Quan el llegir fa perdre l’escriure

Share

Com gestionar l’allau d’informació sobre guió a Internet?

Llavors no m’ho semblava, però quan estudiava a la universitat, Internet es trobava en la seva època prehistòrica: buscadors primitius, cap xarxa social, blogs inexistents. Viquipèdia? Què és això? Els llocs web eren pintures rupestres comparats amb les pàgines d’avui. En canvi, he llegit en algun lloc que actualment es pugen més dades a Internet en un sol dia que tota la producció escrita de la humanitat fins al segle XX. (Si no tinc raó, ni me la tallo ni em faig monja, però segur que aquesta dada s’acosta força a la veritat).

En tot aquest devessall de coneixement, suposadament gratuït i lliure, el camp del guionatge no n’és cap excepció. Donant per suposat que entenem una llengua majoritària (sobretot anglès), no hi ha cap taller, seminari, masterclass, postgrau o doctorat de guió que pugui competir en volum de coneixements amb la informació ingent que ofereix un ordinador amb connexió a la xarxa.

En el meu darrer article, Storytelling!!!  ja vaig apuntar dues de les webs de recursos que de tant en tant consulto. Esporàdicament també em miro el prolífic blog Bang2Write. És fabulós. Conté carretades de consells, mètodes, normes, exemples, etc. –tot molt bons i escrits per professionals. I aquest només és un blog de moltíssims.

Com podem destriar, doncs, tot aquest input? Com sabem quines normés són més fiables? Quines hem d’assimilar? Quins consells ens convé seguir? Quins no? En definitiva, com hem de pair aquesta informació? Jo he arribat a una conclusió:

Ignorant-la.

A sac.  Aclucant els ulls. Passant de tot. Obviant la massa de contingut docent que se’ns ofereix com un aparador de llaminadures. Perquè és un perill. Comences llegint un blog i te’n vas a l’altre, de masterclass en masterclass, tens la falsa sensació que n’aprens. No dic que deixem d’estar en contacte amb altres professionals (vital), ni ens haguem de tancar als punts de vista diferents (això és un blog), ni deixar de fer descobriments (si realment ho són); però abans de fer clic, cal preguntar-nos si això ens farà guionistes més bons. Al capdavall, les normes més o menys acceptades de l’escriptura de guions, o de la narració, no només es van repetint: brevetat, el subtext, girs, els tres actes, etc., sinó que ni  s’apliquen sempre, ni són garantia.

Només hi ha una llei, UNA, immutable, fiable al cent per cent, sobre l’escriptura de guió. Ja la saps, oi? Segurament no cal que ens la recordi l’Steven Moffat (sí, un altre cop, què voleu que us digui) en una entrevista de la BBC Academy, però sempre li faràs més cas a un guionista de prestigi internacional, que no pas a un mindundi  como jo.

I a més, què coi, mola posar talls d’àudio.

 

 

Doncs ja ho saps:  és contraproduent passar més d’un 1% del temps llegint consells sobre  guió. I sento dir-te que avui tu ja l’has gastat.

Toni Cama

About Toni Cama

Guionista tot terreny en TV. S'ha entretingut fent entreteniment, ha xalat com un nen escrivint per a programes infantils, s'ha format treballant en documental, s'ha promocionat creant publicitat, ha somniat fent ficció i ha rigut escrivint gags. Gèneres preferits: el misteri, la ciència ficció, el fantàstic i és clar... la comèdia.

2 comments on “Quan el llegir fa perdre l’escriure

  1. tota la raó Toni…jo estic tot el dia llegint i mirant coses i em costa concentrar-me en escriure que és exactament i principalment el que hauria d’estar fent…

Comments are closed.