THE FRENCH CONNECTION

Share

No cal ser especialista en la matèria per estar al corrent del fet que la indústria cinematogràfica francesa és una de les més prolífiques del continent europeu i un referent per als que desitgen mantenir la seva identitat cultural front a l’omnipotent model anglosaxó. Si fem bona la frase atribuïda a Berlanga, per solucionar els problemes del cinema espanyol, només caldria que el ministeri de cultura contractés una secretària amb un coneixement suficient de la llengua francesa com per traduir la legislació dels nostres veïns. Però, què passa amb la tele, en concret amb les sèries?

Aquesta mateixa pregunta es va formular durant el procés de concreció dels continguts del darrer Encuentro de Guionistas, amb la sensació per part dels que hi participàvem que, malgrat ser els nostres veïns, no teníem gran idea del que es cou a França. Potser vosaltres sí la teniu i tot el que ve a partir d’ara us sona però ja us dic que a nosaltres no. O no del tot, perquè tots coneixíem Les Revenants i intuíem que no es tractava d’un cas aïllat. Però, quan a les reunions preparatòries, plantejàrem la necessitat de tractar el tema, hi va haver fins i tot algun visionari que es va permetre el luxe de menysprear la proposta argumentant que a França no passava res significatiu i que, si volíem fer una ullada a l’estranger, millor ens centréssim en Dinamarca. Sense menystenir el fenomen danès que, aquest segur que sí, tots coneixeu, la intervenció de Concepció Cascajosa durant l’Encuentro va venir a confirmar les nostres suposicions que a la televisió francesa s’estan fent coses molt interessants.

231583

Per raons logístiques massa llargues d’explicar, durant l’Encuentro no vàrem poder dedicar a les sèries franceses el temps que ens hauria agradat. Però d’aquell treball preparatori es poden extreure una sèrie de conclusions que no està de més compartir. Anem a pams:

– Hi ha una producció de sèries ingent. Com a l’estat espanyol, el model de televisió francès es reparteix entre cadenes públiques i privades; obertes, generalistes i per a abonats. Grosso modo, cinc de públiques, tres de privades. Doncs bé, totes tenen sèries de producció pròpia. Hi ha per a tots els gustos, amb més o menys interès i més o menys qualitat. El que hi ha, com ho demostra el fenomen de Les Revenants, és un interès creixent per fer productes de qualitat. El fet que La Fémis, possiblement una de les millors escoles de cine d’Europa, ofereixi des d’enguany una formació específica per a guionistes de televisió, vindria a reforçar aquesta idea.

– No es tracta d’un “boom”. Potser a nosaltres ens estiguin arribant ara notícies del “savoir faire” dels francesos però no és un fenomen nou. Des de mitjans de la dècada anterior Canal + va apostar per fer sèries amb uns estàndards de qualitat molt alts, canviant la forma de produir per proporcionar als creadors el temps i els recursos necessaris per tal de tirar endavant bons productes. La sèrie policíaca Braquo potser va marcar el punt d’inflexió cap a aquesta nova forma de fer les coses.

– No només és cosa de Canal + . És veritat que les esmentades Braquo i Les Revenants, són productes d’aquesta cadena, com també Engrenages , una altra sèrie de policies, amb cinc temporades a l’esquena i que acaba d’obtenir l’Emmy internacional a la millor sèrie dramàtica. O l’excel·lent Le Bureau des Légendes, un thriller d’espies protagonitzat per Mathieu Kassovitz. Però, més enllà d’aquesta evidència, les cadenes públiques estan implicades des de fa temps en la millora de la qualitat dels productes de ficció. Fais pas ci, Fais pas ça, una comèdia familiar amb un cert aire a Modern Familiy, produïda per France 2 i de la qual ja s’han emès 8 temporades, també ha concorregut a l’última edició dels Emmy internacionals en la categoria de comèdia. De fet, les propostes més arriscades vénen del canal francoalemany Arte, una cadena de titularitat pública que es pren molt seriosament la seva responsabilitat cap als ciutadans que constitueixen la seva audiència i la mantenen amb els seus impostos. Seva és P’tit Quinquin, un procedimental surrealista, a mitjan camí entre True Detective i Amanece que no es poco, que va ser aclamat a Cannes.

Mathieu Kassovitz (Guillaume Debailly, nom de code : Malotru)

– Hi ha vida més enllà de les sèries de policies. A simple vista, aquest és el gènere predominant. Hi ha exemples en totes les cadenes, uns millors que els altres. En Immersion, un exercici d’estil rodat en blanc i negre per a Arte, promet portar el gènere un pas més enllà. Però, els registres no s’esgoten aquí. Mentre Canal + ja té en emissió la segona temporada de les Revenants, Arte té previst estrenar al febrer Trepallium, un drama distòpic ambientat en un futur no massa llunyà on l’accés a l’aigua potable marca el destí dels humans. Per la seva part, France 2 sembla haver apostat per la comèdia i a banda de l’esmentada Fais pas ci, Fais pas ça, aquesta temporada ha estrenat 10 Pour Cent, situada en una agència de representació d’actors i que ha suposat un autèntic fenomen. Del mateix gènere és Au Service de la France, estrenada recentment a Arte i que, amb una posada en imatge impactant, aprofita el “jijijaja”, per ficar el dit en un dels temes més incòmodes per als francesos: la descolonització i en concret el paper que hi van jugar els seus serveis secrets.

– Els Showrunners també estan de moda. Als mitjans de comunicació francesos, especialitzats o no, darrerament es parla molt dels responsables en la millora de les sèries franceses. Els seus noms i les seves cares comencen a ser familiars per al públic i la figura del showrunner és cada vegada més reconeguda com a garantia de qualitat. Curiosament, sembla que allà el procès ha sigut invers al que hem seguit ençà els Pirineus. Les sèries franceses, sobretot les de qualitat, han sigut habitualment productes d’un sol autor, que moltes vegades, a més d’escriure, la dirigeix. És el cas de Bruno Dumont, amb P’tit Quinquin o Fabrice Gobert amb Les Revenants. Quan no ha sigut així, els equips han sigut molt reduïts i amb una forta presència de l’autor de la idea. És ara, com posa de manifest l’esmentada creació d’una formació específica a la Fémis, que comencen a constituir-se equips de guionistes per tal de tirar endavant els projectes. I és en aquest context quan es comença a reivindicar la figura del showrunner.

P'tit_Quinquin-Bruno_Dumond-2014-Cartel

– Els guionistes francesos tenen agents. Efectivament, a partir d’un cert grau de professionalització, els guionistes, com els actors i els directors, confien en agents o agències de representació que gestionen les seves carreres i els aconsegueixen feines adequades a la seva capacitació a canvi d’un percentatge dels seus ingressos. Segurament hi haurà de tot, però quan hi ha hagut ocasió de preguntar pel tema, la resposta sempre ha sigut positiva. Un indici del fet que segurament és cert, és que l’associació de guionistes francesos no es finança mitjançant quotes sinó per aportacions individualitzades dels socis, calculades percentualment a partir dels seus ingressos. Igual m’equivoco, però t’has de guanyar-te la vida bé per lliurar un percentatge del teu salari a l’associacionisme. Com a curiositat, la Guilde francesa la formen més de 350 guionistes i s’està mostrant com una de les associacions més actives del continent amb una forta presència a la FSE, La federació europea d’associacions de guionistes.

Evidentment açò no vol ser exposició exhaustiva, si més no són impressions agafades al vol, susceptibles de ser completades, corregides o fins i tot negades. Però, en qualsevol cas crec que justifiquen que mirem per la finestra per veure que fot el veí del costat.

Rodolf Giner

About Rodolf Giner

Sóc guionista, una circumstància que no sé fins a quin punt justifica la meua presència ací. Sóc valencià, una excentricitat com qualsevol altra. Durant els últims vint anys m'he guanyat la vida escrivint de tot en la meua llengua i aspire a continuar fent-ho. Passeu i poseu-vos còmodes.