SI NO COSTA NO ÉS JAZZ

Share

 

billi holiday
Billie Holiday una diva del jazz que va tenir una infància difícil.

Després d’anar a veure la pel·lícula Whiplash (per cert, guió que van rescatar de la famosa Black List) em van succeïr dues coses: La primera és un dolor imaginari a les mans després de veure com el seu protagonista, un estudiant de batería molt entregat a convertir-se en un dels millors bateries de jazz del món, se les destrossava fins que li sortia sang (i molta) de tant practicar, sang que escampava inevitablement i amb cada cop de baqueta, per tots els toms, plats i bombos que es disposen davant seu, i sense masses escarafalls.

 

whiplash
El protagonista de Whiplash.

 

L’altra és quelcom que fa temps que em ronda pel cap; l’exigència en l’artista. Si bé personalment, no comparteixo aquesta idea del geni, de ser recordat, de passar a la Història, pròpia de la propaganda universitària, d’una etapa més juvenil, el tema de l’esforç per arribar a l’excel·lència crec que és gairebé tabú, poc convenient, ja que el que queda més bé de cara a la galería sempre ha sigut treure un 10 sense haver estudiat.

El títol del post fa referència a l’eslògan de l’últim festival de Jazz de Barcelona, que em va cridar l’atenció. “Si no costa, no és jazz”. Hi ha una diferència fonamental entre una obra de teatre, per exemple, i les matemàtiques. Al dramaturg li ha costat enqueixar aquella trama, amb els seus personatges, tota la seva dimensió psicològica i totes les variables d’una obra, que són infinites, igual que el matemàtic quan vol resoldre un problema. Però l’obra, al final, està feta per un públic que la gaudeix i per això creu que qui l’ha fet també ha gaudit. Segur que ha sigut així perquè és una part imprescindible del procés de creació, però també ha viscut, molt probablement, una etapa de patiment. En canvi, davant d’un problema matemàtic, tothom es capaç de reconèixer la dificultat perquè pel receptor és totalment incomprensible i normalment no s’ho passa gens bé.

virgina woolf
Virginia Woolf elucubrant alguna de les seves brillants conclusions.

Hi ha un moment a la peli de Whiplash que la familia del protagonista, que clarament no creu que la música pugui ser un ofici del qual treure’n un rendiment econòmic ni un prestigi, li pregunten: Però això de la música, no és subjectiu? A la qual cosa el protagonista respon sense vacil·lacions que NO.

Hom creu que el talent i la capacitat de crear és quelcom innat, (en part sí o potser el que és innat és la necessitat d’expressar alguna cosa a través d’ell) fruit de la inspiració, que és una pràctica plàcida i destinada al gaudi sobretot del creador que li sobrevé com aquell que li sobrevé un costipat. Però si ho observem una mica més d’a prop potser arribem a una conclusió diferent: Darrera del Rèquiem de Mozart, de Crim i Càstig de Dostoievski, de La llibertat guiant al poble de Delacroix, darrera de cada ball de Fred Astaire o de Carmen Amaya, o la Sagrada Familia de Gaudí hi ha molts dies, moltes nits, moltes batalles, hi ha suor, hi ha llàgrimes i segurament, també hi ha dolor.

 

amadeus08
Tom Hulce un artista donant vida a un altra gran artista Amadeus Wolfang Mozart.

Quan la gent em pregunta a vegades perquè les sèries nord americanes són millors que les d’aquí i també les pel·lícules (tot i que no totes, evidentment), després d’una llarga dissertació que no els convenç acabo atribuint-ho a una qüestió de pressupost, que afecta als sistemes de producció, al temps del que es disposa per escriure, per assajar, per preparar els espais, per accedir a les últimes tecnologies, per rodar en exteriors naturals etc. Crec que era la showrunner de Aguila Roja, Pilar Nadal, que deia que quan tinguéssim el pressupost de Juego de Tronos llavors i només llavors podríem començar a comparar. Però…és així? És tot una qüestió de diners?

Sé que el que diré no és políticament correcte. Tothom, directors, guionistes, actors creiem que ens esforcem molt i fem el màxim però sabem el que és realment l’esforç? La dedicació un tant exagerada però potser necessària, del protagonista de Whiplash? Arriben al límit, es posen a prova els nostres intèrprets com ho fan a altres industries? L’altre dia llegia que Eddie Redmayne per treure’s de sobre el personatge de Stephen Hawking a “La teoría del todo” va haver de desintoxicar-se durant una bona temporada a base de fregues i banys calents. O Jake Gyllengaal que es va fer un tall a la mà que el va enviar directe a urgències, en una seqüència de Nightcrawler en la que es mirava al mirall i hi donava un cop de puny. No és que estigui incitant als accidents laborals però, exigim prou als nostres actors? No sóc ningú per jutjar, jo tampoc soc Steven Spielberg o Virginia Woolf. Però és bo que els hi donguem un copet a l’esquena tot dient-los-hi que són genials? Que tenen tant talent, que hi ha tant i tant talent a Espanya, a Catalunya i que ho fem tot tan i tan bé? I el que dic evidentment és aplicable a tots els professionals. Li donem prou voltes als nostres guions? Els reescrivim prou vegades? I en definitiva, ens ajuda la sutil però existent, sota el meu punt de vista, condescendència del sector? La creença de que el cine és subjectiu? De que tot depèn? que ens porta inevitablement al tot s’hi val?

 

fred astaire
El magnífic Fred Astaire gairebé volant en un dels seus balls.

La meva mare, una dona sàbia a més a més de la meva progenitora, em deia que un artista es algú que dona l’ànima per crear alguna cosa. Que va més enllà de les seves pròpies forces. Woody Allen, per la seva part, confessava un dia que el cine no era màgia sino molta feina. I el dia a dia d’un músic de l’escola més prestigosa de Nova York, practicant dia i nit la cançó Whiplash gairebé a cop de fuet, fins a destrossar-se les mans, potser ens acaba de revelar la veritable naturalesa de l’art: si no costa és que no ho és.

Mireia Llinàs

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

2 comments on “SI NO COSTA NO ÉS JAZZ

  1. Enhorabona pel post Mireia. Crec que és difícil saber amb certesa si la qualitat de ‘Àguila Roja’ té relació directa amb el seu pressupost (és probable que un bon guió quedi desvirtuat per una estètica pobre, per exemple), però el que sí que és segur és que el pressupost condiciona totes les fases de producció. Potser ‘Àguila Roja’ no sigui el millor indicatiu, per ser un gènere d’aventures, económicament exigent a nivell de producció. Per això crec que el millor barem de qualitat (o el més fiable) del nostre audiovisual són les produccions petites, de baix pressupost i poques peces. Em ve al cap ‘10.000Km’, una peli feta amb 300.000e, i brillant a tots els nivells (guió inclòs). No tinc cap dubte que tot artista que ho sigui de vocació farà tot el possible per expressar allò que vol expressar de la millor manera, i això sempre implica ofici, tècnica i sang a dojo.

    1. Totalment d’acord amb el que dius Margenet. Crec que ofici tècnica i sang serien les tes paraules que resumeixen aquesta professió. El pressupost i la industria es realment important perque els diners permeten l’assaig error per exemple o amb coses tan tontes com poder triar els millors figurants entre mils i no qquedar-te amb 4 arreplegats que no colen ni en pintura en segons quines situacions. Es veritat que hi ha produccions petites que estan francament bé per tant està clar que no és una qüestió que els gens dels americans o anglesos siguin millors, talent hi ha però no sempre pot lluïr. la qüestió és si fins i tot amb pressupost seriem capaços de fer una autèntica obra mestre com per exemple em ve el cap La llista de Shindler. Perquè no és només una qüestió del pressu de la peli en sí sino de la solidesa de tota una industria, quants guions ha pogut fer el guionista d’una peli en comparació amb altres industries? molts menys. i la pràctica és important.

Comments are closed.