Sense guió*

Share

tentv

*Avís per a navegants: aquest és un article totalment improvisat.

 

Si esteu atents a les novetats televisives, haureu notat que fa uns dies va aparèixer un nou canal de televisió per les promos tan “autèntiques” que fan. No cal que el sintonitzeu, veient les promos en teniu prou.

El “claim” de la cadena és: la vida no té guió, nosaltres tampoc. Entenc per tant que els programes són improvisats.

La meva reflexió és: la vida no té sentit, això tampoc.

No vull sobreestimar-vos lectors de guió.cat, per això ofereixo certa informació sobre el que és un guió. Definició del Diccionari de la llengua catalanaEscrit detallat dels successos, de les situacions i dels diàlegs d’un film o d’un programa de ràdio o de televisió. És a dir: el guió denota que hem preparat allò que fem.

És curiós però que la primera accepció de la paraula “guió” al DLC és aquesta altra: Senyera, petit estendard, d’una comunitat, d’una confraria, etc., que es porta al davant en una processó, que serveix de guia. No us sembla poètic? Aquesta cadena ha fet de no tenir guió, el seu estendard i és el que han posat per davant en els seus anuncis. És a dir: el guió d’aquesta cadena és que no té guió.

Jo sóc una persona crèdula i sobretot em crec tot allò que veig a la televisió. No dubtaria ni un moment de la veracitat del missatge que emet un canal televisiu nou que es ven com un canal sense ideologia (mai dubtaria d’això, tampoc). Però sí que em sorprèn enormement que un canal on s’hi ha fet una forta inversió econòmica, es vanagloriï de no preparar les coses, de no escriure detalladament les situacions, successos o diàlegs dels seus programes de televisió o en les seves campanyes de promoció.

Què passaria si una immobiliària s’anunciés amb un eslògan d’aquest tipus? “No hi ha plànols per a la vida, pels nostres edificis tampoc”. Algú compraria un pis? No. Algú amb dos dits de front deixaria al marge de la construcció d’un edifici a l’arquitecte? No, exacte.

Martina Klein improvisant. Un u i un zero.
Els homes van de pesca
Josef Ahram i Carlos Jean “pescant” Martina Klein (en una imatge sense ideologia).

 

Aquestes són un parell d’imatges de les promos. En un altre spot apareix Josef Ahram besant-se el bíceps. Vist això, potser sí que no tenen guió…

Com que jo avui tampoc en tinc, ara no sé com seguir. Però tranquils, això no és un problema en un post com aquest, #auTÈNtic. Canviaré de tema.

Fa uns anys vaig escriure un documental que volia indagar en el desconeixement que tenia dels jueus. Amb l’equip vam anar a entrevistar un expert que estava fent un seminari a l’escola jueva de Madrid i ens feia la següent reflexió: quan tu vas caminant pel carrer i passes per davant de diferents escoles, en elles s’hi veuen dibuixos, murals, nens entrant amb tota facilitat, cosa que irradia harmonia. En canvi quan arribes davant l’escola jueva, crida l’atenció que hi hagi seguretat, càmeres de vigilància, pilones per no aparcar davant, etc… per tant, aquell que no estigui familiaritzat amb el tema no podrà evitar pensar que els jueus generen conflicte.

Crec que en l’àmbit de l’audiovisual, aquell que no estigui familiaritzat amb la nostra feina sempre tindrà la sensació que els guionistes vivim en un conflicte perpetu: si no ens queixem que no apareixem a les rodes de premsa, ens queixem que no ens deixen passar per la catifa vermella, o posem el crit al cel si fan una televisió sense guió.

Sóc sempre el primer (o el segon) que diu que ens hem de reivindicar en positiu, intentant ser constructius, evitant precisament la imatge del guionista sempre enfadat… però és que té collons la cosa. Ja n’hi ha prou de ser el sac dels cops.

Diré més: ja n’hi ha prou de ser el sac dels cops i que a sobre no ens puguem ni tan sols queixar.

Sí, els guionistes sovint ens veiem immersos en disputes més o menys absurdes, però no les generem nosaltres.

Que a la roda de premsa per presentar una sèrie no s’hi convidi els creadors és un cop al sac (qui en pot parlar millor que ells?). Podem viure sense rodes de premsa? Sí, però el sac es comença a ressentir.

Que a un guionista nominat al Goya no li deixin trepitjar la catifa vermella però hi pugui passar la Preysler és un cop al sac. Podem viure sense catifes vermelles? Sí, però el sac es comença a esquinçar.

Que una televisió es vanagloriï de no tenir guió és un cop al sac. Podem viure sense feina? No, per tant aquest és el cop que trenca el sac. Ja n’hi ha prou.

Segur que aquells professionals que han contractat perquè han cregut imprescindible la seva participació són molt bons improvisant. Però els guionistes som molt bons escrivint i quan prepares les coses, sempre surten millor. Aquest post n’és l’exemple.

Posa un guió a la teva vida. Jo sense guió no sóc res.

Marçal Cebrian

About Marçal Cebrian

Guionista i analista de guió format a l'ESCAC i a la EICTV cubana. Com a guionista ha fet pràcticament de tot: ficció, documentals, animació, curts i llargs i ha estrenat al cinema i a televisió. També ha treballat d'analista i lector de guió. És un bon partit.

5 comments on “Sense guió*

  1. Enhorabona, i gràcies per fer aquesta reflexió en veu alta. Jo quan vaig veure l’anunci no m’ho podia creure i, fins i tot, vaig estar temptat de posar en marxa un crowfounding per contractar dos sicaris que li trencaren les cames (i sobretot els braços) al company o companya esquirol que havia escrit el text d’aquesta absurda promo…

  2. A mi en canvi, m’agradaria llançar les culpes cap als guionistes (o sigui que em tiro també una pedra a mi mateix). És evident que el menysteniment del guió és en part per culpa dels guionistes que no són/som prou contundents a l’hora reivindicar-lo. I pitjor (perquè és un fet més subtil) dins mateix del guió, potser no explícitament, però ens posem com a referents els guions de sèries i films (oh, quin glamur), mentre que sovint ignorem els guions d’entreteniment, programes. I això torna a ser culpa dels mateixos guionistes. Quan tinguem tots clar que el valor d’un guionista de magazine, independentment que ens agradi el format) és tan important dins l’obra com el d’un guionista de cine, haurem fet el pas més gran per destruir la idea que transmeten anuncis com aquest.

  3. No només són guionistes, si no que a vegades se’ls canvia el crèdit pel de redactors… i això parla, altre cop, del valor que se’ns dona. Evidentment que s’han de reivindicar, per això ha de servir el post (i tot el que s’ha escrit) arran de la polèmica aquesta.

Comments are closed.