STORYTELLING!!!

Share

M’hi he resistit. Ho juro. Però no puc més, ho he de deixar anar: quina enveja em foten els anglesos i americans!

Em fan enveja. I no enveja sana, no. L’enveja no és mai sana. (Quin hipòcrita es va inventar el terme?) No, jo sento enveja podrida, com són totes les enveges. És així i no puc fer-hi res.

Cantaven els Lax’N’Busto que els hauria agradat ser de New Jersey en lloc de El Vendrell (suposo que per l’Springsteen). Doncs a mi de vegades em passa el mateix, que m’agradaria poder haver viscut a Gran Bretanya o els Estats Units per accedir abans a segons quines històries. Malgrat tot, estic content que de totes les llengües petites m’hagi tocat el català, que li ha donat tanta importància a les traduccions. Sense aquestes no hauria pogut consumir quantitats ingents d’Àgatha Christie als 13 anys en la meva llengua, o meravellar-me amb una història com El Senyor dels Anells. Ni segurament hauria descobert les sitcoms de la BBC que TV3 solia emetre als 80 i 90.

El discurs en tradició

Del meu CD d'audio de monòlegs de Woody Allen. Monòlegs, discursos de graduació, als funerals, als casaments... són ben presents a la tradició anglosaxona.
W. Allen en CD d’àudio. Graduacions, funerals, casaments… Als EUA no hi ha celebració sense discurs.

Crec que –sempre parlant en termes molt generals– en la cultura anglosaxona valoren més l’art de l’storytelling. D’explicar històries. Potser els seus guionistes no són millors ni la seva literatura més bona que d’altres, ni –òbviament– seria jo qui per dir-ho. Però sí que trobo s’aprecia més l’estructura del que és una bona història i l’escriptura creativa, de la mateixa manera que hi ha més tradició d’stand-up comedy i d’oratòria en general.

Més enllà de la seva vàlua artística, en cinema i televisió els països anglosaxons, en especial Amèrica i Gran Bretanya han demostrat una gran habilitat a crear històries que engrapin el lector, públic o espectador en qualitat i –molt important– en quantitat. Sense molts bons «storytellers» no s’hauria construït  Hollywood, que d’altra banda es va aprofitar enormement per la immigració dels fugitius de la segona guerra mundial. No dic que moltes de les seves històries no siguin artísticament unes pelleringues, i no gastin les mateixes fórmules fins a l’extenuació. Però, noi. Si enganxen, enganxen. I això vol dir una llarga tradició en l’ofici.

Edgar Allan Poe (Boston, 1809 - Baltimore, 1849). Un dels pioners del relat curt i –per què no– del gènere.
Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849). Un dels pioners del relat curt i –per què no– del fantàstic i del misteri.

Estic convençut que també la tenim nosaltres, aquesta cultura d’explicar històries: contes, rondalles, auques, pastorets, romanços, monòlegs i contes a la vora del foc. Però per la raó que sigui (analfabetisme, pobresa, nivell cultural…) a Catalunya com d’altres tants llocs d’Europa no hi va haver els relats de l’Anglaterra Victoriana de Wilkie Collins o els de l’Amèrica d’Edgar Allan Poe. Allà es van fer evolucionar el  fantàstic, el drama, el misteri, l’aventura, el gènere policíac… que és bressol de gran part de l’audiovisual internacional popular d’avui.

I a mi em sembla que aquesta cultura, l’han sabuda conservar. La BBC encara emet i encarrega ficció radiofònica amb regularitat. Fa uns mesos, per curiositat, em vaig descarregar un guió dramàtic radiofònic d’una hora de la BBC, vaig posar-me’l per internet i em vaig quedar enganxat. Quants de nosaltres escoltem radionovel·les o dramatitzacions a la ràdio?

Com acabar una seqüència?

Sí, nois. Podeu trobar guions originals de la BBC a l’Scripts Library de la seva Writers Room. Ràdio, sí. I teatre, i tele… Jo per exemple, he parat d’escriure aquest post per baixar-me els dos primers guions d’aquesta temporada del Doctor Who.

Captura de pantalla 2015-11-10 a las 18.15.00
Guions a carretades a la web Writers Room de la BBC

Vaig veure fa temps a Youtube una llarga entrevista a JRR Martin, per a Atlantic Sky crec (no l’he tornada a trobar), en què enumerava cinc o sis maneres típiques d’acabar una seqüència per acabar ben amunt i deixar l’espectador amb ganes de mes: gir, revelació, perill imminent, … No ho recordo amb exactitud, però no explicava cap secret: ni l’entrevistador va posar-se les mans al cap per haver descobert el Sant Greal. Però aleshores vaig pensar que a alguna sèrie made in Catalonia/Spain (trieu el que vulgueu) ens faria falta recordar-ho.

Que quedi clar: no dic que aquí baixem de l’hort. De la mateixa manera que tenim molt bons novel·listes, es fa bon cine i molt bones sèries originals (només per esmentar-ne algunes de TV3 que han anat i van MOLT bé: Porca Misèria, Polseres Vermelles, KMM, Merlí…). Però per una altra banda, no em sembla que explicar històries gaudeixi d’un estatus gaire alt en la cultura general, malgrat els esforços de no poques escoles i instituts. Potser això canviarà. Qui sap. Jo crec que mentre l’habilitat de narrar no es posi en valor i s’integri en la nostra cultura, sempre anirem ressagats en aquest aspecte.

Confesso que sóc un guionista d’estructura i sense oblidar mai (però mai!) els personatges, l’univers, el to i el tema, estic una mica obsedit (bé, molt obsedit) amb els recursos narratius: girs, presagis, sorpreses, suspens, revelacions, ritme, tensió, desenllaços, sembrar i recollir…  I estic espaterrat de la quantitat d’informació que hi ha en anglès a la web.

En concret, jo recomano una web que vaig arribar clicant a la deriva: es diu TVtropes, però en realitat abasta tota la ficció: televisió, cinema, teatre, còmic, novel·la, narració popular… És un recull de recursos narratius gairebé inabastable, del qual poques vegades em canso de consultar, per ganes d’aprendre o curiositat professional.

Pistoles de txékhov i arengades vermelles

«Red Herrings» (lit. Arengades Vermelles). Qui no sàpiga sembrar pistes falses, que no es dediqui al misteri.
Red Herring (lit. «arengada vermella»). En un episodi del CSI n’hi ha com a mínim 3 o 4. Qui no les sàpiga escampar, que no es dediqui al misteri.

Per poc que llegiu una mica anglès, feu-hi un cop d’ull. Comenceu pels bàsics que coneix tot guionista, com Chekhov’s gun, Plot twist, Red Herring… i aneu clicant. Jo hi he vist tècniques, o trucs, o recursos d’argument, personatges, gènere… Coses que no sabia que tenien nom i noms de coses que no sabia que existien. Peces d’una maquinària efectiva que han convertit capítols de sèries en incombustibles.

Aprenem-ne més, doncs. Escoltant altres creadors, com durant el  IV Encuentro de Guionistas aquest cap de setmana. També fixant-nos en les noves sèries. Però de vegades no fa mal sintonitzar NOVA TV,  agafar un boli i una llibreta, i mirar-se amb ulls de guionista dos o tres capítols de «Ley y Orden», o mirar-se qualsevol altre clàssic. Potser no és la sèrie més trencadora del panorama però si porten 20 anys fent-ho, deuen posar-hi força ofici.

Com diu la frase feta: There’s more to it than meets the eye.

Toni Cama

About Toni Cama

Guionista tot terreny en TV. S'ha entretingut fent entreteniment, ha xalat com un nen escrivint per a programes infantils, s'ha format treballant en documental, s'ha promocionat creant publicitat, ha somniat fent ficció i ha rigut escrivint gags. Gèneres preferits: el misteri, la ciència ficció, el fantàstic i és clar... la comèdia.