquell fantàstic projecte pel que tant he lluitat o per incorporar-me a l’equip d’un altre, té igual. Com Bartleby, preferiria no fer-ho.

És el meu tarannà insegur, però després d’algunes vegades d’haver passat pel tràngol –no moltes però algunes sí– no sóc capaç de superar la sensació de manca d’ànim, però sobretot de recursos, per dur endavant amb èxit la negociació. No vull generalitzar, però em sembla que nosaltres els guionistes hi arribem amb una gran càrrega emocional, fruit de les expectatives dipositades en aquella oportunitat. En aquestes circumstàncies és difícil tenir sang freda i això ens situa en una posició de feblesa respecte al nostre interlocutor que, o no arrossega eixa càrrega o sol dissimular molt bé. Més greu encara és la certesa de no tenir els coneixements necessaris per sortir-ne ben parat. Són d’agraïr iniciatives com aquesta , si més no per experimentar en testa aliena però, al remat, estem sols davant d’una situació que no controlem.

Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.
Metàfora visual de la relació de forces en una negociació amb productors.

Pegar a fugir és una opció. Però, si no estem segurs de tindre una segona oportunitat, millor descartar-la. Llavors sorgeix aquella idea tan temptadora: “i si ve un altre a negociar per mi?” Algú fort i valent, sense més implicació emocional que la d’assegurar el meu benestar per damunt de tot. La meva mare seria perfecta si tingués coneixements jurídics, però no és el cas. La paraula clau és “representant”.

Per aquestes terres, tindre representant sembla cosa d’escriptors, d’actors o de músics. El guionistes no solem. Però, es sabut que a l’àmbit anglosaxó és estrany que algú es dediqui professionalment al guió sense comptar amb un i a França és una pràctica cada vegada més habitual a partir d’un cert nivell.

La veritat és que és una idea reconfortant pensar que hi ha algú que ens fa la feina bruta mentre ens dediquem sense ensurts a la part més agradable d’aquesta professió. A crear, que, d’altra banda és allò que millor fem. O hauria de ser-ho. A primera vista, tot semblen avantatges. Ja hem dit que un representant és un especialista en negociació i per tant obtindrà per nosaltres les millors condicions econòmiques i de treball possibles. En teoria, encara que tingui unes tarifes i no vagi a percentatge, no les cobrarà si no aconsegueix que ens posin davant aquell contracte tant bebeficiós. Si el que s’emporta és un tant per cent dels nostres guanys, raó de més per esforçar-se. I, ja posats, en el millor dels casos, serà algú que ens coneixerà perfectament i no només negociarà per nosaltres si no que ens buscarà feines adequades a les nostres aptituds, per a que ens dediquem exclusivament a allò que he comentat a l’inici del paràgraf.

 

és el representant el millor amic del guionista?
És el representant el millor amic del guionista?

Això a primera vista. A poc que ens interessem per com va la cosa en aquells països on la figura del representant de guionistes és habitual veurem que la relació està lluny de ser idíl·lica. En primer lloc, el representant treballa per ell, no pels guionistes. Si m’apureu, són aquest últims els qui treballen pel primer. Grosso modo, això vol dir que si el guionista no és econòmicament rendible no trobarà representant i si el té, aquest es centrarà en “moure” als seus representats més productius en detriment dels altres. Fins aquí tot normal.

La figura del representant tampoc acaba de solucionar el problema de l’accés a la indústria, simplement el desplaça. Tret que siguis un crac i et vagin darrere, el problema ara no és tindre accés als productors si no a un representant que els tingui a tir. De sobte, ens trobem a un intermediari més en el procés de treure endavant el nostre treball. Amb la constatació que les agències de representació, en general, no solen acceptar material que no hagin demanat.

D’altra banda, se’m genera el dubte de si les condicions del nostre ecosistema, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, són aptes per a la vida dels representats. Segurament estic equivocat, però em fa l’efecte que, per la seva mida, la seva incertesa i precarietat i les seves retribucions, les nostres indústries audiovisuals fan difícil l’existència d’una massa crítica de guionistes suficientment atractiva per a que algú hi vegi una oportunitat de negoci. De fet, em resulta un misteri al nivell de la santísisima trinitat com s’ho fan els agents literaris.

 

Una latra metàfora visiual
Una altra metàfora visual

Llavors l’única possibilitat és continuar com estem?… Dinamarca! Aquest nom va camí de convertir-se en el conjur màgic de la nostra professió. És pronunciar-lo i sortir el sol. El cas és que allà han trobat una fòrmula diguem-ne intermèdia que sembla facilitar molt la vida dels nostres col·legues: són els advocats –les advocades– de l’associació de guionistes les encarregades de negociar amb els productors les condicions econòmiques i de treball. Trobar feina continua sent una tasca ingrata que recau en els propis professionals però, una vegada aconseguida són elles les que es posen al front per garantir que es desenvoluparà en un marc òptim. Tothom ho té assumit, també els productors i això permet estalviar molt de temps, feina i enèrgies per poder dedicar-los a crear productes de qualitat.

És cert que, per aquí, les associacions de guionistes han fet els darrers anys un gran esforç per donar suport jurídic als seus membres en els processos de negociació, amb resultats altament satisfactoris, però els seus recursos son limitats i en general fan difícil assolir el nivell de cobertura que gaudeixen els danesos. I com s’ho fan ells per poder sostenir aquesta maquinària? Doncs la associació de guionistes i dramaturgs gestiona directament els drets d’autor dels seus membres, un percentatge dels quals es dedica al finançament de l’organització. Però, eixa és una altra història.

 

Rodolf Giner

About Rodolf Giner

Sóc guionista, una circumstància que no sé fins a quin punt justifica la meua presència ací. Sóc valencià, una excentricitat com qualsevol altra. Durant els últims vint anys m'he guanyat la vida escrivint de tot en la meua llengua i aspire a continuar fent-ho. Passeu i poseu-vos còmodes.