TU COM RECULLS LA CUINA?

Share

Acabes de dinar i… què?

escorreplats

Ets dels que amb prou feines s’aixeca de la taula per deixar-se caure sobre el sofà?

Ets dels que allarga la sobretaula parlant, fent un cafè, un cigarro o una copa?

Ets dels que recull els plats i els deixa en remull perquè després sigui més fàcil fregar?

O ets dels que no pot esperar i els frega tot just havent dinat?

La gent té la seva pròpia forma de fer les coses i la seva personalitat s’entreveu en la forma com les fa.

Posem que ets dels últims i no t’agrada veure les coses pel mig. Ets dels que quan fa servir una cosa, la recull a l’instant o que quan embruta una cosa la neteja a l’instant.

Agafes el fregall i… poses una goteta de detergent creient que l’anunci que has vist és real? O apretes ben bé el pot perquè caigui rentaplats abundant i tot faci bromera?

Un cop et disposes a netejar pròpiament. Per on comences? Pels gots? O pels coberts? No deus començar per les paelles…

El tema que em torna boig és el de l’escorreplats. Com l’organitzes? Hi ha gent (caps de colla o gent a qui haurien de convalidar arquitectura) que fa autèntiques construccions, intentant apilar-ho tot en l’aire. N’hi ha d’altres que intenten encabir-ho tot en un petit espai, sens dubte fills del Tetris.

El que jo faig és el següent: acabo de dinar i porto tots els plats a la cuina. No m’agrada que quedin coses a la taula quan no es menja. Llenço les restes a les escombraries intentant no deixar ni un sol gra d’arròs que em pugui obstruir la pica, no suporto que es faci bassal amb l’aigua bruta. Llavors deixo les coses en remull i m’assec una estona prudencial al sofà mentre veig algun capítol de sèrie de 20 minuts (últimament estic recuperant Arrested Development a Netflix).

ArrestedDevelopment

Tornant a la cuina… em fa molta ràbia trobar-me la brutícia resseca, per això deixo els plats en remull. I llavors els frego. Començo pels coberts, després gots i plats. Les paelles i les olles les deixo una estona més en remull, intentant posposar el moment de rentar-les. La resta de coses les frego amb gust, però les paelles i les olles no. Sobretot les paelles. L’únic problema que tinc amb les olles és que solen ser grans i fan de mal manipular. Com que la pica queda enfonsada, ho deixo allà i sembla que no quedi res per netejar, per tant, em dono per satisfet. Aquesta és una de les coses que parla més de mi a la cuina. Pel que fa a l’escorreplats, jo tenia la Game Boy.

La manera com es fan les coses ajuda a construir personatge.

Tinc la teoria que s’expliquen millor a través de les accions quotidianes, aquelles que permeten a l’espectador pensar en la forma que les fa ell mateix… cosa que, per extensió, el duu a preguntar-se quin tipus de personatge és el que fa les coses com les està veient a la pantalla. Amb això s’aconsegueix que l’espectador connecti amb el personatge.

el hijo rosetta

Aquests detalls honestos dels personatges no només aporten versemblança, sinó que obren una finestra a la seva vida privada, per tant, li donen profunditat.

Per mi és molt més plaent assistir al ritual de la quotidianitat d’un personatge, assistir a allò que es fa amb gust, amb convenciment que assistir a escenes extraordinàries, ja que en aquestes no es pot reconèixer al personatge.

Recordo la primera vegada que vaig veure El hijo (2002, Luc & Jean-Pierre Dardenne) que pensava que l’actor era fuster, per la manera com el personatge es relacionava amb la fusta. Us deixo el tràiler i us demano que la veieu (de nou si cal).

Les úniques escenes que s’escapen de la normalitat que m’interessen, són aquelles que tenen a veure amb allò que ha perseguit el personatge durant el film. Si l’espectador projecta al personatge fent una cosa, quan finalment passa, la identificació és tal que és impossible no viure-ho amb la mateixa passió que el personatge.

El millor exemple en aquest sentit és Rosetta (1999, Luc & Jean-Pierre Dardenne): la història d’una noia que aspira a ser normal i la normalitat l’entén a través de la feina.

El plaer que suposa veure-la contant diners, atenent a la gent que s’acosta a comprar a la seva parada de gofres i, quan no hi ha ningú, descansant és incomparable.

Hi ha qui creu que no cal, però jo personalment, sóc partidari d’escriure en un guió tot allò que pot ajudar a l’actor a saber com fa les coses el personatge.  El guionista ha de ser meticulós i ha d’explicar tot allò que ajuda a fer conèixer al personatge, començant pel més insignificant, com per exemple la manera com recull la cuina.

On_the_next_Arrested_Development

 

 

On the next… Guió.cat:

Tu com utilitzes el paper higiènic?

 

Marçal Cebrian

About Marçal Cebrian

Guionista i analista de guió format a l'ESCAC i a la EICTV cubana. Com a guionista ha fet pràcticament de tot: ficció, documentals, animació, curts i llargs i ha estrenat al cinema i a televisió. També ha treballat d'analista i lector de guió. És un bon partit.