DEL GUIÓ A L’ENGANYIFA

Share

Quan vam pensar això de fer un blog de guió en català vaig unir-me a la trupe sense pensar-m’ho. La idea em va semblar bona per la simplesa que la governava: parlar de coses de guió… en català. Sóc guionista i parlo català o sigui que a priori no havia de tenir cap problema. Però el tinc. No el tenia, el tinc, en present, ara mateix. Em disposo a escriure el meu primer post i em cau a sobre una pregunta bàsica que, de moment, no té resposta: qui collons ets tu per escriure res sobre el món del guió? Aquesta i, òbviament, les seves derivades: què collons et penses que saps tu que no sap el suposat lector? vas de llest?

D’aquest fenomen els experts en diuen… Taxan txan txan!:

LA SÍNDROME DE L’IMPOSTOR.

(Té nom de cosa intensa però en realitat és una xuminada)

El que m’ha passat quan em disposava a escriure aquesta entrada és exactament el que em succeïx com a guionista a cada mil·lisegon de la meva existència i, molt probablement, humil lector, humil guionista, és el que et passa a tu també. La doctora Wikipedia té un diagnòstic per nosaltres:

El síndrome del impostor es un fenómeno psicológico en el que la gente es incapaz de internalizar sus logros. 

A pesar de las evidencias externas de su competencia, aquellos con el síndrome permanecen convencidos de que son un fraude y no merecen el éxito que han conseguido. Las pruebas de éxito son rechazadas como pura suerte, coincidencia o como el resultado de hacer pensar a otros que son más inteligentes y competentes de lo que ellos creen ser.

No, no em dedicaré ara a traduir la Wikipedia perquè estem en un blog “en català”. Anem al gra: La síndrome de l’impostor ve a ser aquella veueta que et diu “Eduard, estàs enganyant a tota aquesta gent i quan descobreixin el guionista merdós que ets realment tindràs un problema per merdós i un altre per estafador.” Possiblement la teva veueta no et diu “Eduard” a no ser que et diguis Eduard. No ho sé. Sigui com sigui el que està clar és que som molts guionistes els qui patim aquesta tortura i, ja que he tret el tema, vull fer alguns comentaris al respecte (sense ordre i, molt possiblement, sense criteri):

1.La síndrome de l’impostor és comuna a tota la gentussa com tu. No estàs sol. Al Cercas, que de frau en té ben poc (tot i ser amic íntim de Vargas Llosa, però d’això ja en parlarem un altre dia), també li passa quelcom semblant:

Éste [el psicoanalista], por lo demás, intentó guiarme en seguida hasta dos conclusiones. La primera era que la culpa de todas mis desdichas no la tenía mi novela sin ficción o relato real, sino mi madre […]; la segunda conclusión era que mi vida era una farsa y yo un farsante, que hbaía elegido la literatura para llevar una existencia libre, feliz y auténtica y llevaba una existencia falsa, esclava e infeliz, que yo era un tipo que iba de novelista y daba el pego y engañaba al personal, pero en realidad no era más que un impostor.

Esta última conclusión acabó pareciéndome más verosímil (y menos socorrida) que la primera.

>Javier CERCAS. El Impostor. Barcelona: Random House Mondadori, 2014, p17.

Si li passa al Cercas, per què no ens hauria de passar a nosaltres? Perquè no estem a l’altura del Cercas? Estem en un bucle, ho veieu?

2.La síndrome de l’impostor et roba. Com que ets sents un frau com a guionista acabes trucant a altres guionistes per a què treballin amb tu en el projecte que, a priori, havies d’escriure tot solet:

I això, òbviament, té una conseqüència pragmàtica molt directe:

La morterada de diners que havies de cobrar individualment ara hauràs de dividir-la. La maleïda síndrome t’està sortint per un ull de la cara… Mentida! Amic guionista, és ben cert que potser no hauries d’haver acabat treballant en equip perquè ets sents inútil sinó per altres motius més nobles però aquí estàs, FENT EL MILLOR QUE UN GUIONISTA POT FER: TREBALLAR EN EQUIP.

No cal ser Einstein per saber que dos caps pensen més que un. Si l’equip és bo i està ben coordinat molt probablement el guió resultant de la vostra feina sigui millor que el que haguessis fet tu solet a casa teva. I com que és tan bo et tornaran a contractar. I tindràs més dinerons. I seràs multimilionari.

No, continuaràs sent pobre, però repeteixo: treballar en equip és el millor que es pot fer. Hi haurà un dia que ho faràs per principis, per plaer; fins llavors els teus problemes de sentir-te un merdes són un bon aliat. La síndrome de l’impostor t’indueix a fer el que l’ego rebutja.

3.La síndrome de l’impostor és la cara B del teu ego. Una de cal i una de arena. “Sóc el millor guionista del país” vs. “Merda, collons, no sé què faig aquí, estic enganyant al productor, no sé fer-ho, em fotran fora, buscaran un altre guionista per substituir-me, estic perdut.” Suposo que és el karma. Vas de guai i patapam, la síndrome apareix quan menys t’ho esperes. Malgrat tot, tinc una exclusiva per tu: Ets un afortunat. Si el teu desmesurat ego no vingués acompanyat d’aquesta sensació series un autèntic gilipolles.

4.La síndrome de l’impostor et fa millor guionista. Que pateixis la síndrome és síndrome de que saps el que teòricament no és un impostor. Si sents que estàs enganyant al teu productor és perquè tens una idea del que, idealment, li hauries de donar. Li hauries de donar 10, ell s’està pensant que li donaràs 10 i tu sents que només podràs donar-li 5. Cagundéu. Davant d’aquesta circumstància et faig saber dues coses boniques: A.Saber que existeix un 10 és la millor manera d’arribar-hi. Si pensessis que el que fas ja és de 10 molt possiblement no reescriuries i tots sabem que la reescriptura, en general, és una activitat AMIGA. B.Tranquil, que si realment no és 10 ja s’encarregarà el productor de buscar un altre guionista. Preocupat llavors, no ara que ni tan sols has començat a escriure (i reescriure).

5.La síndrome de l’impostor no és un bon tema per un blog de guió en català. Que tot plegat hagi agafat un tarannà de manual de guió nivell “ama tu caos” és realment preocupant. No es tractava d’això. Quan els meus companys blogueros em descobreixin em faran fora del blog. Merda.

PD:

 

Eduard Sola

About Eduard Sola

He escrit varis llargmetratges com "Barcelona nit d'estiu", "...nit d'hivern" o "María (y los demás)". També alguna sèrie com "Quatre amics i mig", "Cites" o "Sé Quién Eres". Quan dic "com" no vull dir que he escrit pel·lis i sèries "similars a" sinó que realment he escrit aquestes coses. No fotem.