UNA HABITACIÓ PRÒPIA

Share
Fotografia: Sandra Gross

Al gener de 2018 l’associació Dones Visuals em va seleccionar el meu projecte de llargmetratge “Después de la ciudad” i ara que ja he acabat el programa, m’agradaria explicar perquè aquesta iniciativa i altres de semblant naturalesa són tan importants per tenir un sector audiovisual fort.

 

El programa de l’Acció Viver es divideix en tres grans pilars: Retir de guió, networking i rodatge d’una de les seqüències de la teva pel·lícula. El primer, el retir de guió, consistia en marxar una setmana a una masia perduda en mig de la Plana de Vic on no és que treballessis directament el guió (amb una setmana no n’hi hauria prou i el guió es treballa durant els sis mesos) sinó que el que treballaves és la teva veu pròpia, el que vols explicar, l’essència de la teva obra.

A més a més de treballar-ho amb les tutores, la idea és fer una immersió total oblidant per un moment el soroll del dia a dia on a vegades es difícil dedicar-te exclusivament a pensar, a crear, a parir les idees. Aquesta fase prèvia fins i tot del guió i que se’n parla tan poc. Aquest procés catàrtic a vegades fins i tot dolorós de preguntar-te qui ets i què vols. A més a més dels exercicis que fèiem i el treball concret, el que em va semblar interessant és les visites de totes les companyes que passaven per la Casa. Directores, productores i un gran nombre de professionals disposades a ajudar-te, sota una idea molt clara: el cine és un treball d’equip, un treball de xarxa, de comunitat i malgrat la severa jerarquització dels rodatges i de la industria en general, malgrat els habituals egos, hi ha una altra manera de organitzar-se, apel·lant a la veritable naturalesa del cine, que en realitat és una de les feines més col·laboratives que existeixen.

 

Fotografia de Sandra Gross

Dones Visuals volia demostrar que el tracte humà, proper, que la generositat, que el debat constructiu, estan íntimament lligats amb la qualitat dels projectes. Que és important dedicar-hi temps, amor i saviesa no només als projectes sinó als seus autors. Que en realitat dedicar temps i esforços aquí és bàsic per tenir una industria forta, madura, sòlida on no només es grava es munta i s’estrena sinó que sobretot, es pensa, es reflexiona.

Al cap d’uns mesos va venir la part de producció, coincidint amb el festival de cinema d’autor. Dones Visuals ens va preparar diferents jornades de networking one to one, meticulosament pensats per cada projecte. Vam poder explicar el nostre projecte a productors d’aquí però també a directors de festivals i de workshops de gran prestigi internacional, a distribuïdors, a caps de continguts de cadenes. La idea era buscar aliances, socis, però també anar assentat el projecte, anar-lo digerint, donar-li forma, triar els camins.

 

El tercer retir va ser el de direcció. Totes les companyes seleccionades a més de guionistes eren les directores del projecte i tenir la oportunitat de gravar una peça, experimentant, començant  a tastar el que seran potser les claus, el to, l’estètica de la teva pel·lícula, encara sense la pressió de la industria, no te preu. De nou acompanyades d’altres dones professionals sempre fent xarxa, donant suport a les necessitats de cadascuna.

 

Però més que explicar exactament el programa, del que us podreu informar, volia parlar de l’enorme efecte positiu que suposa donar-li als autors eines per poder desenvolupar els seus projectes. Recuperar allò que sembla tan infravalorat i pel que mai hi ha diners, el famós I+D, la experimentació, el temps per elaborar les pel·lícules abans que ho siguin. I també la importància de les sinergies, encara que la paraula faci ràbia per tòpica i gastada, però sí del suport mutu en un procés, el de la creació, que pot ser difícil i on pots sentir-te molt sol, on la línia entre sentir-te exultant i deprimit és finíssima i on la fortalesa psicològica juga un paper determinant. En definitiva donar a les persones, i sobretot a les dones que històricament han tingut menys oportunitats i això els he fet minvar la seva confiança en elles mateixes, una habitació pròpia, no només en el sentit literal sinó també d’un pensament propi, d’una força pròpia, individual, única i inviolable que compartida amb la resta d’individualitats úniques poden fer grans coses i combatre totes les adversitats.

 

Fotografia: Sandra Gross

 

Mireia Llinàs

About Mireia Llinàs

Inusual guionista de cine i TV que no és alcohòlica i es socialitza força sovint. Això sí, menja pizza davant de l'ordinador. Ha escrit en series com Ventdelpla, Kubala Moreno i Manchon, Cuéntame. I pel·lícules; Sólo Química.S'ha atrevit amb una novel·la; Els enemics silenciosos. Story editor i analista exigent que no li agrada trobar-se frases com "abrimos plano" en un guió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *