TOTS ESTIMEM SECRETAMENT ALGUNA COMÈDIA ROMÀNTICA

Share

SABRINA

Era novembre de 2011. L’equip de El Cuerpo ja havia invadit gairebé totes les sales de la productora i els pocs que no formàvem part de la pel·lícula de Oriol Paulo, estàvem agrupats en un petit despatx. En aquell moment jo devia estar analitzant la nova versió de guió del projecte en el que treballava com a Story Editor o enviant-me mails amb el Buckingham Palace, amb el Hotel Astoria de Nova York (que te tot un departmant d’arxiu històric!) o la Biblioteca Pública d’un barri de Los Angeles, les diferents localitzacions per on havia passat el personatge real del film en el que estava immersa. Quan Mar Targarona, amb la calma i bonhomia que la caracteritza, entra al petit despatx i tots aixequem la vista; Mireia – em diu – vine. Et presentaré l’Alfonso Albacete el director de cine. Hauràs d’escriure amb ell la seva propera pel·lícula.

 

L’Alfonso estava de peu parlant amb el Joaquín Padró, amb unes Ray Bain al cap, un foulard al coll, i uns retalls de diari a la mà. Li explicava amb entusiasme com alguns científics donaven tota una explicació química al procés d’enamorament i a l’amor. Ens vam asseure tots plegats i reinava el silenci. La Mar va trencar el gel tot dient que a mi m’encantaven les comèdies romàntiques. Això no és del tot cert, els que em coneixeu sabreu que tendeixo al drama o al thriller; els guions que he escrit en solitari van sobre la bombolla immòbiliaria d’abans de la crisi (La Punta del Iceberg) sobre les tenses relacions d’un adolescent que li fan bullying a l’escola (Cuadernos de hierro) El contraband a la frontera d’Espanya amb França als anys 60 (La frontière) o la meva novel·la negra Qui va matar a Dolores Rey? Sobre els sucesos esdevinguts a Barcelona al 49 quan van assassinar una famosa prostituta de luxe. Uns dels motius pels qual no em poso a escriure comèdia romàntica és perquè em resulta (i és) veritablement difícil encara que alguns el considerin, erròniament, un gènere menor.

 

L’Alfonso i jo havíem de trencar el gel ràpid. Em va explicar que al Festival de Màlaga l’havia impressionat el fenomen fan. Anava amb el cotxe amb el Mario Casas i unes noies es van tirar a sobre del vehicle d’una manera força inconscient. Quan rodaven Mentiras y Gordas s’havia de tenir en compte que Maxi Iglesias no es quedés sol, per exemple. Només tenia disset anys i tot i que mai li ho va dir, no seria d’estranyar que arribés a patir per la seva integritat física.

 

Vam començar doncs per on es comença la majoria de vegades: la protagonista. Em fa gràcia quan a vegades he llegit a la premsa que és una pel·lícula coral. Tot i que hi ha forces secundaris i petites parts que han sigut interpretades per grans actors, (els secundaris, imprescindibles per la comèdia, a ells els hi pots fer fer totes les bestieses que no t’interessa, potser, que facin els protes) no hi ha ni una sola seqüència on no surti la Olivia.

OLIVIA

 

Li vam crear un món que contrastés amb el que es trobaria després. El gimnàs de boxejadors del seu pare, interpretat per Jose Coronado, que havia quedat viudo i es sentia responsable no només del centre sinó de tots els nois descarrilats que trobaven allí un refugi. La Lola, la recepcionista, interpretada per la Neus Asensi que en realitat li havia fet de mare. I tots aquells nois amb els que havia crescut la Oli que eren els seus pilars i també perquè no dir-ho l’havien convertit en una noia, a estones, un tant “xicotot”. Tot i que és una noia provinent d’una capa social on saben el que costen les coses, tampoc volíem caure en el clixé de la noia de barri. Entre altres coses perquè què vol dir “una noia de barri”? Quan intentes explicar-ho, les coses es compliquen i és fàcil caure en estereotips. Ella és ella, amb la seva personalitat, els seus desitjos, les seves fòbies i les seves fílies.

Tampoc és una fan histèrica. De fet ella nega ser-ho. Buscàvem que el públic es sentís identificat i visqués amb ella aquell viatge, s’endinsés en aquell món de la denominada “farandula” que com la majoria, no coneix, i utilitzant el fantàstic recurs de “peix fora de l’aigua”, crear comèdia.

Tenint en compte el que volíem explicar, vam decidir orquestrar aquesta comèdia a través d’un triangle. Llavors li vam donar vida al Carlos, un noi urbà, escriptor, fill de gent rica divorciada en el boom dels vuitanta a partir de la legalització del divorci al 1981, en fi, un noi de la meva generació, els que ara tenim trenta anys i en algunes coses, anem una mica perduts. Ell representava la part més racional de la pel·lícula. Una persona que no només no li resulta fàcil expressar els seus sentiments sinó que, paradoxalment i tot i ser psicòleg, te dificultats per identificar-los. Una intel·ligència emocional que te molt més desenvolupada la Oli sense cap carrera universitària. I després el tercer en discòrdia o concòrdia segons com es miri. L’home que viu en una bombolla creada per tots i que ell mateix s’ha cregut. Com deia el mateix actor, Rodrigo Guirao, un home que gairebé no sap què hi ha allà fora perquè ha viscut des de petit un en món aparentment perfecte: semblant a The Truman Show. Capficat amb la seva carrera i amb els daltabaixos emocionals que provoca inevitablement la carrera d’actor; una exposició constant a les mirades externes. Conflictes que ell viu i que també li tocaran viure a L’Oli en la seva relació amb l’actor.

OLI Y ERIC

 

A més a més de tot això ja sabeu que hi ha el famós “tema” que planeja durant tota la peli. Volíem parlar de la imatge, de la idealització no només d’una persona sinó del concepte de l’amor i les relacions, de les aparences i de la importància de trobar el teu propi camí…I no puc explicar molt perquè la pel·lícula no s’ha estrenat. Després també hi ha el famós “to”. Que en aquest cas i com va definir l’Alejo Sauras que interpreta al Carlos, vam tirar per la línia de “comèdia sofisticada” humor poc gruixut, poc escatològic, més de situació i diàlegs, equívocs i ficades de pota dels personatges. Més subtil sí, però això també te un risc, ja que per provocar la rialla de l’espectador a vegades no pots anar amb subtileses. Però aquest era el to i no podíem trair-lo. Sí, lamento anunciar que no surt cap pit de l’Ana Fernández i hi ha poc sexe…Això juntament amb el fet de fer una pel·lícula positiva en un moment de desànim on abunda la foscor, en realitat, Sólo Química és, al menys en aquest país, una raresa, una pel·lícula revolucionària i diferent.

Les referències van ser de gran ajuda. Els guionistes no som poetes ni pintors, formem part d’una industria, d’un engranatge, i l’audiovisual és un art, un art completíssim i complexíssim la gràcia del qual, radica en que es essencialment populista, entenent populista com el contrari d’elitista. El meu ideal és arribar a quanta més gent millor, que les pel·lícules tinguin com més capes millor, que l’intel·lectual més cinèfil n’extregui una lectura interessant a l’alçada de les seves expectatives i que la persona que només vagi a distreure’s també ho pugui fer. Tot un repte oi? Doncs ja sabeu perquè m’apassiona aquesta feina. Perquè mai arribes a dalt de tot, sempre ho pots i has de fer-ho millor.

Total, que quan fas una pel·lícula de gènere és imprescindible observar les que et precedeixen que han funcionat i analitzar perquè. A la conversa sortien films com Cantando bajo la lluvia, (Stanley Donen 1952) Dos en la carretera (Stanley Donen 1967), Sabrina (Billy Wilder 1954), La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1938) o Historias de Philadelphia (George Cukor, 1940) per citar a alguns grans clàssics dels grans mestres del gènere, però també parlàvem de Cuando Sally encontró a Harry, (Rob Reiner 1989) Working Girl, (Mike Nichols 1988) Hechizo de luna (Norman Jewison, 1987) i la revifada del gènere als 90, La boda de mi mejor amigo, (P.J Hogan 1997) Pretty Woman (Gary Marshall 1990, que te el gran poder de fer unes audiències estratosfèriques cada cop que la passen per TV) i les grans comèdies britàniques, Cuatro bodas y un funeral, (Mike Newell 1994) Notting Hill, (Richard Mitchell 1999) El diario de Briget Jones (Sharon Maguire 2001) o Love Actually (Richard Curtis 2003).

4 BODAS Y UN FUNERAL

 

Una comèdia romàntica no es diferencia molt d’un thriller. Ha d’estar impregnada de suspens i en cada seqüència t’has de preguntar què passarà després. Han de ser, si ets fidel al gènere, guions que funcionin com un rellotge a l’hora que tinguin naturalitat i veritat. El Juanjo Ramírez Mascaró va dir un dia que perquè algú li costi poc llegir una cosa a un altre li ha hagut de costar molt d’escriure. Crec que és el que passa amb les comèdies romàntiques. Passen bé, rius, el temps vola, segurament no t’has aixecat per anar al lavabo, i precisament per això sembla fàcil, simple, frívol. Però després de vuit anys en aquest ofici i haver provat diferents gèneres, i maneres d’escriure, puc dir que fer una bona comèdia (romàntica o no) és el més complicat. A nivell de guió te la complicació que a més d’explicar una història, intentar emocionar al personal, mantenir el ritme, que t’interessi tot el que passa etc HAS DE FER RIURE constantment. Això vol dir que tots els conflictes de la pel·lícula han d’expressar-se a través de l’humor.

 

A altres nivells també és complicat; en la direcció, (treure aquell suc a tots els espais, fer-la vibrant, esplendorosa, a vegades incloure números de ball, jugar amb la música que també te un paper molt important i extreure dels actors la mateixa dosi de drama que de comèdia o fer en comèdia situacions de drama etc.) i també és un repte en la interpretació i per això altres cinematografies ho valoren, com demostra el fet que Helen Hunt guanyés el Oscar per la seva interpretació a la comèdia romàntica Mejor…Imposible o Jennifer Lawrence per El lado bueno de las cosas.

HELEN HUNT

 

Per això no entenc com, encara que la gent ho negui, és sens dubte un gènere infravalorat. Fins i tot jo vaig caure en el parany la qual cosa em va fer molta ràbia de mi mateixa; L’altre dia parlant amb el meu amic el compositor anglès Daniel Elms em preguntà com anava la pel·lícula que, a jutjar pel Facebook deia, feia molt bona pinta. A la qual cosa jo vaig contestar: No ho sé, només és una comèdia romàntica…Al cap d’uns segons, Daniel, replicà: “Tots estimem secretament alguna comèdia romàntica”. Crec que va resumir força bé la clau de la controvèrsia: No queda cool dir-ho, no queda “interessant” a un home el fa semblar un calçasses i a una dona simplista o frívola. Si ets del sector encara ho tens pitjor. Però ell tenia raó; Molts de vosaltres adoreu alguna d’aquestes pel·lícules. Les mireu un cop i un altre. Esteu enganxats als vídeos de youtube de “ Els millors petons de la Historia del Cine” bavejant amb el de Ryan Gosling i Rachel McAdams sota la pluja a El Diario de Noah. Us quedeu fins al final de Cuatro bodas y un funeral quan la posen per tv3. I heu llogat Virgen a los 40 vàries vegades. I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

VIRGEN A LOS 40

 

Mireia Llinàs co-guionista de Sólo Química

 

Barcelona 8 d’abril de 2015

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

4 comments on “TOTS ESTIMEM SECRETAMENT ALGUNA COMÈDIA ROMÀNTICA

  1. La comedia romàntica es difícil per al guionista, i balsàmica per l’espectador. Té èxit, perque es una evasió de la realitat, com una droga, i no té efectes secundàris més enllà d’un estovament de cervell que et fa pensar per una estoneta que el món és maravellos. Produeix, al menys a mí, un estat interior contradictori: el plaer de l’evasió, i la comprovació simultània que el que estàs veien ès – molt sovint i dit carinyosament – una autèntica tonteria. La predisposició de l’espectador ja la tens, perque hi ha aquesta avidesa per l’evasió. Si la química entre els protagonistes funciona i l’anecdota argumental té gràcia, ja tens molta feina feta. Pero vestir l’esquelet es el més difícil, i per aquí cauen moltes pelis que tenen un bon punt de partida. Jo soc bastant adicte a les comèdies romàntiques, però sempre que tinguin l’ham adequat, es a dir, que estiguin al lloc i al moment. Jo les associo a un estat d’ànim. Si no, amb mí, no tenen futur. Val a dir que el gènere té grans exemplars, películes que realment tenen molt suc, i que van més enllà d’una trama amorosa superficial. Trascendeixen el gènere. Sigui com sigui, s’ha de reconeixer que són d’una gran exigència per al guionista, per al director, i sobre tot per als actors. Per a mí, que no faltin, i que vinguin al moment adequat! Sort amb la película!!!

    1. Totalment d’acord amb les teves observacions. De fet nosaltres volíem incloure aquest punt de vista crític amb les comèdies romàntiques dins de la película i el mateix Carlos parla de com d’evasives i poc creïbles son aquestes pel·lícules però per altra banda se les mira totes. Alguna cosa deu connectar en el nostre cervell que funciona. Però si que es veritat que moltes no valen res. Els exemples que poso son les que han trascendit. Per trascendir ha de passar alguna cosa especial, s’ha d’anar més enllà de la trama jo crec i explicar alguna cosa més. Gràcies, ja em diràs que et sembla la pel·lícula!!

Comments are closed.