SOBRE LES ESCENES QUE NO VAN DE RES

Share

Després del post maratonià que vaig escriure sobre els erros comuns que es troba un lector de guions (llegiu-lo aquí), avui m’he proposat escriure un post curt. Però això no vol dir que el tema que exposaré a continuació sigui menor. Al contrari, la tesi que vinc a defensar és molt important.

Si al text de benvinguda al blog comentava que no sóc partidari de la màxima del guió que diu que a l’escena s’hi ha d’entrar tard i sortir aviat, aquí aprofito per confessar que tampoc comparteixo la premissa que diu que les escenes han d’explicar alguna cosa. És més, les escenes que s’introdueixen en una trama per explicar una cosa són tan vulgars que freguen el mal gust.

Quantes vegades us ha passat, veient una peli o una sèrie, sentir aquella petita vergonya en detectar el motiu evident pel qual han posat una escena?

La meva mare és una experta en detectar-ho. Mentre estàs veient qualsevol cosa amb ella et fa l’audiocomentari: “Això ho han posat per explicar que el Walter és un pobre home i que fins i tot el seu fill minusvàlid s’aprofita d’ell”. I, és clar, què li haig de dir si té més raó que un sant? Li contesto: “Les últimes cinc escenes ens estan explicant el mateix: amb els alumnes, amb el jefe, amb la dona, amb el cunyat…” I ella es creix: “Ho veus fill, has sortit a mi, jo podria ser guionista”.

Breaking-Bad-003_1883Mama, des d’aquí dir-te que sí, podries ser guionista de Breaking Bad. És la pitjor sèrie de la qual he vist una temporada sencera (la primera).

INCENDI!

Ja sento el foc cremar… Per evitar polèmiques (jajjaja), no vull sentir a ningú que em digui que m’haig d’esperar a la 3a temporada que és la bona, ja que mai s’hauria d’haver fet. Una cadena com cal hagués cancel·lat Breaking Bad a temps.

Recuperant el fil… La informació, com les drogues, s’ha de passar discretament, sense que t’enxampin. Un bon guionista és aquell que aconsegueix fer visible en l’obra la seva autoria mentre introdueix els elements de forma invisible.

Per tant: les escenes, o serveixen per a moltes coses, o millor que no serveixin per a res.

Hi ha alguna cosa més bonica que simplement veure les coses com les veu el personatge, conèixer el món a través dels seus ulls, poder arribar a sentir una part del que ell està sentint en aquells moments… digueu-me. Hi ha alguna cosa millor? No m’ho digueu, ja contesto jo: no.

El més important en un guió per mi és la forma com arriben els personatges a una escena clau i com surten d’ella. És en aquests moments on els podem conèixer realment. La gent, i evidentment els personatges també, menteixen o actuen de forma condicionada davant dels moments importants de la seva vida, és per això que en el pre i el post és on descobrim la veritat i es produeix la màgia de la implicació amb el personatge.

Deux jours, une nuitUna escena preciosa, Deux jours, une nuit: Sandra (Marion Cotillard) està visitant, un per un, als seus companys de feina. El tema és que la volen acomiadar, però si ella aconsegueix que els seus companys renunciïn a una bonificació, podrà mantenir el seu lloc de treball. El patró sobre el qual s’estructura la peli és molt clar: busca on viuen, els va a veure i els explica la seva situació per intentar convèncer-los, acció que es repeteix 16 vegades. Què podem fer per evitar la reiteració? En l’escena que comento, la Sandra va a veure a una noia que viu als afores. Ella, al mateix temps que nosaltres, veu que l’edifici on viu la seva companya és un edifici de nova construcció que encara no està del tot enllestit. Relació d’idees: “uff… no renunciarà a la prima, no pot. Està ficada en un merder immobiliari…” Així aconseguim que una escena de transició, on simplement el personatge s’acosta a un edifici, involucri a l’espectador i ens posicioni amb ell. Tot això, en una escena que no va de res.

El repte està en no explicar les coses a partir d’una informació donada, sinó a partir del que es posa en escena. Es tracta de saber detectar els moments que està vivint el nostre personatge i saber-los explicar. Això no és exclusiu del cinema d’autor, al contrari, el cinema comercial ho aplica constantment. La diferència entre un tipus de cinema i l’altre és de subtilitat.

Fem una mica de teoria del guió: hi ha qui en lloc de parlar de detonants, midpoints  o de moments climàtics parla de nexes. Un nexe és allò que connecta una cosa amb una altra. Per tant, aquesta teoria desplaça l’atenció de les seqüències als personatges i a la manera com hi arriben i com hi surten. Les escenes que ens introdueixen a les seqüències les definiria com a escenes de màxima incertesa i les que ens trobem després dels nexes són escenes de màxima pertorbació per als personatges. No tinguem por d’entrar aviat ni pressa per sortir. Diré més, no hi entrem. Hi ha escenes que ja ens les sabem abans que passin, oi? Doncs no hi entrem. Saltem-nos-les i anem al que és interessant.

No tinguem por de canviar les escenes narratives per escenes que no expliquin res. Canviem el “què” pel “com”. Si l’obra està ben narrada i el personatge és prou complex, les escenes s’explicaran per si soles o, millor dit, s’explicaran a través dels personatges.

N’hi ha de dos tipus: les cinètiques, que tenen el moviment com a motor faciliten la identificació amb el cos del protagonista, amb la seva manera de caminar, amb la roba que porta, amb la seva actitud i amb l’entorn que la rodeja. Les no cinètiques, en canvi, permeten estar totalment a sobre del personatge, cosa que facilita la identificació amb el seu cap i amb el seu cor. En elles podem llegir el que pensa i sentir com ell. Un bon actor també ajuda, però tenint en compte que aquí tots som bons guionistes, perquè hauríem de treballar amb mals directors o mals actors?

Per acabar, repeteixo: els moments climàtics per si sols no valen res. Diré més, els moments climàtics normalment són els pitjors perquè ja els hem vist moltes vegades, per tant, les reaccions que generen no són interessants. El que farà única la teva obra és la forma com el teu personatge s’enfronta a aquests moments.

Si us plau, ara sí, comenteu!

Marçal Cebrian

About Marçal Cebrian

Guionista i analista de guió format a l'ESCAC i a la EICTV cubana. Com a guionista ha fet pràcticament de tot: ficció, documentals, animació, curts i llargs i ha estrenat al cinema i a televisió. També ha treballat d'analista i lector de guió. És un bon partit.